Crònica local
Eco de Sitges, 28 de Maig

Amarga victòria

« Crec que el partit socialista, a partir d’aquests moments, està a l’oposició »

Lluís Marcé, 22 de Maig. Nit.

Amigues i amics, necessito començar amb una reflexió en veu alta, adreçada al candidat del PSC i alcalde durant vuit anys. L’aforisme popular no s’equivoca: en bona mar, tothom és bon mariner. El Diumenge a la nit hi havia mala mar a la plaça de l’hospital, en una repetició del cicle de la vida. El que succeí tenia un precedent. Fa 12 anys enrere, l’entorn del aleshores candidat novell despatxà als periodistes de la ràdio amb un displicent avui no hi ha declaracions, perquè els ànims no estaven per a fer-les. Fa una setmana, la llei del silenci trucà de nou a la porta de la seu socialista, i a servidor li semblà sopar amb la celebèrrima magdalena de Proust. La història gairebé es repetí, si no fos perquè aquesta vegada intentà aturar el cop Elisabeth Pérez, a qui li tocà aguantar el ciri de la processó, perquè tothom es féu fonedís, inclòs Jordi Baijet. Era lliure de fer-ho. O potser no si es pensa en el necessari respecte als electors, al resultat, als mitjans de comunicació públics, o, si volen, al respecte que mereix la seva pròpia condició de cap de llista que, a la vegada, ha ostentat el càrrec de màxima autoritat pública de la vila durant vuit anys. Decididament no, Baijet no podia marxar per una simple questió de dignitat. En el seu lloc, Pérez, que tampoc va tenir una vetllada especialment lúcida, manifestà el seu enuig per la injustícia d’un resultat, que, partint de la mateixa argumentació, deuria ser més just el 2007 quan els afavorí, i deixà anar la segona frase de la nit -o qui sap si la primera si atenem al contingut- quan, enmig de constants apelacions a la pujada de les dretes, intentà explicar les xifres obtingudes pel PSC amb una declaració que trasbalsà la meva limitada inteligència: “A mi se’m fa estrany que el causant sigui la crisi econòmica, quan Sitges no l’està patint directament (…) Hi deuen haver influit els mitjans de comunicació (…) les nostres dades econòmiques són relativament bones”. Elisabeth Pérez enfilà una explicació que podia ésser fàcilment interpretada com a l’expressió gràfica d’una percepció de la realitat obertament questionable per la realitat mateixa. Ho considero la culminació d’un camí que s’inicià el 8 de febrer, per marcar una data concreta. Aleshores, Baijet digué publicament que a Sitges li convenia un canvi de dinàmiques, i que no li preocupava que les eleccions fossin l’endemà. Des d’aleshores, tinc la sensació que el candidat i el partit semblen haver renunciat a moltes coses, per acció o omissió, entre elles a una estratègia de campanya minimament ben plantejada.

Cal no oblidar que ha guanyat el PSC, encara que no ho sembli, li pugui servir de ben poc, o digui ara que maldarà per a la formació d’un govern estable, quan Diumenge, repeteixo, hi semblava renunciar. Ha guanyat el PSC? Si, però no. Ha guanyat CiU? No, però si. En percentatge de vot, que és el que de debò interessa considerar, en aquestes municipals del 2011 els socialistes han travessat el seu mínim històric del 1999 i CiU ha aconseguit un resultat que, si bé supera amb escreix la petacada del 2003 i en 6 punts el del 2007, segueix per darrera dels que la federació assolí el 1995 i el 1999. La nit de diumenge fou gràfica en sentiments i intencions. Al primer pis del Prado, i posteriorment al Cap de la Vila, les abraçades a Miquel Forns -superat per tantes mostres d’afecte continuades que el deurien deixar llumat- venien de totes bandes, però de nou l’autodisciplina del candidat s’imposà a la rauxa de l’entorn. L’alcaldable de CiU demostrà una intel.ligent forma d’administrar l’àmbient de victòria de casa seva -que a les onze l’assenyalava sense embuts alcalde in pectore- tot felicitant als rivals i mesurant qualsevol declaració que permetés intuir futuribles acords, que potser no seran tant fàcils. A pocs metres, una exultant Vinyet Lluís celebrava els dos regidors pel Sitges-GI. Fou la veritable guanyadora de la nit, la sorpresa de la jornada, i ara és la núvia de la pel.licula. Més que un programa concret, la candidata ha venut ganes a desdir, intenció, emoció, tenacitat, passió i patiment per arribar i agradar. I li ha funcionat fins al punt que hom pot questionar-se si Convergència s’equivocà fa quatre anys, i ara els vots dels independents haguéssin ajudat a reblar el clau. En fi, el temps dirà si allò que va separar l’elaboració de la llista de CiU l’any 2007, ho pot tornar a unir un pacte. A l’ambient de festa del carrer Sant Bartomeu se li afegí el de l’Ateneu: Òscar Ortiz i la gent de la motivada CUP han aconseguit l’objectiu d’incorporar-se a la vida municipal i s’han pogut garantir una legislatura d’aprenentatge còmoda, amb la satisfacció de sentir-se lliures a l’hora d’exposar propostes sense haver d’anar de bracet amb ningú ni haver d’assumir grans compromisos. Per la seva banda, a la seu del PP també ho celebraven. 3 regidors que seran decisius n’és un bon motiu.

Lluny del seu sostre de vots, Nou Horitzó ha anat perdent llençols a cada bugada electoral, i ara se situa com a cinquena força política del municipi, mantenint els dos regidors del darrer mandat. La satisfacció, doncs, tenia més a veure en allò que passava a casa dels altres que a la seu del Vinyet. A peu de carrer, el maquillatge del logo i els petits canvis a la llista no semblen haver cuallat, i el cronista percep, equivocadament o no, que el discurs del partit, allunyat de l’esperit positiu del video inicial del que tenim, ha sonat excessivament negatiu, cantellut, reiteratiu i desordenat. Fins a l’hora d’escriure aquestes línies, la formació política de Lluís Marcé admetia, almenys en públic, que no els havien trucat ni de CiU ni de PSC. És Nou Horitzó un soci difícil?. Finalment, cap dels partits que fa quatre anys participaren d’un empat tècnic tindrà presència a l’Ajuntament. El somni americà de Luther King no ha beneficiat Serrano, Andreu Bosch entomà la derrota amb un punt d’honor admirable, i Aurora Carbonell amb una esportivitat que, afegida al seu paper durant la campanya, l’hauria de poder fer creditora de la candidatura del partit pel 2015.

