Eco de Sitges, 7 de Maig
Qui és qui
Doctor, no conec gairebé ningú de les llistes. És greu? No pateixi, respon el metge, d’aquí quatre dies ja no coneixerà ningú i, si no, temps al temps. Amigues i amics, embolcallats en aquest clima d’incertesa i d’inflació de candidatures per totes bandes, comença la campanya electoral després d’haver salvat una segona legislatura que, comparativament parlant, ha estat –i cadascú en buscarà les causes- bastant més asserenada respecte les que varen viure Jordi Serra i Pere Junyent abans de finalitzar els seus mandats, el 1995 i el 2003. Avui, no és forasenyat pensar que les distàncies entre PSC i CiU s’han escurçat, i que és probable que el vot dels emprenyats tingui un pes específic important, com passa sovint per altra banda. Està per veure, doncs, fins a quin punt uns baixaran i els altres pujaran, i si la clau de l’alcaldia i la del govern pot raure a mans dels tercers que puguin quedar un cop superat el sedàs de les urnes, en un context demogràfic, social i econòmic prou diferent al de fa quatre o vuit anys enrere. Parèntesi inicial, que em serveix per a tancar una incògnita –que ha acabat essent un secret a veus- i que està relacionada amb la xapa amb el cor vermell, que m’entregà amb simpatia una hostessa el passat onze d’Abril, tot demanant-me que la portés penjada perquè es tractava d’una acció promocional –sense entrar en cap mena de detall- de la qual ja se’n parlaria… Equilicuà! El candidat Baijet oficialitzà l’enamorat de Sitges durant el sopar dels socialistes celebrat al Meliá. Dit queda, per si algú de vostès es va penjar l’identificatiu en el seu dia, pensant-se, amb l’alegre innocència dels il.lusos, que lluïa un nou eslògan turístic de cara a l’estiu, i ara ha descobert que era propaganda de la competència ideològica. Qui avisa no és traidor.
Segueixo. Un dels comentaris que més he pogut escoltar darrerament té relació amb la percepció d’alguns ciutadans a l’entorn dels canvis i/o les noves incorporacions a les llistes. De la coneixença, en definitiva, que molts podem tenir dels candidats i acompanyants dels onze partits, i que és una de les bases fonamentals, sinó la fonamental, sobre la qual es basteix un procés electoral de caire municipal. Malgrat el planteig sornaguer de la frase de capçalera asseguraria que mai fins avui he escoltat tantes persones que manifesten no poder establir un mínim lligam entre el mateix paisatge quotidià que, cal suposar-ho, comparteixen amb molts dels candidats, i es pregunten si són de Sitges, si acaben d’arribar, si fa temps que hi viuen i ara han sortit de casa, o si han participat en alguna activitat de tipus associatiu o polític en els darrers quatre anys que permeti copsar si tenen un mínim d’interès pels afers col.lectius… És el que, per altra banda, pot interpretar-se com quelcom bastant relacionat amb els efectes dels relleus generacionals o dels augments de població, i ambdós factors envolten el context d’aquesta contesa electoral ja començada, en un municipi on la vida ja no es mou, només, al seu rovell de l’ou, per bé o per mal. Per un moment, tot plegat m’ha recordat el conflicte amb la partida de naixement d’Obama, que ha estat objecte de polèmica recent, i que ha permès al president tancar la boca del milionari Trump, amb el certificat que acredita que compleix una condició sine qua non per a qui es vulgui presentar a president dels Estats Units, com és la d’haver nascut en territori nordamericà. Vatua l’olla, s’imaginen que només es poguéssin presentar a l’alcaldia de Sitges persones que acreditessin la partida de naixement sitgetana? Abans de caure en un parany ideològic perillós, inadequat i pervers pagarà la pena esborrar les temptacions del soca-rel enumerant algunes de les grans coses que han marcat la història de la vila, i que han tingut autoria forània. No era de Sitges Rusiñol, ni Deering, ni tampoc no ho era Martino, ni Francesc Armengol, ni el doctor Pérez Rosales, ni Pere Jou, ni Ricard Salvat, ni el dissenyador de les escales de la Punta Salvador Viñals, ni Pere Stämpfli si volen un exemple recent respecte la resta… Ves per on, la perspectiva històrica ens permet establir, malgrat la disparitat de personalitats, un cert nexe comú entre ells: han estat persones que sabien el que podien fer, i com fer-ho sense estripar les cartes, ni malbaratar l’entorn que els captivà quan arribaren. I aquest és un dels valors que, vingui d’on vingui, més s’ha trobat a faltar en el Sitges desenvolupat d’avui, on de la combinació dels diners i de l’atrevida ignorància n’han sortit veritables bunyols.
És evident que hi ha persones molt viscudes que coneixen, o diuen conéixer, una gentada immensa. Llevat dels afortunats que poden afirmar-ho, no he pogut evitar pensar, a causa dels comentaris, en aquella eterna vindicació de les llistes obertes, la que es basa en l’hipotètic coneixement o confiança que els ciutadans tindrien de determinats candidats per a atorgar-los el seu vot. A partir d’aquí, la secció s’ha proposat la juguesca poc ortodoxa d’intentar fer una llista de vint-i-un amb l’afegit dels reserves, d’acord amb els criteris exposats, i confesso la meva incapacitat d’enfilar-la fins al final. O bé no conec prou gent, o bé no confio en prou gent, o les dues coses a l’hora. Conscient que no es tracta d’una questió de bones o males persones, perquè en pressuposo la bondat en la seva majoria absoluta, l’assumpte, tornant a l’inici, no és altre que el de constatar el desconeixement general que, davant d’unes eleccions, molts ciutadans només poden contrapesar a través d’empatia ideològica, programa electoral, o discurs més o menys convincent de l’alcaldable o futur regidor de torn. Arran de l’article de la setmana passada –el que apelava al sentit i a la sensibilitat- algú de vostès m’ha posat en safata una nova pregunta, que permet tertúlia gairebé perpètua: Què en saben de Sitges els candidats, i fins a quin punt les seves actuacions passades o futures es poden veure condicionades pel poc bagatge sobre allò que hem estat i sóm?
En poques paraules, la llei permet, i això és una gran cosa, que qualsevol ciutadà pugui presentar-se a unes eleccions, sense més entrebancs que els inherents a la tramitació bàsica de la constitució del partit o l’agrupació d’electors. Vaja que, com diria la lletra del tango que tant extraordinariament cantava, amb permís de Gardel, Julio Sosa, en l’aventura s’hi pot ficar lo mismo un burro que un gran profesor. Sabedors que el món és ple de gent extraordinariament vàlida, capaç, amb empatia i voluntat però sense titulació acadèmica, i també de negats, pretenciosos salpebrats de suficiència, amb títol i màster sota el braç, el context actual ha dut a la classe política, en plena caiguda lliure de credibilitat, a fer valer les capacitats de cadascú. Acabem la legislatura en la qual, per primera vegada, l’equip de govern ha parlat de professionalització al més alt nivell –inclòs el del sou- i fa ben poc n’ha començat una altra a la Generalitat sota l’apelatiu del govern dels millors. Hi ha necessitat d’ensenyar que a les llistes hi van persones acadèmicament i professional preparades, i això és bó, però el llegir no ens hauria de fer perdre l’escriure. Qui vulgui exercir un càrrec públic a nivell local hauria d’intentar conéixer amb profunditat la realitat del món que l’envolta, i el seu rerafons històric. I és aquí on, en alguns casos, les coses comencen a grinyolar... Bona sort a tots.
