Crònica local
Eco de Sitges, 19 de juliol

Curar-se en salut

P: Fins a quin punt us vincula una consulta no vinculant?

R: Si us referiu al procés participatiu de la toponímia del carrer Espanya i de la plaça d'Espanya, no hem d'oblidar que és una recollida d'opinió. És una enquesta que els grups municipals han volgut presentar a la ciutadania (...) perquè es tingui en compte la opinió de tots els veïns de Sitges, i en particular els del carrer Espanya i la plaça d'Espanya (....) És una recollida d'opinió, no és una consulta, no és cap referèndum. Per tant, no és vinculant la decisió, majoritàriament expressada en la recollida d'opinió, i voldria tenir en compte les dues vessants: quina ha estat la opinió dels veïns de la plaça d'Espanya en aquella reunió -contrària al canvi de nom per la majoria dels presents- i quin ha estat el resultat de la recollida d'opinió a tot el municipi, Garraf i Botigues inclòs.

(...) Sempre hem dit en aquest procés que la decisió de canviar els noms del carrer o la plaça d'Espanya no la prendria el govern -perquè si hagués volgut, utilitzant els vots de la majoria del plenari ja ho hagués fet- sinó que seria la opinió que expressarien individualment els grups municipals -deixant de banda si són govern o oposició- i que es tindrien en compte l'opinió dels veïns residents al carrer o la plaça i la del poble de Sitges.

Miquel Forns, 11 de juny

Si el casc urbà de Sitges tingués una ordenació ortogonal com bona part de Manhattan o Barcelona -o avinguda Sofia enllà- haguéssim tingut relativament fàcil batejar els carrers amb números. Per tant, si el carrer Espanya fos el carrer vint-i-cinc, i la plaça d'Espanya la plaça de la verdura, per a posar un altre exemple innocent, no estaríem parlant del que parlem avui. Passa el que passa perquè ens movem dins d'un tens context sociopolític que cavalca sobre coixins emocionals, a la vegada col.locats al damunt d'una realitat de crisi que ofega. El que pot assegurar-se hores d'ara és que, es decideixi el que es decideixi, algú s'emprenyarà. Res de nou per altra banda en un mon on és impossible acontentar tothom, malgrat que aquí el descontentament pot venir per decisions que el poden haver propiciat... Per fortuna, aquí el debat no es mou en el pragmatisme impersonal del nomenclàtor de Gotham, i la vila -ara en stand by després de la ciclotímica polseguera inicial- tornarà ben aviat a obligar-se a parlar en relació a aquest assumpte.

Quan davant d'una decisió res del que es pregunta no vincula prou, però totes les respostes es tenen en compte, hom pot caure en un parany difícil de resoldre sense perdre llençols en la bugada. Sigui una bugada justificada o no, davant d'altres problemes que vivim i que no deixarem de viure. Tenim quatre elements importants sobre la taula. Agafem-nos, per començar i sense ordre de prioritats, a aquest procés de participació viscut, que no es pot dir consulta -per mor d'evitar conflictes semàntics-legals- però que potser tampoc podríem definir-lo com a simple enquesta o recollida d'opinió, perquè totes dues accions es podrien posar en marxa sense necessitat de demanar el DNI ni la confirmació d'empadronament, ni dipositar les propostes en una urna, quelcom que ha donat un especial crèdit, o transcendència a la iniciativa. Vaja, que això tenia un valor afegit que va més enllà de la imatge tòpica de l'enquestador de carrer preguntant si tens internet a casa. Amb un eufemisme de primera, doncs, s'ha vestit el que, de facto, és més vinculant del que sembla. Està clar que si fem cas a les xifres absolutes i objectives, és evident que la participació ciutadana en el procés sobre el carrer i la plaça d'Espanya no ha estat, precisament, per a tirar coets ni ventar-se de l'interès de la ciutadania en el mateix, la qual cosa no deslegitima el posicionament dels qui han respost a una crida que, en cap moment, va establir cap mena de regulació sobre si es prendria més o menys en consideració segons els resultats obtinguts o el percentatge de respostes en un o altre sentit... En conseqüència, l'Ajuntament pot haver demanat als sitgetans que es posicionin vers una opció, i acabar prenent l'opció contrària a la que la majoria, amb tots els matisos exposats, ha dipositat a l'urna... Estaríem, aleshores, davant d'una circumstància que es podria viure des d'una certa, legítima i comprensible, frustració de les que deixen petjada.

