divendres, 13 de maig de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 14 de Maig



Impressions de campanya


Ja t’agrada això ja! M’espeta el membre X de la llista Y, mentre és a punt de penjar la primera pancarta de la seva vida, just quan les campanes de la primera mitjanit de campanya són a punt de sonar enmig d’un ambient general de cordial fair play que seria bo mantenir fins al final. No s’equivoca. M’interessa, és mal de la bèstia. Déu nos en guard que no m’interessés a aquestes alçades de la pel.lícula. A meitat de la cursa electoral, podriem donar voltes, de nou, a l’eterna i socorreguda cançó sobre si unes eleccions les guanya l’oposició o les perd qui governa. Que aquesta és, fonamentalment, una competició entre dos ningú no ho dubta, com també és indubtable que enguany no hi haurà convidats de pedra, i fora de la hipòtesi d’una -diguem-ne que improbable hores d’ara- governabilitat desde la sociovergència, un pom de grups polítics poden resultar decisius en els plantejaments de futur. Vet aquí l’interès fonamental de les municipals del 2011, el que neix de la incertesa sobre la composició del plenari de l’Ajuntament, i dels probables pactes i/o acords que hagin de produïr-se. Facin vostès les combinacions que desitgin, perquè alguns candidats ja n’han deixat d’obertes, malgrat que encara sigui un parlar per parlar. En aquest limitat exercici de síntesi, que intentarà ésser el màxim de respectuós amb els al.ludits, i prou contrapesat malgrat la subjectivitat inevitable, començo per allò bàsic, que és l’estratègia mediàtica, la que parteix d’uns pressupòsits, obvis, simples, i ancorats en la pròpia condició humana: el discurs del qui ha manat ha d’intentar arraconar les pròpies mancances, i el de qui vol manar ha d’intentar evidenciar les del contrincant. A partir d’aquí s’estableix la dialèctica adaptada a la circumstància actual. Els globus s’enfronten a les guardioles. Assumint que qui més fa és també qui té més números per equivocar-se, Baijet ven optimisme i obra realitzada. Pot fer-ho. Aquest positivista irreductible ha estat el capdavanter d’una transformació evident, positiva, benvinguda i valorada en molts casos, i questionada i criticada en aquells que han afectat a indrets emocionalment sensibles. En contrapartida, a aquest home d’habitual somriure i tracte cordial, li ha sobrat fantasia –que no il.lusió o imaginació-, i li ha mancat un adreçador de somnis, un administrador de mesura, un gestor d’ambició, un policia que controlés les males pràctiques que l’han envoltat, un repelent d’insectes per a evitar les mosques, i una mica d’aquella mà esquerra que tenia en les beceroles, i que sembla haver erosionat l’exercici del poder, sobretot quan l’alcaldable del PSC es dirigeix a algun dels seus contrincants amb un tan categòric com lleig i displicent vostè no en té ni idea. Podria gairebé assegurar que el Baijet de la primera legislatura hagués vetllat per un desenvolupament més obert i conciliador del projecte dels museus, o del de la vianalització. En la línia referencial que establí l’impecable debat sobre el pla general. El candidat a la reelecció s’enfronta al deute amb l’arma d’una concepció de vida, de projecte de poble i d’Ajuntament on no sempre hi ha deixat entrar el pragmatisme. La metàfora del globus que no toca de peus a terra fins que….


