Crònica local
Eco de Sitges, 24 de febrer

XisPun!

Dijous, 16 de febrer

A mi el Carnestoltes m’ha agradat molt. Molt vaja. Vull dir molt per si no ha quedat clar. Sota la seva airosa corona de dimensions desafiants, i darrera la barba amish i les ulleres eltonjohnianes, fico al rei Josep Milán –hàbil especialista en el tête à tête- a la seva esposa Ramona, i a tota la cort de XisPun! al pom de dalt de les millors versions del personatge que s’han fet des de la seva recuperació. I ho confesso tenint en compte que, per a sostenir l’afirmació, cal fer els ulls grossos davant d’alguns detalls d’aquesta aposta feta a contracorrent dels temps que corren, de la inèrcia que porta una festa acostumada als actes multitudinaris que han de perseguir un objectiu bastant impossible, com és el de complaure a un públic de tres a noranta anys sense despentinar-se. La concepció d’aquest Carnestoltes, que troba les seves arrels en el de Setèkrit de fa quinze anys, amb alguns tocs cubaneros, ha defugit amb intenció els esperats i tradicionals discursos –ningú recordarà Carles Torres pel predicot o les arengues a les societats- per a jugar obertament la carta de la proximitat, de les petites coses que deixen caliu emocional, a través d’una corrúa de personatges carregats de sensibilitat, perfectament definits, i admirablement vestits i caracteritzats, que han protagonitzat històries quotidianes properes o absurdes, construïdes amb aquella imaginació que depassa qualsevol restricció pressupostària. L’enginy no es compra ni es ven. Se’n té o no, i les mancances acostumen a estimular-lo. Després d’una dècada llarga de vaques grasses, vet aquí un personatge fet per un equip acostumat a treure petroli de sota les pedres des de fa molts anys, i que no ha perdut l’oportunitat de saber explotar les potencialitats de les xarxes socials de forma continuada, com a perllongació del que s’ha viscut al carrer, tot deixant algunes imatges impagables dignes d’un costumari surrealista, com les del matrimoni Torres-Seminova alimentant als cignes de la platja Sant Sebastià. Malgrat tot, aquesta jugada de risc no ha estat exempta d’alguna ensopegada. La més evident es va viure durant l’Arribo, un petit pot de bona confitura incapaç de satisfer el delit dels qui esperaven un pot gros que es pogués tastar de cop, o, si més no, que no es fes esperar tant. Dijous Gras la colla va caure en l’agredolç parany de no preveure prou les conseqüències que genera l’enorme expectació de l’esdeveniment que marca la diada, tot posant a prova la paciència del personal, obligat a fer una cua immensa que condicionà el desenvolupament d’una acció teatral, per altra banda magnífica, que contrapesà l’enuig dels qui s’esperaren sense marxar. L’interior del Miramar fou convertit en un veritable museu, en una casa de nines malauradament efímera, i tot l’itinerari demostrà, a cada passa, la intenció manifesta de proposar una història ben trabada, divertida, reflexiva i, sobretot, sitgetana, quelcom que molts han sabut valorar. El mateix pot dir-se de l’enterro, brillant exercici d’onomatopèies que evocaren el castell de foc que tots conservem en el nostre imaginari personal. Comptat i debatut, el pitjor ha estat l’indigest cartell, però fins i tot crec que l’he oblidat. I mira que n’hi havia per a no oblidar-lo....

Dissabte, 18 de febrer

L’esperit del fardo revifa cada any durant la cursa de llits. Èxit total de la proposta, amanida per una divertidissima performance berlanguiana dels No K-lia i la Suburband. Una excepció enmig de la tònica general d’una festa on mana el lluiment en percentatge quasi absolut. I si mana el lluiment, deu ser perquè la majoria així ho vol. I en ple segle XXI no estem per a questionar el que vol la majoria, que per això és la majoria. A la tarda, una veritable multitud esperava l’emotiu moment Markatú-Suburband i la versió del Sitges Carnaval amb la qual volgueren recordar al gran Janio, abans que la batucada sitgetana presentés als entusiasmants batuquets. En Janio ha estat present arreu, i diria que des de la mateixa discreció que ell va conrear sempre en l’àmbit personal.

Diumenge, 19 de febrer

Ara que no ens llegeix ningú, i que els mossos estan satisfets, contestin amb el cor a la mà: quants de vostès s’han convertit a la causa dels nous horaris? Més d’un, amb matisos. O, si volen, la tragèdia no ha estat tant shakesperiana com s’intuia abans de començar. A continuació s’hi poden afegir els atenuants del positivisme: el menor temps per a resoldre contingències de logística entre rues, i el desig de trobar un ambient més de nit formen part de l’argumentari de la part contrària al canvi, que continua representada per Retiro i Independents, partidaris, per altra banda, de recuperar la megafonia centralitzada al Cap de la Vila, atès que la seva absència ha propiciat el retorn de la laxitud tan criticada abans d’instal.lar-la. De fet, això del pas pel Cap de la Vila, com el nombre de carrosses, s’ha convertit en la sal de totes les salses, i en axioma dels qui consideren que la rua és un pal insuportable. Són molts els qui ho pensen, però deuen ser més encara els qui no ho creuen, perquè poden donar per segur que, havent-hi tantes opcions disponibles, ben pocs vindrien a Sitges a empassar-se cinquanta grups en fila india, o els contemplarien per televisió, si assumissin que quatre hores se’ls podrien fer eternes. Quatre hores Diumenge..... un petit rècord. Potser el debat va per un camí més sensible: el dret a aturar-se a la nostra cruïlla de carrers més estimada el té tothom. En canvi, la capacitat per a fer-hi alguna cosa que cridi l’atenció, o que valgui veritablement la pena durant els tres minuts d’estada, només està reservada a ben poques colles que, en la majoria de casos, són conegudes i apreciades. Vet aquí el dilema subjectiu, i compte que ho dic amb el degut respecte vers tots els qui participen, mouen, pateixen i col.laboren en aquest trencaclosques monumental, que genera un munt d’interessos paral.lels impossibles de conciliar sense renunciar a algun llençol de la bugada. Pel Prado, l’horari és un encert i, posats a retocar, les intencions anirien per a traslladar la rua infantil al migdia. Més unanimitat hi ha hagut en considerar que el final de la nit al carrer Espalter és un interruptus inadmissible, que aboca les colles a arribar a les entitats com Josep i Maria cercant posada per la fosca, intranquil.la i inhòspita matinada de l’extermini. La discussió es polaritzarà en si caldria tornar al Cap de la Vila o no. De nou, Retiro i Independents aposten per a fer-ho, i al Prado no l’entusiasma la idea. Hi ha mesos per endavant, i és probable que amb tant de temps s’afegeixin ingredients al menú....