Els veïns de la zona també han tingut l'oportunitat de pronunciar-se, i la seva opinió ha pres especial rellevància en el discurs de l'alcalde. Segons afirma Forns, fent balanç de la reunió que mantingueren a l'Ajuntament, una bona majoria expressà la seva negativa al canvi, en base a raons lícites, lògiques i també fins a cert punt comprensibles, que poc tenen de polítiques i si molt d'afectació en la vida quotidiana. Escriptures, documentació per anar pel mon, adreces comercials, papers timbrats... ja saben, les coses del dia a dia que esdevenen un veritable maldecap burocràtic i econòmic quan és hora de refer-les. No és menys cert que hi ha precedents que poden contrapesar aquest argument. La reordenació de la numeració en els carrers també deu haver provocat trasbalsos semblants en el passat, que han hagut d'assumir-se si o si, com ara caldria assumir-se una decisió fonamentada en un inqüestionable suport legal i democràtic. En qualsevol cas, la postura veïnal -o la dels veïns que es reuniren convocats per a la ocasió, que tampoc deuen ser tots òbviament- és la que mostra de manera més evident una postura refractària sense contemplacions a la possibilitat de recuperar els noms tradicionals dels indrets motiu de controvèrsia.

En tercer lloc hi ficaríem el dictamen de la comissió de toponímia, sol.licitat pel ple municipal, que volia una opinió de referència sobre el moll de l'ós de l'assumpte. Un criteri acreditat i desvinculat de qualsevol militància ideològica, o de resultat mesurable. I, com ja és sabut, els experts certificaren que, des del punt de vista històric, la recuperació dels noms de carrer de la Bassa Rodona i de la plaça del pou Vedre és justificable sense escletxes. D'aquí que, de nou, si la decisió final del ple va per un altre camí, l'opinió dels especialistes tindrà exactament el mateix valor que ja tenia, malgrat que el seu paper haurà quedat devaluat per altres circumstàncies que concorren en el còmput global. Valdrà per aleshores formular-se la mateixa paradoxa: perquè preguntar a una comissió si després les seves conclusions irrefutables acaben al calaix?

Finalment, qualsevol hipòtesi de futur no serveix per a res fins que no es conegui el veredicte del ple municipal. La pilota arribarà ben aviat a l'arena política, d'on va sortir d'una puntada la passada tardor arran de la moció presentada per la CUP a partir del cop de cap de l'ANC local. Serà la que ens ocupa una decisió política? De la mateixa manera que pot justificar-se des de l'estricte estudi de la història, es pot assegurar que és gairebé impossible destriar-la d'una connotació o interpretació ideològica. L'alcalde parla d'una majoria que hagués permès executar per la via directa, tot i que servidor no la veu tan clara...I una pregunta més encara: Què és allò moralment vinculant? Allò que pot coincidir, o no, amb el que és legalment vinculant... Ai làs!

