Eco de Sitges, 10 de febrer
Ser-hi, o
estar-hi
“Els mossos no estem per
Carnavals!”. Tornem-hi. A
veure si acabarem enyorant la Guàrdia Civil?. Mentre a la parròquia intentaven
acomiadar un difunt, la tercera pancarta penjada prop de la comissaria dels
Molins, acompanyada de les altres dues, i de xiulets, crits i traca final,
arribà a l’Ajuntament per a saludar al conseller Puig que vingué a donar el Nihil obstat -és un figurat- a
l’operatiu de seguretat de la festa d’enguany, que es desplegarà durant
Diumenge i dimarts, i també dissabte, que, com tots vostès saben, és aquell dia
on pul.lulen individus vestits de monja, infermera amb xeringa o bruixa amb
escombra que no saben on van, però si saben què volen. Pensant en ells
especialment, els mossos la van espifiar una miqueta amb un seguit de consells
a la xarxa social, que foren immediatament despenjats i que, segons reproduïa el
diari Ara, suggerien, entre d’altres
perles amanides gràficament amb el cartell del nostre Carnaval, un consum moderat d’alcohol i drogues, en una
clara adaptació al context actual de les nits de gresca, tampoc no cal pecar
d’hipocresia. Entre policies locals i autonòmics, creu roja, bombers, servei
d’emergències mèdiques i els que pugui deixar-me, s’anuncia la mobilització general
de 1100 efectius, repartits ad-hoc. I per a reblar el missatge
tranquil.litzador el conseller confirmà l’increment de 50 mossos d’esquadra
respecte els que vingueren l’any passat. O sia, que si fem cas a Felip Puig
–hàbil driblador de situacions més compromeses que la nostra- podem donar per
desautoritzada la declaració d’un capitost del departament d’interior a
l’alcalde, quan es referia a que desplegaments com el de Sitges només es
mobilitzen en casos de catàstrofes naturals. Així doncs, és fàcil concloure
que, o bé el Carnaval és equiparable a un terratrèmol, o bé el tècnic no sabia
el que deia, perquè el seu superior ha declarat que el departament ha estat
sensible a la casuística sitgetana a l’hora d’afegir personal al contingent
de vigilància.
Sigui com sigui, és prou lícita la reivindicació del grup de mossos, com
igualment lícit és palesar –i no és tòpic- la feina voluntària del munt de
persones que fan i faran el possible per a que la maquinària carnavalera
llueixi quan sigui l’hora, malgrat tots els imponderables, condicionants,
retallades o modificacions. Les mateixes persones que ja estan bastant tipes
d’aquest serial anual que envolta, sobretot, l’organització de les rues, i que
sembla portar un cert missatge implícit de negativitat culpabilitzadora, com si
l’inèrcia general arraconés el seu esforç en construir un gran esdeveniment,
per a emfatitzar la importantíssima infraestructura que exigeix a l’hora de
sortir al carrer, i que pot, com tot ara, questionar-se. L’única
celebració popular sitgetana que, en general, demana pagar per sortir, viu, de fa anys, immersa en la petita-gran paranoia
del control de tot plegat, fins al punt que les decisions sobre el particular
han arribat a convertir-se en la principal font de novetats, més enllà de les
que pugui oferir un espectacle que, amb variacions, tothom ja sap, o creu
saber, de què va. Paradoxalment, es paga per sortir, però els fets demostren
que això no garanteix la llibertat de decisió sobre el com el què i el quan. D’un temps ençà, doncs, aquesta
escenificació del parament preventiu acapara major impacte mediàtic que les
notícies generades per la pròpia manifestació popular, tot responent, per altra
banda, al rum rum de carrer atiat pel fet de ser any de canvis. És com si assistissim
a la preparació d’una cerimònia paral.lela, amb d’altres protagonistes igualment
influents pel que són i pel que decideixen. Amb els números a la mà és difícil
saber si se’n fa un gra massa o no, si ho estem exagerant o no, o si paga la
pena aquest doll de mitjans a càrrec del diner públic. La justificació oficial del
desembarcament no és altra que la de garantir
la profilaxi davant del risc. I com que ningú no pot garantir allò que pot
passar, i les conseqüències que pot tenir en el cas que passi, sempre quedarem
més tranquils si hi fiquem de més, i, a la vegada, el polític tindrà garantit
el necessari titular positiu de torn. Feina feta.
