dijous, 12 de gener de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 13 de gener



La casa rosa


Enmig de la grisor, vet aquí un grapat de bones coses, o de molt bones, que també n’hi ha. Primera, i fonamental. Tant fonamental que segur que l’hauran llegida en lletres de motlle a la primera pàgina de l’Eco, més avesada a les bones notícies que a les dolentes. La proposta de pressupost de la Generalitat de Catalunya pel 2012 contempla 600.000€ per a la construcció de la nova escola Agnès de Sitges. D’aprovar-se definitivament, quelcom molt probable perquè sinó no s’oficialitzaria, l’obra definitiva podrà iniciar-se i els nens i nenes començar a oblidar els barracons –habitualment denominats mòduls prefabricats en l’eufemista llenguatge polític- per a continuar l’etapa lectiva en un entorn amb tots els ets i uts. Ara només falta que a la Generalitat li surti quelcom millor des del punt de vista estètic que l’escola Maria Ossó, aquell conjunt de grises caixes de sabates ficades en paral.lel on hi bat el sol de manera immisericorde, perquè els arquitectes no pensaren ni en una mala zona d’ombra per a la canalleta. Sigui com sigui, i deixant de banda els detalls anecdòtics, la informació mereix que sigui reconegut el treball de tots els qui han fet possible la consecució de quelcom just, necessari, reivindicat i d’obligat compliment des de l’àmbit de les institucions públiques. Segona: la cavalcada de reis, per exemple. Algú ha recordat les de fa quatre o cinc anys? Tampoc no cal enviar-les a la foguera, perquè en el seu moment també agradaren i enlluernaren, i foren fruit de l’esforç voluntari d’un bon grapat de gent, malgrat que els pressupostos importessin quantitats molt més oneroses, innecessàriament i excessiva, destinades algunes d’elles a pagar empreses forànies que venien il.lusió ben encelofanada. En aquesta època de retorn a allò bàsic i essencial, la contemplació de la cavalcada d’enguany  esdevé exemplificadora de les possibilitats de fer molt amb poc, gairebé amb res si ho comparem amb els precedents immediats. Només cal voluntat de fer-ho. Un seguici ben lluït en la posada en escena, i plantejat amb ganes de no deixar de satisfer les espectatives dels menuts de tot arreu, a través d’un dels recorreguts més llargs i complerts dels darrers anys, que finalitzà amb un quadre d’adoració molt didàctic. I és que la il.lusió ni es compra ni es ven -perquè no té preu- i es manté intacta vinguin els reis amb carrossa, camells mecànics o camells de debò. Tercera: el concert de cap d’any de la Suburband, que -durant el Diumenge d’inexplicable overbooking concertístic propi de poble sense agenda organitzada- omplí a vessar el Retiro d’un públic entusiasta, bona part del qual aguantà estoicament la intensa fredor que davallava de l’escenari, on la cinquantena de músics dirigits per Àlex Ricart interpretaren un variat programa, del qual en destacaren els passos dobles, on la formació hi té la mida més presa que en les dificultoses armonies de John Williams, potser massa agosarades per l’actual capacitat tècnica de la banda. Sigui com sigui, vet aquí un altre cas d’optimització dels recursos des del primer dia, construït a base del convenciment en un projecte que vol acostar la música a la gent de la manera més desacomplexada possible. I els fets demostren que la fòrmula és bona. Amb crisi o sense. Quarta: Els columpius del Pic-Nic han quedat molt bé. Ja saben que, llevat d’alguna excepció –que el regidor ja sap i que servidor no repetirà per mor de no tornar a revifar velles polèmiques fanalístiques- Lluís Marcé continua tenint la mà trencada en això del bricolatge urbà, i aquí l’ha posada en pràctica a través d’una actuació que ha dignificat l’equipament i l’entorn, sense perdre’n l’encant ni deixar-s’hi un capital. Llàstima que no hi hagi una pela per a refer el cada cop més atrotinat paviment del passeig, que fou motiu de polèmica política durant l’època de la reforma de la Ribera. En fi, no vindrà d’un any, ni de dos, ni potser de tres tal i com estan les coses.