Crònica local
Eco de Sitges, 12 de juliol

593.625,49€

I vet aquí com en una xafogosa tarda dels primers dies de juliol, al saló de plens de l'Ajuntament s'aprovà quelcom prou important. Què pot ser tant important com per a aprovar-se amb caràcter d'urgència urgentíssima una xafogosa tarda de juliol? El vist i plau de la corporació a la signatura de l'acord transaccional pel qual es liquida el contracte de lloguer establert el 2010 entre l'Ajuntament i la societat Sitges Reference, ja saben aquella formada al 50% per Sitges model XXI i l'antiga Proinosa avui Altiare. Un pas fonamental, vaja, per a tancar la història d'un dels projectes empresarials més atzarosos mai viscuts a la vila. El cost d'aquesta liquidació s'eleva a la xifra exposada a la capçalera d'avui, no massa allunyada de la que l'alcalde expressà fa setmanes. L'Ajuntament haurà de pagar 593.625,49€. Si els treurà de la recaptació de l'IBI, o del que l'estat li permeti escapçar de la popular guardiola dels quatre milions estalviats, la secció ho desconeix. Ho haurà de pagar i punt. La quantitat és la suma, per un costat, del desbloqueig de  l’aportació de 326.735€ que la casa gran va aportar el novembre del 2012 com a fiança per a una possible indemnització que pogués donar-se arran del procediment de revisió d’ofici del contracte -que decidí interposar-se en el seu dia- i, per l’altre, del pagament de 266.890€ que s'aprovà divendres.Tornem a la frase inicial que em deixaren la vigília de Santa Tecla del 2012: 'Morando, això del Reference acabarà malament, o molt malament'. Vist el pacte assolit entre l'administrador concursal i la institució municipal em quedo amb l'opció de l'adverbi a seques, tenint en compte que es partia de l'exigència inicial d'abonar 1,7 milions d'euros , que ha pogut retallar-se fins arribar a aquesta rebaixa substancial superior al milió. Se li pot atorgar una part del mèrit als negociadors i pensar, a la vegada, que el senyor Galán, o bé ha estat condescendent amb la circumstància, o conscient, des del pragmatisme, que l'Ajuntament no arribaria mai a pagar la totalitat d'allò que deu, i que serviria de ben poca cosa picar aquesta pedra de manera indefinida.

L'aforisme popular diu que hi ha un temps per a parlar i un temps per a decidir. Qui sap si empès per el neguit del signem-ho ràpid no sigui cas que algú s'ho repensi i faci marxa enrere l'alcalde va convocar el ple a toc de pitu. Sense vulnerar la norma, però amb un punt de pistola al pit perquè dilluns passat se signava el paperam i era imprescindible el nihil obstat previ de la corporació. Només així s'explica aquesta precipitació si tenim en compte que, segons l'acord assolit, l'edifici Sitges Reference ha de quedar buit de dependències municipals d'aquí dos mesos, temps suficient per a parlar-ne. O per a parlar-ne una altra vegada. Malgrat tot, si s'escolta la sessió del ple hom pot percebre, sense necessitat d'aprofundir massa, que el debat retrobà els dos mantres argumentals ja escoltats reiterades vegades en anteriors ocasions, des d'opinions polaritzades que no s'han trobat en cap moment, perquè tampoc ningú no ha volgut baixar del burro. Més enllà de la cacera de bruixes i de totes les fílies i fòbies ideològiques o personals que condicionin l'administració d'aquest cas, sobre el paper el PSC diu la veritat quan es refereix al fet que el municipi perdrà patrimoni -com a mínim el terreny públic aportat en el seu dia- i en diu de més matisables quan emfatitza el discurs vers la poca voluntat de l'equip de govern per a lluitar pel futur d'un edifici que tenia, i té, un cost difícilment defensable en el context de l'època que ens ha tocat viure, o quan parla de l'oportunitat fulminada de centralitzar els serveis municipals en un únic indret, quelcom que, des del punt de vista conceptual, és una idea excel.lent si no fos perquè aleshores el plantejament general de la història del Reference ja hagués hagut d'ésser un altre de bon principi. No va servir intentar esmenar una errada amb una altra errada més gran. Amb un volantasso en tota regla que, sense dubtar de la bondat de la intenció, va tenir molt d'autoengany...

A l'altre costat, també l'equip de govern diu la veritat, i en presenta d'altres de matisables. És innegable que fa mal a l'ànima comprovar que s'han abocat recursos públics a desdir per mor de mantenir viva la flama d'una inversió fracassada, i que l'administració d'alguns dels processos de la mateixa no passaria per un mínim exàmen d'ortodòxia, però no és menys cert que bona part de la ciutadania té la sensació enraonada que els governants d'avui no vetllaren prou -més enllà de les intervencions públiques- per a barrar el desenvolupament del palangre que avui es critica amb vehement contundència. A la vegada, tampoc queda massa clar si l'haver forçat la convocatòria d'un concurs de creditors -que en alguns moments va posar contra les cordes la casa gran i els seus responsables- ha acabat esdevenint la millor opció d'entre les que podien contemplar-se a l'hora de trobar una sortida més negociada, o menys traumàtica si volen, entre les parts en conflicte.

