Eco de Sitges, 24 de febrer
XisPun!
Dijous, 16 de febrer
A mi el Carnestoltes m’ha agradat molt. Molt vaja. Vull dir molt per si
no ha quedat clar. Sota la seva airosa corona de dimensions desafiants, i
darrera la barba amish i les ulleres eltonjohnianes, fico al rei Josep Milán
–hàbil especialista en el tête à tête-
a la seva esposa Ramona, i a tota la cort de XisPun! al pom de dalt de les
millors versions del personatge que s’han fet des de la seva recuperació. I ho
confesso tenint en compte que, per a sostenir l’afirmació, cal fer els ulls
grossos davant d’alguns detalls d’aquesta aposta feta a contracorrent dels
temps que corren, de la inèrcia que porta una festa acostumada als actes
multitudinaris que han de perseguir un objectiu bastant impossible, com és el
de complaure a un públic de tres a noranta anys sense despentinar-se. La
concepció d’aquest Carnestoltes, que troba les seves arrels en el de Setèkrit
de fa quinze anys, amb alguns tocs cubaneros, ha defugit amb intenció
els esperats i tradicionals discursos –ningú recordarà Carles Torres pel
predicot o les arengues a les societats- per a jugar obertament la carta de la
proximitat, de les petites coses que deixen caliu emocional, a través
d’una corrúa de personatges carregats de sensibilitat, perfectament definits, i
admirablement vestits i caracteritzats, que han protagonitzat històries quotidianes
properes o absurdes, construïdes amb aquella imaginació que depassa qualsevol
restricció pressupostària. L’enginy no es compra ni es ven. Se’n té o no, i les
mancances acostumen a estimular-lo. Després d’una dècada llarga de vaques
grasses, vet aquí un personatge fet per un equip acostumat a treure petroli de
sota les pedres des de fa molts anys, i que no ha perdut l’oportunitat de saber
explotar les potencialitats de les xarxes socials de forma continuada, com a
perllongació del que s’ha viscut al carrer, tot deixant algunes imatges
impagables dignes d’un costumari surrealista, com les del matrimoni Torres-Seminova
alimentant als cignes de la platja Sant Sebastià. Malgrat tot, aquesta jugada
de risc no ha estat exempta d’alguna ensopegada. La més evident es va viure
durant l’Arribo, un petit pot de bona confitura incapaç de satisfer el delit
dels qui esperaven un pot gros que es pogués tastar de cop, o, si més no, que
no es fes esperar tant. Dijous Gras la colla va caure en l’agredolç parany de no
preveure prou les conseqüències que genera l’enorme expectació de
l’esdeveniment que marca la diada, tot posant a prova la paciència del personal,
obligat a fer una cua immensa que condicionà el desenvolupament d’una acció
teatral, per altra banda magnífica, que contrapesà l’enuig dels qui s’esperaren
sense marxar. L’interior del Miramar fou convertit en un veritable museu, en
una casa de nines malauradament efímera, i tot l’itinerari demostrà, a cada
passa, la intenció manifesta de proposar una història ben trabada, divertida,
reflexiva i, sobretot, sitgetana,
quelcom que molts han sabut valorar. El mateix pot dir-se de l’enterro,
brillant exercici d’onomatopèies que evocaren el castell de foc que tots conservem
en el nostre imaginari personal. Comptat i debatut, el pitjor ha estat l’indigest
cartell, però fins i tot crec que l’he oblidat. I mira que n’hi havia per a no
oblidar-lo....
Dissabte, 18 de febrer
L’esperit del fardo revifa
cada any durant la cursa de llits. Èxit total de la proposta, amanida per una
divertidissima performance berlanguiana
dels No K-lia i la Suburband. Una excepció enmig de la tònica general d’una festa
on mana el lluiment en percentatge quasi absolut. I si mana el lluiment, deu
ser perquè la majoria així ho vol. I en ple segle XXI no estem per a questionar
el que vol la majoria, que per això és la majoria. A la tarda, una veritable multitud
esperava l’emotiu moment Markatú-Suburband
i la versió del Sitges Carnaval amb
la qual volgueren recordar al gran Janio, abans que la batucada sitgetana presentés
als entusiasmants batuquets. En Janio
ha estat present arreu, i diria que des de la mateixa discreció que ell va
conrear sempre en l’àmbit personal.
