dijous, 23 de febrer de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 24 de febrer





XisPun!


Dijous, 16 de febrer
A mi el Carnestoltes m’ha agradat molt. Molt vaja. Vull dir molt per si no ha quedat clar. Sota la seva airosa corona de dimensions desafiants, i darrera la barba amish i les ulleres eltonjohnianes, fico al rei Josep Milán –hàbil especialista en el tête à tête- a la seva esposa Ramona, i a tota la cort de XisPun! al pom de dalt de les millors versions del personatge que s’han fet des de la seva recuperació. I ho confesso tenint en compte que, per a sostenir l’afirmació, cal fer els ulls grossos davant d’alguns detalls d’aquesta aposta feta a contracorrent dels temps que corren, de la inèrcia que porta una festa acostumada als actes multitudinaris que han de perseguir un objectiu bastant impossible, com és el de complaure a un públic de tres a noranta anys sense despentinar-se. La concepció d’aquest Carnestoltes, que troba les seves arrels en el de Setèkrit de fa quinze anys, amb alguns tocs cubaneros, ha defugit amb intenció els esperats i tradicionals discursos –ningú recordarà Carles Torres pel predicot o les arengues a les societats- per a jugar obertament la carta de la proximitat, de les petites coses que deixen caliu emocional, a través d’una corrúa de personatges carregats de sensibilitat, perfectament definits, i admirablement vestits i caracteritzats, que han protagonitzat històries quotidianes properes o absurdes, construïdes amb aquella imaginació que depassa qualsevol restricció pressupostària. L’enginy no es compra ni es ven. Se’n té o no, i les mancances acostumen a estimular-lo. Després d’una dècada llarga de vaques grasses, vet aquí un personatge fet per un equip acostumat a treure petroli de sota les pedres des de fa molts anys, i que no ha perdut l’oportunitat de saber explotar les potencialitats de les xarxes socials de forma continuada, com a perllongació del que s’ha viscut al carrer, tot deixant algunes imatges impagables dignes d’un costumari surrealista, com les del matrimoni Torres-Seminova alimentant als cignes de la platja Sant Sebastià. Malgrat tot, aquesta jugada de risc no ha estat exempta d’alguna ensopegada. La més evident es va viure durant l’Arribo, un petit pot de bona confitura incapaç de satisfer el delit dels qui esperaven un pot gros que es pogués tastar de cop, o, si més no, que no es fes esperar tant. Dijous Gras la colla va caure en l’agredolç parany de no preveure prou les conseqüències que genera l’enorme expectació de l’esdeveniment que marca la diada, tot posant a prova la paciència del personal, obligat a fer una cua immensa que condicionà el desenvolupament d’una acció teatral, per altra banda magnífica, que contrapesà l’enuig dels qui s’esperaren sense marxar. L’interior del Miramar fou convertit en un veritable museu, en una casa de nines malauradament efímera, i tot l’itinerari demostrà, a cada passa, la intenció manifesta de proposar una història ben trabada, divertida, reflexiva i, sobretot, sitgetana, quelcom que molts han sabut valorar. El mateix pot dir-se de l’enterro, brillant exercici d’onomatopèies que evocaren el castell de foc que tots conservem en el nostre imaginari personal. Comptat i debatut, el pitjor ha estat l’indigest cartell, però fins i tot crec que l’he oblidat. I mira que n’hi havia per a no oblidar-lo....

Dissabte, 18 de febrer
L’esperit del fardo revifa cada any durant la cursa de llits. Èxit total de la proposta, amanida per una divertidissima performance berlanguiana dels No K-lia i la Suburband. Una excepció enmig de la tònica general d’una festa on mana el lluiment en percentatge quasi absolut. I si mana el lluiment, deu ser perquè la majoria així ho vol. I en ple segle XXI no estem per a questionar el que vol la majoria, que per això és la majoria. A la tarda, una veritable multitud esperava l’emotiu moment Markatú-Suburband i la versió del Sitges Carnaval amb la qual volgueren recordar al gran Janio, abans que la batucada sitgetana presentés als entusiasmants batuquets. En Janio ha estat present arreu, i diria que des de la mateixa discreció que ell va conrear sempre en l’àmbit personal.

Diumenge, 19 de febrer
Ara que no ens llegeix ningú, i que els mossos estan satisfets, contestin amb el cor a la mà: quants de vostès s’han convertit a la causa dels nous horaris? Més d’un, amb matisos. O, si volen, la tragèdia no ha estat tant shakesperiana com s’intuia abans de començar. A continuació s’hi poden afegir els atenuants del positivisme: el menor temps per a resoldre contingències de logística entre rues, i el desig de trobar un ambient més de nit formen part de l’argumentari de la part contrària al canvi, que continua representada per Retiro i Independents, partidaris, per altra banda, de recuperar la megafonia centralitzada al Cap de la Vila, atès que la seva absència ha propiciat el retorn de la laxitud tan criticada abans d’instal.lar-la. De fet, això del pas pel Cap de la Vila, com el nombre de carrosses, s’ha convertit en la sal de totes les salses, i en axioma dels qui consideren que la rua és un pal insuportable. Són molts els qui ho pensen, però deuen ser més encara els qui no ho creuen, perquè poden donar per segur que, havent-hi tantes opcions disponibles, ben pocs vindrien a Sitges a empassar-se cinquanta grups en fila india, o els contemplarien per televisió, si assumissin que quatre hores se’ls podrien fer eternes. Quatre hores Diumenge..... un petit rècord. Potser el debat va per un camí més sensible: el dret a aturar-se a la nostra cruïlla de carrers més estimada el té tothom. En canvi, la capacitat per a fer-hi alguna cosa que cridi l’atenció, o que valgui veritablement la pena durant els tres minuts d’estada, només està reservada a ben poques colles que, en la majoria de casos, són conegudes i apreciades. Vet aquí el dilema subjectiu, i compte que ho dic amb el degut respecte vers tots els qui participen, mouen, pateixen i col.laboren en aquest trencaclosques monumental, que genera un munt d’interessos paral.lels impossibles de conciliar sense renunciar a algun llençol de la bugada. Pel Prado, l’horari és un encert i, posats a retocar, les intencions anirien per a traslladar la rua infantil al migdia. Més unanimitat hi ha hagut en considerar que el final de la nit al carrer Espalter és un interruptus inadmissible, que aboca les colles a arribar a les entitats com Josep i Maria cercant posada per la fosca, intranquil.la i inhòspita matinada de l’extermini. La discussió es polaritzarà en si caldria tornar al Cap de la Vila o no. De nou, Retiro i Independents aposten per a fer-ho, i al Prado no l’entusiasma la idea. Hi ha mesos per endavant, i és probable que amb tant de temps s’afegeixin ingredients al menú....

Dilluns, 20 de febrer
Era, i sóc, reaci a presentar un cabeçut fora de Festa Major, però no puc imaginar un millor final per a un espectacle tan rodó com Amanitamour, el cabaret que l’Agrupació dedicà a Anita Julián, amb la participació d’un repartiment d’actrius carregades de talent i encant, acompanyades pel pianista que mereixeria una segona oportunitat com a Carnestoltes. Un homenatge digníssim, amb un punt d’emoció.

Dimarts, 21 de febrer
Asúcar, Maracuyá, Sabor a Xocolà, La Gresca, No K-lia, Llanto’s, Panxampla’s... No s’ha notat la crisi, i això també du una reflexió implícita. Si no s’ha notat amb menys diners, què feiem quan n’hi havia més?