dijous, 21 d’abril de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 23 d'Abril


Rusiñol²


Divendres, 15. Vespre.

Amb un “Más cerca de ti” monolingüe (prenguis en consideració la importància de l’accent si no es vol convertir la frase en un eslògan convergent destinat als castellanoparlants) es presentà als jardins del Prado la candidatura del Partit Popular a les municipals. Més que en cap altra casa, la història dels populars sitgetans ha vingut marcada per un reguitzell d’episodis traumàtics que han obligat la formació a refer-se continuament. Ramon Artigas arribà a la política sense ser polític. No és home a qui li agradin massa les organitzacions jeràrquiques, ni tot el parament que es mou a l’entorn d’elles, i el pas per l’Ajuntament no l’ha canviat. Malgrat tot, la dissortada mort de Nacho Deó el Febrer del 2004 –mesos després que el recordat regidor hagués superat una opa hostil vinguda de Barcelona i que amenaçà la seva llista a les municipals del 2003- col.locà a aquest empresari autònom, que les diu tal i com les sent i que fou protagonista de memorables picabaralles carnavaleres, a primera linia de l’àgora pública, en un lloc on, d’entrada, difícilment s’hi hagués ficat de motu propi. I així han passat set anys. Artigas ho deixa i pren el seu testimoni Jorge Carretero, que ja ha exercit de portaveu del grup en algunes ocasions al llarg d’aquesta legislatura, amb un progressiu ús del català que, sense arribar als nivells de Marcel.lí Ginel –un veritable exemple en l’aprenentatge de l’idioma- pagaria la pena que d’altres prenguéssin en consideració pròpia. Fa quatre anys, em presentaren l’actual alcaldable del PP com el gendre d’en L.F, com si el fet d’ésser gendre d’una família d’anomenada atorgués un plus de qualificació, més enllà de l’experiència personal i acadèmica. Deixo l’anécdota intrascendent enrera. Jorge Carretero és la discreció personificada, i respon, en aquest sentit, a un perfil poc carismàtic si tenim en compte els arquetipus de manual. Sembla trobar-se millor en l’àmbit de la conversa que en el de les intervencions públiques. Per tant, i deixant de banda el vot fidel, al candidat li caldrà foguejar-se en el sempre complicat terreny de l’a peu de carrer, mal que sigui per a que el comencin a conéixer de debò. En l’argumentari, sovinteja la crítica a la gestió pressupostària de l’equip de govern. Res de nou. Inevitable i previsible donades les circumstàncies. Amb el Partit Popular, ja són tres les formacions polítiques que es comprometen a realitzar una auditoria dels comptes de l’Ajuntament… Les altres dues són, fins avui, Convergència i Unió i Nou Horitzó. Vatua l’olla, vet aquí una coincidència que pica l’ullet a la història recent…


Dissabte, 16. Tarda.