Com governar Sitges? Posats a fer travesses -deixant els apriorismes de banda, i tenint en compte que diversos candidats han apostat per les solucions consensuades als múltiples problemes de Sitges- vet aquí una de malèvola, que obliga a treballar a totes les parts, i que, d’entrada, proposa a Baijet com alcalde en minoria, obligat i fiscalitzat per les circumstàncies a dialogar i a cercar complicitats que no ha cercat fins avui. Al seu davant tindria una oposició a la vegada obligada a treballar molt més unida que el que ha demostrat durant l’esgotada legislatura, per a afegir-se, proposar, impulsar, o directament tombar tot allò que cregui convenient -a través de mocions al ple- o a col.locar el seu candidat a l’alcaldia quan les coses estiguin més apamades. La secció reconeix el risc de la proposta i assumeix que no els manca raó als qui creuen que l’oposició ja suma més que un Baijet desgastat, i que Forns no hauria de perdre l’oportunitat d’esdevenir alcalde des d’ara, mal que sigui per la projecció pública del fet davant de la discreció del poder a l’ombra. Compte, però, perquè els pactes són un meló per obrir i el candidat de CiU pot acabar dins d’una olla bullint per impacient. I si no, que pensi en aquell matí trasbalssat del 3 de Juliol del 1999. Vinga va, aposta final: CiU+PP+Sitges-GI i a veure què passa…..

Crònica local
Eco de Sitges, 21 de Maig

Com ho veus?

Vet aquí la pregunta de la setmana, la que ha cavalcat de tertúlia en tertúlia, de trobada en trobada, de conversa en conversa fins arribar a l’hora fatal. I servidor ho veu embolicat. Crec que n’hi haurà prou amb aquest adjectiu per a definir-ho, sense tornar a caure en argumentacions ja exposades amb anterioritat. I no parlo del que pot succeir a Barcelona, a la Diputació, o a la cantonada. Amb Sitges n’hi ha suficient. Amigues i amics, el peix ja està venut i Cambalache segueix essent un tango amb una vigència en la lletra que tomba d’esquena. Obviament, poques coses han canviat des de l’inici de campanya, perquè el que vivim –en tots els estadis, però amb diferents graus de responsabilitat a l’hora d’entomar-ho i/o administrar-ho- s’ha anat conreant durant molt de temps. Posem que durant una dècada llarga, en la qual el diner fàcil ha arraconat la nostra capacitat col.lectiva d’autoexigir-nos i limitar-nos. Parlo en general. Cadascú –inclòs l’Ajuntament i els qui l’han governat- se sap lo seu i, en conseqüència, es podrà sentir interpelat o no pel que acaba de llegir, o, fins i tot, ho podrà questionar des de la lliure legitimitat. Malgrat tot, això no canviarà un context general que, bàsicament, crec que té el seu origen en les consequències d’una dècada viscuda, acceptada, consentida, i fins i tot enaltida de manera vanitosa des de la mitja mentida, fins que la nostra carrossa particular s’ha convertit en carbassa. I l’endemà de la festassa immobiliària està essent implacable. Els que en saben, que són, si fa no fa, els mateixos que deien que tot anava bé en el seu moment, ara diuen que n’hi ha per estona. Per tant la ressaca és, i continuarà essent, dura.

Arribats a aquest punt, en excès poc esperançador –ho intentaré compensar en els propers paràgrafs- unes quantes xifres per a amanir la diada que s’acosta. 18.169 sitgetans estan cridats a votar demà. Són, elles i ells, 742 més que els censats fa 4 anys, quan participà el 56,5% de l’electorat. Un percentatge minso que seria bo superar enguany. O almenys és el que la lògica permetria esperar, atès que -passada la febrada de la campanya, i després d’argumentar-ho des del convenciment que hem assistit a l’eclosió d’un dels grans valors de la democràcia- resultaria paradoxal que la inflació en el nombre de candidatures presentades no es reflectís a les urnes amb una mínima repercussió o influència positiva en l’índex d’abstenció. El preu pel primer regidor pot situar-se vora els 550 vots. La solució a l’enigma de la composició de l’Ajuntament es resoldrà en poques hores. La solució a la crisi qui ho sap… Mentrestant, enfilo aquesta crònica local poc pensada i meditada, pròpia del tràfec d’una setmana que no ha deixat reposar massa el cap, amb una imatge ben prosaica, discreta i allunyada de discursos sobre allò que passa i com arreglar-ho. Fa un grapat de setmanes, un parell de jardiners sitgetans preparaven un bocí de terreny. Llauraven, tot servint, suposo, un encàrrec que ha acabat convertint una llenca triangular, de mida minúscula que es diria inservible, en un petit hortet a la cantonada d’Isabel Julià amb Emili Picó. Tot començà, doncs, amb uns quants solcs a la terra, i la instal.lació d’un sistema de rec. Poc després, s’incorporaren a l’estampa un grapat de menudes i simpàtiques regadores de coloraines aplegades en un costat… Han passat els dies, les setmanes, i l’hort ha cobrat vida mentre el rum rum quotidià no ha deixat d’acompanyar-lo. És l’hort –l’hortet com diria l’avi Macià- de l’escola Esteve Barrachina. Tarda si tarda també, la quitxalla s’arrenglera sobre el pedrís d’obra que delimita l’entorn del centre, amb l’esquena ben ajaguda a la reixa i les mirades fitant amb impaciència per a veure si el que s’ha sembrat creix d’una vegada. La professora els alliçona enmig dels tutors d’unes tomaqueres que comencen a enlairar-se esponeroses, i els nanos l’ametrallen a preguntes…. A quarts de cinc de la tarda, la petita revolució de pares, fills, automòbils i urbanos, deixa buit l’espai. Les regadores s’amunteguen fins el proper dia, i l’hortet torna a la calma.

De la terra erma, d’on no hi havia res, ha nascut, doncs, quelcom edificant i digne de mencionar-se pel que té d’exemplificador en una època on el valor de les petites coses hauria de prendre major trascendència. He pensat en si la història de l’hortet podria servir per a enfilar algun pensament, del tipus els que vinguin ho sabran fer millor, perquè no tinc massa clar si, de debò, d’aquesta crisi n’estan sortint els aprenentatges necessaris, o les bases per a la reformulació del sistema com apuntaven alguns, o si, pel contrari, lluny de poder construir els fonaments d’un nou paradigma, s’està generant un clima de frustració social considerable. És el que ha pogut comprovar-se al llarg de la setmana que acaba, curulla d’imatges dels manifestants indignats en el que ha esdevingut una pulsió social, que deixa en evidència fins a quin punt l’acció política ha de retrobar un lligam amb la ciutadania, amb la mateixa ciutadania que ha d’escollir als qui la exerceixen. En qualsevol cas, i si m’ho permeten, m’atreveixo a dir que, més enllà de la crisi d’avui, de la que sembla demanar solucions dràstiques o traumàtiques, el veritable canvi, el canvi a llarg termini -el que ha de suposar la recuperació d’aquells valors intemporals que ens haguéssin evitat caure en el parany enlluernador d’un periode en el qual ens hem cregut els reis del món de tant mirar-nos el melic des de l’acriticisme- ha de començar a les cases i a les escoles, i no als ajuntaments ni als governs. Ha de créixer de baix a dalt, com les tomaqueres de l’hortet de l’Esteve Barrachina. En l’anàlisi del context actual no pot menystenir-se una evidència: la societat civil ha cedit part de la seva responsabilitat com a tal als gestors del sistema, com aquells pares que esperen que l’escola els faci tota la feina, i avui el sistema, nafrat de males pràctiques cronificades transversalment per no haver sabut o volgut autoregular-se, apareix com a gairebé l’únic responsable de tots els mals, quan cal recordar que governants i banquers no baixen del cel. Neixen a la terra, com tots nosaltres, i han tingut i tenen familia, i també han anat a escola…

