dijous, 29 d’octubre de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 30 d'Octubre


Diada de la Jove de Sitges 2009 from Vicenç Morando on Vimeo.


Utrillo, el 4 de 8 i un campi qui pugui


Quantes vegades ahir, en broma o en serio, us van dir “a veure si algún dia veuràs la Guàrdia Civil aquí?”


No hi ha hagut ningú que m'ho hagi dit, perquè jo crec que la gent és sensata. Segur que hi ha hagut comentaris, i la desgràcia és que en aquest moment els polítics estem en una situació d'una imatge que no és la que tots desitjariem, per culpa de gent com la que avui surt als diaris.


Jordi Baijet, 29 d'Octubre




I l’alcalde seguí, tot recordant l’època de les vaques grasses, en la qual l’agenda de visites era plena de constructors i/o representants delerosos d’aterrar en terra suburenca. Això ja és història. Aquests darrers dies, es giri la mirada on sigui, hom gairebé pot assegurar-se la decepció. La part menys edificant de la condició humana ataca de nou i erosiona sense pietat els fonaments d’un sistema ja malmès de fa temps, que no ha pogut, o no ha sabut, o no ha volgut, controlar els excessos o les males praxis d’alguns dels seus gestors. Avui, quan encara cremen les cendres de la foguera Millet, el món de la política fa mala cara, i intenta salvar el cop i la credibilitat a base de repetir mil vegades una argumentació – la del tots no sóm iguals- tan certa com incapaç, hores d’ara, d’aturar una sensació generalitzada d'emprenyamenta i malfiança, atiada pels mateixos partits quan s'acusen com a nens de col.legi, mentre amaguen les conseqüències de les febleses pròpies, darrere un silenci que s'intueix massa còmplice. Diners, poder i ètica, vet aquí els vèrtex d'un triangle en precari equilibri permanent. El capital va on hi ha el poder de decisió, i el poder o bé pot rebutjar l'esquer, o bé acceptar-lo en el marc d'unes condicions estrictes, o laxes, que poden aportar beneficis a la comunitat, i rèdits electorals. Quantes situacions nascudes a partir d'aquesta evidència poden haver-se produït en la darrera dècada entre el sector públic i el sector privat? Quants plans generals, o promocions urbanístiques, o equipaments públics, poden haver nascut empesos per la pressió d'un moment on els diners generats pel totxo han regnat de manera omnipresent? Per la resta, és probable que tot respongui a una història coneguda i fàcil d'explicar. Una persona fa diners, molts diners, tants diners que, com és obvi, ni pensa en declarar-los, ni tampoc a deixar-los sota la rajola del menjador. En conseqüència, la solució, un cop llençats els escrúpols a les escombraries, passa per a cercar un paradís on els bitllets visquin feliços, mentre el seu propietari continua engreixant la màquina.... Una història, repeteixo, molt vella, que pren actualitat perquè abans de la crisi s’ha viscut en l'abundor desmesurada. Dins d'aquest malhaurat vodevil escenificat a Santa Coloma de Gramenet, un dels imputats -al qual, com a tota la resta, l’ampara la obligada i necessària presumpció d’innocència- si que havia posat els peus a Sitges no fa massa. Es tracta de Josep Singla, fundador i president de Proinosa. El 2006, l’empresa participà de la constitució de la societat Sitges Reference centre d’oficines S.A, compartint el 50% del capital de la inversió amb Sitges model XXI, amb l’objectiu de desenvolupar el projecte de construcció d’un modern equipament al polígon de les Pruelles. L'edifici ha quedat com a testimoni d'una de les paradoxes del nostre temps, d'una intenció que ha fet figa, qui sap si per la crisi, qui sap si perquè no es varen mesurar adequadament les ambicions de la iniciativa. L'alcalde s'ha mostrat, com era previsible, sorprès per la detenció, i afirma que Proinosa ha complert sense problemes amb les condicions establertes en el seu dia. En fi...


Per fortuna, altres esdeveniments han compensat les misèries de la setmana que acaba. Divendres, la terrassa del Miramar presentava l’ambient de les grans ocasions. Ja saben, aquell que es defineix per la dificultat d’establir la frontera entre l’acte social i el cultural. Vinyet Panyella no ho tenia fàcil per a explicar de manera coherent el llegat d’un home tan polifacètic i erudit com Utrillo. La biografia del protagonista evoca una capacitat de treball sense limitacions: enginyer, periodista, dibuixant, pintor, activista cultural, arquitecte, escriptor, comerciant, crític d’art i assessor artístic… Un currículum difícil de superar en extensió i qualitat. Per aconseguir arrodonir la feina, a la comissària li ha calgut el concurs d’un equip de col.laboradors de primera categoria, que han acabat de perfilar la el.laboració dels continguts, i del disseny formal, magnífic, del catàleg i l’espai expositiu, plantejat en àmbits temàtics delimitats gràcies a un ús molt suggerent del color, i a l’aplicació d’una il.luminació matisada que ha hagut de trobar una solució de compromís, per a superar l’obstacle de fer visibles sense interferències originals de característiques molt diverses. És l’exposició de l’any.


Hores abans de la diada, el casteller creia tenir por. Por? Segurament, s'equivocava al definir un estat d'ànim en el qual, sobretot, regnava el neguit propi dels qui després tirarien a plaça el seu primer quatre de vuit amb èxit. Avui, aquell casteller, com totes i tots, del més gran a la més petita, és immensament feliç d'haver complert un desig, en el marc de la millor actuació de la història. Elles i ells formen part d'una colla singular, que viu a cavall entre les angoixes dels assajos curts d'efectius, i les alegries de saber-se capaç de convocar multituds quan les circumstàncies ho exigeixen. I així fou la vigília, i així fou la memorable tarda de dissabte. Hi ha un punt de catàrsi col.lectiva, d’èpica emocional que la directiva sempre ha sabut incentivar i canalitzar, a través de propostes comunicatives diverses i enginyoses. L’ignorant cronista els exposa dues opinions recollides: la del casteller de referència que enten tan o més important la consecució de la torre de 7 que la del quatre de vuit, pel fet que implica una capacitació tècnica superior, i la de l’actual president de la colla que, sense deixar de banda aquesta consideració, creu que el carro gros segueix essent un aglutinador de primera pel grup. O almenys, així ho ha demostrat l’experiència. Desembre, un nou equip rellevarà als qui han portat a la Jove fins on és avui. M’asseguren que serà un relleu plàcid, que generarà noves espectatives. Segur que sí.


I acabo. La fundació Gustavo Puente té tots els números per a deixar Sitges. El desencontre entre Ajuntament i artista arran de la instal.lació de l’escultura Mondvagan a La Fragata ha desencadenat un final que el regidor de cultura considera definitiu. A internet, el darrer missatge publicat al fòrum Mondvagan, el passat 29 de Setembre, és lapidari: A pesar de tener como amigo a nuestro peor enemigo Mondvagan no se rinde y en breve renacerá de sus cenizas”. Seguint el fil, potser valdria com a cloenda un aforisme clàssic: A enemigo que huye, puente de plata.