Dilluns, 20 de febrer

Era, i sóc, reaci a presentar un cabeçut fora de Festa Major, però no puc imaginar un millor final per a un espectacle tan rodó com Amanitamour, el cabaret que l’Agrupació dedicà a Anita Julián, amb la participació d’un repartiment d’actrius carregades de talent i encant, acompanyades pel pianista que mereixeria una segona oportunitat com a Carnestoltes. Un homenatge digníssim, amb un punt d’emoció.

Dimarts, 21 de febrer

Asúcar, Maracuyá, Sabor a Xocolà, La Gresca, No K-lia, Llanto’s, Panxampla’s... No s’ha notat la crisi, i això també du una reflexió implícita. Si no s’ha notat amb menys diners, què feiem quan n’hi havia més?

Crònica local
Eco de Sitges, 17 de febrer

Els cops… de la vida

Ells si que viuen bé, passejant-se com si fossin senyors indolents per una pintoresca platja privada sense molèsties. Saluden a la gent, s’hi barregen, reparteixen moixaines a la canalla i la seva serena bellesa es confon dins del paisatge inspirador i quiet del Sitges hivernal que viu la crisi. Semblen feliços, tot i que segur que deuen tenir els seus conflictes. Probablement, els tres cignes més fotografiats de Catalunya els darrers dies han vingut per a recordar-nos les coses que no tenen preu.

Dimecres, 8 de febrer

Jordi Baijet fou agredit dins del recinte de l’escola pública on treballa, per un empresari a qui li devia prop de 240€. Es pot admetre l’agressió a Baijet?. De cap manera. Ni a ell ni a qualsevol altre. S’hi poden trobar motius que la puguin contextualitzar –que no justificar-? Tal i com està Sitges en particular i el món en general –ple de gent que se sent traïda i enganyada pel sistema i per algunes persones, entre elles la víctima- poden trobar tots els motius que vulguin. Qui és avui Jordi Baijet? Un home amb la carrera política esgotada –acabada o fulminada si volen- que viu aquella quarentena plena de desenganys personals, pròpia del qui ja no desperta l’empatia que despertava, quan la despertava, i ara li giren l’esquena i la mirada. És, o torna a ser, a la vegada, un professor com tants n’hi ha, però, fonamentalment, i a diferència de la gran majoria de nosaltres, és un ciutadà a qui la seva condició d’ex-alcalde acompanyarà tota la vida, i, amb ella, tot allò de negatiu que voldria esborrar i no pot, i tot allò de positiu que conserva perquè vol, ho necessita i perquè també forma part de la seva història. Molt abans que ho afirmés Mourinho, l’aforisme popular ja palesava de manera concluent que les victòries tenen molts pares i les derrotes són òrfanes. Estem, doncs, davant de l’home que, fora de l’exercici del poder, ha de reconstruir un trencaclosques particular i professional, assumint les conseqüències que determinades decisions o actuacions han tingut sobre ell mateix i sobre la ciutadania a qui ha representat durant vuit anys. Tot plegat, des d’una posició emocional molt ferida, vulnerable i insegura davant d’un entorn que, si ahir era farcit de cofoisme i copets a l’esquena, avui es presenta hostil i malfiat a cada cantonada. No és una història nova. Probablement, molts estan passant quelcom comparable arran de la crisi, o ho varen viure –amb tots els matisos que els diferencien- Junyent o Serra quan perderen l’alcaldia, i, en una altra dimensió, polítics, dirigents, estadistes o empresaris d’arreu del món abans i ara. Cadascú se sap lo seu que dirien les àvies. Per a tothom, la vida real, a més de feliç, divertida i enriquidora, també és crua, sovint injusta, i no sempre raonable, honesta o sincera. I Baijet ha patit quelcom que, malgrat ser absolutament condemnable i reprobable, forma part de la pròpia existència de l’home des que el món és món.

Arran de l’incident, s’han redactat comunicats i pronunciat declaracions tan estimables com previsibles. En el manual de la política de totes les cases s’ensenya, per un costat, que no hi ha lloc per als actes de contrició davant de les errades, o per a qualsevol expressió pública que pugui interpretar-se com a símptoma de feblesa, i, per l’altre, que la millor defensa és la napoleònica. Així, a la lògica condemna dels fets, el PSC, a qui li està costant molt sostenir la gestió dels qui ja no hi són, i digerir i interioritzar el moment present, atribueix el succés al clima enrarit que considera que ha creat l’arriscada actitud erosionadora de l’actual equip de govern -i especialment de Nou Horitzó- vers els socialistes. Per la seva banda, en nom de la nova majoria, que comparteix, obviament, el rebuig a l’agressió, l’alcalde Miquel Forns defensà la consideració i el respecte institucional que creu que s’ha tingut sempre vers Baijet, tot desvinculant-se de la iniciativa de publicar a les xarxes socials les fitxes de les vises, o les dels càrrecs i treballadors acomiadats, per tractar-se d’una acció particular d’un dels socis del pacte, que, val a dir, incomodà als qui eren partidaris d’una difusió més ortodoxa de la informació. De nou, doncs, les estratègies semblen conduir actituds a un costat i a l’altre. I, paradoxalment, alguns dels qui, de forma abraonada, enarboren la bandera de la defensa de Baijet, podrien haver pres consciència quan tocava de si determinades actuacions podien acabar perjudicant-lo, com el temps ha demostrat. No és bo per a Sitges el que ha passat, encara que sigui, com espero, una acció puntual que no ha d’encomanar-se enlloc i ningú no ha de menystenir. El bany de realitat que envolta als responsables d’haver administrat la legislatura anterior, és el mateix que pot arrossegar als de la que vivim si no mesuren les conseqüències de les seves decisions. Per tant, seria desitjable que s’imposés la prudència i la reflexió des de la serenor civilitzada. Mal que sigui per a no repetir gravíssimes errades pretèrites.

