Eco de Sitges, 21 de Novembre
Turismedependència
Pregunta: Pot un municipi que ha viscut durant la darrera dècada el fenòmen imparable de l’economia especulativa, retrobar el fil d'un model econòmic basat en la productivitat? He exagerat la hipòtesi, en sóc conscient, però les actuals circumstàncies de crisi posen a Sitges en la necessitat peremptòria de reformular moltes coses que tenen a veure amb el seu model de subsistència. Impulsat per l'Ajuntament, amb la col.laboració de la iniciativa privada, acaba de celebrar-se el primer fòrum econòmic que, sota el lema Els reptes de Sitges, reflexions per a l'acció, ha intentat, de nou, posar fil a l'agulla. El cert és que no és el primer cop que es proposen fòrums de debat amb l'objectiu de definir propostes d'actuació que ajudin a conciliar interessos comuns. Malgrat tot, en la majoria de casos la realitat ha acabat escombrant paraules i projectes per a deixar-nos un titular bastant inquestionable: Sitges continua vivint en bona part del turisme i de les empreses de serveis que n’estan vinculades, i no ho deixarà de fer. Sobre si al Sitges del segle XXI li agrada viure del turisme i suportar algunes de les servituds que comporta ja en parlariem, perquè, de fa anys, no és precisament aquest un assumpte que generi postures unànims, ans al contrari. La indústria del turisme segueix essent la Santa Bàrbara dels nostres trons, el coixí dels mals moments, potser perquè, en un món més inestable que mai, representa la inversió més segura a la qual pot recórrer Sitges. Aquella que monopolitza indirectament o directa, el major percentatge de dividends de la nostra economia, malgrat que, des de fa vint anys, s’hagi maldat per a complementar aquesta hegemonia amb la incorporació d’altres models, sense aconseguir-ho plenament. El polígon de les Pruelles va néixer amb una clara vocació industrial i ha acabat per convertir-se en una zona comercial. El centre de disseny d’Audi, inaugurat a principis dels noranta enmig de l’antiga solitud de Can Pei, no ha respost a l’esperança, expressada en el seu dia, que fos la punta de llança d’una nova estratègia centrada en les empreses més sostenibles i de valor afegit. I així seguiriem....
Després d’haver-se venut el territori fins el moll de l’ós, ara a Sitges li toca vendre amb més èmfasi que mai els seus encants. Retrobar i/o prioritzar el paper de la indústria turística com a motor de l'economia local. Allò que, en el fons, forma part d’una tradició pionera a Catalunya i a l'estat. Vendre l'escenari i les propostes que aconsegueixin captivar i fidelitzar a visitants i turístes cívics i, si pot ser, amb possibilitats de fer despesa. Com fer-ho? Diuen els entesos que fomentant la marca Sitges, tot vinculant-la a una oferta variada d'activitats i serveis de qualitat, que siguin difosos amb eficàcia. Una obvietat si volen. Començo pel final. Sitges no ha sabut trobar el mode de publicitar la seva imatge. I no em refereixo a campanyes concretes, sinó a la globalitat del producte, que podria oferir un aspecte més atractiu i llaminer des del punt de vista gràfic o virtual, tenint en compte l'enorme competència existent. No s'ha trobat tampoc, ni se fins a quin punt fa falta a aquestes alçades, un eslògan publicitari vinculat al nostre nom que superi el record del celebèrrim, i un pèl carrinclonet des de la perspectiva actual, Platja d'Or. Tant és així, que, dels 90 ençà, la vila ha tingut tres marques comercials: Això és vida, Joia de la Mediterrània i L'art de viure. Excessius canvis si, de debò, es vol establir una associació de valors perenne en el temps.
