dijous, 14 d’abril de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 16 d'Abril


Què tenim?


Dilluns, 4 d’Abril

I el conseller Mascarell va trucar a l’Eco per anunciar la gran notícia. Desconec si ho féu abans o després de comunicar-li a Duran i Lleida. O no el deuria trucar perquè ja el trucaren d’una altra banda?. Bé, és igual. Garbellant entre l’heterogènia corrúa de creus de Sant Jordi que s’atorguen enguany, vet aquí una de les que no plantegen discussió possible, per un munt de raons que, en aquest cas, comencen, acaben i es justifiquen en el perfil humà de Josep Manuel Soler. L’ànima de l’Eco. Agafo el fil on l’havia deixat. Mai no és tard per a carregar una creu tan plena de connotacions edificants. Una felicitació ben gran per a la família, i que el reconeixement serveixi per a esperonar-los a no defallir.


Dissabte, 9 d’Abril. Matí.

Mentrestant, la vida política continua prenent posicions. El debat de final de legislatura cavalca a l’entorn de la crisi i del deute, com anys enrere girà al voltant del creixement i la sostenibilitat. Per a explicar-ho en poques paraules, en aquest Sitges de 30.000 habitants s’enfronten, fonamentalment, dues maneres d’entendre la gestió dels béns públics, de posicionar-se davant d’allò que es vol, o d’allò que es pot. Quelcom que, en el fons, respon a sengles maneres d’entendre la vida, d’acord amb la major o menor prioritat que prenen els números respecte dels objectius que es desitgin. L’oposició és conscient que l’estratègia passa per picar en la principal esquerda del govern Baijet, prou coneguda per tothom, i que no és altra que la relacionada amb l’administració de la caixa comuna, que es qualifica de desastrosa per improvisada i màtrencadissa. Per la seva banda, el candidat a la reelecció defensa, amb contundència, la convicció personal que avantposa la consecució de projectes que poden beneficiar a la col.lectivitat, a les complicacions que puguin generar-se a l’hora de finançar-los. D’aquí que el PSC vulgui –i pugui- destacar els 85 milions d’euros d’inversions quantificades i realitzades durant els 8 anys de govern, per damunt dels 38 de dèficit, dels quals, asseguren, 19 ja existien quan arribaren el 2003. Enmig d’aquestes dues posicions, que són defensables a partir de criteris contraposats, continua present la reflexió eterna, el debat sobre el preu just dels serveis públics, que mai no s’aborda quan les coses van bé i que retorna quan van maldades. O sia, el qui cal que pagui què, i en cas de pagar-ho, quina és la quantitat que cal pagar. En l’època en la qual l’eufemisme ajust serveix tant a la Generalitat per explicar les retallades, com a Gabi Serrano per a justificar les conseqüències que tindrà la temuda –i demanada per l’Ajuntament- revisió cadastral, CiU ha promès en veu alta que es veu capaç de rebaixar en 12 milions d’euros (2000 milions de les antigues pessetes) el deute de l’Ajuntament, a base de renegociar contractes i crèdits, d’eliminar les societats municipals deficitàries -aposta que ha reunit d’altres suports- i de replantejar l’estructura de la casa gran. I tot plegat en un any i mig, i sense tocar els impostos, almenys d’entrada. Una petita guardiola de cartró li ha servit a Miquel Forns per a simbolitzar un dels missatges fonamentals en la campanya de la federació.