Al cavallet, la reproducció extractada en metall d’un elogi públic, pronunciat el 5 de Gener del 1892, i que deia aleshores: “Doncs bé, jo, amics meus, anava caminant pel món, seguint terreny, saltant torrents i barrancs, quan un dia vaig veure una terraon hi feia més sol que als demés llocs, on el cel era més blau, la mar més blava també, les cases eren blanques i sense neu (ai! Rusiñol si les veiéssis avui) i tot era verd i florit, i vaig fer alto….” El paràgraf referit a les parets encalades no apareix en el conjunt escultòric de la Ribera, però valgui el que s’ha escollit per a enfortir el nostre ego. El pronuncià Rusiñol al final d’un sopar a la fonda Carcolse, que li oferiren els amics amb motiu de la seva marxa cap a París. Ara per ara, en un recorregut de cinc-cents metres, els visitants es poden trobar dos Rusiñols, o tres si hi afegim el projecte de monument creat per Pere Jou que s’exposa al Miramar. Vaja, que ens comencem a acostar al Salzburg de Mozart. Tot és posar en marxa la maquinària de marqueting i proposar uns Rusinyolets de praliné, unes galetes que evoquin els duros a quatre pessetes, o un passeig per la vila en carro fins al Vinyet, ara que la barqueta passarà a millor vida. Voldria que tornés… l’original, la que tenia forma de barca. Parlo de la prehistòria. Em resituo. Des que fa ben poc s’instal.laren les escultures de Rusiñol i… Casas? -signades fa dos anys enrere- aquest indret de la Ribera s’ha convertit en un petit pol d’atracció pels turistes i passavolants. Des d’allí es pot veure el que succeeix ben a prop. A l’entorn de les magnífiques mostres d’art en sorra, s’hi aplega un col.lectiu molt heterogeni, que es distreu encarant-se sense contemplacions amb la gent, o mandreja la ressaca alcohòlica estibat en els bancs, entre litrones i menjar desperdigat arreu. Un espectacle depriment, al costat, repeteixo, dels parterres i les flors acabades de plantar, que viuen en estat d’indefensió davant l’incivisme que torna a atacar. Malgrat això, la reforma està gairebé acabada i deixa un balanç positiu amb algunes reserves, deixant de banda el debat sobre l’aparcament que són figues d’un altre paner. És obvi assenyalar que s’ha guanyat espai i visibilitat. L’entorn apareix ordenat i net, gràcies a l’invent de moda de la caixa única –potser excessivament utilitzada- i el monument al Greco ha guanyat un protagonisme benvingut, arran de la reurbanització del passeig de terra. També s’ha dignificat en gran mesura la zona dels antics jardins d’en Vicentet, després d’haver deixat, només, les grans jardineres que delimiten amb elegància l’espai entre els vianants i el trànsit. Dit això, la secció no acaba de veure gens clara la convivència entre cotxes, persones, terrasses i arbres en el tram de l’hotel Celimar, per exemple, on tot sembla encaixat amb calçador per mor del vial d’anada i tornada, i en altres indrets on la desaparició de la barrera física i psicològica que suposava el graó de les voreres, per menut que fos, ha dispersat l’atenció vers els límits per on pot passar cadascú amb tranquil.litat. De la mateixa manera, les taules i cadires dels establiments tenen una certa tendència a depassar l’amplada raonable durant les hores d’alta demanda, i això propicia escenes amb un punt de comicitat, per part dels pares que intenten que el cotxet de la criatura passi sense perdre les rodes. Finalment, el nou enllumenat públic revisita l’aspecte dels fanals de finals del XIX, amb l’ús d’un sistema d’il.luminació més eficient. Malgrat tot, sense el vidre opalí que tradicionalment ha cobert la llanterna dels seus avantpassats, les lluminàries presenten un problema d’incoherència estètica.


Dissabte, 16. Vespre

La Celeste observa, atenta, les indicacions d’un dels millors fotògrafs de Catalunya, que ha vingut a Sitges a complir un encàrrec històric, del qual la Jove de Sitges en serà especial protagonista. El professional es pren el seu temps, i demana a l’enxaneta un hola! ben gran i rialler, quan arribi l’hora de fer la foto amb el diari a la mà…. Els dubtes, i la foto, es descobriran el proper 3 de Maig. Mentrestant, les autoritats tornaven al mercat del peix, per a inaugurar part de la col.lecció permanent de la fundació d’art contemporani Stämpfli, en els primers espais expositius, ja beneïts amb anterioritat. L’art conceptual mai no ha estat fàcil, perquè la vida real és figurativa per naturalesa. Acostumats com estem a les expressions artístiques del passat, sobta veure tanta modernitat concentrada. Hi haurà visites comentades. Necessàries. Per la resta, queda magnífic. I acabo. Als qui plantegen projectes ambiciosos els podria anar bé un bany de modèstia a partir de l’excel.lent exemple del Sitges, tapa a tapa. Això sí que és demostrar iniciativa aprofitant els recursos.


Bona Pasqua i bon Sant Jordi!