Escric hores abans de la celebració del debat amb els onze candidats a l’alcaldia. Fer valer ara un discurs ecumènic seria una bestiesa. En les eleccions es fan balanços, i dels balanços en sortirà una composició de saló de plens. Hi ha, però, tres línies de treball en les quals hi ha hagut la suficient coincidència en els argumentaris dels partits, com per a proposar actuacions de consens nascudes des del veritable diàleg constructiu. Primera: Cal redreçar el deute amb quelcom més que cataplasmes. Segona: Cal no deixar de servir a les necessitats dels qui ho estan passant pitjor. Tercera: Cal que la ciutadania se senti partícep d’aquelles decisions que afecten a temes especialment trascendentals o sensibles per a la col.lectivitat. Finalment, aquestes eleccions les guanyarà qui, de debò, i més enllà dels resultats de diumenge, s’atreveixi a purgar l’administració de les actituds cronificades que n’han esqueixat la credibilitat, i n’han pervertit el sentit original de servei públic. Bona sort a tots.

Crònica local
Eco de Sitges, 14 de Maig

Impressions de campanya

Ja t’agrada això ja! M’espeta el membre X de la llista Y, mentre és a punt de penjar la primera pancarta de la seva vida, just quan les campanes de la primera mitjanit de campanya són a punt de sonar enmig d’un ambient general de cordial fair play que seria bo mantenir fins al final. No s’equivoca. M’interessa, és mal de la bèstia. Déu nos en guard que no m’interessés a aquestes alçades de la pel.lícula. A meitat de la cursa electoral, podriem donar voltes, de nou, a l’eterna i socorreguda cançó sobre si unes eleccions les guanya l’oposició o les perd qui governa. Que aquesta és, fonamentalment, una competició entre dos ningú no ho dubta, com també és indubtable que enguany no hi haurà convidats de pedra, i fora de la hipòtesi d’una -diguem-ne que improbable hores d’ara- governabilitat desde la sociovergència, un pom de grups polítics poden resultar decisius en els plantejaments de futur. Vet aquí l’interès fonamental de les municipals del 2011, el que neix de la incertesa sobre la composició del plenari de l’Ajuntament, i dels probables pactes i/o acords que hagin de produïr-se. Facin vostès les combinacions que desitgin, perquè alguns candidats ja n’han deixat d’obertes, malgrat que encara sigui un parlar per parlar. En aquest limitat exercici de síntesi, que intentarà ésser el màxim de respectuós amb els al.ludits, i prou contrapesat malgrat la subjectivitat inevitable, començo per allò bàsic, que és l’estratègia mediàtica, la que parteix d’uns pressupòsits, obvis, simples, i ancorats en la pròpia condició humana: el discurs del qui ha manat ha d’intentar arraconar les pròpies mancances, i el de qui vol manar ha d’intentar evidenciar les del contrincant. A partir d’aquí s’estableix la dialèctica adaptada a la circumstància actual. Els globus s’enfronten a les guardioles. Assumint que qui més fa és també qui té més números per equivocar-se, Baijet ven optimisme i obra realitzada. Pot fer-ho. Aquest positivista irreductible ha estat el capdavanter d’una transformació evident, positiva, benvinguda i valorada en molts casos, i questionada i criticada en aquells que han afectat a indrets emocionalment sensibles. En contrapartida, a aquest home d’habitual somriure i tracte cordial, li ha sobrat fantasia –que no il.lusió o imaginació-, i li ha mancat un adreçador de somnis, un administrador de mesura, un gestor d’ambició, un policia que controlés les males pràctiques que l’han envoltat, un repelent d’insectes per a evitar les mosques, i una mica d’aquella mà esquerra que tenia en les beceroles, i que sembla haver erosionat l’exercici del poder, sobretot quan l’alcaldable del PSC es dirigeix a algun dels seus contrincants amb un tan categòric com lleig i displicent vostè no en té ni idea. Podria gairebé assegurar que el Baijet de la primera legislatura hagués vetllat per un desenvolupament més obert i conciliador del projecte dels museus, o del de la vianalització. En la línia referencial que establí l’impecable debat sobre el pla general. El candidat a la reelecció s’enfronta al deute amb l’arma d’una concepció de vida, de projecte de poble i d’Ajuntament on no sempre hi ha deixat entrar el pragmatisme. La metàfora del globus que no toca de peus a terra fins que….

I a l’altre costat del metafòric ring, Miquel Forns. Han passat els anys per l’alcalde del carrer Sant Pau, i aquest hàbil i eficaç elaborador de discursos i d’ argumentacions estructurades –a qui en els cartells de campanya ha fotografiat el seu pitjor enemic- sembla haver-se desempallegat definitivament d’aquella pàtina de bonisme cumba que el cobria en els inicis, sense que això li hagi marcat l’actitud. Forns ha guanyat solidesa –es va notar en el debat televisiu davant d’un Baijet desorientadot- i ven seny. El seny de la guardiola de cartró. En vol vendre tant que, de vegades, els arguments d’avui topen amb la tebiesa d’ahir, amb el paper que va demostrar la federació a l’hora d’oposar-se amb contundència davant de determinades actuacions que continuen essent pal de paller de les seves crítiques, i que poden llastar la confiança en la posada en marxa de les propostes que es plantegen. Al menú de CiU li manca una mica de la sal de la vida. Una mica de punch. Una mica de rauxa per a convéncer més enllà de la militància convençuda. I no serà perquè no s’hagi desplegat un argumentari programàtic digne d’un col.leccionable per fascicles, on poques coses queden sense atendre. És la marca personal de Forns. Per una questió de caràcter, de bon caràcter –potser massa bó per a dedicar-se a la política, i els qui ho vulguin entendre ja ho hauran entès- el candidat ha mossegat sense fer sang, i aquesta és, en part, la causa del perquè, malgrat l’èmfasi de l’eslògan el canvi arriba a Sitges, hom tingui la sensació que, si arriba, ho fa amb excessiva discreció tenint en compte els objectius que es pretenen. En qualsevol cas, el context pot afavorir-lo.

