Eco de Sitges, 3 de febrer
De peus a la
galleda
“Si a nosaltres ens deixen la gestió de Sitges Model
XXI, demà paguem a aquests proveïdors”
Marc Quero, 30 de gener
Vinga. M’ho poso fàcil i, des de la meva ignorància manifesta en paperassa
jurídico-administrativa, confesso que m’he escoltat per dues vegades el debat
que sota l’epígraf concret “aprovació, si
s’escau, de la incoació –interpreti el lector com a inici de tramitació- de l’expedient de declaració de lesivitat –interpreti
el lector com de perjudici- de l’acord de
ple de data 19 d’abril de 2010, pel qual s’aprovà el pla de trasllat dels
serveis administratius a l’edifici Sitges Reference i el contracte
d’arrendament per a ús diferent a habitatge del mateix”, desembocà en una
controvèrsia sobre el passat, el present i el futur, sobre les grandeses i les
misèries de l’edifici que va néixer com a centre d’oficines i que acabarà vagin
a saber com. Tot plegat succeí durant el ple municipal del passat dilluns. El
mateix que aprovà la incorporació de la vila a l’associació de municipis per a
la independència, i que certificà la defunció del projecte de l’escola d’arts
escèniques vinculada a la figura de Paul McCartney. La punta de llança de Qualia també ha fet figa. Es dóna el dol
per acomiadat. Enrera queda aquella glamourosa
festa al primer Pachá amb ballarins vinguts expressament de Liverpool. En
fi.... M’han vingut a la memòria tres apunts de realitat que, d’alguna manera,
poden relacionar-se amb el cas d’avui. Ho explico sense cap ànim de consolar,
quelcom que per altra banda resultaria inútil. El Reference ni ha estat, ni és, ni serà el primer ni l’últim edifici
d’oficines que no s’omple. Els historiadors recorden com els novaiorquesos
rebatejaren irònicament l’Empire State
building amb l’apelatiu de Empty
State perquè el gratacels més icònic i cèntric de la capital del món no va
arribar a ocupar-se mínimament fins vint anys després de la seva inauguració el
1931. Es clar que a l’estat no li va costar ni cinc, i pel mig encara cuejava
el crack del 29 i quedava per viure la segona guerra mundial. En l'entorn més proper, vet
aquí els casos d’una amiga i d’un amic. Sengles treballadors qualificats en el
sector privat. Ella viu, a la corda fluixa, les angoixes d’un ero, i ell fou despatxat
com gairebé tots els seus companys fa prop d’un any. A ambdós els uneix una
circumstància semblant: les seves respectives empreses es gastaren allò que
tenien i el que no tenien en l’adquisició de noves i enlluernadores seus
corporatives un any abans de posar-los a la porta de l’atur per mor de la crisi,
la reducció de costos, la simplificació de processos, l’optimització de
recursos, i de tot aquell rosari de raons que topa amb l’experiència recent que
visqueren. Valdria com a primera conclusió pensar que la bona o mala gestió no
acostuma a tenir ideologia ni color polític, ni àmbit determinat d’actuació.
És, més aviat, una questió de capacitat i voluntat, de condició humana, i, si
volen, hi poden afegir un o uns quants cops de sort, d’aquells que fan que hom
pugui dir que l’ha encertada o l’ha espifiada, o que s’ha salvat pels pèls.