I si la CUP es presenta amb l’eslògan de l’alternativa necessària, Lluís Marcé rebla el final de l’espot publicitari de Nou Horitzó, amb un som i serem necessaris. Qui sap si, segons com vagin les travesses el 22 de Maig, algú el pot tornar a necessitar. Ell diu que l’esdevenidor de la formació independent no està condicionada per la seva circumstància personal, però l’experiència vindria a confirmar que en la política sitgetana de la democràcia recuperada no hi ha precedent semblant d’identificació entre líder i partit, fins al punt que és difícil delimitar on acaba un i on comença l’altre. I d’entre tots els candidats, Marcé és l’únic que ha acabat malament amb dos alcaldes : Jordi Serra i Pere Junyent. Amb els dos va assumir responsabilitats –amb el segon més que amb el primer- i amb els dos les coses acabaren com el rosari de l’Aurora. Amb Baijet hi ha hagut més sort, potser perquè el regidor no ha participat de cap encàrrec directe, o potser perquè els anys han afeblit la seva proverbial beligerància i contundència verbal, o potser perquè Baijet té un altre caràcter, vagin a saber. Sigui com sigui, heus aquí el paradigma del a-ideologisme, si entenem el terme com a definició de la no-ideologia, si és que vostès creuen que existeix la no-ideologia, o si la negació de la ideologia ja és una ideologia en si mateixa. L’home a qui li agrada afirmar que el seu partit no és de dretes ni d’esquerres, i que l’Ajuntament ha de funcionar com una empresa, s’enfronta, però, a l’erosió del pas del temps, als prop de vint anys que fa que està a primera línia de foc, i, en conseqüència, al vincle amb el passat que la seva imatge genera en aquell electorat que espera cares noves dalt de tot de les llistes. Probablement per això, el partit ha viscut un lifting de logo, noves incorporacions –Benjamí Cervera o Blanca de Nicolás- i s’ha empescat una campanya a la xarxa social que beu de la creativitat que agrada als més joves. Parafrasejant la popularíssima publicitat d’Estrella Damm -el candidat número tres prefereix que es parli d’homenatge i no de còpia, malgrat que jo n’expressi els meus dubtes- l’anunci –o si més no aquest anunci- representa un canvi radical respecte l’estètica i els continguts d’antuvi. Tant que, paradoxalment, els dos minuts del què tenim de Nou Horitzó no carreguen contra res ni ningú, ni exposen cap intenció programàtica concreta, sinó que desenvolupen –a la manera del referent- una glossa optimista de les nostres virtuts, o dels elements del paisatge, el patrimoni, o la vida lúdico-festiva-associativa que ens envolta. Allò que hagués pogut plantejar-se amb reinterpretació irònica, del tipus: tenim un deute, tenim una pavimentació fracassada, o tenim un projecte de Disneylandia empresarial... s’ha bescanviat per una visió positivista i edificant del que sóm, a partir del testimoni dels quatre protagonistes que s’expressen amb simpàtic somriure mentre travessen el carrer Barcelona al so d’un piano evocador. Tenim tolerància, tenim els museus, tenim sitgetans il.lustres, pintors, poetes, tenim el Prado i el Retiro, tenim coses que només nosaltres tenim... El llarg pla-seqüència finalitza en una coneguda terrassa als peus de Rusiñol. La càmara deixa als vianants i s’acosta a la taula de Marcé, que apareix amb posat seriós, no massa empàtic, a la defensiva, com si malfiés d’alguna cosa. Un contrast amb l’alegria encomanadissa immediatament anterior. El somriure no ha estat mai un dels actius del candidat, i a aquestes alçades ja no el canviarà ningú.


Dissabte, 9 d’Abril. Vespre.

Celebro acabar la crònica envoltat per l’àurea de serenor que desprenen les escultures de Pere Jou. De nou el Consorci del Patrimoni està al darrere del muntatge d’una de les grans exposicions de l’any, complementada amb un catàleg a l’alçada de les circumstàncies. Excel.lent. Una necessària reconciliació amb l’artista. Una mena de desgreuge vers el mestre, tenint en compte fins a quin punt Sitges ha permès que els capitells de Maricel arribéssin a un estat de degradació irreversible en alguns casos. I si ara ho intentéssim amb una dels Serrano sitgetans? O amb una dels Albors? o del gran Josep Maria Martino? Ens queden moltes assignatures pendents.