Assumint que tothom ha perdut llençols en aquesta bugada, la casa gran encara pot donar gràcies. En el fons, aquests 600.000 euros que haurà de pagar, afegits als que pugui pagar Altiare dels 540.000 que li reclama la justicia, serviran, en bona part, per a que la societat pagui deutes a proveïdors, abans de tancar la persiana definitivament. De facto, doncs, els socis de Sitges Reference en veuran ben pocs dels diners del lloguer pendent i reclamat, la qual cosa perjudica més a Altiare que no a l'Ajuntament, ja que, en el fons, la institució s'havia de cobrar a ella mateixa a través de Sitges model XXI i, en conseqüència, li és ara molt més fàcil menjar-se la quitança d'un pagament que tampoc va arribar a produïr-se mai. Així, la constructora -que semblava espavilada- n'haurà sortit escaldada de la pel.lícula, a no ser que pugui jugar a la carta judicial del concurs de creditors amb intenció d'arruinar-la. No vull pensar-ho. I queda Bankia, antiga Bancaja, a qui li tocarà menjar-se un actiu tòxic d'impagada hipoteca milionària, que pot acabar venut a preu de saldo, si mai s'arriba a vendre....  I, si no hi ha cap daltabaix afegit, la història és probable que acabi definitivament aquí.

Divendres, 12 de juliol

Era cert. L'Atlàntida ha obert....... a Barcelona. Bé, a Sant Adrià de Besòs per a situar-ho amb exactitud. Just abans d'arribar a les tres xemeneies històriques de l'antiga tèrmica. S'anuncia per aquest divendres la gran festa d'inauguració. Mentrestant, aquí ha quedat el testimoni d'un passat que és capaç de generar malenconia a les xarxes socials.. El temps dirà si l'Atlàntida sitgetana torna reformulada.

I dos records, des de l'apreci. Ella anava sempre arreglada. Impecable. De diumenge en dia feiner. Permanentada a la perfecció. De camí cap a casa sovint coincidíem i, després d'un somriure, ens arrencàvem amb un Por el humo se sabe donde está el fueeeeeeeego, del humo del cariño nacen los ceeeeelos, entonat amb discreció per part meva, i de manera brillant per la seva. Aquest és el meu record d'Isabel Magán. M'agrada conservar-lo així. Han passat set dies, i aquest petit poblet on vivim i morim torna a estar colpit per un altre injust cop de la vida, d'aquells que, com més s'hi pensa, més incomprensible sembla. Una abraçada a la família Carbonell.

Crònica local
Eco de Sitges, 5 de juliol

Equador

"Us veieu igual? creieu que us veuen igual que sempre?

Jo he intentat que l'ofici d'alcaldia no influís necessàriament en la meva persona (...) I està avisada la família. Està avisada la parella. Estan avisats els amics, que si en algún moment detecten que això afecta a la meva persona, automàticament m'avisin per a que prengui alguna decisió."

Miquel Forns, 11 de juny.