Confirmat, entre les virtuts del polític que deurien deixar els reis d’Orient a casa de Jorge Carretero, no hi havia una dosi desmesurada de carisma. El líder dels populars reconeix la necessitat de millorar les capacitats d’oratòria, mentre presenta el lema del partit a cop d’octaveta, amb fotografia de la popularíssima façana dels museus rematada per un cridaner Stop. Entre les diferents opcions de futur, Carretero contempla, entre d’altres possibilitats, la reedició del pacte amb Convergència i Nou Horitzó. Vull creure que el de la primera fornada. Si el cap de llista s’ha de foguejar durant la propera legislatura, no cal presentar Lluís Marcé, foguejat de fa temps. Aquí es tracta de decidir si s’agafa el motlle tal com és, perquè es llegeixi o no el programa –publicitat als mitjans amb missatges que apunten directament a Baijet, Forns i Serrano- l’alcaldable del Vinyet no ha nascut per a seguir cap guió, i rebla algunes de les intervencions amb un lapidari si podem pagar als bancs ja farem prou, que no dóna opció a vendre grans coses, encara que digui, com diu tothom, que en farà. L’optimisme de Marcé també és, doncs, sui generis. Darrera Nou Horitzó se situen els qui quasi empataren a vots el 2007, i pessigaren un regidor cadascú. El perfil del flemàtic Gabi Serrano i de la desimbolta Aurora Carbonell –probablement la més fotogènica de tots els candidats en cartell- ja va dibuixar-se fa setmanes, i el d’Andreu Bosch, que en visqué una de calenta fa vuit anys, i una de freda en fa quatre, és el d’algú que ha protagonitzat una legislatura esforçada, tensionada i desgastadora pel fet d’exercir de manera obstinada l’esperit de la militància reivindicativa, fins al llindar de l’excès en aquelles ocasions on el regidor ha cregut viure en estat de setge continu, i s’ha defensat amb evitables parlaments maratonians. El cronista voldria poder haver copsat en els plens, mal que fos en petites píndoles, una mica de l’Andreu Bosch d’a peu de carrer. És millor, amb diferència, sense deixar de ser crític.

Finalment, diria que de les quatre formacions polítiques que arriben de bell nou o aspiren a obtenir representació a l’Ajuntament, la CUP és una de les que ha fet els deures amb major voluntat per a arribar-hi, s’hi estigui o no d’acord amb la ideologia que mou als qui es defineixen com alternativa a un model actual que entenen tancat a la participació real. A casa de Vinyet Lluís i el Sitges-GI l’esforç ha tingut i té una càrrega emocional molt intensa, terapèutica m’atreviria a afirmar, que plana sobre l’aventura política de la candidata, com si necessités de manera imperativa tancar un adolorit procés que començà arran de la marxa de CiU. I en política les emocions descontrolades poden ser males conselleres. Ella pateix, i fa patir a la vegada.

Crònica local
Eco de Sitges, 7 de Maig

Qui és qui

Doctor, no conec gairebé ningú de les llistes. És greu? No pateixi, respon el metge, d’aquí quatre dies ja no coneixerà ningú i, si no, temps al temps. Amigues i amics, embolcallats en aquest clima d’incertesa i d’inflació de candidatures per totes bandes, comença la campanya electoral després d’haver salvat una segona legislatura que, comparativament parlant, ha estat –i cadascú en buscarà les causes- bastant més asserenada respecte les que varen viure Jordi Serra i Pere Junyent abans de finalitzar els seus mandats, el 1995 i el 2003. Avui, no és forasenyat pensar que les distàncies entre PSC i CiU s’han escurçat, i que és probable que el vot dels emprenyats tingui un pes específic important, com passa sovint per altra banda. Està per veure, doncs, fins a quin punt uns baixaran i els altres pujaran, i si la clau de l’alcaldia i la del govern pot raure a mans dels tercers que puguin quedar un cop superat el sedàs de les urnes, en un context demogràfic, social i econòmic prou diferent al de fa quatre o vuit anys enrere. Parèntesi inicial, que em serveix per a tancar una incògnita –que ha acabat essent un secret a veus- i que està relacionada amb la xapa amb el cor vermell, que m’entregà amb simpatia una hostessa el passat onze d’Abril, tot demanant-me que la portés penjada perquè es tractava d’una acció promocional –sense entrar en cap mena de detall- de la qual ja se’n parlaria… Equilicuà! El candidat Baijet oficialitzà l’enamorat de Sitges durant el sopar dels socialistes celebrat al Meliá. Dit queda, per si algú de vostès es va penjar l’identificatiu en el seu dia, pensant-se, amb l’alegre innocència dels il.lusos, que lluïa un nou eslògan turístic de cara a l’estiu, i ara ha descobert que era propaganda de la competència ideològica. Qui avisa no és traidor.

Segueixo. Un dels comentaris que més he pogut escoltar darrerament té relació amb la percepció d’alguns ciutadans a l’entorn dels canvis i/o les noves incorporacions a les llistes. De la coneixença, en definitiva, que molts podem tenir dels candidats i acompanyants dels onze partits, i que és una de les bases fonamentals, sinó la fonamental, sobre la qual es basteix un procés electoral de caire municipal. Malgrat el planteig sornaguer de la frase de capçalera asseguraria que mai fins avui he escoltat tantes persones que manifesten no poder establir un mínim lligam entre el mateix paisatge quotidià que, cal suposar-ho, comparteixen amb molts dels candidats, i es pregunten si són de Sitges, si acaben d’arribar, si fa temps que hi viuen i ara han sortit de casa, o si han participat en alguna activitat de tipus associatiu o polític en els darrers quatre anys que permeti copsar si tenen un mínim d’interès pels afers col.lectius… És el que, per altra banda, pot interpretar-se com quelcom bastant relacionat amb els efectes dels relleus generacionals o dels augments de població, i ambdós factors envolten el context d’aquesta contesa electoral ja començada, en un municipi on la vida ja no es mou, només, al seu rovell de l’ou, per bé o per mal. Per un moment, tot plegat m’ha recordat el conflicte amb la partida de naixement d’Obama, que ha estat objecte de polèmica recent, i que ha permès al president tancar la boca del milionari Trump, amb el certificat que acredita que compleix una condició sine qua non per a qui es vulgui presentar a president dels Estats Units, com és la d’haver nascut en territori nordamericà. Vatua l’olla, s’imaginen que només es poguéssin presentar a l’alcaldia de Sitges persones que acreditessin la partida de naixement sitgetana? Abans de caure en un parany ideològic perillós, inadequat i pervers pagarà la pena esborrar les temptacions del soca-rel enumerant algunes de les grans coses que han marcat la història de la vila, i que han tingut autoria forània. No era de Sitges Rusiñol, ni Deering, ni tampoc no ho era Martino, ni Francesc Armengol, ni el doctor Pérez Rosales, ni Pere Jou, ni Ricard Salvat, ni el dissenyador de les escales de la Punta Salvador Viñals, ni Pere Stämpfli si volen un exemple recent respecte la resta… Ves per on, la perspectiva històrica ens permet establir, malgrat la disparitat de personalitats, un cert nexe comú entre ells: han estat persones que sabien el que podien fer, i com fer-ho sense estripar les cartes, ni malbaratar l’entorn que els captivà quan arribaren. I aquest és un dels valors que, vingui d’on vingui, més s’ha trobat a faltar en el Sitges desenvolupat d’avui, on de la combinació dels diners i de l’atrevida ignorància n’han sortit veritables bunyols.

