Eco de Sitges, 28 de Novembre
De sopars i discursos
“Ben mirat, per a viure no necessitem res més: un paisatge, educació, i una voluntat d’afirmació.”
Xavier Gimeno, 16 de Novembre
Discurs Núm.1: Xavier Gimeno. Nit de premis Sitges. 14 de Novembre.
Com és que heu donat el premi a Fernando Guillén? Quin home més esquerp, Mare de Déu!. M’interpela una sitgetana de confiança sobre el guardonat d’enguany amb el Trinitat Catasús -reconeixement que atorga el col.lectiu de periodistes locals- i ho fa des del testimoni d’una experiència personal decebedora. Ho respecto, i no en dubto de la veracitat, per bé que aquestes questions relacionades amb el caràcter, les empaties o les antipaties sempre fan de mal mesurar, sobretot per a qui en rep les conseqüències, siguin bones o dolentes. Jo només puc dir-los que, en el rol d’entrevistat, el viudo Rius em va semblar una persona educada, de conversa agradabilíssima, i expressions contundents, com fins a cert punt correspon a algú que ha anat durant bona part de la seva vida contracorrent, quan exercir aquest paper suposava exposar-se a perdre la feina. Guillén manifesta estimar-se Sitges, i em certifiquen que ho ha demostrat els darrers anys, tot col.laborant en iniciatives destinades a la difusió de la vila. I ha exercit el seu rol des de la discreció, sense fer-se veure. Així li agrada, i potser ens convé gent a qui no li vingui de gust fer-se veure.
Era previsible que Xavier Gimeno enfilés un agraiment des de la sensibilitat literària, amb un punt de vindicació. De vindicació per la menystinguda docència, pel valor del paisatge present que ens identifica -o el del perdut que ens identificava- i també pels mots amb els quals hem necessitat expressar les nostres experiències dins d’aquest escenari de llum única. Pel discurs del ploma d’or d’enguany s’hi passejaren els records a Antoni Vigó, Ignasi Muntaner, Raimon i Ramon Planes, en companyia de personatges i situacions nascudes en el camí creatiu de l’escriptor. Els referents de Gimeno són, probablement, intergeneracionals. No oblidar-los en moments així és motiu d’elogi. La secció felicita a tots i cadascún dels premiats, i lamenta la poca delicadesa del text que s’envià a la premsa, per a justificar el premi especial de l’Ajuntament a la comissió de Festa Major. Deia: “que, des de l’any 2003, porta una tasca desinteressada al capdavant de la festa grossa i petita de la vila”. Vatua l’olla, i els d’abans? Per fortuna, el programa de ma centrà una mica els arguments al referir-se a les comissions presidides per Ramon Soler com a mereixedores del trofeu “per la seva tasca d’impuls i dinamització de les festes de la vila”. Millor així, per descomptat. Males llengües absteniu-vos, que l’speech final de la processó de Santa Tecla d’enguany no hi té res a veure. Vaja, penso.
Les millors frases de les vetllades de les elits, com em defineix, irònicament, un que es mira des de la distància actes socials d’aquesta mena, acostumen a ser les que es deixen de manera informal sobre les taules alliberades del parament previ al sopar. Finalitzats discursos i fotos de família, les converses i les visites cavalquen d’un lloc a l’altre i, enmig del cert brogit, s’alliberen els comentaris i es descorda el protocol. Em permetran que exerceixi la discreció, i de tot allò escoltat, em quedi amb una expressió memorable: “Crec que en Jordi em té por.. jajajaja!”. Sensacional, i més si prenem en consideració que qui la pronuncià no és ni mestre, ni jutge, ni guàrdia civil.
Discurs Núm.2: Jordi Baijet. Sopar PSC. 20 de Novembre.
Comença a intuïr-se l’ús de munició pre-electoral. Ja saben, del missatge recorrent repetit sovint, i a la mínima ocasió que les circumstàncies ho permeten. Assumint l’evidència que l'Ajuntament no pot fer valer quelcom semblant al premi al lideratge i a la gestió del canvi, que l'institut europeu de l'administració pública ha atorgat al de Sant Cugat -circumstància que ha aprofitat la secció local de CiU, com si es pogués garantir que les virtuts s'encomanessin per consanguinitat ideològica- Baijet s'agafa a les realitzacions fetes, i, almenys davant de la militància, despatxa el problema del megadeute del municipi a cop d'optimisme, amb l'ús d'una no menys reiterada frase del tipus estem implantant mesures, etc etc. Una estratègia de manual, tenint en compte que la ciutadania acostuma a prioritzar el valor d’allò que queda al carrer, per davant del que es queda a deure al banc. Sigui com sigui, l'alcalde, i a la vegada president del PSC local, ha pres el costum de reblar algunes de les seves intervencions públiques amb la referència a una data que està prenent dimensions semi-bíbliques. Com si es tractés d'establir una metàfora per a explicar el nostre particular trànsit col.lectiu de la foscor a l'albada, Baijet no perd oportunitat de difondre un missatge adreçat a la línea de flotació rival -i en especial de CiU, per raons òbvies- i que, bàsicament, ve a dir que, abans del 2003, Sitges vivia abandonada a la seva dissort, fins que arribaren els socialistes per a.... vostès ja m'entenen. Ho exagero però va per aquí el fons de l'assumpte, si el situem en el marc dels registres en els quals s'articula el debat polític actual. Malgrat pugui constatar-se que el govern s'ha desgastat, i que la imatge d'alguns dels regidors no genera, ni de lluny, l’afecció dels inicis del mandat, si l'oposició -amb tots els matisos oportuns- vol esdevenir veritable alternativa, haurà d'esforçar-se en presentar quelcom més que el discurs de la negativitat, perquè, fins avui –i llevat d’ensurts inesperats- qui mana encara té suficients arguments per aturar els cops, els expressi, això sí, amb major o menor vehemència i sensibilitat segons la conveniència del moment. Amb tot, no es pensin que la sensibilitat sigui patrimoni de ningú. Dóno per segur que, d'haver-hi simpatitzants d'ERC entre l'afició del Club Patí Sitges, no els deuria agradar massa el paràgraf que la formació publicà a l'Eco del passat 24 d'Octubre, dins d'un article d'opinió: “21:40 El partit a SOCIATVe: Retransmissió en directe del partit de l'Hoquei Patins Sitges perdent contra qualsevol altre equip”.....
Discurs Núm.3: Joan Anton Matas. Sopar de l’agremiat. 25 de Novembre.
Aquest hivern serà dur, confessa el president del Gremi d'Hostaleria, mentre a l'altre plat de la balança hi fica les iniciatives que estan duent a terme conjuntament el sector públic i el privat amb l’objectiu de sacsejar l'atonia general. Extramurs, als restauradors els preocupen molt dos aspectes. Primer: la restricció de l'aparcament al passeig de la Ribera. Al cronista li expliquen com families senceres s'han desdit d'anar a dinar per no haver de trencar-se la closca. Si es tracta de mantenir un negoci i una plantilla de treballadors en època de crisi, molt em temo que no hi ha raonament de vianalització que pugui contrapesar l'existència d'una realitat tan punyent. S'imposa una mica de màniga ampla. Segon: la vila manté una oferta gastronòmica d'alta qualitat, que ha vist disminuir la demanda de clients amb suficient poder adquisitiu per a fer-la viable. El temps dirà si tornen, o si els establiments hauran d'enfrontar-se a quelcom traumàtic. I una menció pel Terramar, que ha decidit trencar l'estacionalitat.