Cal creure, llegides les declaracions de l'alcalde, que el seu entorn proper no ha donat senyals d'alerta vers una deriva de caràcter que l'obligui a prendre qualsevol determini. Com la secció va apuntar l'any passat, arran de l'audiència pública d'aleshores, el principal risc d'un batlle està en caure en la síndrome del despatx. En la temptació de creure que, fora dels límits físics i intel.lectuals de la casa de la vila, i de les parets de la sala de juntes, les veritats son menys veritats pel simple fet que venen de fora. En molts casos serà així, però en d'altres no, com tampoc la vida ha demostrat que es pugui posar la mà al foc per molts processos emparats per l'administració, pel simple fet que no sempre es poden garantir. Amigues i amics, benvingudes i benvinguts a la travessa de l'Equador. Han passat dos anys de la constitució de l'Ajuntament de l'actual legislatura. Han passat dos anys, doncs, del jurament de l'home que somniava ser alcalde, i d'aquell discurs de la bicicleta que no podia aturar-se. Dos anys que han esbravat la part il.lusòria d'aquella il.lusió inicial en el marc d'una època marcada per la crisi impenitent, econòmica, política i de valors. En aquest Sitges que cavalca de festa en festa sense descans ni temps per a pensar massa, el mecaguntot general ha condicionat, quan no qüestionat sense embuts, la percepció de les coses, les accions i les persones, amarant-les, molt sovint, d'una negativitat justificada però perversa per paralitzadora. Forns i la nova majoria s'han enfrontat, probablement, a un dels períodes més difícils de la democràcia municipal recuperada. I no perquè no s'hagin viscut etapes prèvies amb pressupostos més minsos, o amb una vida política infinitament més crispada que l'actual, sinó perquè venim d'una dècada llarga d'excessos -agafin el mot des del vessant més ampli possible- i posar el fre i la marxa enrera davant l'evidència té quelcom de traumàtic per naturalesa, fins al punt que els mèrits de gestió dels qui governen - que poden ser majors o menors, però que han existit i existeixen- queden i quedaran enxiquits davant de la consciència col.lectiva que creu que qui mana ja sabia on es ficava abans de ficar-s'hi, i dels esforços incompensables, i no sempre justificables, que s'estan demanant a la ciutadania, per no parlar de les petites o grans coses de la vida diària que esperen solució, o de les capacitats dels regidors per a resoldre-les. Més enllà de la valorable i necessària contenció del deute, dels museus, de la biblioteca, del salvavides turístic, de les platges i el passeig Balmins, dels titulars intencionadament positivistes i del que s'hi vulgui afegir, el que ja sembla clar, travessat l'Equador de la legislatura, és que tot es viu amb una sensació de contenció fastiguejada per les circumstàncies que atenallen arreu, i per la manifesta malfiança dels ciutadans vers una classe política en hores baixes -i sense líders que arrosseguin des del convenciment- que cavalca entre la necessitat de donar respostes a un munt de necessitats, mentre segueix incapaç de sacsejar els fonaments d'un sistema carregat d'incoherències i greuges, per acció o omissió dels qui el regeixen. Anys enrere, a aquestes alçades ja es començaven a plantejar estratègies i a posicionar candidats per a les properes municipals. Avui ni això. Pesen massa les herències del passat. Pesen massa les obligacions del present, i l'incertesa d'un futur que ningú no pot garantir, però que estem obligats a veure amb esperança.

Si jo fos alcalde de Sitges, proclamava fa 80 anys des de les pàgines de La Publicitat Carles Soldevila, un noucentista modèlic com el definí Vicenç Pagès, o un promotor cultural, que va participar fervorosament en civilitzar la seva època sense treure's els guants de seda que el protegien del contacte amb la brutícia i la realitat com el va descriure Ponç Puigdevall. El Baluard de Sitges del 10 de setembre de 1933 -l'any de la inauguració del Cau Ferrat o de l'hotel Terramar- publicava a primera pàgina la mateixa prèdica florida sota el títol de referència, pronunciada des de la llibertat del visitant assidu deslligat de compromisos. Només així, Soldevila podia confessar sense cap mena de recança que "tot endeutant l'erari municipal, i tot castigant la butxaca dels veïns directament afectats per la millora, urbanitzaria el Passeig de la Ribera, el pavimentaria amb asfalt, l'anivellaria, suprimiria els indecorosos vaivens". Després de desitjar l'enderroc del desuet, tronat i malencònic (sic) pavelló de mar -el destí l'escoltà i el cremà l'any següent- l'article s'esplaia en la pobra imatge del paisatge que contempla: "Igualment, treuria tots els quioscos i quiosquets, permanents i adventicis, totes les barraques que obstrueixen la vista de la mar. Déu meu, la gent ve a Sitges per a veure la mar, que gairebé és la sola cosa que s'hi pot veure, no pas per contemplar instal.lacions de raval i respirar sentors de bunyoleria (I consti ben clar que no em desplauen els 'churros' ni les patates fregides i que en menjo sovint com qualsevol altre estiuejant que s'estimi. Contra el que protesto és contra l'emplaçament de la fàbrica)".

