dijous, 3 de desembre de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 5 de Desembre




Junyent parla



Pere Junyent ha parlat. Ha parlat qui mai no havia volgut expressar-se en públic sobre allò que va viure en primera persona. Potser no ho hagués fet en d’altres circumstàncies menys obligades que la commemoració del 30è aniversari dels primers ajuntaments democràtics, però el cas és que l’alcalde que renuncià a la política activa després d’un dels fracassos electorals més punyents, i que es reconeix poc amic de la prosòdia, s’ha enfrontat al sempre difícil exercici de capbussar-se en les ferides que deixaren marca profunda. Han passat sis anys i mig, i és evident que el principal motiu d'interès de la conferència Una experiència viscuda i visió de futur residia en la primera part de l'enunciat. El temps no ho cura tot. En qualsevol cas, la distància li ha servit a l’orador per a mirar enrere amb respecte en les paraules, contenció en els fets, i amb un punt de crítica, i d’autocrítica, en les reflexions. És lliure de fer-ho, i és convenient que Sitges revisiti la seva història a partir dels testimonis dels homes i dones que l'han governada, des de responsabilitats diverses. Inevitablement, com tothom, també el cronista mira enrera. Malgrat els seus cops de geni a la italiana i un consubstancial recel vers els mitjans de comunicació –raonat sovint, no es pensin- Junyent és una bona persona, carregada d’escrúpols i d’ortodòxia, a qui el destí li parà sobre el despatx un trencaclosques massa complex per a resoldre, un repte excessiu que el superà en capacitat, li trencà els esquemes i li esquerdà el caràcter. I no fou l'únic esquerdat. No totes les bones persones serveixen per a ésser alcaldes, ni cal ser dolent de mena per a desenvolupar el càrrec amb garanties de no morir en l’intent. Tampoc l'èxit o el fracàs depenen mai d'una persona sola. Ans al contrari. L’exercici del poder demana un entorn humà ben cohesionat, i saber dominar el recurs de l’autoritat amb la fermesa pròpia dels qui tenen un tarennà que no s’arronsa davant de les decisions que posen contra les cordes la sensibilitat individual.


En repetides ocasions el xef m'havia dit que creia que calia cuidar les postres, perquè la memòria d'un àpat molt sovint comença per aquí. He pensat en si aquesta sentència serviria de metàfora encertada per a definir el final de l'etapa de Pere Junyent a l'alcaldia, i, sobretot, per a palesar fins a quin punt el record que n'ha quedat té una relació directa amb el regust amarg que deixà una alterada segona legislatura. Continuo defensant avui que Junyent ha estat el batlle amb més mala fortuna de tots els que ha tingut Sitges en la democràcia recuperada. Ho sé, la sort té un punt d'intangible i de providencial, però també cal cercar-la i no temptar-la. I l'ex-alcalde ja tenia, abans de començar el seu segon mandat el 1999, molts números per a sortir socarrimat de l’empresa. No feia falta ésser cap cervell privilegiat per a intuir que aquella sessió de constitució de l'Ajuntament -celebrada l’endemà d'un correfoc a les Cases Noves carregat de rumorologia negociadora- demostrà ser premonitòria, al deixar prous elements per a augurar el pitjor escenari de futur. Junyent evocà el passat dissabte el pacte d'aleshores com “la continuïtat d'un projecte inacabat, però amb unes relacions entre els socis més deteriorades, i, a partir d'un cert moment, podriem parlar fins i tot de malmeses. Aquesta manca de confiança entre els socis de govern, i la dificultat per actuar conjuntament sota un mateix criteri, es va traduir en un govern amb dèficits evidents en la gestió i en els resultats”. És l'anàlisi correcta, per bé que suposa una certa oficialització del fracàs. El quatrienni 1999-2003 esborrà sense compassió el positiu balanç de l'anterior. El reescollit alcalde va viure sobre una brasa perfecta per a la generació de conflictes, probablement perquè ni el va envoltar ni aconsellar la gent adequada, ni ell no es va saber envoltar ni deixà aconsellar quan les circumstàncies li ho demanaren o li ho exigiren. Qui sap si l'home d’aspecte feliç i il.lusionat en els seus inicis no va ser prou hàbil per administrar els problemes amb la suficient mà esquerra, i generar les complicitats necessàries al seu voltant que li haguéssin permès, a la vegada, treure's del damunt alguns llasts que l'acabaren ofegant del tot, convertint-lo en presoner d’una teranyina teixida per la malfiança i la tensió de molts moments enverinats i convulsos en la vida política i social. I això tenint en compte, per a posar un exemple, que el destí urbanístic de Sitges –veritable pal de paller d’encesos debats- ja havia estat aprovat l’any 1989, abans de la dissortada sentència de nul.litat del 1998, i no pas per un sol partit precisament….


Sense voler travessar el llindar del dolor, ni desgranar el rosari de determinats aspectes, les referències del protagonista de la vetllada apuntaren al regidor del PP que s'abstingué durant la votació d'investidura, en un gest que interpretà com el senyal inequívoc que l'edil aniria per lliure, a la deslleialtat d'un company d'equip de govern –sense esmentar-lo, és probable que a Joaquim Millán li xiulessin les orelles, i no una vegada, sinó dues-, a la destitució sonada del tampoc no esmentat regidor d'urbanisme Lluís Marcé –motiu en el seu dia d'una llarguíssima, apassionada i esgotadora controvèrsia sobre polítics, tècnics, i interpretacions interessades o no de la norma- i al cop emocional que li suposà la mort d'Antoni Garcia. I el que es deixà al bagul perquè no en tinc ganes (sic). Submergit en la casuística del periode, en plena febrada immobiliària i un creixement demogràfic imparable, de poc li va servir a Junyent ensenyar un exemplar full de serveis en matèria de gestió econòmica, perquè la trascendència dels esdeveniments escombraren qualsevol bona notícia o realització de l'equip de govern. L'oposició va saber aprofitar el manifest descontentament social que es va viure al carrer, arran de les errades i els silencis de la casa gran, a base de denunciar tot allò denunciable, i d'atiar, en ocasions propícies, els ànims ja prou exaltats de la ciutadania. En qualsevol cas, i deixant de banda la teoria de la crispació, la llavor de les divergències internes ja havia fet arrels dins l'Ajuntament, i el relleu polític es posà en safata de manera fàcil i inexorable. La nit del 25 de Maig del 2003, Pere Junyent quedà sol davant d’unes xifres concluents, d'una evidència clara. I obrà en conseqüència, o en conseqüència amb la seva manera un pèl quixotesca de veure la vida. Començà, per a Sitges i per a ell, una nova etapa, i per a la federació una particular travessa en el desert que deixaria més malparats pel camí, abans de l'elecció conciliadora de Miquel Forns.


Com féu Jordi Serra en l'acte inaugural de l'efemèride que s'escau enguany, Pere Junyent també va voler acabar la xerrada amb una màxima atemporal i alliçonadora. La trobà en una de les aficions que hores d’ara conrea amb major assiduïtat. En un paràgraf provinent de l’antic Egipte, atribuït a Ptahotep, que em permeto transcriure en versió resumida: “Si ets un guia, escolta amb serenitat el discurs de qui et formula una petició. No el rebutgis, fins que no hagi purgat del seu ventre tot allò que tenia intenció de dir-te (...) Mai no és possible resoldre totes les peticions, però saber escoltar aplana el cor.” El text té 4200 anys, i sembla escrit abans d’ahir, o es podria escriure passat demà.