Cinquena: El que vingui segur que serà millor, però no he pogut evitar sentir nostàlgia davant l’obra de reforma de la casa d’en Rafel Marcet al carrer Jesús. Una casa de les d’abans, de les que tenien rebotiga i, des del carrer, semblaven tencar-se com si fossin una caixa de costura, o potser visualitzar-ne una d’eines s’adiria més a la imatge mental. Els paletes hi han començat a treballar, mentre que, banyada per la polseguera, d’abans i d’ara, n’és testimoni l’estanteria-aparador que compartí la vida darrera el taulell de la Pepita i d’en Rafel, i que segueix dempeus encara. Bombetes, endolls, lladres, allargos, piles, llanternes i, sobretot, conversa, perquè aquella casa de paviment hidràulic, façana de terra i portes marronoses fou un indret de converses just fins abans de tancar-se. Una meta volant d’aigua, i de flors per als brecs, durant les llargues cercaviles de Festa Major i Santa Tecla, un tradicional magatzem de flor pel Corpus, i, per damunt de tot, l’oficina descentralitzada del lampista, foquista, tècnic de megafonia, dansaire, pessebrista i, en més d’una ocasió, engrescador oficial del Prado en èpoques glorioses. S’acomiada de nosaltres un escenari quotidià molt familiar per un munt de generacions.

I sisena. Al casc antic també hi ha moviment de fa dies. És una gran notícia que del balcó de l’antic edifici de telègrafs (projectat per Salvador Vinyals el 1898, per encàrrec de Salvadora Font de Dalmau) pengi el rètol d’una llicència d’obra concedida. Una felicitació d’antuvi pels propietaris que han posat fil a l’agulla a una restauració molt esperada. Carrer Major amunt ens esperen dos nous exemples d’intervencions que mereixen comentari. La primera té la bellesa de la discreció i el respecte a l’original en els detalls de la façana. A l’alçada del número 27, aproximadament, s’ha realitzat un petit treball d’artesania en la façana sòbria, blanca, senzilla i d’esperit molt sitgetà al costat de la casa del doctor Benaprès. Fa goig de veure. En la mateixa línia s’hi pot ficar una petita caseta al carrer de l’Aigua 19, igualment respectuosa, bonica i elegant en la seva modèstia. Sense marxar del carrer Major, pocs metres més amunt de l’edifici esmentat el que crida l’atenció de veres és el lifting de la façana de la casa Gorgas (1907), situada davant mateix del carrer de l’Aigua. Blanca fins ahir, i avui vestida de rosa intens. Força intens, molt intens, massa intens potser? A peu de carrer, els pintors decapen la façana de la planta baixa com si pelessin una ceba. D’entre les pells és clarament visible una de color verd pàl.lid molt pròpia de les cases senyorials de l’època, que utilitzaven sovint tonalitats allunyades del blanc encalat de la Blanca Subur, senyal d’identitat de les modestes casetes de pescadors. La decisió de la propietat d’escollir aquesta cridanera tonalitat ha posat de nou sobre la taula el debat sobre fins a quin punt l’Ajuntament pot suggerir, limitar, prohibir, actuar o, simplement, fer alguna cosa en casos que generen debat ciutadà, estiguin o no relacionats amb immobles inclosos en el llistat d’edificis patrimonials. Des del blavíssim antic hotel Sant Joan, fins a l’hostal Parellades –protagonista d’exagerada multa-, tot passant per l’inefable i denunciat Palauet Robert, molts encara es pregunten si hi ha una norma on agafar-se per a evitar disgustos. En època de l’alcalde Serra, l’empresa de pintures Procolor realitzà un complet estudi cromàtic de les façanes del carrer Major. S’ha fet servir mai?

I acabo amb un aniversari. Aquesta setmana s’ha complert el vintè aniversari de la inauguració dels Túnels del Garraf. L’antiga autopista A-16. El Gener del 1992 el peatge valia 445 pessetes. El Gener del 2012 val 6,05€. En dues dècades, doncs, el preu ha augmentat en prop d’un 120%. Per cert, no diguin augment, diguin actualització o revisió. De vegades penso si mitja humanitat creu que l’altra mitja surt de l’ou o baixa d’Arbeca.