Eco de Sitges, 2 de Gener
El plànol del metro de Sitges (cliqueu-lo per a fer-lo més gran)
Propera parada: Innocents
Benvinguts a l’any 15. Mare de Déu com passen!. Començo. Des que l’incivisme i l’ecologisme militant foragitaren l’arbre del Cap de La Vila, l’ambientació nadalenca de la nostra plaça-cruïlla de camins de referència ha anat a menys amb el pas dels anys, fins a arribar al decepcionant aspecte actual, d’acord amb criteris d’actuació que han seguit una trajectòria erràtica. Es començà amb el bescanvi de l’avet pel pessebre-urna, i, a partir d’aquí, la cosa anà del pessebre urna decorat amb ponsèties -segrestades cada nit per lladres sense escrúpols- a l’estructura metàl.lica d’espelmes caduques que els brètols utilitzaren per emparrar-se, i que ara il.lumina la rotonda de Can Perico, després d’haver trepitjat la fragata. De la piràmide de ciris passàrem al cel lluminós que es despenjava des de les alçades. I, finalment, del cel lluminós a les engrunes de la decoració que, antuvi, embolicava les palmeres de baix a mar -quan les vaques eren grasses i semblava que res no era prou per a enlluernar al personal- i amb la qual ara s’ha mig vestit al rovell de l’ou sitgetà. Avui, allò que es pot veure penjant al Cap de la Vila està en consonancia amb el paviment que es trepitja, o amb les enlletgides jardineres de posar i treure. Un Nadal de tercera, malgrat que l’esperit de la celebració poc hagi tingut a veure mai amb la magnitud de la decoració al carrer. En qualsevol cas, salva els mobles el magnífic i tradicional pessebre dels de tota la vida, que envolta el monument al doctor Robert.
M’ho imagino: Tren amb destinació Nou Autòdrom, propera parada Santa Bàrbara, o Capellans, o Cases del Sord. Amb permís de l’autor, la secció reprodueix el que considera una de les millors i més enginyoses innocentades dels darrers anys, i que s’ha escampat a través del correu electrònic. És brillant en el concepte i en el desenvolupament, perquè conté tots els ingredients necessaris per a deixar al lector immers en un petit oasi de dubtes sobre la seva veracitat, tenint en compte el context de transformacions urbanes que hem viscut. Tot amanint-ho a partir de la visió irònica del particular apreci de l’alcalde pels grans projectes, el titular de la notícia, que apareix en una curosament dissenyada hipotètica edició virtual del Diari de Vilanova, és prou explícit: Metro a Sitges, inversió milionària per al somni pòstum de Baijet. I el text que el segueix, com el mapa, no té pèrdua. Tres línies de metro es dibuixen sobre el plànol del casc urbà. Dues d’elles amb prou coherència, i una tercera –la que encercla el barri antic- plantejada al llindar de la ficció, i que culmina amb un tram d’imaginació desbordada, que permetrà als pares i als avis recordar el projecte de l’autopista sobre el mar de finals dels setanta. Entre les estacions de Ajuntament i Platja Sant Sebastià s’estableix l’única part de la xarxa que no serà subterrània, explicada així: Tot i que encara se n’han de decidir els detalls, el més probable és que un túnel s’obri des del Baluard (sota on hi ha actualment el canó) i, sobre una plataforma especialment dissenyada, es passegi per davant de la façana marítima més coneguda per a tornar a entrar en l’altre extrem del túnel situat sota de la Torreta. Impagable. L’article no es deixa cap detall al tinter. Des de l’empresa adjudicatària -Sitges Model XXI of course- fins a la dotació pressupostària, el calendari d’execució de les obres, les declaracions de polítics, dels representants de l’hostaleria o, fins i tot, la de mossèn Pausas que afirma que espera que la nova línia faciliti l’accés dels fidels a l’Eucaristia (sic). Les dues pàgines de crònica es reblen amb les paraules d’un Ramon Francàs visiblement enutjat per la bona notícia, i amb la incorporació d’un requadre destacat, que recupera l’assumpte del posicionament de l’Ajuntament a l’entorn de la vegueria, questió que només es replantejaria, segons Baijet, si m’asseguressin que jo en seria el màxim responsable quan finalitzi el meu mandat a l’alcaldia. Una excel.lent innocentada, a la qual s’hi podria afegir la del retorn dels cavallets, o la previsible incorporació d’una mulassa als cercaviles de la Festa Major… Qui sap…. Qui sap….
Ja és un fet evident que, d’un temps ençà, de les tres representacions de “El primer Nadal dels pastors”, la del 28 de Desembre és la que congrega el major nombre de públic, fins omplenar el Prado. Del que passa dins el teatre durant els assajos, o en les atrafegades sessions de muntatge i desmuntatge, condicionades per tantes petites coses, Josep Maria Benet i Jornet o Sergi Belbel en podrien escriure una comèdia de situació d’èxit garantit, d’aquelles on darrere de cada porta hi ha algú a punt d’explicar un rosari de dissorts, embolics i malentesos. Ric per no plorar, perquè les nafres són cròniques, les solucions trigaran en arribar, i hi ha persones que lluiten per a que el vaixell no s’enfonsi. Mentrestant, el vent polar segueix aguardant darrere el teló el moment oportú per atacar sense compassió a músics i espectadors de les primeres fileres, que senten com un alè gèlid se’ls fica dins dels ossos i els encarcara les extremitats, just quan el quadre de l’infern enfila les primeres frases. Res de nou, gairebé tan tradicional, diria, com la història del bé i del mal de mossèn Fortunet. Enguany, els directors de l’obra han renovat personatges amb encert, rejovenint l’elenc d’actors en una proposta fins a cert punt arriscada. Cert, els veterans potser trobaran a faltar aquelles veus profundes i la presència rotunda a l’escenari, però hi ha fusta i només cal rodatge. Els protagonistes principals funcionen. Llucifer, Farruc i Grillat, Garrofa i Pallanga estan a un bon nivell i milloraran en el futur, en la mesura que puguin tenir l’oportunitat d’aprofundir en els matisos dels respectius papers. Per la resta, menció especial mereixen les encarregades de l’encertadíssim vestuari. Els Pastorets han tornat, i això, tal i com estan les coses, ja és un petit miracle que cal valorar en la justa mesura.