Dissabte, 11 de febrer

Dos apunts. Primer: un aplaudiment pels autors de l’espectacle d’ombres xineses Siluetes de Carnaval 2012. Una petita sorpresa, fresca, enginyosa, creativa i estèticament plaent, nascuda des de la modèstia. I el segon aplaudiment, el de cada any, per a tot l’equip, sense excepció, que organitza la vetllada del dia internacional del xató. Una nit rodona, fins i tot en la mesura del record a en Janio. El Carnaval ja ha arribat, i anirà bé, perquè vull creure que tothom que el fa i/o hi participa vol que vagi bé. Enguany la festa torna a marcar un punt d’inflexió, que no ha sabut conciliar interessos. Un dia després de la multitudinària inauguració del nou Ateneu, magnífic espai amb el qual l’associació vol obrir-se a un major ventall de públic, allí se celebrà el debat del Carnaval, que, d’alguna manera, apuntà les desavinences de criteri que la setmana ha acabat evidenciant. Elena Ferré afirma que no hi ha ni una colla del Retiro a qui hagi agradat el canvi d’horari i de recorregut, i que ha hagut de posar pau perquè els ànims estaven bastant encesos. Otilia Blanco, dels independents, coincideix a l’hora de definir l’estat d’ànim a casa seva, i Nacho Rubí, president del Carnaval del Prado, ha mostrat la seva satisfacció pel fet que la comissió municipal ha respost gairebé fil per randa a les demandes que formulava des de feia anys, per bé que Rubí reconeix que a l’hora de conscienciar a les colles del casinet de dalt sobre la bondat de la proposta, ha hagut de recorrer al concepte de la disciplina d’entitat (versió adaptada de la disciplina de partit) per a evitar que ningú es desmarqui del discurs oficial. El 2006, quan es va viure un dels episodis més traumàtics del periode recent, recordo haver-me interpelat sobre quin sentit tenia sortir per a patir d’aquella manera. Ara no puc fer altra cosa que preguntar-me si tenen sentit uns canvis que no agraden a una bona majoria de les colles que surten, que, per a reblar el clau, confessen haver-se sentit bandejades a l’hora d’haver pogut expressar el seu criteri. Així de simple. De la mateixa manera, es constaten contradiccions entre les afirmacions dels responsables dels mossos d’esquadra al llarg de tot el procés de negociació, que obren una bona colla de conjectures sobre si aquesta decisió ja estava presa d’antuvi, passés el que passés. Per un costat, Prado. Per l’altre, Retiro i Independents. Dues maneres, antagòniques i respectables, d’entendre el desenvolupament de les rues, d’acord amb sengles objectius diferents. Un senyal que caldrà tenir en compte. Torna la rivalitat?

Bon Carnaval!

Crònica local
Eco de Sitges, 10 de febrer

Ser-hi, o estar-hi

“Els mossos no estem per Carnavals!”. Tornem-hi. A veure si acabarem enyorant la Guàrdia Civil?. Mentre a la parròquia intentaven acomiadar un difunt, la tercera pancarta penjada prop de la comissaria dels Molins, acompanyada de les altres dues, i de xiulets, crits i traca final, arribà a l’Ajuntament per a saludar al conseller Puig que vingué a donar el Nihil obstat -és un figurat- a l’operatiu de seguretat de la festa d’enguany, que es desplegarà durant Diumenge i dimarts, i també dissabte, que, com tots vostès saben, és aquell dia on pul.lulen individus vestits de monja, infermera amb xeringa o bruixa amb escombra que no saben on van, però si saben què volen. Pensant en ells especialment, els mossos la van espifiar una miqueta amb un seguit de consells a la xarxa social, que foren immediatament despenjats i que, segons reproduïa el diari Ara, suggerien, entre d’altres perles amanides gràficament amb el cartell del nostre Carnaval, un consum moderat d’alcohol i drogues, en una clara adaptació al context actual de les nits de gresca, tampoc no cal pecar d’hipocresia. Entre policies locals i autonòmics, creu roja, bombers, servei d’emergències mèdiques i els que pugui deixar-me, s’anuncia la mobilització general de 1100 efectius, repartits ad-hoc. I per a reblar el missatge tranquil.litzador el conseller confirmà l’increment de 50 mossos d’esquadra respecte els que vingueren l’any passat. O sia, que si fem cas a Felip Puig –hàbil driblador de situacions més compromeses que la nostra- podem donar per desautoritzada la declaració d’un capitost del departament d’interior a l’alcalde, quan es referia a que desplegaments com el de Sitges només es mobilitzen en casos de catàstrofes naturals. Així doncs, és fàcil concloure que, o bé el Carnaval és equiparable a un terratrèmol, o bé el tècnic no sabia el que deia, perquè el seu superior ha declarat que el departament ha estat sensible a la casuística sitgetana a l’hora d’afegir personal al contingent de vigilància.

Sigui com sigui, és prou lícita la reivindicació del grup de mossos, com igualment lícit és palesar –i no és tòpic- la feina voluntària del munt de persones que fan i faran el possible per a que la maquinària carnavalera llueixi quan sigui l’hora, malgrat tots els imponderables, condicionants, retallades o modificacions. Les mateixes persones que ja estan bastant tipes d’aquest serial anual que envolta, sobretot, l’organització de les rues, i que sembla portar un cert missatge implícit de negativitat culpabilitzadora, com si l’inèrcia general arraconés el seu esforç en construir un gran esdeveniment, per a emfatitzar la importantíssima infraestructura que exigeix a l’hora de sortir al carrer, i que pot, com tot ara, questionar-se. L’única celebració popular sitgetana que, en general, demana pagar per sortir, viu, de fa anys, immersa en la petita-gran paranoia del control de tot plegat, fins al punt que les decisions sobre el particular han arribat a convertir-se en la principal font de novetats, més enllà de les que pugui oferir un espectacle que, amb variacions, tothom ja sap, o creu saber, de què va. Paradoxalment, es paga per sortir, però els fets demostren que això no garanteix la llibertat de decisió sobre el com el què i el quan. D’un temps ençà, doncs, aquesta escenificació del parament preventiu acapara major impacte mediàtic que les notícies generades per la pròpia manifestació popular, tot responent, per altra banda, al rum rum de carrer atiat pel fet de ser any de canvis. És com si assistissim a la preparació d’una cerimònia paral.lela, amb d’altres protagonistes igualment influents pel que són i pel que decideixen. Amb els números a la mà és difícil saber si se’n fa un gra massa o no, si ho estem exagerant o no, o si paga la pena aquest doll de mitjans a càrrec del diner públic. La justificació oficial del desembarcament no és altra que la de garantir la profilaxi davant del risc. I com que ningú no pot garantir allò que pot passar, i les conseqüències que pot tenir en el cas que passi, sempre quedarem més tranquils si hi fiquem de més, i, a la vegada, el polític tindrà garantit el necessari titular positiu de torn. Feina feta.