I a l’altre costat del metafòric ring, Miquel Forns. Han passat els anys per l’alcalde del carrer Sant Pau, i aquest hàbil i eficaç elaborador de discursos i d’ argumentacions estructurades –a qui en els cartells de campanya ha fotografiat el seu pitjor enemic- sembla haver-se desempallegat definitivament d’aquella pàtina de bonisme cumba que el cobria en els inicis, sense que això li hagi marcat l’actitud. Forns ha guanyat solidesa –es va notar en el debat televisiu davant d’un Baijet desorientadot- i ven seny. El seny de la guardiola de cartró. En vol vendre tant que, de vegades, els arguments d’avui topen amb la tebiesa d’ahir, amb el paper que va demostrar la federació a l’hora d’oposar-se amb contundència davant de determinades actuacions que continuen essent pal de paller de les seves crítiques, i que poden llastar la confiança en la posada en marxa de les propostes que es plantegen. Al menú de CiU li manca una mica de la sal de la vida. Una mica de punch. Una mica de rauxa per a convéncer més enllà de la militància convençuda. I no serà perquè no s’hagi desplegat un argumentari programàtic digne d’un col.leccionable per fascicles, on poques coses queden sense atendre. És la marca personal de Forns. Per una questió de caràcter, de bon caràcter –potser massa bó per a dedicar-se a la política, i els qui ho vulguin entendre ja ho hauran entès- el candidat ha mossegat sense fer sang, i aquesta és, en part, la causa del perquè, malgrat l’èmfasi de l’eslògan el canvi arriba a Sitges, hom tingui la sensació que, si arriba, ho fa amb excessiva discreció tenint en compte els objectius que es pretenen. En qualsevol cas, el context pot afavorir-lo.


Confirmat, entre les virtuts del polític que deurien deixar els reis d’Orient a casa de Jorge Carretero, no hi havia una dosi desmesurada de carisma. El líder dels populars reconeix la necessitat de millorar les capacitats d’oratòria, mentre presenta el lema del partit a cop d’octaveta, amb fotografia de la popularíssima façana dels museus rematada per un cridaner Stop. Entre les diferents opcions de futur, Carretero contempla, entre d’altres possibilitats, la reedició del pacte amb Convergència i Nou Horitzó. Vull creure que el de la primera fornada. Si el cap de llista s’ha de foguejar durant la propera legislatura, no cal presentar Lluís Marcé, foguejat de fa temps. Aquí es tracta de decidir si s’agafa el motlle tal com és, perquè es llegeixi o no el programa –publicitat als mitjans amb missatges que apunten directament a Baijet, Forns i Serrano- l’alcaldable del Vinyet no ha nascut per a seguir cap guió, i rebla algunes de les intervencions amb un lapidari si podem pagar als bancs ja farem prou, que no dóna opció a vendre grans coses, encara que digui, com diu tothom, que en farà. L’optimisme de Marcé també és, doncs, sui generis. Darrera Nou Horitzó se situen els qui quasi empataren a vots el 2007, i pessigaren un regidor cadascú. El perfil del flemàtic Gabi Serrano i de la desimbolta Aurora Carbonell –probablement la més fotogènica de tots els candidats en cartell- ja va dibuixar-se fa setmanes, i el d’Andreu Bosch, que en visqué una de calenta fa vuit anys, i una de freda en fa quatre, és el d’algú que ha protagonitzat una legislatura esforçada, tensionada i desgastadora pel fet d’exercir de manera obstinada l’esperit de la militància reivindicativa, fins al llindar de l’excès en aquelles ocasions on el regidor ha cregut viure en estat de setge continu, i s’ha defensat amb evitables parlaments maratonians. El cronista voldria poder haver copsat en els plens, mal que fos en petites píndoles, una mica de l’Andreu Bosch d’a peu de carrer. És millor, amb diferència, sense deixar de ser crític.


Finalment, diria que de les quatre formacions polítiques que arriben de bell nou o aspiren a obtenir representació a l’Ajuntament, la CUP és una de les que ha fet els deures amb major voluntat per a arribar-hi, s’hi estigui o no d’acord amb la ideologia que mou als qui es defineixen com alternativa a un model actual que entenen tancat a la participació real. A casa de Vinyet Lluís i el Sitges-GI l’esforç ha tingut i té una càrrega emocional molt intensa, terapèutica m’atreviria a afirmar, que plana sobre l’aventura política de la candidata, com si necessités de manera imperativa tancar un adolorit procés que començà arran de la marxa de CiU. I en política les emocions descontrolades poden ser males conselleres. Ella pateix, i fa patir a la vegada.