dijous, 12 de novembre de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 14 de Novembre
















L'streetview de Googlemaps, amb l'home conegut davant de El Cable.
(cliqueu per a fer-la més gran)

Renfe no millora, Google si.


No cruces, amor, no cruces,

el paso a nivel.

Sujétate la pamela

que viene el tren.

El tren,

el tren

de San Vicente

de Calders.


Fragment de “Paso a nivel”

De: “Poemas de Sitges” (Carlos Ballester, 1972)



Vet aquí la crònica d’una anada i tornada a Barcelona amb Renfe. Quina novetat, oi? Volen quelcom menys edificant per acabar la setmana? El relat d’un viatge ordinari, en horari ordinari de dia ordinari, i havent viscut l’atenció pròpia d’un ordinari servei. Ja no diria discrecional com els autobusos, perquè al tren la discrecionalitat la marquen els imprevistos. Ara va, i ara deixa d’anar per vagin a saber quina circumstància tècnica, per no parlar d’aquelles veritablement sobtades i que tenen relació amb les conseqüències més extremes dels mals moments de l’ànima. El cas és que la coincidència entre alguns precs a la reserva de la taula d’un servidor, i l’excusa d’haver d’anar a fer uns encàrrecs a la capital, ha estat suficient per a motivar-me a explicar-los un trajecte bastant deficitari en molts aspectes. Dilluns, TV3 es feia ressò de les postures finalistes de la companyia. Renfe manifesta, sense embuts, que no pot augmentar la cadència de trens. Posem-nos-hi fulles, doncs. I no sembla que les coses als ferrocarrils de la Generalitat vagin millor en les hores de major afluència d'usuaris... Veurem què passa. Sigui com sigui, dos anys després de l’ensulsiada de les obres de l’AVE a Bellvitge, poques coses han canviat a rodalies, llevat dels preus, de la millor senyalització –amb matisos-, de la presència de màquines de vending arreu, de la nova estació de Sants, no sempre ben resolta, i de la del Prat –una gola del llop revestida de tesel.les de quarto de bany-. Començo. Foragitats a consciència, per part de la municipalitat, els elements mòbils que podien aparcar-se a la plaça Eduard Maristany, i en espera que es descobreixi la que serà nova oficina de turisme situada just on durant un munt de temps existiren les escorrialles de la taza de oro, l'espai s’ha pacificat, humanitzant-se. El bitllet del tren és sencillo, però el preu pica. 900 peles d'abans per anar i tornar no deixen massa encaix per a la condescendència...


És un quart de quatre. Arriba un comboi de dues unitats de dos pisos, d'aquells que, incomprensiblement, estan condemnats a l'extinció, i dins del qual s'hi pot respirar sense ofec. Massa tren per a tan poc quòrum esperant-lo. Res que no puguin explicar molts de vostès. Viatge plàcid enmig d'un agraït silenci de biblioteca. Sembla que l'ambientació musical va de baixa. Després d'un munt d'anys acompanyat per la Patètica de Tchaikovsky, o la simfonia del Nou món de Dvorak, algún capitost ha decidit deixar de programar música per a tothom, perquè cadascú, si vol, ja porta la seva al damunt a cop de mòbil o MP3. Ho agraeixo. Destinació: l'apeaderu de passeig de Gràcia, allí on el perennement carregat microclima aconsegueix que a l'hivern mai no es passi fred, i a l'estiu hom cregui cremar a l'infern dels Pastorets sense escapatòria possible. Per mor dels nous i moderns trens Civia, concebuts, aprovats i pagats per algú que no deu haver pujat mai a un vagó des de l'andana, a l'estació barcelonina s'han empescat un pòdium artificial, que eleva l'alçada del paviment fins a la del graó de la porta del tren, en una solució que, com és obvi, no pot ocupar tota l'amplada de l'andana, perquè trabaria les entrades de la cafeteria i de les altres dependències properes. L'aspecte del conjunt, el del pedaç integrat en un entorn que mai no ha estat per a tirar coets, és d'una estètica degradant, impròpia de la Barcelona cool que es projecta arreu. De tornada, a un quart de sis de la tarda, l'empostissat és ple a vessar, i travessar-lo pel petit passadís que queda lliure demana prudència -extrema si es va carregat- perquè la distància respecte la via és suficient per a prendre mal de debò si, pel que sigui, es perd l'equilibri. Arriba el tren de Sant Vicenç de Calders. Un flamant Civia, paradigma del concepte del metro de rodalies, basat en uns criteris no aplicables a la nostra linea, per distància i, en conseqüència, per durada de recorregut. Enrere queden els temps d’aquelles enormes butaques d’skay vermell, que, si no havien estat víctimes de les navalles, resultaven molt còmodes. Avui, a rodalies l'incomoditat surt cara, encara que vingui acompanyada d'unes pantalles LCD que, quan funcionen, informen de tot allò informable. Com era previsible, els pocs seients disponibles queden plens de cop, i a Sants ja no s'asseurà ningú, perquè sortim de Gràcia amb passatgers de peu. Alguns d'ells potser es podran asseure a Vilanova, la gran majoria ja s'asseuran a casa seva, un cop hagin superat la diària prova d'estoïcisme.


L'estació de Sitges no ha tingut la fortuna de comptar amb una plataforma elevada a les seves andanes, ni amb quelcom que salvi l’evidència insalvable. L'estat és capaç de perdonar-se a si mateix allò que, per llei, enviaria als tribunals al propietari de qualsevol establiment que no complís amb les normes d'accessibilitat. Pujar o baixar dels nous trens a casa nostra no està a l'abast de qualsevol. S'obren les portes i ens espera un respectable abim. És l’obstacle final. La culminació d'un recorregut que es paga a preu d’or i que, de no vigilar, pot acabar a la consulta del metge, o de pet al traumatòleg de Sant Camil. Salvem l’escull amb una embranzida, i una colla de passatgers esperen per ajudar als qui, per raons òbvies, no poden enfrontar-se a un obstacle d’aquesta magnitud i, des del marc de la porta, miren amb impotència l’andana que els queda massa lluny. No és broma. Crec que feia temps que no assistia a quelcom tan vergonyant provocat per un servei públic. Potser soterrarem la via del tren. Abans caldria soterrar als qui han permès la posada en marxa del nou material mòbil de Renfe, sense pensar, per enèsima vegada, en els drets dels seus usuaris. Indignant.


Són munió els internautes que utilitzen l’aplicació Googlemaps del gegant nordamericà del software creatiu, i, dins d’ella, streetview. Per a explicar-ho en poques paraules, a partir d’un meticulós treball fotogràfic previ, els programadors de Google han incorporat la representació en tres dimensions amb imatge real dels mapes que podien consultar-se en linea. No fa massa, el cotxe d’streetview va passar per Sitges. El resultat ja es pot veure a la xarxa i impressiona. Llevat del casc antic i d’alguns –pocs- carrers del centre, la resta de la vila, incloses les urbanitzacions, es pot veure amb un realisme que tomba d’esquena. Bravo!. Tot i que s’han esborrat rostres i elements descriptius de qualsevol identitat, la juguesca és oberta: qui és l’home que ha quedat immortalitzat tot passant per davant de la porta de El cable? Un expresident de comissió, o el nostre regidor més internacional?