Eco de Sitges, 21 de Maig
Com ho veus?
Vet aquí la pregunta de la setmana, la que ha cavalcat de tertúlia en tertúlia, de trobada en trobada, de conversa en conversa fins arribar a l’hora fatal. I servidor ho veu embolicat. Crec que n’hi haurà prou amb aquest adjectiu per a definir-ho, sense tornar a caure en argumentacions ja exposades amb anterioritat. I no parlo del que pot succeir a Barcelona, a la Diputació, o a la cantonada. Amb Sitges n’hi ha suficient. Amigues i amics, el peix ja està venut i Cambalache segueix essent un tango amb una vigència en la lletra que tomba d’esquena. Obviament, poques coses han canviat des de l’inici de campanya, perquè el que vivim –en tots els estadis, però amb diferents graus de responsabilitat a l’hora d’entomar-ho i/o administrar-ho- s’ha anat conreant durant molt de temps. Posem que durant una dècada llarga, en la qual el diner fàcil ha arraconat la nostra capacitat col.lectiva d’autoexigir-nos i limitar-nos. Parlo en general. Cadascú –inclòs l’Ajuntament i els qui l’han governat- se sap lo seu i, en conseqüència, es podrà sentir interpelat o no pel que acaba de llegir, o, fins i tot, ho podrà questionar des de la lliure legitimitat. Malgrat tot, això no canviarà un context general que, bàsicament, crec que té el seu origen en les consequències d’una dècada viscuda, acceptada, consentida, i fins i tot enaltida de manera vanitosa des de la mitja mentida, fins que la nostra carrossa particular s’ha convertit en carbassa. I l’endemà de la festassa immobiliària està essent implacable. Els que en saben, que són, si fa no fa, els mateixos que deien que tot anava bé en el seu moment, ara diuen que n’hi ha per estona. Per tant la ressaca és, i continuarà essent, dura.
Arribats a aquest punt, en excès poc esperançador –ho intentaré compensar en els propers paràgrafs- unes quantes xifres per a amanir la diada que s’acosta. 18.169 sitgetans estan cridats a votar demà. Són, elles i ells, 742 més que els censats fa 4 anys, quan participà el 56,5% de l’electorat. Un percentatge minso que seria bo superar enguany. O almenys és el que la lògica permetria esperar, atès que -passada la febrada de la campanya, i després d’argumentar-ho des del convenciment que hem assistit a l’eclosió d’un dels grans valors de la democràcia- resultaria paradoxal que la inflació en el nombre de candidatures presentades no es reflectís a les urnes amb una mínima repercussió o influència positiva en l’índex d’abstenció. El preu pel primer regidor pot situar-se vora els 550 vots. La solució a l’enigma de la composició de l’Ajuntament es resoldrà en poques hores. La solució a la crisi qui ho sap… Mentrestant, enfilo aquesta crònica local poc pensada i meditada, pròpia del tràfec d’una setmana que no ha deixat reposar massa el cap, amb una imatge ben prosaica, discreta i allunyada de discursos sobre allò que passa i com arreglar-ho. Fa un grapat de setmanes, un parell de jardiners sitgetans preparaven un bocí de terreny. Llauraven, tot servint, suposo, un encàrrec que ha acabat convertint una llenca triangular, de mida minúscula que es diria inservible, en un petit hortet a la cantonada d’Isabel Julià amb Emili Picó. Tot començà, doncs, amb uns quants solcs a la terra, i la instal.lació d’un sistema de rec. Poc després, s’incorporaren a l’estampa un grapat de menudes i simpàtiques regadores de coloraines aplegades en un costat… Han passat els dies, les setmanes, i l’hort ha cobrat vida mentre el rum rum quotidià no ha deixat d’acompanyar-lo. És l’hort –l’hortet com diria l’avi Macià- de l’escola Esteve Barrachina. Tarda si tarda també, la quitxalla s’arrenglera sobre el pedrís d’obra que delimita l’entorn del centre, amb l’esquena ben ajaguda a la reixa i les mirades fitant amb impaciència per a veure si el que s’ha sembrat creix d’una vegada. La professora els alliçona enmig dels tutors d’unes tomaqueres que comencen a enlairar-se esponeroses, i els nanos l’ametrallen a preguntes…. A quarts de cinc de la tarda, la petita revolució de pares, fills, automòbils i urbanos, deixa buit l’espai. Les regadores s’amunteguen fins el proper dia, i l’hortet torna a la calma.
De la terra erma, d’on no hi havia res, ha nascut, doncs, quelcom edificant i digne de mencionar-se pel que té d’exemplificador en una època on el valor de les petites coses hauria de prendre major trascendència. He pensat en si la història de l’hortet podria servir per a enfilar algun pensament, del tipus els que vinguin ho sabran fer millor, perquè no tinc massa clar si, de debò, d’aquesta crisi n’estan sortint els aprenentatges necessaris, o les bases per a la reformulació del sistema com apuntaven alguns, o si, pel contrari, lluny de poder construir els fonaments d’un nou paradigma, s’està generant un clima de frustració social considerable. És el que ha pogut comprovar-se al llarg de la setmana que acaba, curulla d’imatges dels manifestants indignats en el que ha esdevingut una pulsió social, que deixa en evidència fins a quin punt l’acció política ha de retrobar un lligam amb la ciutadania, amb la mateixa ciutadania que ha d’escollir als qui la exerceixen. En qualsevol cas, i si m’ho permeten, m’atreveixo a dir que, més enllà de la crisi d’avui, de la que sembla demanar solucions dràstiques o traumàtiques, el veritable canvi, el canvi a llarg termini -el que ha de suposar la recuperació d’aquells valors intemporals que ens haguéssin evitat caure en el parany enlluernador d’un periode en el qual ens hem cregut els reis del món de tant mirar-nos el melic des de l’acriticisme- ha de començar a les cases i a les escoles, i no als ajuntaments ni als governs. Ha de créixer de baix a dalt, com les tomaqueres de l’hortet de l’Esteve Barrachina. En l’anàlisi del context actual no pot menystenir-se una evidència: la societat civil ha cedit part de la seva responsabilitat com a tal als gestors del sistema, com aquells pares que esperen que l’escola els faci tota la feina, i avui el sistema, nafrat de males pràctiques cronificades transversalment per no haver sabut o volgut autoregular-se, apareix com a gairebé l’únic responsable de tots els mals, quan cal recordar que governants i banquers no baixen del cel. Neixen a la terra, com tots nosaltres, i han tingut i tenen familia, i també han anat a escola…
Escric hores abans de la celebració del debat amb els onze candidats a l’alcaldia. Fer valer ara un discurs ecumènic seria una bestiesa. En les eleccions es fan balanços, i dels balanços en sortirà una composició de saló de plens. Hi ha, però, tres línies de treball en les quals hi ha hagut la suficient coincidència en els argumentaris dels partits, com per a proposar actuacions de consens nascudes des del veritable diàleg constructiu. Primera: Cal redreçar el deute amb quelcom més que cataplasmes. Segona: Cal no deixar de servir a les necessitats dels qui ho estan passant pitjor. Tercera: Cal que la ciutadania se senti partícep d’aquelles decisions que afecten a temes especialment trascendentals o sensibles per a la col.lectivitat. Finalment, aquestes eleccions les guanyarà qui, de debò, i més enllà dels resultats de diumenge, s’atreveixi a purgar l’administració de les actituds cronificades que n’han esqueixat la credibilitat, i n’han pervertit el sentit original de servei públic. Bona sort a tots.
