dijous, 2 de febrer de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 3 de febrer





De peus a la galleda



“Si a nosaltres ens deixen la gestió de Sitges Model XXI, demà paguem a aquests proveïdors”

Marc Quero, 30 de gener



Vinga. M’ho poso fàcil i, des de la meva ignorància manifesta en paperassa jurídico-administrativa, confesso que m’he escoltat per dues vegades el debat que sota l’epígraf concret “aprovació, si s’escau, de la incoació –interpreti el lector com a inici de tramitació- de l’expedient de declaració de lesivitat –interpreti el lector com de perjudici- de l’acord de ple de data 19 d’abril de 2010, pel qual s’aprovà el pla de trasllat dels serveis administratius a l’edifici Sitges Reference i el contracte d’arrendament per a ús diferent a habitatge del mateix”, desembocà en una controvèrsia sobre el passat, el present i el futur, sobre les grandeses i les misèries de l’edifici que va néixer com a centre d’oficines i que acabarà vagin a saber com. Tot plegat succeí durant el ple municipal del passat dilluns. El mateix que aprovà la incorporació de la vila a l’associació de municipis per a la independència, i que certificà la defunció del projecte de l’escola d’arts escèniques vinculada a la figura de Paul McCartney. La punta de llança de Qualia també ha fet figa. Es dóna el dol per acomiadat. Enrera queda aquella glamourosa festa al primer Pachá amb ballarins vinguts expressament de Liverpool. En fi.... M’han vingut a la memòria tres apunts de realitat que, d’alguna manera, poden relacionar-se amb el cas d’avui. Ho explico sense cap ànim de consolar, quelcom que per altra banda resultaria inútil. El Reference ni ha estat, ni és, ni serà el primer ni l’últim edifici d’oficines que no s’omple. Els historiadors recorden com els novaiorquesos rebatejaren irònicament l’Empire State building amb l’apelatiu de Empty State perquè el gratacels més icònic i cèntric de la capital del món no va arribar a ocupar-se mínimament fins vint anys després de la seva inauguració el 1931. Es clar que a l’estat no li va costar ni cinc, i pel mig encara cuejava el crack del 29 i quedava per viure la segona guerra mundial. En l'entorn més proper, vet aquí els casos d’una amiga i d’un amic. Sengles treballadors qualificats en el sector privat. Ella viu, a la corda fluixa, les angoixes d’un ero, i ell fou despatxat com gairebé tots els seus companys fa prop d’un any. A ambdós els uneix una circumstància semblant: les seves respectives empreses es gastaren allò que tenien i el que no tenien en l’adquisició de noves i enlluernadores seus corporatives un any abans de posar-los a la porta de l’atur per mor de la crisi, la reducció de costos, la simplificació de processos, l’optimització de recursos, i de tot aquell rosari de raons que topa amb l’experiència recent que visqueren. Valdria com a primera conclusió pensar que la bona o mala gestió no acostuma a tenir ideologia ni color polític, ni àmbit determinat d’actuació. És, més aviat, una questió de capacitat i voluntat, de condició humana, i, si volen, hi poden afegir un o uns quants cops de sort, d’aquells que fan que hom pugui dir que l’ha encertada o l’ha espifiada, o que s’ha salvat pels pèls.