Jordi Gómez és l’inspector en cap dels mossos d’esquadra. El senyor Gómez arriba a Sitges des de Salou, on ha passat els darrers anys en una de les destinacions costaneres més propenses al ressò en els mitjans de comunicació per mor de les estades d’estudiants universitaris anglesos deixats anar. Reconeix no haver vingut mai al nostre Carnaval, malgrat que ha rebut un bany de variades informacions. La primera impressió és la d’un home educadíssim, discret i, sobretot, pragmàtic. Dels que no sembla afectar-se en excés per les polèmiques quotidianes. Potser millor així. A l’hora d’explicar el perquè dels criteris i les decisions, l’argumentació no passa pels fonaments econòmics. Des dels mossos es creu que ja feia massa temps que el Carnaval es movia en uns nivells de risc excessivament elevats, encara que tothom fos conscient d’assumir-los, i, per tant, la solució adoptada enguany es veu com una sortida per a salvar-lo de situacions indesitjades que el perjudiquen. Es tracta d’una provatura amb intenció de dissuadir al públic que ve al municipi amb motivacions poc edificants. També hi ve dissabte pensava jo, però el pare ja em deia que pensar fa d’ase.... He escoltat opinions de tota mena, quelcom lògic davant d’un esdeveniment que ha de conciliar tants interessos a la vegada, i des d’àmbits contraposats en molts casos. Tinc la sensació que li estem demanant massa al Carnaval, quan, en el fons, només es tracta de passar-ho bé sense tantes obligacions adquirides o reglamentades. A bona hora ho exposo, ara que la criatura ja fa anys que ha crescut i, dolgui o no, ja no podem administrar-la únicament des dels recursos propis. Jordi Gómez parla de la Gay Parade com un referent a seguir en matèria d’organització. Si és comparable o no, vostès mateixos...Rua de tarda a baix a mar, pocs problemes i molta gresca igualment... Baix a mar de nou. Una cançó coneguda. Un assumpte reincident que torna com tants d’altres propis de la festa més grossa –que no més gran- que es fa a Sitges. Arribats a aquest punt, caldrà modificar l’epígraf de l’intrascendent protocol de Carnaval on diu: La presentació de la Reina del Carnaval se celebra una vegada realitzat l'Arribo de Sa Majestat Carnestoltes, i el lloc i l'hora es consensuarà entre la Comissió i el grup organitzador del personatge. Vivim –o seguim vivint- uns dies on no hi manquen personalismes, egos, rebequeries i dogmatismes innecessaris, més innecessaris encara si es té en compte com està el món i les prioritats del dia a dia. Són els mateixos que han estat i estan al darrera de la prohibició que la reina entri al Retiro, però també els que han acabat permetent –i no se que és pitjor- que la reina aterri a Sitges el mateix dia i a la mateixa hora que l’únic personatge historicament tradicional vinculable al vespre de dijous gras. Que la seva presentació coincideixi de ple amb el desenvolupament de l’arribo i es converteixi, ras i curt, en un arribo paral.lel.  És probable que cap d’aquests dos exemples, com molts petits detalls que hi podriem afegir, tinguin una vinculació directa amb els efectes de la crisi sobre el Carnaval. Són, més aviat, conseqüència dels capricis de la condició humana, que ningú no sembla haver pogut, volgut o sabut limitar, malgrat que no li faci cap favor.

I acabo. Ortodoxos del xató, si teniu oportunitat de veure la versió deconstruïda que n’ha fet Joan Roca de El celler de Can Roca, estic segur que no us deixarà indiferent. En cap sentit.

Crònica local
Eco de Sitges, 3 de febrer

De peus a la galleda

“Si a nosaltres ens deixen la gestió de Sitges Model XXI, demà paguem a aquests proveïdors”

Marc Quero, 30 de gener

Vinga. M’ho poso fàcil i, des de la meva ignorància manifesta en paperassa jurídico-administrativa, confesso que m’he escoltat per dues vegades el debat que sota l’epígraf concret “aprovació, si s’escau, de la incoació –interpreti el lector com a inici de tramitació- de l’expedient de declaració de lesivitat –interpreti el lector com de perjudici- de l’acord de ple de data 19 d’abril de 2010, pel qual s’aprovà el pla de trasllat dels serveis administratius a l’edifici Sitges Reference i el contracte d’arrendament per a ús diferent a habitatge del mateix”, desembocà en una controvèrsia sobre el passat, el present i el futur, sobre les grandeses i les misèries de l’edifici que va néixer com a centre d’oficines i que acabarà vagin a saber com. Tot plegat succeí durant el ple municipal del passat dilluns. El mateix que aprovà la incorporació de la vila a l’associació de municipis per a la independència, i que certificà la defunció del projecte de l’escola d’arts escèniques vinculada a la figura de Paul McCartney. La punta de llança de Qualia també ha fet figa. Es dóna el dol per acomiadat. Enrera queda aquella glamourosa festa al primer Pachá amb ballarins vinguts expressament de Liverpool. En fi.... M’han vingut a la memòria tres apunts de realitat que, d’alguna manera, poden relacionar-se amb el cas d’avui. Ho explico sense cap ànim de consolar, quelcom que per altra banda resultaria inútil. El Reference ni ha estat, ni és, ni serà el primer ni l’últim edifici d’oficines que no s’omple. Els historiadors recorden com els novaiorquesos rebatejaren irònicament l’Empire State building amb l’apelatiu de Empty State perquè el gratacels més icònic i cèntric de la capital del món no va arribar a ocupar-se mínimament fins vint anys després de la seva inauguració el 1931. Es clar que a l’estat no li va costar ni cinc, i pel mig encara cuejava el crack del 29 i quedava per viure la segona guerra mundial. En l'entorn més proper, vet aquí els casos d’una amiga i d’un amic. Sengles treballadors qualificats en el sector privat. Ella viu, a la corda fluixa, les angoixes d’un ero, i ell fou despatxat com gairebé tots els seus companys fa prop d’un any. A ambdós els uneix una circumstància semblant: les seves respectives empreses es gastaren allò que tenien i el que no tenien en l’adquisició de noves i enlluernadores seus corporatives un any abans de posar-los a la porta de l’atur per mor de la crisi, la reducció de costos, la simplificació de processos, l’optimització de recursos, i de tot aquell rosari de raons que topa amb l’experiència recent que visqueren. Valdria com a primera conclusió pensar que la bona o mala gestió no acostuma a tenir ideologia ni color polític, ni àmbit determinat d’actuació. És, més aviat, una questió de capacitat i voluntat, de condició humana, i, si volen, hi poden afegir un o uns quants cops de sort, d’aquells que fan que hom pugui dir que l’ha encertada o l’ha espifiada, o que s’ha salvat pels pèls.