És evident que hi ha persones molt viscudes que coneixen, o diuen conéixer, una gentada immensa. Llevat dels afortunats que poden afirmar-ho, no he pogut evitar pensar, a causa dels comentaris, en aquella eterna vindicació de les llistes obertes, la que es basa en l’hipotètic coneixement o confiança que els ciutadans tindrien de determinats candidats per a atorgar-los el seu vot. A partir d’aquí, la secció s’ha proposat la juguesca poc ortodoxa d’intentar fer una llista de vint-i-un amb l’afegit dels reserves, d’acord amb els criteris exposats, i confesso la meva incapacitat d’enfilar-la fins al final. O bé no conec prou gent, o bé no confio en prou gent, o les dues coses a l’hora. Conscient que no es tracta d’una questió de bones o males persones, perquè en pressuposo la bondat en la seva majoria absoluta, l’assumpte, tornant a l’inici, no és altre que el de constatar el desconeixement general que, davant d’unes eleccions, molts ciutadans només poden contrapesar a través d’empatia ideològica, programa electoral, o discurs més o menys convincent de l’alcaldable o futur regidor de torn. Arran de l’article de la setmana passada –el que apelava al sentit i a la sensibilitat- algú de vostès m’ha posat en safata una nova pregunta, que permet tertúlia gairebé perpètua: Què en saben de Sitges els candidats, i fins a quin punt les seves actuacions passades o futures es poden veure condicionades pel poc bagatge sobre allò que hem estat i sóm?

En poques paraules, la llei permet, i això és una gran cosa, que qualsevol ciutadà pugui presentar-se a unes eleccions, sense més entrebancs que els inherents a la tramitació bàsica de la constitució del partit o l’agrupació d’electors. Vaja que, com diria la lletra del tango que tant extraordinariament cantava, amb permís de Gardel, Julio Sosa, en l’aventura s’hi pot ficar lo mismo un burro que un gran profesor. Sabedors que el món és ple de gent extraordinariament vàlida, capaç, amb empatia i voluntat però sense titulació acadèmica, i també de negats, pretenciosos salpebrats de suficiència, amb títol i màster sota el braç, el context actual ha dut a la classe política, en plena caiguda lliure de credibilitat, a fer valer les capacitats de cadascú. Acabem la legislatura en la qual, per primera vegada, l’equip de govern ha parlat de professionalització al més alt nivell –inclòs el del sou- i fa ben poc n’ha començat una altra a la Generalitat sota l’apelatiu del govern dels millors. Hi ha necessitat d’ensenyar que a les llistes hi van persones acadèmicament i professional preparades, i això és bó, però el llegir no ens hauria de fer perdre l’escriure. Qui vulgui exercir un càrrec públic a nivell local hauria d’intentar conéixer amb profunditat la realitat del món que l’envolta, i el seu rerafons històric. I és aquí on, en alguns casos, les coses comencen a grinyolar... Bona sort a tots.

Crònica local
Eco de Sitges, 30 d'Abril

Entre dos llibres

Dijous, 21 d’Abril

Prèvia inicial destinada a esmenar una errada en el títol de la crònica de la setmana passada, i afegir una dada no tinguda en compte. Primera: Els follets de la imprenta, els qui no tindran mai la creu de Sant Jordi per dolents, convertiren un Rusiñol al quadrat en un Rusiñol preguntat. Segona: hores d’ara –fins que no tanqui l’exposició de Pere Jou- no són tres, sinó quatre, els elements escultòrics sobre l’artista presents entre la Ribera i la platja Sant Sebastià. M’oblidava el bust que es conserva amb el seu pedestal al pati de la biblioteca. Dit això, agraeixo a Beli Artigas i a Josep Maria Alegre l’oportunitat de desempolsegar uns continguts que tenia rovellats. Amb la Beli, doncs, m’uneix la presentació d’un llibre i em separa un projecte de reforma. El projecte de reforma hauria de dir. Aquell que, malauradament, també ha fet esquerdes dins del col.lectiu de patums de la cultura sitgetana. El respecte des de la discrepància hauria de poder salvar-ho, i servidor respecta el valor del treball de la Beli, perquè, simplement, n’ha après molt dels seus resultats. Així de simple. Modernisme a Barcelona és un llibre de gran format, que pot explicar-se, d’entrada, a partir de les xifres. 600 pàgines, unes mides de 30x30x5cm i més de tres quilos i mig de pes. Els avantatges de participar en un projecte global –editorial alemanya, elaboració catalana i impressió xinesa- ha aconseguit que el preu final rondi la increïble xifra de 30€ per un llibre que n’hagués pogut valer 120 sense massa esforç. Per la resta, Artigas als textos, i Alegre i Ramon Manent en l’àmbit fotogràfic, han intentat sintetitzar, amb tots els condicionants propis d’una obra que es ven sobretot per la presència d’espectaculars imatges, l’època en la qual a Catalunya s’aplegà una quantitat de talent tant elevada en totes les disciplines artístiques possibles, que difícilment hi ha hagut a posteriori quelcom semblant pel que fa a la projecció internacional d’un model estètic vinculat, a la vegada, a una profunda i arrelada concepció nacional de país. S’uniren, virtuosament, els diners d’una burgesia delerosa de fer-se veure, amb la creativitat d’una corrúa d’artistes que varen saber aprofitar fins al final l’oportunitat que els oferí un moment històric irrepetible.

Dissabte, 23.