El petit gran drama de Sitges
Reference no existiria si s’hagués complert l’objectiu original pel qual
fou creat l’immoble, que no era altre que el de llogar el seu espai per a
oficines. Tot el que els expliquin per aturar el cop –una barreja entre
arguments raonables i d’altres forçats per les circumstàncies- són pedaços que
intenten salvar els mobles. I a la vida cal posar-n’hi de pedaços perquè no
sempre les coses surten com es desitja, però aquí, sens dubte, més que questionar
les raons per les quals l’Ajuntament del moment es ficà en aquesta aventura en
companyia de l’antiga Proinosa –és una bestiesa fer-ho, sinó és per aprendre’n
la lliçó- el que es posa sobre la taula, més enllà de les conseqüències que
puguin derivar-se del concurs de creditors o de les investigacions de l’oficina
antifrau, són els diferents punts de vista sobre el futur del complex,
condicionat, llastat, lligat de peus i mans per la gestió que en varen fer els
responsables de la societat posseïdora -participada al 50% per Ajuntament-Model XXI i
constructora- quan les coses es torçaren. I aquest futur es planteja,
bàsicament, des de dos criteris contraposats: el de l’equip de govern, palesat
en la petició del concurs de creditors per a fer front als deutes que no poden
assumir-se, i el del PSC, partidari de la injecció de capital amb l’objectiu
inicial de liquidar les factures pendents als industrials, i d’evitar la pèrdua
de la propietat, que podria dir-se que és en part de l’Ajuntament, si no fos
perquè amb el dineral que es deu resulta fins a cert punt agosarat afirmar-ho. Defensà
aquesta posició, o almenys ho intentà, Marc Quero, en una de les alocucions més vehement i explícita de la seva vida política. Tot manifestant en repetides
ocasions la intenció del seu grup d’ajudar -per bé que vista l’experiència qui sap si la bona disposició de l’avui pot millorar els mals resultats de la
responsabilitat de l’ahir- el discurs del portaveu socialista no podia incloure
més elements contradictoris per a ser rebatut amb indignada fermesa. I quan
així va reaccionar el regidor de recursos humans, a Quero no se li acudí altra
cosa que contestar-lo establint una analogia entre la seva actitud i la rauxa
desbocada d’una graderia futbolística, com si Magí Almirall s’hagués expressat
com un fanàtic qualsevol. Incomprensible. Es miri del dret o del revés, no se
li pot retreure a l’equip de govern actual que hagi equivocat l’estratègia
proposant un concurs de creditors -que previsiblement prioritzarà el pagament
de la hipoteca per davant dels deutes als industrials- quan els anteriors gestors
utilitzaren bona part del crèdit d’un milió i mig d’euros que havia estat compromés
amb els mateixos industrials -destinats a pagar-los l’adequació dels interiors, d’acord
amb les necessitats del trasllat de les dependències municipals- per a satisfer
les exigències de la hipoteca amb la mateixa priorització que avui es vista amb
esperit crític, ara que és en mans dels qui tenen la responsabilitat
d’administrar aquesta patata calenta. Paradoxes de la vida, l’evidència no fou
obstacle per a que la intervenció de Quero tingués un punt de suficiència de
mestre d’escola empresarial, encara que el missatge desprengués una flaire de
cinisme impròpia, del tipus et dic que no fas les coses bé, perquè no cobrarà
qui veritablement ho necessita, mentre que jo vaig enganyar a qui li ho vaig
prometre aleshores. Deixant de banda els números, o les hipotètiques possibilitats
de reconduir la questió a partir dels balanços positius que pugui generar la
part sitgetana de la societat que controla l’edifici, el moll de l’ós de
l’assumpte es mou en el llindar ètic i moral, que Quero va obviar durant els torns
de rèplica, quelcom discutible des de la condició de representant públic. Vull
creure que el regidor defensa l’interés general, però el missatge topà, una
vegada i una altra, amb un pecat original que el desacreditava en la mesura que
el portaveu insistia en la tesi.
I és que la sessió va viure un punt d’inflexió a l’hora de reproduir
l’estat emocional d’alguns dels afectats per la morositat pública. Lluís Marcé
explicà la colpidora confessió que li féu el constructor Llorenç Reixach: “Estic a la ruina per culpa de Sitges
Reference i de Model XXI”, i
reblaren el clau Jorge Carretero i un parlament final del propi alcalde que
tallà l’ambient de manera lapidària. Està clar que tot allò relacionat amb
aquest assumpte és susceptible d’ésser questionat. Menys la bona voluntat que
sempre cal pressuposar per part dels qui l’impulsaren i, després, el
reformaren. Per la resta, millor no alçar massa la veu. No cal. Fibla l’oïda i
l’ànima.