La majoria coincideix que en infraestructures i equipaments hotelers anem ben servits. S’ha millorat. El problema rau, i fa anys que s'arrossega, en trobar mà d'obra professionalitzada que permeti donar un servei a l’alçada de les pretensions que es manifesten sobre el paper. Paradoxa sitgetana, que ens permet formular una tercera pregunta: Qui vol treballar a l’hostaleria, i quin preu vol pagar l'hostaleria per un treballador qualificat? El gremi pot explicar, millor que ningú, l'èxode de molts cambrers cap el món de la construcció, i la posterior tornada al redòs, quan no a l’atur, ara que la construcció ha fet fallida. Deixant de banda aquest parèntesi cojuntural -pocs podien competir amb els sous que oferia el totxo aleshores- el cert és que, amb raó o sense, la professió no s'ha pogut acabar de treure del damunt l'etiqueta de sacrificada i mal pagada. Qui sap si aquesta és la causa que ha estat al darrera de la progressiva pèrdua de negocis familiars, de l'opinió d'alguns reconeguts veterans que creuen que costa enormement trobar personal amb cara i ulls, o de l'evidència que els restauradors locals constaten, quan es lamenten que el percentatge d'alumnes sitgetans als mòduls d'hostaleria de l'IES Benaprès és irrisori... Difícil panorama per un poble que genera una activitat constant, i que, segons els entesos, n’ha de generar més si vol mantenir el seu poder d'atracció i, en conseqüència, una facturació suficient per a sostenir les càrregues d’un municipi que s’ha fet molt gran i que genera un munt d’obligacions que cal satisfer des de les institucions públiques. S'aposta per esdeveniments que no comportin excessius problemes en la convivència quotidiana, i més si es té en compte que el centre del casc urbà viu una pressió constant d’actes i celebracions de tota mena, que ha acabat per a crear una especial sensibilitat davant les possibles molèsties generades pels mateixos. És un dels precs que acostuma a exterioritzar el comerç, que viu una metamorfosi complicada, a cavall d’iniciatives que han aconseguit dinamitzar-lo, o, com a mínim, despertar-lo amb la intenció que Sitges també sigui vista com una destinació comercial. Malgrat tot, sóm lluny encara de poder percebre, des de fora, una estructura funcional equiparable a la del gremi d’hostaleria, qui sap si per l’atomització del sector, o per la inestabilitat en la qual viuen moltes botigues, o per la poca empatia que poden demostrar vers la causa comuna els nous propietaris que han desembarcat a Sitges sense massa ganes d’arrelar-hi.
Arribats a aquest punt, amb la crisi ben afermada, els lloguers a la baixa, molts pisos buits, establiments tancats i d’altres als quals la competència ha obligat a fer horaris impossibles de creure fa uns anys, vet aquí la quarta pregunta: Sitges ha viscut de la renda del seu èxit? Escolto, cada cop més sovint, i així n’ha deixat constància aquesta pàgina, veus que consideren que la vila ha de replantejar l’oferta d’oci nocturn, per adaptar-la a les noves demandes. De la mateixa manera, s’observa amb preocupació la deriva que han pres algunes nits estiuenques de l’Atlàntida, ben allunyades, segons em diuen, de l’esperit inicial del local. És un debat difícil, perquè implica ficar el nas dins del que ha estat, sens dubte, un dels punts de referència pel que fa a la nostra projecció internacional. Des del carrer Primer de Maig, per exemple, es vol tornar a impulsar sense embuts la denominació carrer del pecat/calle del pecado, tan popular arreu com denostada aquí pels sitgetans de soca-rel… Serà que apelar al tòpic és jugar sobre segur? Des de l’Ajuntament es veu una sortida en l’àmbit de la cultura i la creativitat. És un bon camí, sempre i quan allò que vingui valgui la pena. Val la pena la reforma dels museus, valdrà molt la pena el projecte de Pere Stämpfli i, si fos pel cronista, arribaria a tots els acords possibles amb la propietat per a que el museu de Bacardí s’instal.lés a l’edifici de telègrafs… I no ens deixem la reforma de la biblioteca, perquè qualsevol intervenció sobre el patrimoni poden donar per segur que mai no és en debades.