En Siscu Borderia està content. Les seves Històries dels cinemes sitgetans han arribat just per Sant Jordi, al costat de la Història de la Fragata de Sitges de Lluís Jou. Deixo per ocasió propera el comentari més pausat d’un llibre explicat des de la sornagueria i la nostàlgia, i que és curull de bons moments, llevat de quan l’autor s’acosta a la dissortada història del Rialto d’en Benages, o als diferents episodis viscuts arran dels primers canvis en la direcció del festival de cinema a inicis dels 80… Sant Jordi ha estat, a la vegada, el dia dels cromos. Un petit bany de masses de canalla delerosa de saludar a Quico Rovira i a Roland Sierra. La prova fefaent d’una feina ben feta. A la nit, saludem la Pasqua constatant la bona salut de les caramelles, atiades per la renovació generacional. Clàssics del repertori en totes les colles, i una sorpresa desmarcada de la tradició de cantar a les pubilles. Amb Popurri electoral, Pere Camps i Xavier Gimeno han volgut agafar un camí no sé si formalment massa agosarat pel que és un gènere popular, acostumat al lirisme i la senzillesa, i que s’interpreta des de l’amateurisme i les ganes de socialitzar passant-s’ho bé.

Dimecres, 27. Vespre

Un punt, o un munt d’emoció vaja, mentre miro la transmissió en directe de l’acte de lliurament de les Creus de Sant Jordi, a través del 3/24. La de l’Eco es fa esperar, però quan arriba les càmeres no perden el temps, i capten l’expressió del patriarca a la perfecció. En Josep s’acosta a Artur Mas amb els braços oberts i la felicitat marcada al rostre. La seva felicitat és la nostra, crec que puc utilitzar un plural majestàtic sense ferir el parer de ningú. Impressiona. Expiren els aplaudiments, i els dos homes parlen una estona inhabitualment llarga, per la cadència a la qual ens tenen acostumats actes d’aquest tipus. El rellotge fa un parèntesi, mentre en Josep mira fixament al president de la Generalitat a qui té agafat amb aquella fermesa dels qui no volen perdre el temps en futileses i necessiten expressar un sentiment interior a algú a qui aprecien. El conseller Mascarell observa. Què es deuen estar dient? No cal saber-ho, perquè la imatge de l’instant, enormement poderosa en significat, depassa qualsevol curiositat inicial. Escric i miro, torno a mirar-ho i segueixo escrivint. Ha estat un dels grans moments de la nostra història recent. I si des del respecte institucional em permeten la paràfrasi de l’acudit, ja utilitzada en anteriors ocasions per altres motius: Qui és aquest senyor que està al costat d’en Josep de l’Eco?

Dijous, 28. Matí

Quan els polítics deixen la política acostumen a expressar-se d’una altra manera. Menys amanida d’estratègia de partit o de polarització ideològica. No ho dic pas amb la intenció d’exposar qualsevol contradicció actual respecte a allò que pot haver estat el seu discurs durant l’exercici de la funció pública –tampoc n’hi ha d’evidents- sinó més aviat perquè sembla respirar-se una òbvia sensació de cert alliberament personal, davant del retrobament amb la vida de cada dia des d’una altra perspectiva i responsabilitat. Així, no és difícil que coincideixin algunes de les opinions genèriques sobre el significat de les vivències experimentades, el paper ingrat del qui ha de decidir, o la facilitat de resoldre les coses quan la crítica s’exerceix des de fora… És aquesta circumstància la que, probablement, possibilita un discurs que combina un cert esperit de conciliació, amb algun plantejament de fons sobre allò que cal fer per encarar el futur amb unes mínimes garanties. Deixo una reflexió revestida de pregunta. Què cal tenir per a governar Sitges? (que no és el mateix que per governar a Sitges) Per un costat, conviccions fortes -arrelades i nascudes a partir d’un mínim coneixement del territori, i de la nostra història, tarannà i tradició- i mà ferma per a saber executar-les en la pràctica des de l’argumentació raonada. I per l’altre, suficient sensibilitat per a que les conseqüències de l’aplicació del primer dels criteris no es manifestin de manera destralera, per mor de no haver obrat des de l’obligació d’observar i escoltar el pols de la ciutadania. On és el problema doncs? No és difícil d’escatir. Massa sovint, la mà ferma i la sensibilitat no van de bracet, quan són valors que precisen mantenir-se en perpetu equilibri, sobretot en circumstàncies difícils que demanen solucions de cirurgia socioeconòmica. I per si això no fos prou repte, en queda un altre de complicació equivalent. La positivista i sobreentesa vocació del polític, i, en especial, del regidor o batlle de poble –ja no em refereixo al rosari de casos poc edificants ocorreguts arreu- es veu engolida per la inèrcia, les servituds, els greuges i els desequilibris d’un sistema que la mateixa classe política, per acció o omissió, ha mantingut sense poder aconseguir depurar-ne els seus aspectes negatius. Ans al contrari. Vet aquí una altra assignatura pendent, gairebé crònica, que no sempre té a veure amb questions pressupostàries, sinó de voluntat. Una vegada més, de voluntat…

Crònica local
Eco de Sitges, 23 d'Abril

Rusiñol²

Divendres, 15. Vespre.

Amb un “Más cerca de ti” monolingüe (prenguis en consideració la importància de l’accent si no es vol convertir la frase en un eslògan convergent destinat als castellanoparlants) es presentà als jardins del Prado la candidatura del Partit Popular a les municipals. Més que en cap altra casa, la història dels populars sitgetans ha vingut marcada per un reguitzell d’episodis traumàtics que han obligat la formació a refer-se continuament. Ramon Artigas arribà a la política sense ser polític. No és home a qui li agradin massa les organitzacions jeràrquiques, ni tot el parament que es mou a l’entorn d’elles, i el pas per l’Ajuntament no l’ha canviat. Malgrat tot, la dissortada mort de Nacho Deó el Febrer del 2004 –mesos després que el recordat regidor hagués superat una opa hostil vinguda de Barcelona i que amenaçà la seva llista a les municipals del 2003- col.locà a aquest empresari autònom, que les diu tal i com les sent i que fou protagonista de memorables picabaralles carnavaleres, a primera linia de l’àgora pública, en un lloc on, d’entrada, difícilment s’hi hagués ficat de motu propi. I així han passat set anys. Artigas ho deixa i pren el seu testimoni Jorge Carretero, que ja ha exercit de portaveu del grup en algunes ocasions al llarg d’aquesta legislatura, amb un progressiu ús del català que, sense arribar als nivells de Marcel.lí Ginel –un veritable exemple en l’aprenentatge de l’idioma- pagaria la pena que d’altres prenguéssin en consideració pròpia. Fa quatre anys, em presentaren l’actual alcaldable del PP com el gendre d’en L.F, com si el fet d’ésser gendre d’una família d’anomenada atorgués un plus de qualificació, més enllà de l’experiència personal i acadèmica. Deixo l’anécdota intrascendent enrera. Jorge Carretero és la discreció personificada, i respon, en aquest sentit, a un perfil poc carismàtic si tenim en compte els arquetipus de manual. Sembla trobar-se millor en l’àmbit de la conversa que en el de les intervencions públiques. Per tant, i deixant de banda el vot fidel, al candidat li caldrà foguejar-se en el sempre complicat terreny de l’a peu de carrer, mal que sigui per a que el comencin a conéixer de debò. En l’argumentari, sovinteja la crítica a la gestió pressupostària de l’equip de govern. Res de nou. Inevitable i previsible donades les circumstàncies. Amb el Partit Popular, ja són tres les formacions polítiques que es comprometen a realitzar una auditoria dels comptes de l’Ajuntament… Les altres dues són, fins avui, Convergència i Unió i Nou Horitzó. Vatua l’olla, vet aquí una coincidència que pica l’ullet a la història recent…

Dissabte, 16. Tarda.

