Eco de Sitges, 28 de Maig
Amarga victòria
« Crec que el partit socialista, a partir d’aquests moments, està a l’oposició »
Lluís Marcé, 22 de Maig. Nit.
Amigues i amics, necessito començar amb una reflexió en veu alta, adreçada al candidat del PSC i alcalde durant vuit anys. L’aforisme popular no s’equivoca: en bona mar, tothom és bon mariner. El Diumenge a la nit hi havia mala mar a la plaça de l’hospital, en una repetició del cicle de la vida. El que succeí tenia un precedent. Fa 12 anys enrere, l’entorn del aleshores candidat novell despatxà als periodistes de la ràdio amb un displicent avui no hi ha declaracions, perquè els ànims no estaven per a fer-les. Fa una setmana, la llei del silenci trucà de nou a la porta de la seu socialista, i a servidor li semblà sopar amb la celebèrrima magdalena de Proust. La història gairebé es repetí, si no fos perquè aquesta vegada intentà aturar el cop Elisabeth Pérez, a qui li tocà aguantar el ciri de la processó, perquè tothom es féu fonedís, inclòs Jordi Baijet. Era lliure de fer-ho. O potser no si es pensa en el necessari respecte als electors, al resultat, als mitjans de comunicació públics, o, si volen, al respecte que mereix la seva pròpia condició de cap de llista que, a la vegada, ha ostentat el càrrec de màxima autoritat pública de la vila durant vuit anys. Decididament no, Baijet no podia marxar per una simple questió de dignitat. En el seu lloc, Pérez, que tampoc va tenir una vetllada especialment lúcida, manifestà el seu enuig per la injustícia d’un resultat, que, partint de la mateixa argumentació, deuria ser més just el 2007 quan els afavorí, i deixà anar la segona frase de la nit -o qui sap si la primera si atenem al contingut- quan, enmig de constants apelacions a la pujada de les dretes, intentà explicar les xifres obtingudes pel PSC amb una declaració que trasbalsà la meva limitada inteligència: “A mi se’m fa estrany que el causant sigui la crisi econòmica, quan Sitges no l’està patint directament (…) Hi deuen haver influit els mitjans de comunicació (…) les nostres dades econòmiques són relativament bones”. Elisabeth Pérez enfilà una explicació que podia ésser fàcilment interpretada com a l’expressió gràfica d’una percepció de la realitat obertament questionable per la realitat mateixa. Ho considero la culminació d’un camí que s’inicià el 8 de febrer, per marcar una data concreta. Aleshores, Baijet digué publicament que a Sitges li convenia un canvi de dinàmiques, i que no li preocupava que les eleccions fossin l’endemà. Des d’aleshores, tinc la sensació que el candidat i el partit semblen haver renunciat a moltes coses, per acció o omissió, entre elles a una estratègia de campanya minimament ben plantejada.
