dijous, 16 de febrer de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 17 de febrer






Els cops… de la vida


Ells si que viuen bé, passejant-se com si fossin senyors indolents per una pintoresca platja privada sense molèsties. Saluden a la gent, s’hi barregen, reparteixen moixaines a la canalla i la seva serena bellesa es confon dins del paisatge inspirador i quiet del Sitges hivernal que viu la crisi. Semblen feliços, tot i que segur que deuen tenir els seus conflictes. Probablement, els tres cignes més fotografiats de Catalunya els darrers dies han vingut per a recordar-nos les coses que no tenen preu.

Dimecres, 8 de febrer
Jordi Baijet fou agredit dins del recinte de l’escola pública on treballa, per un empresari a qui li devia prop de 240€. Es pot admetre l’agressió a Baijet?. De cap manera. Ni a ell ni a qualsevol altre. S’hi poden trobar motius que la puguin contextualitzar –que no justificar-? Tal i com està Sitges en particular i el món en general –ple de gent que se sent traïda i enganyada pel sistema i per algunes persones, entre elles la víctima- poden trobar tots els motius que vulguin. Qui és avui Jordi Baijet? Un home amb la carrera política esgotada –acabada o fulminada si volen- que viu aquella quarentena plena de desenganys personals, pròpia del qui ja no desperta l’empatia que despertava, quan la despertava, i ara li giren l’esquena i la mirada. És, o torna a ser, a la vegada, un professor com tants n’hi ha, però, fonamentalment, i a diferència de la gran majoria de nosaltres, és un ciutadà a qui la seva condició d’ex-alcalde acompanyarà tota la vida, i, amb ella, tot allò de negatiu que voldria esborrar i no pot, i tot allò de positiu que conserva perquè vol, ho necessita i perquè també forma part de la seva història. Molt abans que ho afirmés Mourinho, l’aforisme popular ja palesava de manera concluent que les victòries tenen molts pares i les derrotes són òrfanes. Estem, doncs, davant de l’home que, fora de l’exercici del poder, ha de reconstruir un trencaclosques particular i professional, assumint les conseqüències que determinades decisions o actuacions han tingut sobre ell mateix i sobre la ciutadania a qui ha representat durant vuit anys. Tot plegat, des d’una posició emocional molt ferida, vulnerable i insegura davant d’un entorn que, si ahir era farcit de cofoisme i copets a l’esquena, avui es presenta hostil i malfiat a cada cantonada. No és una història nova. Probablement, molts estan passant quelcom comparable arran de la crisi, o ho varen viure –amb tots els matisos que els diferencien- Junyent o Serra quan perderen l’alcaldia, i, en una altra dimensió, polítics, dirigents, estadistes o empresaris d’arreu del món abans i ara. Cadascú se sap lo seu que dirien les àvies. Per a tothom, la vida real, a més de feliç, divertida i enriquidora, també és crua, sovint injusta, i no sempre raonable, honesta o sincera. I Baijet ha patit quelcom que, malgrat ser absolutament condemnable i reprobable, forma part de la pròpia existència de l’home des que el món és món.