El petit gran drama de Sitges Reference no existiria si s’hagués complert l’objectiu original pel qual fou creat l’immoble, que no era altre que el de llogar el seu espai per a oficines. Tot el que els expliquin per aturar el cop –una barreja entre arguments raonables i d’altres forçats per les circumstàncies- són pedaços que intenten salvar els mobles. I a la vida cal posar-n’hi de pedaços perquè no sempre les coses surten com es desitja, però aquí, sens dubte, més que questionar les raons per les quals l’Ajuntament del moment es ficà en aquesta aventura en companyia de l’antiga Proinosa –és una bestiesa fer-ho, sinó és per aprendre’n la lliçó- el que es posa sobre la taula, més enllà de les conseqüències que puguin derivar-se del concurs de creditors o de les investigacions de l’oficina antifrau, són els diferents punts de vista sobre el futur del complex, condicionat, llastat, lligat de peus i mans per la gestió que en varen fer els responsables de la societat posseïdora -participada al 50% per Ajuntament-Model XXI i constructora- quan les coses es torçaren. I aquest futur es planteja, bàsicament, des de dos criteris contraposats: el de l’equip de govern, palesat en la petició del concurs de creditors per a fer front als deutes que no poden assumir-se, i el del PSC, partidari de la injecció de capital amb l’objectiu inicial de liquidar les factures pendents als industrials, i d’evitar la pèrdua de la propietat, que podria dir-se que és en part de l’Ajuntament, si no fos perquè amb el dineral que es deu resulta fins a cert punt agosarat afirmar-ho. Defensà aquesta posició, o almenys ho intentà, Marc Quero, en una de les alocucions més vehement i explícita de la seva vida política. Tot manifestant en repetides ocasions la intenció del seu grup d’ajudar -per bé que vista l’experiència qui sap si la bona disposició de l’avui pot millorar els mals resultats de la responsabilitat de l’ahir- el discurs del portaveu socialista no podia incloure més elements contradictoris per a ser rebatut amb indignada fermesa. I quan així va reaccionar el regidor de recursos humans, a Quero no se li acudí altra cosa que contestar-lo establint una analogia entre la seva actitud i la rauxa desbocada d’una graderia futbolística, com si Magí Almirall s’hagués expressat com un fanàtic qualsevol. Incomprensible. Es miri del dret o del revés, no se li pot retreure a l’equip de govern actual que hagi equivocat l’estratègia proposant un concurs de creditors -que previsiblement prioritzarà el pagament de la hipoteca per davant dels deutes als industrials- quan els anteriors gestors utilitzaren bona part del crèdit d’un milió i mig d’euros que havia estat compromés amb els mateixos industrials -destinats a pagar-los l’adequació dels interiors, d’acord amb les necessitats del trasllat de les dependències municipals- per a satisfer les exigències de la hipoteca amb la mateixa priorització que avui es vista amb esperit crític, ara que és en mans dels qui tenen la responsabilitat d’administrar aquesta patata calenta. Paradoxes de la vida, l’evidència no fou obstacle per a que la intervenció de Quero tingués un punt de suficiència de mestre d’escola empresarial, encara que el missatge desprengués una flaire de cinisme impròpia, del tipus et dic que no fas les coses bé, perquè no cobrarà qui veritablement ho necessita, mentre que jo vaig enganyar a qui li ho vaig prometre aleshores. Deixant de banda els números, o les hipotètiques possibilitats de reconduir la questió a partir dels balanços positius que pugui generar la part sitgetana de la societat que controla l’edifici, el moll de l’ós de l’assumpte es mou en el llindar ètic i moral, que Quero va obviar durant els torns de rèplica, quelcom discutible des de la condició de representant públic. Vull creure que el regidor defensa l’interés general, però el missatge topà, una vegada i una altra, amb un pecat original que el desacreditava en la mesura que el portaveu insistia en la tesi.

I és que la sessió va viure un punt d’inflexió a l’hora de reproduir l’estat emocional d’alguns dels afectats per la morositat pública. Lluís Marcé explicà la colpidora confessió que li féu el constructor Llorenç Reixach: “Estic a la ruina per culpa de Sitges Reference i de Model XXI”, i reblaren el clau Jorge Carretero i un parlament final del propi alcalde que tallà l’ambient de manera lapidària. Està clar que tot allò relacionat amb aquest assumpte és susceptible d’ésser questionat. Menys la bona voluntat que sempre cal pressuposar per part dels qui l’impulsaren i, després, el reformaren. Per la resta, millor no alçar massa la veu. No cal. Fibla l’oïda i l’ànima.

Crònica local
Eco de Sitges, 27 de gener

Mozos en guerra!!!

“Alcalde, un desplegament d’aquest tipus la Generalitat de Catalunya el fa per un terratrèmol. No per una festa.”

Alt càrrec del departament d’interior, dirigint-se a Miquel Forns

El que no deu considerar aquest capitost de la conselleria és que pel futbol, que probablement tampoc el podriem incloure en la categoria de catàstrofes naturals, el departament d’interior s’hi deixa bous i esquelles cada cop que s’esdevé un partit de la màxima rivalitat. En fi.... després hi tornaré perquè no vull arraconar altres informacions d’interés que ha deixat la setmana.

Divendres, 20 de gener

Matrícula d’honor pels autors de la reforma/restauració de l’ermita de Sant Sebastià, coordinada per Josep Maria Coll, Xavi Montornés, Ricard Baqués i Agustí Albors. N’ha sortit un treball realitzat des de la sensibilitat i el respecte absolut, que enalteix l’encant de la petitesa que mai no ha deixat de tenir l’edifici i el seu interior. Fins al punt que ara costa prendre consciència del lamentable estat en el qual es trobava, i del que en són testimonis una bona col.lecció de fotografies i anècdotes recollides pels qui han tingut la responsabilitat de deixar-la gairebé com nova. M’hi arribo en hora de migdiada, tot pujant la dissortada esplanada de mausoleu, que despullà l’entorn del seu caràcter rústec i acollidor. Des de l’entrada, la panoràmica vers la platja continua essent magnètica. Dins, poden destacar-se molts detalls. La lluentor del paviment, que ha estat sotmés a un rentat de cara que l’ha deixat com un mirall, la recuperació d’uns marbres de la parròquia que estaven en desús, i que ara decoren amb elegància el pedrís de l’altar, la precisió aplicada en refer les malmeses grisalles embrutides per l’humitat, i, sobretot, els tirants que travessen discretament la nau central de banda a banda, i que exerceixen una funció fonamental per a garantir la consolidació de l’estructura. Mossèn Pausas està content. Ara només espera que pugui rematar-se l’obra amb la col.locació de les teules i que pugui trobar-se un lloc on guardar els passos de setmana santa, que mengen un munt d’espai i enterboleixen la visió del conjunt. El rector busca un passòdrom vaja. I la cosa està difícil, perquè la providència deu tenir llista d’espera de peticions.

Dilluns, 23 de gener

Amb la salut esquerdada i l’ànima ben ferma, Josep Maixenchs va rebre la medalla d’honor de l’Ajuntament de Terrassa, la seva ciutat nadiua. Aquest mestre de caràcter, que féu arrels a Sitges desenvolupant a l’Escola Pia l’embrió de la seva passió per la pedagogia del llenguatge audiovisual, ha bastit un dels centres internacionals de referència, del qual n’han sortit creadors amb projecció evident. El paràgraf final del discurs d’agraiment de l’homenatjat és una declaració de capçalera: “Jo somio truites. I somio en un país on, des de la cultura, i des del cinema i la comunicació audiovisual, cerquem l’excel.lència en continguts i en persones, per a esdevenir més bons ciutadans, i per a fer un món molt diferent al que tenim. Molt més alegre, sense tant pessimisme. Potser també un món somiatruites, però un món que sàpiga agermanar sentiments.”

