Eco de Sitges, 27 de gener
Mozos en guerra!!!
“Alcalde, un desplegament d’aquest tipus la
Generalitat de Catalunya el fa per un terratrèmol. No per una festa.”
Alt càrrec del departament
d’interior, dirigint-se a Miquel Forns
El que no deu considerar aquest capitost de la conselleria és que pel
futbol, que probablement tampoc el podriem incloure en la categoria de
catàstrofes naturals, el departament d’interior s’hi deixa bous i esquelles
cada cop que s’esdevé un partit de la màxima rivalitat. En fi.... després hi
tornaré perquè no vull arraconar altres informacions d’interés que ha deixat la
setmana.
Divendres, 20 de gener
Matrícula d’honor pels autors de la
reforma/restauració de l’ermita de Sant Sebastià, coordinada per Josep Maria
Coll, Xavi Montornés, Ricard Baqués i Agustí Albors. N’ha sortit un treball
realitzat des de la sensibilitat i el respecte absolut, que enalteix l’encant
de la petitesa que mai no ha deixat de tenir l’edifici i el seu interior. Fins
al punt que ara costa prendre consciència del lamentable estat en el qual es
trobava, i del que en són testimonis una bona col.lecció de fotografies i
anècdotes recollides pels qui han tingut la responsabilitat de deixar-la
gairebé com nova. M’hi arribo en hora de migdiada, tot pujant la dissortada
esplanada de mausoleu, que despullà l’entorn del seu caràcter rústec i acollidor.
Des de l’entrada, la panoràmica vers la platja continua essent magnètica. Dins,
poden destacar-se molts detalls. La lluentor del paviment, que ha estat sotmés
a un rentat de cara que l’ha deixat com un mirall, la recuperació d’uns marbres
de la parròquia que estaven en desús, i que ara decoren amb elegància el pedrís
de l’altar, la precisió aplicada en refer les malmeses grisalles embrutides per
l’humitat, i, sobretot, els tirants que travessen discretament la nau central
de banda a banda, i que exerceixen una funció fonamental per a garantir la
consolidació de l’estructura. Mossèn Pausas està content. Ara només espera que
pugui rematar-se l’obra amb la col.locació de les teules i que pugui trobar-se
un lloc on guardar els passos de setmana santa, que mengen un munt d’espai i
enterboleixen la visió del conjunt. El rector busca un passòdrom vaja. I la cosa està difícil, perquè la providència deu
tenir llista d’espera de peticions.
Dilluns, 23 de gener
Amb la salut esquerdada i l’ànima ben ferma,
Josep Maixenchs va rebre la medalla d’honor de l’Ajuntament de Terrassa, la
seva ciutat nadiua. Aquest mestre de caràcter, que féu arrels a Sitges
desenvolupant a l’Escola Pia l’embrió de la seva passió per la pedagogia del
llenguatge audiovisual, ha bastit un dels centres internacionals de referència,
del qual n’han sortit creadors amb projecció evident. El paràgraf final del
discurs d’agraiment de l’homenatjat és una declaració de capçalera: “Jo somio truites. I somio en un país on,
des de la cultura, i des del cinema i la comunicació audiovisual, cerquem
l’excel.lència en continguts i en persones, per a esdevenir més bons ciutadans,
i per a fer un món molt diferent al que tenim. Molt més alegre, sense tant pessimisme.
Potser també un món somiatruites, però un món que sàpiga agermanar sentiments.”
A la nit, TV3 emet la previsible història
d’una parella gay, que viu trasbalssada per l’assetjament d’un d’ells per part
d’un delinquent perillós, que posa en risc la convivència a cop de xantatge. Mai
dirien on es localitza l’acció? Vatua l’olla! Exacte!. Com si pels guionistes
no existís calendari, el capítol de Kubala,
Moreno i Manchón rodat a Sitges –amb la porta de l’arxiu històric
reconvertida en galeria d’art- conté la major quantitat de tòpics de tota la vida per minut que he vist
darrerament. Per arrodonir-ho, tampoc no hi manca el de l’investigador amb
lleus tics homòfobs, que acaba penedit de la seva actitud en la mesura que
coneix als protagonistes de l’episodi, que, per descomptat, acaba bé. Salven el
serial algunes interpretacions aconseguides, perquè, per la resta, no cal
posar-hi massa esforç en valorar-lo.