Arran de l’incident, s’han redactat comunicats i pronunciat declaracions tan estimables com previsibles. En el manual de la política de totes les cases s’ensenya, per un costat, que no hi ha lloc per als actes de contrició davant de les errades, o per a qualsevol expressió pública que pugui interpretar-se com a símptoma de feblesa, i, per l’altre, que la millor defensa és la napoleònica. Així, a la lògica condemna dels fets, el PSC, a qui li està costant molt sostenir la gestió dels qui ja no hi són, i digerir i interioritzar el moment present, atribueix el succés al clima enrarit que considera que ha creat l’arriscada actitud erosionadora de l’actual equip de govern -i especialment de Nou Horitzó- vers els socialistes. Per la seva banda, en nom de la nova majoria, que comparteix, obviament, el rebuig a l’agressió, l’alcalde Miquel Forns defensà la consideració i el respecte institucional que creu que s’ha tingut sempre vers Baijet, tot desvinculant-se de la iniciativa de publicar a les xarxes socials les fitxes de les vises, o les dels càrrecs i treballadors acomiadats, per tractar-se d’una acció particular d’un dels socis del pacte, que, val a dir, incomodà als qui eren partidaris d’una difusió més ortodoxa de la informació. De nou, doncs, les estratègies semblen conduir actituds a un costat i a l’altre. I, paradoxalment, alguns dels qui, de forma abraonada, enarboren la bandera de la defensa de Baijet, podrien haver pres consciència quan tocava de si determinades actuacions podien acabar perjudicant-lo, com el temps ha demostrat. No és bo per a Sitges el que ha passat, encara que sigui, com espero, una acció puntual que no ha d’encomanar-se enlloc i ningú no ha de menystenir. El bany de realitat que envolta als responsables d’haver administrat la legislatura anterior, és el mateix que pot arrossegar als de la que vivim si no mesuren les conseqüències de les seves decisions. Per tant, seria desitjable que s’imposés la prudència i la reflexió des de la serenor civilitzada. Mal que sigui per a no repetir gravíssimes errades pretèrites.

Dissabte, 11 de febrer
Dos apunts. Primer: un aplaudiment pels autors de l’espectacle d’ombres xineses Siluetes de Carnaval 2012. Una petita sorpresa, fresca, enginyosa, creativa i estèticament plaent, nascuda des de la modèstia. I el segon aplaudiment, el de cada any, per a tot l’equip, sense excepció, que organitza la vetllada del dia internacional del xató. Una nit rodona, fins i tot en la mesura del record a en Janio. El Carnaval ja ha arribat, i anirà bé, perquè vull creure que tothom que el fa i/o hi participa vol que vagi bé. Enguany la festa torna a marcar un punt d’inflexió, que no ha sabut conciliar interessos. Un dia després de la multitudinària inauguració del nou Ateneu, magnífic espai amb el qual l’associació vol obrir-se a un major ventall de públic, allí se celebrà el debat del Carnaval, que, d’alguna manera, apuntà les desavinences de criteri que la setmana ha acabat evidenciant. Elena Ferré afirma que no hi ha ni una colla del Retiro a qui hagi agradat el canvi d’horari i de recorregut, i que ha hagut de posar pau perquè els ànims estaven bastant encesos. Otilia Blanco, dels independents, coincideix a l’hora de definir l’estat d’ànim a casa seva, i Nacho Rubí, president del Carnaval del Prado, ha mostrat la seva satisfacció pel fet que la comissió municipal ha respost gairebé fil per randa a les demandes que formulava des de feia anys, per bé que Rubí reconeix que a l’hora de conscienciar a les colles del casinet de dalt sobre la bondat de la proposta, ha hagut de recorrer al concepte de la disciplina d’entitat (versió adaptada de la disciplina de partit) per a evitar que ningú es desmarqui del discurs oficial. El 2006, quan es va viure un dels episodis més traumàtics del periode recent, recordo haver-me interpelat sobre quin sentit tenia sortir per a patir d’aquella manera. Ara no puc fer altra cosa que preguntar-me si tenen sentit uns canvis que no agraden a una bona majoria de les colles que surten, que, per a reblar el clau, confessen haver-se sentit bandejades a l’hora d’haver pogut expressar el seu criteri. Així de simple. De la mateixa manera, es constaten contradiccions entre les afirmacions dels responsables dels mossos d’esquadra al llarg de tot el procés de negociació, que obren una bona colla de conjectures sobre si aquesta decisió ja estava presa d’antuvi, passés el que passés. Per un costat, Prado. Per l’altre, Retiro i Independents. Dues maneres, antagòniques i respectables, d’entendre el desenvolupament de les rues, d’acord amb sengles objectius diferents. Un senyal que caldrà tenir en compte. Torna la rivalitat?

Bon Carnaval!