A la nit, TV3 emet la previsible història d’una parella gay, que viu trasbalssada per l’assetjament d’un d’ells per part d’un delinquent perillós, que posa en risc la convivència a cop de xantatge. Mai dirien on es localitza l’acció? Vatua l’olla! Exacte!. Com si pels guionistes no existís calendari, el capítol de Kubala, Moreno i Manchón rodat a Sitges –amb la porta de l’arxiu històric reconvertida en galeria d’art- conté la major quantitat de tòpics de tota la vida per minut que he vist darrerament. Per arrodonir-ho, tampoc no hi manca el de l’investigador amb lleus tics homòfobs, que acaba penedit de la seva actitud en la mesura que coneix als protagonistes de l’episodi, que, per descomptat, acaba bé. Salven el serial algunes interpretacions aconseguides, perquè, per la resta, no cal posar-hi massa esforç en valorar-lo.

Dimarts, 24 de gener

Amigues i amics, els mossos estan molt malament. Tant com per a que els seus representants arribessin a plantejar-se l’ús del castellà com a arma de protesta fa uns dies, fins que algú va veure la llum del sentit comú i varen fer marxa enrera. Poca broma. Sense tenir-hi una relació directa, la capçalera d’avui tradueix literalment una de les vàries pancartes que s’han pogut veure els darrers dies pels voltants de la comissaria de Sitges. Fins i tot alguna podia interpretar-se com un avís inequívoc de cara a la cobertura del servei per Carnaval. A l’incertesa que genera la rumorologia –a peu de carrer extesa a la possibilitat d’una hipotètica plantada de la policia local- s’hi afegeix un comunicat dels bombers voluntaris de Sitges a les xarxes socials, on anuncien que no faran els retens per Carnaval, perquè han esgotat els recursos i vessat el got de la paciència. Tot plegat desencisador. En qualsevol cas, em vaig precipitar a l’hora de dir-los que no havia trobat ningú a qui li agradessin els canvis previstos pel Carnaval d’enguany. I no perquè no fos cert aleshores, sinó perquè n’hi ha més d’un, i de dos, i de tres, que creuen que ja tocava que es sacsegés aquest assumpte. Amb tot, el ventall d’opinions és, com era previsible, molt ample. Alguns creuen que el que està passant questiona l’inefable model, d’altres pensen que la canalla ha de sortir a les 12 del migdia i no a les tres de la tarda, un horari, com el del vespre, que sembla pensat per enfonsar al sector de la restauració i l’hosteleria, que difícilment veurà ningú entaulat. D’altres afirmen que el caràcter transgressor del Carnaval demana unes rúes de la disbauxa i de l’extermini que no es facin en horari de jubilat. I els mossos –que no estan ara per a portar helicòpters- donen la solució: si les rúes es fan a baix a mar poden celebrar-se a l’hora que es vulgui, perquè l’espai ofereix un nombre de requisits superior per afrontar amb garanties qualsevol contingència de seguretat que pugui succeir. De nou el passeig apareix com el malson dels qui defensen el tradicional pas de les carrosses pel rovell de l’ou, en un moment on la policia de la Generalitat advoca per l’estratègia d’evitar la coincidència de la rúa del carrer amb l’arribada de les multituds a primera hora de la matinada. Una barreja excessivament arriscada.

Els temps han canviat, i res no és comparable, ni de dins ni de fora, a la realitat de dècades enrere. La cojuntura actual obre molts interrogants, relacionats amb la dimensió d’una festa que es mou, de fa anys, dins d’una paradoxa: el poble que l’ha fet créixer ara s’ha de protegir de les conseqüències colaterals i sobrevingudes, provocades per la dificultat d’administrar les multituds atretes per.. per moltes coses diferents, i no sempre edificants o relacionades amb el sentiment dels sitgetans que mouen i viuen el Carnaval. D’aquí l’existència d’una sensació generalitzada que considera que des de fora s’estan intentant arreglar els problemes de dins, sense parar massa atenció a l’esforç fet fins avui. I això sempre genera susceptibilitats comprensibles. No ens oblidem, però, que, en un món garantista, on tothom pot denunciar i tothom pot ser denunciat, les regles de joc són unes altres i amb la bona voluntat no n’hi ha prou. Continuarà.

Crònica local
Eco de Sitges, 20 de gener

En este mundo traidor…..

...nada es verdad ni es mentira. Todo es según el color... Bé, no cal que segueixi. Amigues i amics, dues consideracions inicials. Primera: Un veí molt proper a la casa rosada (Major, 21) assegura que la vaig identificar amb el nom equivocat, que, per altra banda, és el que consta en un dels llibres de capçalera de la secció, com és Arquitectura de Sitges, d’Isabel Coll. El cas és que aquest sitgetà de soca-rel que viu a pocs metres de la finca i en coneix la història perquè l’ha viscuda, em diu que la façana restaurada correspon a can Josa, mentre que can Gorgas és l’edifici que fa cantonada amb el carrer d’en Tacó. Ho deixo aquí, per si alguna ànima caritativa vol acabar d’arrodonir l’afirmació. Respecte la façana, crec que empal.lidirà amb el temps i en quedarà una tonalitat menys cridanera i molt propera a la personalitat estètica dels edificis de l’època.

