Ec0 de Sitges, 12 de Desembre
“Lo digo con todo mi corazón: el día que yo fallezca quiero que me entierren en Sitges (…) Mi Sitges y nosotros. Es nuestro paraíso, nuestra felicidad, para qué decir más”.
Lucrecia, 31 d’Agost
Rescato de l’oblit anotacions que tenia pendents de fa setmanes. Abans, algunes novetats telegràfiques i una fita històrica davant de la qual cal aturar-se i treure's el barret. Esther Morales ha aconseguit el rècord del món en la modalitat de 50 metres lliures, durant els campionats de natació adaptada en piscina curta, celebrats a Rio de Janeiro entre el 29 de Novembre i el 6 de Desembre. Ha tornat amb medalles de les de debò, perquè, almenys a Sitges, ningú com ella pot presumir de tenir-ne tantes. I no en presumeix. De fet, no n'ha presumit mai, perquè l’èxit de Morales, més enllà dels valors inherents a qualsevol activitat esportiva d'alta competició, rau en no haver perdut les arrels d’un caràcter proverbialment discret, humil i positiu. Pregunta estadística: hi ha alguna altra veïna o veí nostre posseidor del rècord del món del que sigui?. Stop. La Jove de Sitges encara una nova etapa amb els relleus ja previstos al pom de dalt. Mentre Santi Terraza i Jose Carrasco poden marxar, és un dir, amb la satisfacció d'haver assolit uns resultats històrics que culminaren amb el bon regust de boca que deixà la diada d'enguany, Quique Costea, a la presidència, i Marc Estrada, al capdavant de la tècnica, agafen el grup amb d'altres objectius a la cartera que permetin mantenir ambicions renovades pel futur. Bona sort en el repte. Stop. Probablement, en el decurs del ple municipal del proper dilluns, 21 de Desembre, es donaran a conéixer els integrants de la també nova comissió de Festa Major i Santa Tecla, per bé que el nom del seu màxim responsable ja corre sotovoce, després que s'hagi comunicat als caps de colla. El president consensuat és un home ben calçat, que ha exercit gairebé tots els papers de l'auca festamajorenca, tan al carrer com als despatxos, fins al punt que el seu periple vital per les diferents comissions del passat i del present, ha arribat a ser motiu d'un renom específic, que no cal explicitar, i que li dedicà algú que té enginy per a donar i per a vendre. Als membres que ja acompanyaren Ramon Soler aquests darrers anys, s’hi afegiran fitxatges d'empenta. Al desig, que és franc, de fortuna en els propòsits, vull incorporar-hi l'esperança que la Festa Major del 2010 no dongui massa motius al cronista per a escriure opinions que posin a prova la sensibilitat pròpia i les alienes. Vaja, que necessito parlar en positiu del programa, si és possible, i passar unes tranquil.les vigílies de Sant Bartomeu. Stop. Tanco la prèvia amb quelcom igualment noticiable. Coincidint amb l'aprovació definitiva de la nova organització directiva pública professional i de comandament de la corporació -a la vegada pendent de la resolució futura de la Generalitat sobre l'assumpte, a partir del recurs presentat per l'oposició- Enrique Pereira, el fins avui representant de l'alcalde a les Botigues de Sitges, s'ha incorporat com a director de l'àrea de promoció econòmica, hisenda i projectes estratègics de l'Ajuntament. Ves per on, si es fan valer els arguments de l'alcalde, en el lloc número 19 de les llistes del PSC a les municipals del 2007 hi havia el millor professional per a exercir aquesta funció, i nosaltres sense saber-ho. El món és un mocador. Stop.
Sóc d'aquells ximples, per no dir burrus, que encara compra discos, quan vivim en l’època en la qual es compra música, si es compra. No obriré pas ara un debat, perquè la tècnica ha permès, i permetrà, coses meravelloses a favor de la difusió del fet cultural sense restriccions. I això no té preu. El pont m’ha servit per a retrobar amb calma dues propostes musicals nascudes des de Sitges, en espera d'una altra que arribarà aviat i que, de moment, ja pot escoltar-se a través de myspace: el flamenc-pop-fusió de 3 son 6 és extrovertit, contundent, expressiu i ben treballat. De ben segur que el disc superarà l’excel.lent impressió que es copsa tot escoltant els temes des de la xarxa.
Lucrecia: Album de Cuba (Warner)
Darrere la declaració de la capçalera d'avui, que té un aire d'epitafi, hi ha un gran disc. Darrere la imatge divertida i lleugera dels Lunnis, hi ha una gran cantant que ha volgut revisitar un repertori intemporal, inhabitual en la seva carrera i, fins a cert punt, obligat. Torna a estar de moda, si mai no ho havia deixat d'estar, el bolero, i és meritori que continuin afegint-se grans versions a les clàssiques de tota la vida. Habillada com si fos la solista de l'orquestra del Tropicana, i fotografiada en el glamurós entorn art-déco del Berlín jazz café de Madrid, a Lucrecia li han fet un vestit a mida, que captiva des del primer moment per la qualitat dels arranjaments, moderns de concepció però respectuosos amb la tradició, i pensats sempre per a estar al servei d'una veu que recita o canta, en un aconseguit equilibri entre poder vocal i sensibilitat interpretativa. És allò que demanen temes com El Manisero, Quizás, quizás, quizás, un Siboney en vocalise o una Guantanamera sensacional, amb la col.laboració d'Andy Garcia. Enregistrat a Madrid i Califòrnia, la concepció d’Album de Cuba ha tingut Sitges com a motor emocional. I així vol Lucrecia que sigui dit.
Vanova: The mellow tapestry (Foehn records)
Teixint idees. Els components de Vanova (pronunciat com vànova) reconeixen en el text interior del sobri, atractiu i elegant digipack que conté el seu primer cd, haver viscut una experiència semblant a la d’aquelles dues amigues que comparteixen vetllades de costura al voltant d’una taula. I és que la història d’aquest disc té molt de manufactura artesanal, de procés de formigueta, que s’ha anat gestant a partir d’uns originals que romanien al calaix, i que necessitaven sortir. Una il.lusió que fa mesos es movia en la incertesa del dubte, i que ara ja és al carrer de la mà d’una petita discogràfica barcelonina, que ha apostat per la idea. Vanova són Jordi Moncho i Ferran Vilanova. Els dos no viuen de la música, i qui sap si no els sabria gens greu que ella ocupés una part més important de la seva quotidianeitat. Mentrestant, des de la prudència i la constància, aquesta suau tapisseria, que ha crescut entre l’atmosfera personal de les auto-produccions realitzades entre les quatre parets d’un estudi particular, i ara ha de començar a expressar-se en directe, respira un intimisme gairebé introspectiu, a partir de temes que evoquen aquelles harmonies vocals i instrumentals que agradaran als seguidors del folk americà de finals dels 60 i principis dels 70. Cançons en anglès que expliquen històries de sentiments trobats, o perduts.