Dimarts, 24 de gener
Amigues i amics, els mossos estan molt malament. Tant com per a que els
seus representants arribessin a plantejar-se l’ús del castellà com a arma de
protesta fa uns dies, fins que algú va veure la llum del sentit comú i varen
fer marxa enrera. Poca broma. Sense tenir-hi una relació directa, la capçalera
d’avui tradueix literalment una de les vàries pancartes que s’han pogut veure
els darrers dies pels voltants de la comissaria de Sitges. Fins i tot alguna
podia interpretar-se com un avís inequívoc de cara a la cobertura del servei
per Carnaval. A l’incertesa que genera la rumorologia –a peu de carrer extesa a
la possibilitat d’una hipotètica plantada de la policia local- s’hi afegeix un
comunicat dels bombers voluntaris de Sitges a les xarxes socials, on anuncien
que no faran els retens per Carnaval, perquè han esgotat els recursos i vessat
el got de la paciència. Tot plegat desencisador. En qualsevol cas, em vaig
precipitar a l’hora de dir-los que no havia trobat ningú a qui li agradessin
els canvis previstos pel Carnaval d’enguany. I no perquè no fos cert aleshores,
sinó perquè n’hi ha més d’un, i de dos, i de tres, que creuen que ja tocava que
es sacsegés aquest assumpte. Amb tot, el ventall d’opinions és, com era
previsible, molt ample. Alguns creuen que el que està passant questiona
l’inefable model, d’altres pensen que
la canalla ha de sortir a les 12 del migdia i no a les tres de la tarda, un
horari, com el del vespre, que sembla pensat per enfonsar al sector de la
restauració i l’hosteleria, que difícilment veurà ningú entaulat. D’altres
afirmen que el caràcter transgressor del Carnaval demana unes rúes de la
disbauxa i de l’extermini que no es facin en horari de jubilat. I els mossos –que
no estan ara per a portar helicòpters- donen la solució: si les rúes es fan a
baix a mar poden celebrar-se a l’hora que es vulgui, perquè l’espai ofereix un
nombre de requisits superior per afrontar amb garanties qualsevol contingència
de seguretat que pugui succeir. De nou el passeig apareix com el malson dels
qui defensen el tradicional pas de les carrosses pel rovell de l’ou, en un
moment on la policia de la Generalitat advoca per l’estratègia d’evitar la
coincidència de la rúa del carrer amb l’arribada de les multituds a primera hora
de la matinada. Una barreja excessivament arriscada.
Els temps han canviat, i res no és comparable, ni de dins ni de fora, a
la realitat de dècades enrere. La cojuntura actual obre molts interrogants,
relacionats amb la dimensió d’una festa que es mou, de fa anys, dins d’una
paradoxa: el poble que l’ha fet créixer ara s’ha de protegir de les
conseqüències colaterals i sobrevingudes, provocades per la dificultat
d’administrar les multituds atretes per.. per moltes coses diferents, i no
sempre edificants o relacionades amb el sentiment dels sitgetans que mouen i
viuen el Carnaval. D’aquí l’existència d’una sensació generalitzada que
considera que des de fora s’estan intentant arreglar els problemes de dins,
sense parar massa atenció a l’esforç fet fins avui. I això sempre genera
susceptibilitats comprensibles. No ens oblidem, però, que, en un món
garantista, on tothom pot denunciar i tothom pot ser denunciat, les regles de
joc són unes altres i amb la bona voluntat no n’hi ha prou. Continuarà.