Segona. El regidor Mas intenta respondre amb habilitat, gairebé amb un sofisma, al debat sobre la taxa d’escombraries, malgrat que crec que l’evidència li ho posa massa difícil. A cavall entre el 1993 i el 1994, durant el darrer mandat de Jordi Serra, i arran de la revisió cadastral que disparà la factura de l’IBI a xifres mai vistes, l’Ajuntament es va veure obligat a compensar l’enorme malestar social –palesat en un ple municipal amb caixa de morts inclosa- eliminant la taxa d’escombraries, quelcom que mai no va voler dir, obviament, que la corporació deixés de pagar el servei, encara que a la ciutadania no li arribés el rebut a casa. Una forma com una altra d’aturar el cop. Des d’aleshores, han passat dues legislatures de Junyent i dues de Baijet. Tenint en compte que l’IBI és –en circumstàncies normals i amb diferència sobre la resta de taxes o tributs- la principal font d’ingressos de les arques municipals, no resulta forassenyat pensar que un percentatge de la recaptació per aquest concepte s’hagi utilitzat per a pagar el servei de recollida i abocament d’escombraries. Per tant, avui, davant de la recuperada implantació de la taxa d’escombraries, és molt lògic que més d’un ciutadà es plantegi perquè es defensa tant la congelació de l’IBI, quan la part proporcional de l’impost amb la qual cal suposar que l’Ajuntament ha pagat el servei d’escombraries durant la darrera dotzena d’anys pel cap baix –i que ara pagarà a través de la nova taxa- no sembla haver-se rebaixat del seu import final. Així de simple, segons el meu trist enteniment. En conseqüència, li sortiria més pràctic a Jordi Mas raonar l’assumpte des de les conseqüències de l’herència que ha deixat una nefasta gestió amb Cespa, i que obliga a mesures ingrates i antipopulars per a satisfer l’enorme deute. A treure diners de sota les pedres per a poder pagar tot allò que està pendent de pagament, i a aprofitar la cojuntura per a equilibrar una balança desequilibrada. En el fons, però, potser el problema no és altre que la necessitat d’haver de vestir, maquillar o justificar una major càrrega fiscal als ciutadans, quan el propi regidor assegurà en campanya electoral que no caldria. Fou de poca responsabilitat assegurar-ho aleshores? Vatua l’olla, he dit poca responsabilitat?. No cal patir. Com que sempre hi ha un pitjor, el pitjor és, sens dubte, haver de llegir a les pàgines de Catalunya de El País del 15 de gener el següent: La semana pasada, la oficina antifraude de Catalunya abrió diligencias por la duplicidad de cargos en la sanidad catalana, por el cobro de pensiones millonarias para los directivos de Unnim y, además, por el caso del edificio Sitges Reference, una operación urbanística que destila “aromas de corrupción”, en expresión acuñada por Eligio Hernández, exfiscal general del Estado.  És la lliure apropiació periodística d’una consideració prou contundent:  “Aromas de corrupción”. No els sona a títol de novel.la per entregues o de serial televisiu?. Mentrestant, el nou ministre d’hisenda, Cristobal Montoro, ha declarat a la cadena SER –i sense mirar ningú, ni tan sols als populars que puguin sentir-se al.ludits- que el govern de l’estat té pensada la reforma de la llei de transparència, per a que puguin contemplar-se responsabilitats penals per a aquells polítics, o gestors designats pels mateixos, que gastin per sobre del que marca el pressupost. Vull creure que hi haurà matisos o els jutjats es col.lapsaran. En qualsevol cas, poden donar per segur que la iniciativa suposaria un veritable punt d’inflexió en la manera de gestionar els béns públics. I, venint d’on venim, això hauria de ser bo per força.

Dimarts, 10 de gener

Beli Artigas i Oriol Pascual fan cara de gat escaldat que amb aigua tèbia en té prou. I la conversa ho confirma. Tot i la reformulació del projecte dels museus -que es valora positivament pel que fa a l’eliminació de la passera de vidre de la façana marítima del Maricel i a la del tablao del primer pis del Cau Ferrat- la plataforma no té cap intenció de desprendre’s de l’estratègica carta de la demanda sobre l’actuació a Can Rocamora, per si de cas les coses es torcen. El que no pot assegurar-se, ni per un costat ni per l’altre, és el que succeirà si la demanda prospera. Es pot demanar, o no, la seva reconstrucció, es poden demanar, o no, responsabilitats, o es poden demanar, o no, ambdúes coses. Sigui com sigui, i assumida la dissort dels fets consumats, no es parla explícitament de malfiança amb els nous interlocutors, més aviat dóna la sensació que, arribats a aquest punt, els portaveus del col.lectiu necessiten veure per creure, com Sant Tomàs amb Nostru Senyor abans de redimir-se. Convençuts de la que entenen equivocada concepció inicial del projecte, i recelosos de la continuïtat de l’arquitecte Hernández-Cros o del futur plantejament museogràfic de Can Rocamora, Beli Artigas i Oriol Pascual desitjarien un ideal utòpic: retrocedir en el temps per a començar de nou, i no haver d’utilitzar els pretèrits plusquamperfets que sempre amaguen un punt, o dos, de frustració.

Res millor per a relativitzar els conflictes del present, que trobar un referent de vida en el passat. Publica la premsa que la mandíbula de Sitges, que mossèn Santiago Casanova va trobar a la cova del gegant fa prop de 60 anys, té 52.300 anys. Vaja, de quan Sitges no s’anomenava Sitges ni tenia pla general per a desenvolupar, ni Cau Ferrat ni Maricel, ni normativa urbanística que complir, ni un munt d’euros per pagar. Montserrat Sanz i Joan Daura, els investigadors a qui fa 10 anys Xavier Miret ensenyà el fòssil del llegat de mossèn Casanova, arran d’una visita a l’arxiu a la recerca de documentació, han continuat aprofundint en la investigació, de la que se n’ha difòs una d’aquelles curiositats que als neòfits sempre ens agrada saber. La datació ha estat possible gràcies a la seqüènciació per primera vegada de l’ADN mitocondrial, per primer cop a Catalunya... Ens emprenyem massa sovint, tenint en compte fins a quin punt la nostra existència passa de manera tan fútil...

I acabo. No deu ser massa habitual que l’alcalde i el cap de l’oposició d’un mateix municipi participin en la mitja marató local. I amb resultats prou notables, segons consideren els qui en saben. Ricard Vicente: 1h 29 minuts i 21 segons. Miquel Forns: 1h 33 minuts i 27 segons. Per si mai cal sortir corrents, ells dos tenen les de guanyar.