Al cavallet, la reproducció extractada en metall d’un elogi públic, pronunciat el 5 de Gener del 1892, i que deia aleshores: “Doncs bé, jo, amics meus, anava caminant pel món, seguint terreny, saltant torrents i barrancs, quan un dia vaig veure una terraon hi feia més sol que als demés llocs, on el cel era més blau, la mar més blava també, les cases eren blanques i sense neu (ai! Rusiñol si les veiéssis avui) i tot era verd i florit, i vaig fer alto….” El paràgraf referit a les parets encalades no apareix en el conjunt escultòric de la Ribera, però valgui el que s’ha escollit per a enfortir el nostre ego. El pronuncià Rusiñol al final d’un sopar a la fonda Carcolse, que li oferiren els amics amb motiu de la seva marxa cap a París. Ara per ara, en un recorregut de cinc-cents metres, els visitants es poden trobar dos Rusiñols, o tres si hi afegim el projecte de monument creat per Pere Jou que s’exposa al Miramar. Vaja, que ens comencem a acostar al Salzburg de Mozart. Tot és posar en marxa la maquinària de marqueting i proposar uns Rusinyolets de praliné, unes galetes que evoquin els duros a quatre pessetes, o un passeig per la vila en carro fins al Vinyet, ara que la barqueta passarà a millor vida. Voldria que tornés… l’original, la que tenia forma de barca. Parlo de la prehistòria. Em resituo. Des que fa ben poc s’instal.laren les escultures de Rusiñol i… Casas? -signades fa dos anys enrere- aquest indret de la Ribera s’ha convertit en un petit pol d’atracció pels turistes i passavolants. Des d’allí es pot veure el que succeeix ben a prop. A l’entorn de les magnífiques mostres d’art en sorra, s’hi aplega un col.lectiu molt heterogeni, que es distreu encarant-se sense contemplacions amb la gent, o mandreja la ressaca alcohòlica estibat en els bancs, entre litrones i menjar desperdigat arreu. Un espectacle depriment, al costat, repeteixo, dels parterres i les flors acabades de plantar, que viuen en estat d’indefensió davant l’incivisme que torna a atacar. Malgrat això, la reforma està gairebé acabada i deixa un balanç positiu amb algunes reserves, deixant de banda el debat sobre l’aparcament que són figues d’un altre paner. És obvi assenyalar que s’ha guanyat espai i visibilitat. L’entorn apareix ordenat i net, gràcies a l’invent de moda de la caixa única –potser excessivament utilitzada- i el monument al Greco ha guanyat un protagonisme benvingut, arran de la reurbanització del passeig de terra. També s’ha dignificat en gran mesura la zona dels antics jardins d’en Vicentet, després d’haver deixat, només, les grans jardineres que delimiten amb elegància l’espai entre els vianants i el trànsit. Dit això, la secció no acaba de veure gens clara la convivència entre cotxes, persones, terrasses i arbres en el tram de l’hotel Celimar, per exemple, on tot sembla encaixat amb calçador per mor del vial d’anada i tornada, i en altres indrets on la desaparició de la barrera física i psicològica que suposava el graó de les voreres, per menut que fos, ha dispersat l’atenció vers els límits per on pot passar cadascú amb tranquil.litat. De la mateixa manera, les taules i cadires dels establiments tenen una certa tendència a depassar l’amplada raonable durant les hores d’alta demanda, i això propicia escenes amb un punt de comicitat, per part dels pares que intenten que el cotxet de la criatura passi sense perdre les rodes. Finalment, el nou enllumenat públic revisita l’aspecte dels fanals de finals del XIX, amb l’ús d’un sistema d’il.luminació més eficient. Malgrat tot, sense el vidre opalí que tradicionalment ha cobert la llanterna dels seus avantpassats, les lluminàries presenten un problema d’incoherència estètica.

Dissabte, 16. Vespre

La Celeste observa, atenta, les indicacions d’un dels millors fotògrafs de Catalunya, que ha vingut a Sitges a complir un encàrrec històric, del qual la Jove de Sitges en serà especial protagonista. El professional es pren el seu temps, i demana a l’enxaneta un hola! ben gran i rialler, quan arribi l’hora de fer la foto amb el diari a la mà…. Els dubtes, i la foto, es descobriran el proper 3 de Maig. Mentrestant, les autoritats tornaven al mercat del peix, per a inaugurar part de la col.lecció permanent de la fundació d’art contemporani Stämpfli, en els primers espais expositius, ja beneïts amb anterioritat. L’art conceptual mai no ha estat fàcil, perquè la vida real és figurativa per naturalesa. Acostumats com estem a les expressions artístiques del passat, sobta veure tanta modernitat concentrada. Hi haurà visites comentades. Necessàries. Per la resta, queda magnífic. I acabo. Als qui plantegen projectes ambiciosos els podria anar bé un bany de modèstia a partir de l’excel.lent exemple del Sitges, tapa a tapa. Això sí que és demostrar iniciativa aprofitant els recursos.

Bona Pasqua i bon Sant Jordi!

Crònica local
Eco de Sitges, 16 d'Abril

Què tenim?

Dilluns, 4 d’Abril

I el conseller Mascarell va trucar a l’Eco per anunciar la gran notícia. Desconec si ho féu abans o després de comunicar-li a Duran i Lleida. O no el deuria trucar perquè ja el trucaren d’una altra banda?. Bé, és igual. Garbellant entre l’heterogènia corrúa de creus de Sant Jordi que s’atorguen enguany, vet aquí una de les que no plantegen discussió possible, per un munt de raons que, en aquest cas, comencen, acaben i es justifiquen en el perfil humà de Josep Manuel Soler. L’ànima de l’Eco. Agafo el fil on l’havia deixat. Mai no és tard per a carregar una creu tan plena de connotacions edificants. Una felicitació ben gran per a la família, i que el reconeixement serveixi per a esperonar-los a no defallir.

Dissabte, 9 d’Abril. Matí.