Han trobat alguna analogia amb el Sitges estiuenc del 2013?. Aquí va un resum de la resta. Tampoc no se n'escapa de la incisiva ploma de l'escriptor el cos de la policia local, a qui li demana una reorganització en tots els seus aspectes, a la vegada que advoca per unes normes de trànsit més rígides. Però és en l'àmbit del soroll a la via pública on la crítica és implacable: "Ah, no podeu imaginar la importància que té aquest capítol. Si estiguéssiu com jo, sotmès a un règim d'altaveu lliure i estentori, durant vuit o deu hores diàries, sabríeu que no exagero. A Barcelona, Déu meu, no tenim pas gaire cura en la repressió dels sorolls, preocupació de tot poble que no sigui mesell. Però, en fí, hi ha límits: hi ha vagues restriccions; Aquí no hi ha res. Un altaveu que raja al bell mig de la vía pública i que quan ja no té emissió a rebre, engega per enèsima volta el disc del 'Lamento esclavo', m'ha fet agafar un odi terrible a la ràdio i a la mateixa música. Napoleó, assegut durant un dia, només un dia, a la Ribera de Sitges no tornaria a dir mai més que la 'música era el soroll que li feia menys nosa'". I, per si no n'hi hagués prou, al càstig musical s'hi afegeix el de la vida fabril de l'època: "És segur també que imposaria silenci a una sirena de fàbrica que sobresalta tota la població, amb el seu crit sibil.lant i amb el seu sometent apocalíptic, a tres quarts de vuit del matí... I que, per si de cas heu tingut la sort de ratrapar el son, hi torna a les vuit en punt..." I l'argumentari de l'article finalitza amb una defensa aferrissada per tots els mitjans, a costa de tots els sacrificis, de la plantació d'arbres arreu que contrapesin el paisatge suburenc que peca d'adust i de pelat.

L'ús del Si jo fos és una figura recorrent quan es tracta d'esbravar-se davant de l'administració pública i dels governants. Soldevila n'era conscient, quan va dir amb ironia que el podrien apedregar... Han passat 80 anys, i entre el voler i el poder continua havent-hi la mateixa distància....

Crònica local
Eco de Sitges, 28 de juny

Reflexions sobre la rebotiga

Sobre la taula la memòria de l'any 2012 de la fundació Ave Maria. Publicada, circumstàncies obliguen, en un format molt modest, que intueix una difusió més discreta. Malgrat tot, el contingut d'aquest plec de folis demana parar atenció, perquè, d'alguna manera, també representa un baròmetre fidel de la difícil cojuntura actual. Aquí van algunes xifres, darrere de les quals hi ha persones. L'equipament serveix a gairebé 60 residents, que provenen de Vilanova, Barcelona, Ribes, Vilafranca, Sitges i, en menor quantitat, de poblacions del cinturó de la capital catalana, i son atesos per una plantilla superior als 60 treballadors. Al sentit final de la fundació ja fa temps que s'hi afegiren un ampli catàleg de serveis, entre els quals, obligats per la cojuntura, han pres especial rellevància els destinats a ajudar a les persones majors de 55 anys, veïnes nostres, amb discapacitat, sense familia i sense patrimoni. S'han resolt dos casos de desnonament per deute hipotecari, s'ha avançat en la possibilitat d'obtenir pisos de lloguer per a adequar-los a les necessitats d'aquest col.lectiu vulnerable i, en coordinació amb els serveis socials de l'Ajuntament, ha pogut establir-se un conveni amb "La Caixa" per a la cessió de sis pisos a La Plana Est. Tot plegat per a avançar en un camí que té d'altres objectius de major volada, com la creació d'un centre d'alt nivell -que pretenen altres municipis i que Sitges s'hauria d'espavilar si no vol que voli- destinat a la investigació de programari destinat a robots humanoides que es dedicarien al suport de persones discapacitades en les tasques casolanes bàsiques. El que en aquest àmbit podran fer les màquines en el futur, té quelcom de miraculós i trascendent que se'ns escapa. Finalment, hi ha un projecte per a reconvertir la masia de Can Vinyals -aquella que fou motiu de bescanvi per l'alçada de l'hotel de l'avinguda Sofia- en una petita residència per a discapacitats amb tots els serveis. El passat mes de març s'entregà tota la documentació a l'Ajuntament, inclosos els plànols del projecte, però no hi ha hagut senyals de vida fins ara. Precisament, el balanç del 2012 es mostra molt decebut amb els responsables municipals, a l'hora de valorar la voluntat d'executar acords de ple importants per a la fundació. El paràgraf és prou clar a l'hora de fer referència implícita a aquell terreny de Vallpineda perpètuament pendent de desbloquejar, i que, en principi, també estava destinat a residència. El passat Nadal els responsables de la institució es planyien. Ha passat mig any i el plany continua: "En aquest aspecte, hem estat molt desafortunats amb els responsables del municipi. Durant anys hem esperat infructuosament cessions de terrenys aprovades en ple municipal, i que mai s'han produït. Això ha provocat demores en els nostres projectes i pèrdues de subvencions pel poble, restant oportunitats de noves ocupacions a joves de Sitges. (...) Aquest apartat figura en la memòria 2012 com a justificació de 'projectes no realitzats' amb l'esperança que els lectors de la memòria tinguin més capacitat d'influir en les nostres autoritats que nosaltres mateixos". Queda dit, de nou.

