divendres, 27 de desembre de 2019


Blues per Vadell

Ara han d’imaginar-se una habitació no gaire gran. S’hi arriba per un curt i estret passadís. Hom podria tenir la impressió d’acostar-se a un refugi. I així és. Entrem en un espai on el continent ha quedat engolit pel contingut. Un piano vertical presideix l’entorn i és, a la vegada, aparador perfecte de vivències i records familiars agrupats en un seguit de portaretrats en línia. L’envolten una espectacular panòplia de fotos que s’escampen per les parets perfectament distribuïdes. Dic fotos, i hi afegiria autògrafs, diplomes, reconeixements... Ens mira un all stars de personalitats ilustres, Ellington i tots els que hi vulguin ficar, que hom contempla entre l’admiració i la humilitat. No hi falta un honest equip de música, uns quants llibres,  un bon grapat de partitures apilades -de Bach als stàndards americans del repertori jazzístic- i, com a traca final, discos, molts discos. Vinils, cedés, acompanyats de cassettes o dvd’s, que primer es varen poder col·locar amb ordre i després sobre l’ordre s’hi van amuntegar.. Encara avui, la vida de Josep Vadell és, tota ella, ficada amb calçador aquí dins. I ha estat en aquest escenari, en aquest petit pot de bona confitura, on hi he pogut parlar fins fa quatre dies a cop de cafè, no sense abans fer una prèvia conjunta amb la Maria, que ha estat complement perfecte, i és empenta, força i també allò que avui en diuen resiliència.

Quan s’arriba a la vellesa amb el cap clar i l’ànima lliure, les converses molt sovint poden esdevenir un passar comptes entre tot allò que s’ha fet i tot allò que potser ha quedat per fer. Un balanç induït per l’inexorable pas del temps, i que cadascú aborda com creu o com pot. Una tarda -em disculparàs Josep però ara necessito agafar-me a aquest record- aparegueren els dos puntals de la vida del mestre en una sola frase que resumeix el volgut ordre de prioritats: M’hagués agradat viure de la música, però potser aleshores no hagués tingut la família que he tingut. I aquí podria acabar aquest intent d'obituari d’urgència, si no fos perquè a continuació en Josep em portà a l’infantesa de posguerra d’un marrec de Vilanova, que perdia les nits escoltant les emissions de música de la BBC a la ràdio de casa seva, contravenint les ordres del pare. Fins que, una d’aquelles nits, el delit s’estroncà de cop quan el menut Josep s’adonà amb tristesa que la ràdio no funcionava. Què va passar ahir a la nit Josep? li digué son pare l’endemà, mentre li ensenyava una imprescindible vàlvula electrònica que amb intenció havia desendollat abans d’anar a dormir… Probablement, aquella nit va significar un pas més en el camí d’una il·lusió vocacional, que acabà forjant al músic que treballà a la Pirelli per circumstàncies de la vida, però que tothom recordarà, fonamentalment, per haver estat un senyor del jazz  -que volia les coses ben fetes- i, no cal ni dir-ho, l’impulsor dels històrics i referenciats festivals del 1976 i 1977, que continuen essent incomparables amb res.

L’endemà d’un comiat, em queden moltes vivències i tres lliçons de vida. Primera: cal cuidar les il·lusions i intentar, en la mesura del possible, que es compleixin. Segona: cal que la vellesa no ens agafi sense motivacions pel dia a dia. Tercera: amb música la vida és millor. Infinitament millor. Gràcies per tot Josep!