Mentrestant, la vida política continua prenent posicions. El debat de final de legislatura cavalca a l’entorn de la crisi i del deute, com anys enrere girà al voltant del creixement i la sostenibilitat. Per a explicar-ho en poques paraules, en aquest Sitges de 30.000 habitants s’enfronten, fonamentalment, dues maneres d’entendre la gestió dels béns públics, de posicionar-se davant d’allò que es vol, o d’allò que es pot. Quelcom que, en el fons, respon a sengles maneres d’entendre la vida, d’acord amb la major o menor prioritat que prenen els números respecte dels objectius que es desitgin. L’oposició és conscient que l’estratègia passa per picar en la principal esquerda del govern Baijet, prou coneguda per tothom, i que no és altra que la relacionada amb l’administració de la caixa comuna, que es qualifica de desastrosa per improvisada i màtrencadissa. Per la seva banda, el candidat a la reelecció defensa, amb contundència, la convicció personal que avantposa la consecució de projectes que poden beneficiar a la col.lectivitat, a les complicacions que puguin generar-se a l’hora de finançar-los. D’aquí que el PSC vulgui –i pugui- destacar els 85 milions d’euros d’inversions quantificades i realitzades durant els 8 anys de govern, per damunt dels 38 de dèficit, dels quals, asseguren, 19 ja existien quan arribaren el 2003. Enmig d’aquestes dues posicions, que són defensables a partir de criteris contraposats, continua present la reflexió eterna, el debat sobre el preu just dels serveis públics, que mai no s’aborda quan les coses van bé i que retorna quan van maldades. O sia, el qui cal que pagui què, i en cas de pagar-ho, quina és la quantitat que cal pagar. En l’època en la qual l’eufemisme ajust serveix tant a la Generalitat per explicar les retallades, com a Gabi Serrano per a justificar les conseqüències que tindrà la temuda –i demanada per l’Ajuntament- revisió cadastral, CiU ha promès en veu alta que es veu capaç de rebaixar en 12 milions d’euros (2000 milions de les antigues pessetes) el deute de l’Ajuntament, a base de renegociar contractes i crèdits, d’eliminar les societats municipals deficitàries -aposta que ha reunit d’altres suports- i de replantejar l’estructura de la casa gran. I tot plegat en un any i mig, i sense tocar els impostos, almenys d’entrada. Una petita guardiola de cartró li ha servit a Miquel Forns per a simbolitzar un dels missatges fonamentals en la campanya de la federació.

I si la CUP es presenta amb l’eslògan de l’alternativa necessària, Lluís Marcé rebla el final de l’espot publicitari de Nou Horitzó, amb un som i serem necessaris. Qui sap si, segons com vagin les travesses el 22 de Maig, algú el pot tornar a necessitar. Ell diu que l’esdevenidor de la formació independent no està condicionada per la seva circumstància personal, però l’experiència vindria a confirmar que en la política sitgetana de la democràcia recuperada no hi ha precedent semblant d’identificació entre líder i partit, fins al punt que és difícil delimitar on acaba un i on comença l’altre. I d’entre tots els candidats, Marcé és l’únic que ha acabat malament amb dos alcaldes : Jordi Serra i Pere Junyent. Amb els dos va assumir responsabilitats –amb el segon més que amb el primer- i amb els dos les coses acabaren com el rosari de l’Aurora. Amb Baijet hi ha hagut més sort, potser perquè el regidor no ha participat de cap encàrrec directe, o potser perquè els anys han afeblit la seva proverbial beligerància i contundència verbal, o potser perquè Baijet té un altre caràcter, vagin a saber. Sigui com sigui, heus aquí el paradigma del a-ideologisme, si entenem el terme com a definició de la no-ideologia, si és que vostès creuen que existeix la no-ideologia, o si la negació de la ideologia ja és una ideologia en si mateixa. L’home a qui li agrada afirmar que el seu partit no és de dretes ni d’esquerres, i que l’Ajuntament ha de funcionar com una empresa, s’enfronta, però, a l’erosió del pas del temps, als prop de vint anys que fa que està a primera línia de foc, i, en conseqüència, al vincle amb el passat que la seva imatge genera en aquell electorat que espera cares noves dalt de tot de les llistes. Probablement per això, el partit ha viscut un lifting de logo, noves incorporacions –Benjamí Cervera o Blanca de Nicolás- i s’ha empescat una campanya a la xarxa social que beu de la creativitat que agrada als més joves. Parafrasejant la popularíssima publicitat d’Estrella Damm -el candidat número tres prefereix que es parli d’homenatge i no de còpia, malgrat que jo n’expressi els meus dubtes- l’anunci –o si més no aquest anunci- representa un canvi radical respecte l’estètica i els continguts d’antuvi. Tant que, paradoxalment, els dos minuts del què tenim de Nou Horitzó no carreguen contra res ni ningú, ni exposen cap intenció programàtica concreta, sinó que desenvolupen –a la manera del referent- una glossa optimista de les nostres virtuts, o dels elements del paisatge, el patrimoni, o la vida lúdico-festiva-associativa que ens envolta. Allò que hagués pogut plantejar-se amb reinterpretació irònica, del tipus: tenim un deute, tenim una pavimentació fracassada, o tenim un projecte de Disneylandia empresarial... s’ha bescanviat per una visió positivista i edificant del que sóm, a partir del testimoni dels quatre protagonistes que s’expressen amb simpàtic somriure mentre travessen el carrer Barcelona al so d’un piano evocador. Tenim tolerància, tenim els museus, tenim sitgetans il.lustres, pintors, poetes, tenim el Prado i el Retiro, tenim coses que només nosaltres tenim... El llarg pla-seqüència finalitza en una coneguda terrassa als peus de Rusiñol. La càmara deixa als vianants i s’acosta a la taula de Marcé, que apareix amb posat seriós, no massa empàtic, a la defensiva, com si malfiés d’alguna cosa. Un contrast amb l’alegria encomanadissa immediatament anterior. El somriure no ha estat mai un dels actius del candidat, i a aquestes alçades ja no el canviarà ningú.

Dissabte, 9 d’Abril. Vespre.

Celebro acabar la crònica envoltat per l’àurea de serenor que desprenen les escultures de Pere Jou. De nou el Consorci del Patrimoni està al darrere del muntatge d’una de les grans exposicions de l’any, complementada amb un catàleg a l’alçada de les circumstàncies. Excel.lent. Una necessària reconciliació amb l’artista. Una mena de desgreuge vers el mestre, tenint en compte fins a quin punt Sitges ha permès que els capitells de Maricel arribéssin a un estat de degradació irreversible en alguns casos. I si ara ho intentéssim amb una dels Serrano sitgetans? O amb una dels Albors? o del gran Josep Maria Martino? Ens queden moltes assignatures pendents.