El petit gran drama de Sitges Reference no existiria si s’hagués complert l’objectiu original pel qual fou creat l’immoble, que no era altre que el de llogar el seu espai per a oficines. Tot el que els expliquin per aturar el cop –una barreja entre arguments raonables i d’altres forçats per les circumstàncies- són pedaços que intenten salvar els mobles. I a la vida cal posar-n’hi de pedaços perquè no sempre les coses surten com es desitja, però aquí, sens dubte, més que questionar les raons per les quals l’Ajuntament del moment es ficà en aquesta aventura en companyia de l’antiga Proinosa –és una bestiesa fer-ho, sinó és per aprendre’n la lliçó- el que es posa sobre la taula, més enllà de les conseqüències que puguin derivar-se del concurs de creditors o de les investigacions de l’oficina antifrau, són els diferents punts de vista sobre el futur del complex, condicionat, llastat, lligat de peus i mans per la gestió que en varen fer els responsables de la societat posseïdora -participada al 50% per Ajuntament-Model XXI i constructora- quan les coses es torçaren. I aquest futur es planteja, bàsicament, des de dos criteris contraposats: el de l’equip de govern, palesat en la petició del concurs de creditors per a fer front als deutes que no poden assumir-se, i el del PSC, partidari de la injecció de capital amb l’objectiu inicial de liquidar les factures pendents als industrials, i d’evitar la pèrdua de la propietat, que podria dir-se que és en part de l’Ajuntament, si no fos perquè amb el dineral que es deu resulta fins a cert punt agosarat afirmar-ho. Defensà aquesta posició, o almenys ho intentà, Marc Quero, en una de les alocucions més vehement i explícita de la seva vida política. Tot manifestant en repetides ocasions la intenció del seu grup d’ajudar -per bé que vista l’experiència qui sap si la bona disposició de l’avui pot millorar els mals resultats de la responsabilitat de l’ahir- el discurs del portaveu socialista no podia incloure més elements contradictoris per a ser rebatut amb indignada fermesa. I quan així va reaccionar el regidor de recursos humans, a Quero no se li acudí altra cosa que contestar-lo establint una analogia entre la seva actitud i la rauxa desbocada d’una graderia futbolística, com si Magí Almirall s’hagués expressat com un fanàtic qualsevol. Incomprensible. Es miri del dret o del revés, no se li pot retreure a l’equip de govern actual que hagi equivocat l’estratègia proposant un concurs de creditors -que previsiblement prioritzarà el pagament de la hipoteca per davant dels deutes als industrials- quan els anteriors gestors utilitzaren bona part del crèdit d’un milió i mig d’euros que havia estat compromés amb els mateixos industrials -destinats a pagar-los l’adequació dels interiors, d’acord amb les necessitats del trasllat de les dependències municipals- per a satisfer les exigències de la hipoteca amb la mateixa priorització que avui es vista amb esperit crític, ara que és en mans dels qui tenen la responsabilitat d’administrar aquesta patata calenta. Paradoxes de la vida, l’evidència no fou obstacle per a que la intervenció de Quero tingués un punt de suficiència de mestre d’escola empresarial, encara que el missatge desprengués una flaire de cinisme impròpia, del tipus et dic que no fas les coses bé, perquè no cobrarà qui veritablement ho necessita, mentre que jo vaig enganyar a qui li ho vaig prometre aleshores. Deixant de banda els números, o les hipotètiques possibilitats de reconduir la questió a partir dels balanços positius que pugui generar la part sitgetana de la societat que controla l’edifici, el moll de l’ós de l’assumpte es mou en el llindar ètic i moral, que Quero va obviar durant els torns de rèplica, quelcom discutible des de la condició de representant públic. Vull creure que el regidor defensa l’interés general, però el missatge topà, una vegada i una altra, amb un pecat original que el desacreditava en la mesura que el portaveu insistia en la tesi.

I és que la sessió va viure un punt d’inflexió a l’hora de reproduir l’estat emocional d’alguns dels afectats per la morositat pública. Lluís Marcé explicà la colpidora confessió que li féu el constructor Llorenç Reixach: “Estic a la ruina per culpa de Sitges Reference i de Model XXI”, i reblaren el clau Jorge Carretero i un parlament final del propi alcalde que tallà l’ambient de manera lapidària. Està clar que tot allò relacionat amb aquest assumpte és susceptible d’ésser questionat. Menys la bona voluntat que sempre cal pressuposar per part dels qui l’impulsaren i, després, el reformaren. Per la resta, millor no alçar massa la veu. No cal. Fibla l’oïda i l’ànima.