Cal no oblidar que ha guanyat el PSC, encara que no ho sembli, li pugui servir de ben poc, o digui ara que maldarà per a la formació d’un govern estable, quan Diumenge, repeteixo, hi semblava renunciar. Ha guanyat el PSC? Si, però no. Ha guanyat CiU? No, però si. En percentatge de vot, que és el que de debò interessa considerar, en aquestes municipals del 2011 els socialistes han travessat el seu mínim històric del 1999 i CiU ha aconseguit un resultat que, si bé supera amb escreix la petacada del 2003 i en 6 punts el del 2007, segueix per darrera dels que la federació assolí el 1995 i el 1999. La nit de diumenge fou gràfica en sentiments i intencions. Al primer pis del Prado, i posteriorment al Cap de la Vila, les abraçades a Miquel Forns -superat per tantes mostres d’afecte continuades que el deurien deixar llumat- venien de totes bandes, però de nou l’autodisciplina del candidat s’imposà a la rauxa de l’entorn. L’alcaldable de CiU demostrà una intel.ligent forma d’administrar l’àmbient de victòria de casa seva -que a les onze l’assenyalava sense embuts alcalde in pectore- tot felicitant als rivals i mesurant qualsevol declaració que permetés intuir futuribles acords, que potser no seran tant fàcils. A pocs metres, una exultant Vinyet Lluís celebrava els dos regidors pel Sitges-GI. Fou la veritable guanyadora de la nit, la sorpresa de la jornada, i ara és la núvia de la pel.licula. Més que un programa concret, la candidata ha venut ganes a desdir, intenció, emoció, tenacitat, passió i patiment per arribar i agradar. I li ha funcionat fins al punt que hom pot questionar-se si Convergència s’equivocà fa quatre anys, i ara els vots dels independents haguéssin ajudat a reblar el clau. En fi, el temps dirà si allò que va separar l’elaboració de la llista de CiU l’any 2007, ho pot tornar a unir un pacte. A l’ambient de festa del carrer Sant Bartomeu se li afegí el de l’Ateneu: Òscar Ortiz i la gent de la motivada CUP han aconseguit l’objectiu d’incorporar-se a la vida municipal i s’han pogut garantir una legislatura d’aprenentatge còmoda, amb la satisfacció de sentir-se lliures a l’hora d’exposar propostes sense haver d’anar de bracet amb ningú ni haver d’assumir grans compromisos. Per la seva banda, a la seu del PP també ho celebraven. 3 regidors que seran decisius n’és un bon motiu.
Lluny del seu sostre de vots, Nou Horitzó ha anat perdent llençols a cada bugada electoral, i ara se situa com a cinquena força política del municipi, mantenint els dos regidors del darrer mandat. La satisfacció, doncs, tenia més a veure en allò que passava a casa dels altres que a la seu del Vinyet. A peu de carrer, el maquillatge del logo i els petits canvis a la llista no semblen haver cuallat, i el cronista percep, equivocadament o no, que el discurs del partit, allunyat de l’esperit positiu del video inicial del que tenim, ha sonat excessivament negatiu, cantellut, reiteratiu i desordenat. Fins a l’hora d’escriure aquestes línies, la formació política de Lluís Marcé admetia, almenys en públic, que no els havien trucat ni de CiU ni de PSC. És Nou Horitzó un soci difícil?. Finalment, cap dels partits que fa quatre anys participaren d’un empat tècnic tindrà presència a l’Ajuntament. El somni americà de Luther King no ha beneficiat Serrano, Andreu Bosch entomà la derrota amb un punt d’honor admirable, i Aurora Carbonell amb una esportivitat que, afegida al seu paper durant la campanya, l’hauria de poder fer creditora de la candidatura del partit pel 2015.
Com governar Sitges? Posats a fer travesses -deixant els apriorismes de banda, i tenint en compte que diversos candidats han apostat per les solucions consensuades als múltiples problemes de Sitges- vet aquí una de malèvola, que obliga a treballar a totes les parts, i que, d’entrada, proposa a Baijet com alcalde en minoria, obligat i fiscalitzat per les circumstàncies a dialogar i a cercar complicitats que no ha cercat fins avui. Al seu davant tindria una oposició a la vegada obligada a treballar molt més unida que el que ha demostrat durant l’esgotada legislatura, per a afegir-se, proposar, impulsar, o directament tombar tot allò que cregui convenient -a través de mocions al ple- o a col.locar el seu candidat a l’alcaldia quan les coses estiguin més apamades. La secció reconeix el risc de la proposta i assumeix que no els manca raó als qui creuen que l’oposició ja suma més que un Baijet desgastat, i que Forns no hauria de perdre l’oportunitat d’esdevenir alcalde des d’ara, mal que sigui per la projecció pública del fet davant de la discreció del poder a l’ombra. Compte, però, perquè els pactes són un meló per obrir i el candidat de CiU pot acabar dins d’una olla bullint per impacient. I si no, que pensi en aquell matí trasbalssat del 3 de Juliol del 1999. Vinga va, aposta final: CiU+PP+Sitges-GI i a veure què passa…..