Diumenge, 19 de febrer
Ara que no ens llegeix ningú, i que els mossos
estan satisfets, contestin amb el cor a la mà: quants de vostès s’han convertit
a la causa dels nous horaris? Més d’un, amb matisos. O, si volen, la tragèdia
no ha estat tant shakesperiana com s’intuia abans de començar. A continuació
s’hi poden afegir els atenuants del positivisme: el menor temps per a resoldre
contingències de logística entre rues, i el desig de trobar un ambient més de nit formen part de l’argumentari de
la part contrària al canvi, que continua representada per Retiro i
Independents, partidaris, per altra banda, de recuperar la megafonia centralitzada
al Cap de la Vila, atès que la seva absència ha propiciat el retorn de la
laxitud tan criticada abans d’instal.lar-la. De fet, això del pas pel Cap de la
Vila, com el nombre de carrosses, s’ha convertit en la sal de totes les salses,
i en axioma dels qui consideren que la rua és un pal insuportable. Són molts
els qui ho pensen, però deuen ser més encara els qui no ho creuen, perquè poden
donar per segur que, havent-hi tantes opcions disponibles, ben pocs vindrien a
Sitges a empassar-se cinquanta grups en fila india, o els contemplarien per
televisió, si assumissin que quatre hores se’ls podrien fer eternes. Quatre
hores Diumenge..... un petit rècord. Potser el debat va per un camí més
sensible: el dret a aturar-se a la nostra cruïlla de carrers més estimada el té
tothom. En canvi, la capacitat per a fer-hi alguna cosa que cridi l’atenció, o
que valgui veritablement la pena durant els tres minuts d’estada, només està
reservada a ben poques colles que, en la majoria de casos, són conegudes i
apreciades. Vet aquí el dilema subjectiu, i compte que ho dic amb el degut
respecte vers tots els qui participen, mouen, pateixen i col.laboren en aquest
trencaclosques monumental, que genera un munt d’interessos paral.lels impossibles
de conciliar sense renunciar a algun llençol de la bugada. Pel Prado, l’horari
és un encert i, posats a retocar, les intencions anirien per a traslladar la
rua infantil al migdia. Més unanimitat hi ha hagut en considerar que el final
de la nit al carrer Espalter és un interruptus
inadmissible, que aboca les colles a arribar a les entitats com Josep i
Maria cercant posada per la fosca, intranquil.la i inhòspita matinada de
l’extermini. La discussió es polaritzarà en si caldria tornar al Cap de la Vila
o no. De nou, Retiro i Independents aposten per a fer-ho, i al Prado no
l’entusiasma la idea. Hi ha mesos per endavant, i és probable que amb tant de
temps s’afegeixin ingredients al menú....
Dilluns, 20 de febrer
Era, i sóc, reaci a presentar un cabeçut fora de Festa Major, però no
puc imaginar un millor final per a un espectacle tan rodó com Amanitamour, el cabaret que l’Agrupació
dedicà a Anita Julián, amb la participació d’un repartiment d’actrius
carregades de talent i encant, acompanyades pel pianista que mereixeria una
segona oportunitat com a Carnestoltes. Un homenatge digníssim, amb un punt
d’emoció.
Dimarts, 21 de febrer
Asúcar, Maracuyá, Sabor a
Xocolà, La Gresca, No K-lia, Llanto’s, Panxampla’s... No s’ha notat la crisi, i això també du una reflexió
implícita. Si no s’ha notat amb menys diners, què feiem quan n’hi havia més?