Crònica local
Eco de Sitges, 13 de gener

La casa rosa

Enmig de la grisor, vet aquí un grapat de bones coses, o de molt bones, que també n’hi ha. Primera, i fonamental. Tant fonamental que segur que l’hauran llegida en lletres de motlle a la primera pàgina de l’Eco, més avesada a les bones notícies que a les dolentes. La proposta de pressupost de la Generalitat de Catalunya pel 2012 contempla 600.000€ per a la construcció de la nova escola Agnès de Sitges. D’aprovar-se definitivament, quelcom molt probable perquè sinó no s’oficialitzaria, l’obra definitiva podrà iniciar-se i els nens i nenes començar a oblidar els barracons –habitualment denominats mòduls prefabricats en l’eufemista llenguatge polític- per a continuar l’etapa lectiva en un entorn amb tots els ets i uts. Ara només falta que a la Generalitat li surti quelcom millor des del punt de vista estètic que l’escola Maria Ossó, aquell conjunt de grises caixes de sabates ficades en paral.lel on hi bat el sol de manera immisericorde, perquè els arquitectes no pensaren ni en una mala zona d’ombra per a la canalleta. Sigui com sigui, i deixant de banda els detalls anecdòtics, la informació mereix que sigui reconegut el treball de tots els qui han fet possible la consecució de quelcom just, necessari, reivindicat i d’obligat compliment des de l’àmbit de les institucions públiques. Segona: la cavalcada de reis, per exemple. Algú ha recordat les de fa quatre o cinc anys? Tampoc no cal enviar-les a la foguera, perquè en el seu moment també agradaren i enlluernaren, i foren fruit de l’esforç voluntari d’un bon grapat de gent, malgrat que els pressupostos importessin quantitats molt més oneroses, innecessàriament i excessiva, destinades algunes d’elles a pagar empreses forànies que venien il.lusió ben encelofanada. En aquesta època de retorn a allò bàsic i essencial, la contemplació de la cavalcada d’enguany  esdevé exemplificadora de les possibilitats de fer molt amb poc, gairebé amb res si ho comparem amb els precedents immediats. Només cal voluntat de fer-ho. Un seguici ben lluït en la posada en escena, i plantejat amb ganes de no deixar de satisfer les espectatives dels menuts de tot arreu, a través d’un dels recorreguts més llargs i complerts dels darrers anys, que finalitzà amb un quadre d’adoració molt didàctic. I és que la il.lusió ni es compra ni es ven -perquè no té preu- i es manté intacta vinguin els reis amb carrossa, camells mecànics o camells de debò. Tercera: el concert de cap d’any de la Suburband, que -durant el Diumenge d’inexplicable overbooking concertístic propi de poble sense agenda organitzada- omplí a vessar el Retiro d’un públic entusiasta, bona part del qual aguantà estoicament la intensa fredor que davallava de l’escenari, on la cinquantena de músics dirigits per Àlex Ricart interpretaren un variat programa, del qual en destacaren els passos dobles, on la formació hi té la mida més presa que en les dificultoses armonies de John Williams, potser massa agosarades per l’actual capacitat tècnica de la banda. Sigui com sigui, vet aquí un altre cas d’optimització dels recursos des del primer dia, construït a base del convenciment en un projecte que vol acostar la música a la gent de la manera més desacomplexada possible. I els fets demostren que la fòrmula és bona. Amb crisi o sense. Quarta: Els columpius del Pic-Nic han quedat molt bé. Ja saben que, llevat d’alguna excepció –que el regidor ja sap i que servidor no repetirà per mor de no tornar a revifar velles polèmiques fanalístiques- Lluís Marcé continua tenint la mà trencada en això del bricolatge urbà, i aquí l’ha posada en pràctica a través d’una actuació que ha dignificat l’equipament i l’entorn, sense perdre’n l’encant ni deixar-s’hi un capital. Llàstima que no hi hagi una pela per a refer el cada cop més atrotinat paviment del passeig, que fou motiu de polèmica política durant l’època de la reforma de la Ribera. En fi, no vindrà d’un any, ni de dos, ni potser de tres tal i com estan les coses.

Cinquena: El que vingui segur que serà millor, però no he pogut evitar sentir nostàlgia davant l’obra de reforma de la casa d’en Rafel Marcet al carrer Jesús. Una casa de les d’abans, de les que tenien rebotiga i, des del carrer, semblaven tencar-se com si fossin una caixa de costura, o potser visualitzar-ne una d’eines s’adiria més a la imatge mental. Els paletes hi han començat a treballar, mentre que, banyada per la polseguera, d’abans i d’ara, n’és testimoni l’estanteria-aparador que compartí la vida darrera el taulell de la Pepita i d’en Rafel, i que segueix dempeus encara. Bombetes, endolls, lladres, allargos, piles, llanternes i, sobretot, conversa, perquè aquella casa de paviment hidràulic, façana de terra i portes marronoses fou un indret de converses just fins abans de tancar-se. Una meta volant d’aigua, i de flors per als brecs, durant les llargues cercaviles de Festa Major i Santa Tecla, un tradicional magatzem de flor pel Corpus, i, per damunt de tot, l’oficina descentralitzada del lampista, foquista, tècnic de megafonia, dansaire, pessebrista i, en més d’una ocasió, engrescador oficial del Prado en èpoques glorioses. S’acomiada de nosaltres un escenari quotidià molt familiar per un munt de generacions.

I sisena. Al casc antic també hi ha moviment de fa dies. És una gran notícia que del balcó de l’antic edifici de telègrafs (projectat per Salvador Vinyals el 1898, per encàrrec de Salvadora Font de Dalmau) pengi el rètol d’una llicència d’obra concedida. Una felicitació d’antuvi pels propietaris que han posat fil a l’agulla a una restauració molt esperada. Carrer Major amunt ens esperen dos nous exemples d’intervencions que mereixen comentari. La primera té la bellesa de la discreció i el respecte a l’original en els detalls de la façana. A l’alçada del número 27, aproximadament, s’ha realitzat un petit treball d’artesania en la façana sòbria, blanca, senzilla i d’esperit molt sitgetà al costat de la casa del doctor Benaprès. Fa goig de veure. En la mateixa línia s’hi pot ficar una petita caseta al carrer de l’Aigua 19, igualment respectuosa, bonica i elegant en la seva modèstia. Sense marxar del carrer Major, pocs metres més amunt de l’edifici esmentat el que crida l’atenció de veres és el lifting de la façana de la casa Gorgas (1907), situada davant mateix del carrer de l’Aigua. Blanca fins ahir, i avui vestida de rosa intens. Força intens, molt intens, massa intens potser? A peu de carrer, els pintors decapen la façana de la planta baixa com si pelessin una ceba. D’entre les pells és clarament visible una de color verd pàl.lid molt pròpia de les cases senyorials de l’època, que utilitzaven sovint tonalitats allunyades del blanc encalat de la Blanca Subur, senyal d’identitat de les modestes casetes de pescadors. La decisió de la propietat d’escollir aquesta cridanera tonalitat ha posat de nou sobre la taula el debat sobre fins a quin punt l’Ajuntament pot suggerir, limitar, prohibir, actuar o, simplement, fer alguna cosa en casos que generen debat ciutadà, estiguin o no relacionats amb immobles inclosos en el llistat d’edificis patrimonials. Des del blavíssim antic hotel Sant Joan, fins a l’hostal Parellades –protagonista d’exagerada multa-, tot passant per l’inefable i denunciat Palauet Robert, molts encara es pregunten si hi ha una norma on agafar-se per a evitar disgustos. En època de l’alcalde Serra, l’empresa de pintures Procolor realitzà un complet estudi cromàtic de les façanes del carrer Major. S’ha fet servir mai?

I acabo amb un aniversari. Aquesta setmana s’ha complert el vintè aniversari de la inauguració dels Túnels del Garraf. L’antiga autopista A-16. El Gener del 1992 el peatge valia 445 pessetes. El Gener del 2012 val 6,05€. En dues dècades, doncs, el preu ha augmentat en prop d’un 120%. Per cert, no diguin augment, diguin actualització o revisió. De vegades penso si mitja humanitat creu que l’altra mitja surt de l’ou o baixa d’Arbeca.