Jordi Gómez és l’inspector en cap dels mossos d’esquadra. El senyor
Gómez arriba a Sitges des de Salou, on ha passat els darrers anys en una de les
destinacions costaneres més propenses al ressò en els mitjans de comunicació
per mor de les estades d’estudiants universitaris anglesos deixats anar.
Reconeix no haver vingut mai al nostre Carnaval, malgrat que ha rebut un bany
de variades informacions. La primera impressió és la d’un home educadíssim,
discret i, sobretot, pragmàtic. Dels que no sembla afectar-se en excés per les
polèmiques quotidianes. Potser millor així. A l’hora d’explicar el perquè dels
criteris i les decisions, l’argumentació no passa pels fonaments econòmics. Des
dels mossos es creu que ja feia massa temps que el Carnaval es movia en uns
nivells de risc excessivament elevats, encara que tothom fos conscient
d’assumir-los, i, per tant, la solució adoptada enguany es veu com una sortida per
a salvar-lo de situacions indesitjades que el perjudiquen. Es tracta d’una provatura
amb intenció de dissuadir al públic que ve al municipi amb motivacions poc
edificants. També hi ve dissabte pensava jo, però el pare ja em deia que pensar fa d’ase.... He escoltat opinions
de tota mena, quelcom lògic davant d’un esdeveniment que ha de conciliar tants
interessos a la vegada, i des d’àmbits contraposats en molts casos. Tinc la
sensació que li estem demanant massa al Carnaval, quan, en el fons, només es
tracta de passar-ho bé sense tantes obligacions adquirides o reglamentades. A
bona hora ho exposo, ara que la criatura ja fa anys que ha crescut i, dolgui o
no, ja no podem administrar-la únicament des dels recursos propis. Jordi Gómez
parla de la Gay Parade com un referent a seguir en matèria
d’organització. Si és comparable o no, vostès mateixos...Rua de tarda a baix a
mar, pocs problemes i molta gresca igualment... Baix a mar de nou. Una cançó
coneguda. Un assumpte reincident que torna com tants d’altres propis de la
festa més grossa –que no més gran- que es fa a Sitges. Arribats a aquest punt,
caldrà modificar l’epígraf de l’intrascendent protocol de Carnaval on diu: La
presentació de la Reina del Carnaval se celebra una vegada realitzat l'Arribo
de Sa Majestat Carnestoltes, i el lloc i l'hora es consensuarà entre la
Comissió i el grup organitzador del personatge. Vivim –o seguim vivint- uns
dies on no hi manquen personalismes, egos, rebequeries i dogmatismes
innecessaris, més innecessaris encara si es té en compte com està el món i les
prioritats del dia a dia. Són els mateixos que han estat i estan al darrera de
la prohibició que la reina entri al Retiro, però també els que han acabat
permetent –i no se que és pitjor- que la reina aterri a Sitges el mateix
dia i a la mateixa hora que l’únic personatge historicament tradicional vinculable al vespre de dijous
gras. Que la seva presentació coincideixi de ple amb el desenvolupament
de l’arribo i es converteixi, ras i curt, en un arribo paral.lel. És probable que cap d’aquests dos exemples,
com molts petits detalls que hi podriem afegir, tinguin una vinculació directa amb
els efectes de la crisi sobre el Carnaval. Són, més aviat, conseqüència dels
capricis de la condició humana, que ningú no sembla haver pogut, volgut o sabut
limitar, malgrat que no li faci cap favor.
I acabo. Ortodoxos del xató, si teniu oportunitat de veure la versió deconstruïda que n’ha fet Joan Roca de El celler de Can Roca, estic segur que no
us deixarà indiferent. En cap sentit.
