Eco de Sitges, 7 de Novembre
Abans d’arribar al tanatori, em permetran que passi per la vegueria. I no pas per a justificar-ne l’existència en base a una argumentació històrica de pes, de la qual hi ha sitgetans que en poden donar tots els detalls amb coneixement de causa, sinó per acostar-m’hi a partir de la nostra realitat propera. Vagi per endavant que em sento més penedesenc que metropolità. Tampoc no m’ha calgut massa esforç, ni m’ha fet perdre el son l’assumpte. En el fons, crec que Sitges va començar de facto a dil.luir de debò el seu esperit penedesenc, quan, el Gener del 1992 s’inaugurà l’autopista, i, per bé o per mal, desembarcà el tarannà barceloní sense massa restricccions, ni tampoc excessiu interès, en la majoria de casos, per a integrar-se en un territori que els nouvinguts han conegut, molt sovint, a través dels tòpics turístics i la publicitat immobiliària. O sia, hi han arribat sense perseguir major empatia amb l’entorn que la generada per l’ambició de prioritzar el desig de viure en un paisatge idil.lic, per davant de la necessitat de conviure en una col.lectivitat amb tradicions, costums i servituds determinades. El dilema de la balança. A un costat, el pragmatisme dels números pot justificar el vincle amb Barcelona. A l’altre, l’evidència d’una realitat que, inevitablement, ha introduït noves maneres d’entendre el poble, i noves actituds davant de la nostra quotidianeitat. Em servirà una anècdota d’infantesa per a explicar com han canviat les coses. El pare, que treballava en una empresa multinacional italiana que tenia la seva seu a Cerdanyola, era un dels infatigables usuaris de les costes. Marxava de casa a les sis del matí, i tornava a quarts de vuit del vespre. I així cada dia del món, com tants d’altres professionals poden o han pogut explicar. Aleshores, i parlo d’uns trenta-cinc anys enrera, el fet d’explicar als companys de despatx que es venia de Sitges cada dia significava exposar-se a comentaris sornaguers. De Sitges vens, a Sitges vius? li deien a mon pare amb entonació exagerada, com si es tractés d’una heroicitat traslladar-se setanta quilòmetres amunt i avall des d’aquell poblet d’onze mil habitants, allunyat de les suposades comoditats de la capital. Sí, era l’època en la qual viure a Barcelona, i en determinades zones, encara vestia més que ara, l’època on la majoria arribavem a peu a col.legi, i ningú no sabia que era el Parc de Mar, els xalets de Can Girona, o el Gran Sitges, perquè res d’això existia. Viviem a la prehistòria, en el Sitges del periode pre-autopista, que els executius contemplaven recelosos, darrera les incomoditats de la carretera de corbes i del Garraf encatifat pel ciment de Vallcarca. Pocs pensaven llavors que alguns convertirien la vila en la seva primera residència, i que aquell posat de certa displicència amb el qual saludaven al sitgetà quan arribava des del poble, acabaria convertint-se, per mor de la compra d'una caseta a Siches, en l'expressió de cert esnobisme davant de les amistats, com ara ho és dir en veu alta que s'ha anat a esquiar a Baqueira, o de viatge a la quinta forca.
Avui, amb un cens que s'acosta als 30.000 habitants, els caps de setmana sitgetans respiren un aire més metropolità que penedesenc. Només cal donar un tomb i parar l’orella per adonar-se'n com, de forma progressiva, l'esperit barcelonauta ha incidit en la configuració del nostre teixit comercial, en els hàbits de consum de la població, o, fins i tot m'atreviria a dir, en l'idioma predominant a peu de carrer. Són les conseqüències d'una nova societat, de personalitat més difosa i polièdrica, nascuda d’una aposta molt clara per afavorir les relacions amb la gran urbs, per davant de les dels nostres veïns comarcals. No deixen de tenir raó els qui pensen que la moció del PSC per a revocar una anterior decisió de ple, en la qual el principal partit en el govern municipal va haver d’empassar-se en minoria l’aposta del consistori per una vegueria pròpia, és, en el fons, l’oficialització d’una realitat, que no d’un sentiment. Malgrat tot, pels qui creguin que caldria imposar la praxis fins al final, poden començar per intentar trobar solució al castell administratiu/institucional que ens envolta: ajuntaments, consells comarcals, mancomunitats de municipis, diputacions provincials, delegacions del govern... Déu n'hi dó.
Acostar-se a qualsevol instal.lació funerària, comporta apel.lar a l’inconscient sense embuts. El pensament és lliure i, en conseqüència, és difícil d’evitar que en l’imaginari personal de cadascú aparegui una composició de lloc situada en el futur, i on el protagonista de l’escena virtual sigui un mateix…. I no segueixo. La història del tanatori de Sitges ha estat lenta, complicada i amb més d’un serrell sense explicar convenientment. Al final, el resultat ha compensat les errades. Els arquitectes i professionals que han intervingut en la seva realització mereixen tots els elogis. L’espai és un exemple de sobrietat, discreció, sensibilitat, calidesa i funcionalitat, que manté un permanent i equilibrat diàleg amb la natura que l’envolta, on s’hi integra amb delicadesa i sense estridències. Dins, la decoració no ha fet concessions a l’exageració, i sembla pensada per a passar desaparcebuda amb aquella elegància que dóna l’ús de la fusta amb tonalitats suaus en totes les sales disponibles. En aquest escenari, només criden l’atenció els elements imprescindibles d’un equipament d’aquesta mena: l’exposició de corones de flors i la vitrina de productes ad hoc del vestíbul, i, amagades dels passos públics, la sala on els familiars poden escollir el model de taüt que desitgin, d’entre un mostrari prou generós –que no detallaré en atenció a les ànimes sensibles- i l’àmbit del crematori, despullat, també, de guarniments que distreguin. Tot plegat d’un ascetisme gairebé monacal, on tampoc no hi caben els elements simbòlics, que s’incorporen discrecionalment a les cerimònies, d’acord amb la confessió religiosa, o no, del difunt. Al segle XXI el dol es viu d’una altra manera, i el ventall de complements que poden arribar a sol.licitar-se a l’hora de revestir una vetlla és d’una extensió només comparable als desitjos dels qui els expressen, sempre respectables per singulars que puguin semblar.
Per fortuna, de vegades l’ésser humà somatitza les seves angoixes amb humor i ironia. Mentre el quartet de corda acompanyava la visita inaugural amb les meravelloses i plàcides suites de Bach, pensava en una excepcional sèrie televisiva. Dura, exigent, corrosiva i punyent en el seu retrat de la condició humana, a través de les vicissituds de la familia propietària d’un petit negoci de pompes fúnebres a Los Angeles. Alan Ball, el director d’American Beauty, s’embarcà en produir aquesta aventura, sota el paraigües de la cadena HBO, on la mort esdevé l’excusa perfecta per a parlar de la vida al llarg dels seixanta tres episodis. A dos metros bajo tierra (Six feet under) sovint no és de bona digestió, però els ben asseguro que, un cop vista, l’impacte de la contemplació del tanatori és menor. Dues consideracions, només, tenint en compte que l’automòbil serà moneda corrent en el dia a dia: l’aparcament és petit –es va omplir durant l’acte oficial i el nombre d’assistents no era pas exagerat- i l’accés pel polígon és estret. Per la resta, perfecte. Que tots vostès triguin molt a necessitar-lo.
