dijous, 19 de gener de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 20 de gener



En este mundo traidor…..


...nada es verdad ni es mentira. Todo es según el color... Bé, no cal que segueixi. Amigues i amics, dues consideracions inicials. Primera: Un veí molt proper a la casa rosada (Major, 21) assegura que la vaig identificar amb el nom equivocat, que, per altra banda, és el que consta en un dels llibres de capçalera de la secció, com és Arquitectura de Sitges, d’Isabel Coll. El cas és que aquest sitgetà de soca-rel que viu a pocs metres de la finca i en coneix la història perquè l’ha viscuda, em diu que la façana restaurada correspon a can Josa, mentre que can Gorgas és l’edifici que fa cantonada amb el carrer d’en Tacó. Ho deixo aquí, per si alguna ànima caritativa vol acabar d’arrodonir l’afirmació. Respecte la façana, crec que empal.lidirà amb el temps i en quedarà una tonalitat menys cridanera i molt propera a la personalitat estètica dels edificis de l’època.

Segona. El regidor Mas intenta respondre amb habilitat, gairebé amb un sofisma, al debat sobre la taxa d’escombraries, malgrat que crec que l’evidència li ho posa massa difícil. A cavall entre el 1993 i el 1994, durant el darrer mandat de Jordi Serra, i arran de la revisió cadastral que disparà la factura de l’IBI a xifres mai vistes, l’Ajuntament es va veure obligat a compensar l’enorme malestar social –palesat en un ple municipal amb caixa de morts inclosa- eliminant la taxa d’escombraries, quelcom que mai no va voler dir, obviament, que la corporació deixés de pagar el servei, encara que a la ciutadania no li arribés el rebut a casa. Una forma com una altra d’aturar el cop. Des d’aleshores, han passat dues legislatures de Junyent i dues de Baijet. Tenint en compte que l’IBI és –en circumstàncies normals i amb diferència sobre la resta de taxes o tributs- la principal font d’ingressos de les arques municipals, no resulta forassenyat pensar que un percentatge de la recaptació per aquest concepte s’hagi utilitzat per a pagar el servei de recollida i abocament d’escombraries. Per tant, avui, davant de la recuperada implantació de la taxa d’escombraries, és molt lògic que més d’un ciutadà es plantegi perquè es defensa tant la congelació de l’IBI, quan la part proporcional de l’impost amb la qual cal suposar que l’Ajuntament ha pagat el servei d’escombraries durant la darrera dotzena d’anys pel cap baix –i que ara pagarà a través de la nova taxa- no sembla haver-se rebaixat del seu import final. Així de simple, segons el meu trist enteniment. En conseqüència, li sortiria més pràctic a Jordi Mas raonar l’assumpte des de les conseqüències de l’herència que ha deixat una nefasta gestió amb Cespa, i que obliga a mesures ingrates i antipopulars per a satisfer l’enorme deute. A treure diners de sota les pedres per a poder pagar tot allò que està pendent de pagament, i a aprofitar la cojuntura per a equilibrar una balança desequilibrada. En el fons, però, potser el problema no és altre que la necessitat d’haver de vestir, maquillar o justificar una major càrrega fiscal als ciutadans, quan el propi regidor assegurà en campanya electoral que no caldria. Fou de poca responsabilitat assegurar-ho aleshores? Vatua l’olla, he dit poca responsabilitat?. No cal patir. Com que sempre hi ha un pitjor, el pitjor és, sens dubte, haver de llegir a les pàgines de Catalunya de El País del 15 de gener el següent: La semana pasada, la oficina antifraude de Catalunya abrió diligencias por la duplicidad de cargos en la sanidad catalana, por el cobro de pensiones millonarias para los directivos de Unnim y, además, por el caso del edificio Sitges Reference, una operación urbanística que destila “aromas de corrupción”, en expresión acuñada por Eligio Hernández, exfiscal general del Estado.  És la lliure apropiació periodística d’una consideració prou contundent:  “Aromas de corrupción”. No els sona a títol de novel.la per entregues o de serial televisiu?. Mentrestant, el nou ministre d’hisenda, Cristobal Montoro, ha declarat a la cadena SER –i sense mirar ningú, ni tan sols als populars que puguin sentir-se al.ludits- que el govern de l’estat té pensada la reforma de la llei de transparència, per a que puguin contemplar-se responsabilitats penals per a aquells polítics, o gestors designats pels mateixos, que gastin per sobre del que marca el pressupost. Vull creure que hi haurà matisos o els jutjats es col.lapsaran. En qualsevol cas, poden donar per segur que la iniciativa suposaria un veritable punt d’inflexió en la manera de gestionar els béns públics. I, venint d’on venim, això hauria de ser bo per força.

Dimarts, 10 de gener
Beli Artigas i Oriol Pascual fan cara de gat escaldat que amb aigua tèbia en té prou. I la conversa ho confirma. Tot i la reformulació del projecte dels museus -que es valora positivament pel que fa a l’eliminació de la passera de vidre de la façana marítima del Maricel i a la del tablao del primer pis del Cau Ferrat- la plataforma no té cap intenció de desprendre’s de l’estratègica carta de la demanda sobre l’actuació a Can Rocamora, per si de cas les coses es torcen. El que no pot assegurar-se, ni per un costat ni per l’altre, és el que succeirà si la demanda prospera. Es pot demanar, o no, la seva reconstrucció, es poden demanar, o no, responsabilitats, o es poden demanar, o no, ambdúes coses. Sigui com sigui, i assumida la dissort dels fets consumats, no es parla explícitament de malfiança amb els nous interlocutors, més aviat dóna la sensació que, arribats a aquest punt, els portaveus del col.lectiu necessiten veure per creure, com Sant Tomàs amb Nostru Senyor abans de redimir-se. Convençuts de la que entenen equivocada concepció inicial del projecte, i recelosos de la continuïtat de l’arquitecte Hernández-Cros o del futur plantejament museogràfic de Can Rocamora, Beli Artigas i Oriol Pascual desitjarien un ideal utòpic: retrocedir en el temps per a començar de nou, i no haver d’utilitzar els pretèrits plusquamperfets que sempre amaguen un punt, o dos, de frustració.

Res millor per a relativitzar els conflictes del present, que trobar un referent de vida en el passat. Publica la premsa que la mandíbula de Sitges, que mossèn Santiago Casanova va trobar a la cova del gegant fa prop de 60 anys, té 52.300 anys. Vaja, de quan Sitges no s’anomenava Sitges ni tenia pla general per a desenvolupar, ni Cau Ferrat ni Maricel, ni normativa urbanística que complir, ni un munt d’euros per pagar. Montserrat Sanz i Joan Daura, els investigadors a qui fa 10 anys Xavier Miret ensenyà el fòssil del llegat de mossèn Casanova, arran d’una visita a l’arxiu a la recerca de documentació, han continuat aprofundint en la investigació, de la que se n’ha difòs una d’aquelles curiositats que als neòfits sempre ens agrada saber. La datació ha estat possible gràcies a la seqüènciació per primera vegada de l’ADN mitocondrial, per primer cop a Catalunya... Ens emprenyem massa sovint, tenint en compte fins a quin punt la nostra existència passa de manera tan fútil...

I acabo. No deu ser massa habitual que l’alcalde i el cap de l’oposició d’un mateix municipi participin en la mitja marató local. I amb resultats prou notables, segons consideren els qui en saben. Ricard Vicente: 1h 29 minuts i 21 segons. Miquel Forns: 1h 33 minuts i 27 segons. Per si mai cal sortir corrents, ells dos tenen les de guanyar.