Eco de Sitges, 30 d'Abril
Dijous, 21 d’Abril
Prèvia inicial destinada a esmenar una errada en el títol de la crònica de la setmana passada, i afegir una dada no tinguda en compte. Primera: Els follets de la imprenta, els qui no tindran mai la creu de Sant Jordi per dolents, convertiren un Rusiñol al quadrat en un Rusiñol preguntat. Segona: hores d’ara –fins que no tanqui l’exposició de Pere Jou- no són tres, sinó quatre, els elements escultòrics sobre l’artista presents entre la Ribera i la platja Sant Sebastià. M’oblidava el bust que es conserva amb el seu pedestal al pati de la biblioteca. Dit això, agraeixo a Beli Artigas i a Josep Maria Alegre l’oportunitat de desempolsegar uns continguts que tenia rovellats. Amb la Beli, doncs, m’uneix la presentació d’un llibre i em separa un projecte de reforma. El projecte de reforma hauria de dir. Aquell que, malauradament, també ha fet esquerdes dins del col.lectiu de patums de la cultura sitgetana. El respecte des de la discrepància hauria de poder salvar-ho, i servidor respecta el valor del treball de la Beli, perquè, simplement, n’ha après molt dels seus resultats. Així de simple. Modernisme a Barcelona és un llibre de gran format, que pot explicar-se, d’entrada, a partir de les xifres. 600 pàgines, unes mides de 30x30x5cm i més de tres quilos i mig de pes. Els avantatges de participar en un projecte global –editorial alemanya, elaboració catalana i impressió xinesa- ha aconseguit que el preu final rondi la increïble xifra de 30€ per un llibre que n’hagués pogut valer 120 sense massa esforç. Per la resta, Artigas als textos, i Alegre i Ramon Manent en l’àmbit fotogràfic, han intentat sintetitzar, amb tots els condicionants propis d’una obra que es ven sobretot per la presència d’espectaculars imatges, l’època en la qual a Catalunya s’aplegà una quantitat de talent tant elevada en totes les disciplines artístiques possibles, que difícilment hi ha hagut a posteriori quelcom semblant pel que fa a la projecció internacional d’un model estètic vinculat, a la vegada, a una profunda i arrelada concepció nacional de país. S’uniren, virtuosament, els diners d’una burgesia delerosa de fer-se veure, amb la creativitat d’una corrúa d’artistes que varen saber aprofitar fins al final l’oportunitat que els oferí un moment històric irrepetible.
Dissabte, 23.
En Siscu Borderia està content. Les seves Històries dels cinemes sitgetans han arribat just per Sant Jordi, al costat de la Història de la Fragata de Sitges de Lluís Jou. Deixo per ocasió propera el comentari més pausat d’un llibre explicat des de la sornagueria i la nostàlgia, i que és curull de bons moments, llevat de quan l’autor s’acosta a la dissortada història del Rialto d’en Benages, o als diferents episodis viscuts arran dels primers canvis en la direcció del festival de cinema a inicis dels 80… Sant Jordi ha estat, a la vegada, el dia dels cromos. Un petit bany de masses de canalla delerosa de saludar a Quico Rovira i a Roland Sierra. La prova fefaent d’una feina ben feta. A la nit, saludem la Pasqua constatant la bona salut de les caramelles, atiades per la renovació generacional. Clàssics del repertori en totes les colles, i una sorpresa desmarcada de la tradició de cantar a les pubilles. Amb Popurri electoral, Pere Camps i Xavier Gimeno han volgut agafar un camí no sé si formalment massa agosarat pel que és un gènere popular, acostumat al lirisme i la senzillesa, i que s’interpreta des de l’amateurisme i les ganes de socialitzar passant-s’ho bé.
Dimecres, 27. Vespre
Un punt, o un munt d’emoció vaja, mentre miro la transmissió en directe de l’acte de lliurament de les Creus de Sant Jordi, a través del 3/24. La de l’Eco es fa esperar, però quan arriba les càmeres no perden el temps, i capten l’expressió del patriarca a la perfecció. En Josep s’acosta a Artur Mas amb els braços oberts i la felicitat marcada al rostre. La seva felicitat és la nostra, crec que puc utilitzar un plural majestàtic sense ferir el parer de ningú. Impressiona. Expiren els aplaudiments, i els dos homes parlen una estona inhabitualment llarga, per la cadència a la qual ens tenen acostumats actes d’aquest tipus. El rellotge fa un parèntesi, mentre en Josep mira fixament al president de la Generalitat a qui té agafat amb aquella fermesa dels qui no volen perdre el temps en futileses i necessiten expressar un sentiment interior a algú a qui aprecien. El conseller Mascarell observa. Què es deuen estar dient? No cal saber-ho, perquè la imatge de l’instant, enormement poderosa en significat, depassa qualsevol curiositat inicial. Escric i miro, torno a mirar-ho i segueixo escrivint. Ha estat un dels grans moments de la nostra història recent. I si des del respecte institucional em permeten la paràfrasi de l’acudit, ja utilitzada en anteriors ocasions per altres motius: Qui és aquest senyor que està al costat d’en Josep de l’Eco?
Dijous, 28. Matí
Quan els polítics deixen la política acostumen a expressar-se d’una altra manera. Menys amanida d’estratègia de partit o de polarització ideològica. No ho dic pas amb la intenció d’exposar qualsevol contradicció actual respecte a allò que pot haver estat el seu discurs durant l’exercici de la funció pública –tampoc n’hi ha d’evidents- sinó més aviat perquè sembla respirar-se una òbvia sensació de cert alliberament personal, davant del retrobament amb la vida de cada dia des d’una altra perspectiva i responsabilitat. Així, no és difícil que coincideixin algunes de les opinions genèriques sobre el significat de les vivències experimentades, el paper ingrat del qui ha de decidir, o la facilitat de resoldre les coses quan la crítica s’exerceix des de fora… És aquesta circumstància la que, probablement, possibilita un discurs que combina un cert esperit de conciliació, amb algun plantejament de fons sobre allò que cal fer per encarar el futur amb unes mínimes garanties. Deixo una reflexió revestida de pregunta. Què cal tenir per a governar Sitges? (que no és el mateix que per governar a Sitges) Per un costat, conviccions fortes -arrelades i nascudes a partir d’un mínim coneixement del territori, i de la nostra història, tarannà i tradició- i mà ferma per a saber executar-les en la pràctica des de l’argumentació raonada. I per l’altre, suficient sensibilitat per a que les conseqüències de l’aplicació del primer dels criteris no es manifestin de manera destralera, per mor de no haver obrat des de l’obligació d’observar i escoltar el pols de la ciutadania. On és el problema doncs? No és difícil d’escatir. Massa sovint, la mà ferma i la sensibilitat no van de bracet, quan són valors que precisen mantenir-se en perpetu equilibri, sobretot en circumstàncies difícils que demanen solucions de cirurgia socioeconòmica. I per si això no fos prou repte, en queda un altre de complicació equivalent. La positivista i sobreentesa vocació del polític, i, en especial, del regidor o batlle de poble –ja no em refereixo al rosari de casos poc edificants ocorreguts arreu- es veu engolida per la inèrcia, les servituds, els greuges i els desequilibris d’un sistema que la mateixa classe política, per acció o omissió, ha mantingut sense poder aconseguir depurar-ne els seus aspectes negatius. Ans al contrari. Vet aquí una altra assignatura pendent, gairebé crònica, que no sempre té a veure amb questions pressupostàries, sinó de voluntat. Una vegada més, de voluntat…