Dijous, 20. Vespre

Per un moment m'ha vingut a la memòria la inauguració del Dolce Sitges l'any 2004, i en especial l'actitud d'Andreu Bosch, que aleshores, tot i ser membre del primer consistori Baijet, es negà en rodó a assistir a la cita per un assumpte d'ètica insalvable que no podia pair. Ha passat una dècada des que fou engolit el molí de Miralpeix per una obra prou qüestionada i acaba d'inaugurar-se, sense grans anuncis ni publicitat, una altra obra no menys controvertida: l'hotel de l'Avinguda Sofia. No em facin dir com és per dins perquè no l'he vist. Si algun dia el destí decideix ésser més benèvol que les invitacions protocolàries ja els ho explicaré. Mentrestant, la pau sembla haver arribat als no-balcons de l'establiment, després de les baralles judicials, i les fotografies des de la talaia de la terrassa, replicades a través de les xarxes socials, respiren aquell clima de conciliació políticament correcta, pròpia dels qui s'han esbatussat als despatxos i avui brinden amb cava una mica salpebrat d'aquella hipocresia subjacent en més d'un somriure impostat per les circumstàncies. Només una mica salpebrat d'hipocresia el cava, tampoc massa, perquè cada càrrec té la seva càrrega, i el mon és ple de servituds i petites obligacions necessàries quan cal servar les formes i el quedar bé. D'aquí que les imatges esdevinguin, per raons òbvies, molt interpretables, mal que sigui per exercitar la xafarderia d'intentar saber qui hi ha anat i qui no, o qui s'ha fotografiat amb qui, en postura ociosa i relaxada de copa a la mà. Òbviament, l'enlluernadora vista que es percep des de dalt no és la mateixa que la contundent, i incompensable, perspectiva a peu de carrer, però em quedo amb la edificant imatge d'aquest acte de contrició entre ambdúes parts antany enfrontades. Ara bé, comptat i debatut, potser hagués preferit que es mantinguessin els balcons, a canvi de no haver d'acceptar la desquiciant i hortera il.luminació nocturna de l'hotel. Un veritable gol en pròpia porta dels gestors públics.

Dissabte, 22. Nit

Se sigui o no militant del procès independentista, o fins i tot de la consulta pel dret a decidir, és innegable que a pocs llocs de Catalunya l'estelada de l'assemblea lluirà com va lluir a la Fragata, amb l'impagable entorn d'una nit de lluna plena. Històricament, la postal ha demostrat no fallar com a escenari natural de qualsevol causa, sigui ideològica, lúdica o tradicional. I aquest cap de setmana no fou l'excepció. Notable assistència -que no multitudinària- a la puntualíssima encesa de les gairebé 2900 espelmes col.locades amb tiralínies en perfecta disposició. Si tot a Catalunya funcionés de manera tan organitzada com la iniciativa del passat dissabte poden donar per segur que no haguéssim arribat a tenir l'aigua al coll ni a plantejar la independència des de la ruïna econòmica. Això sí, la segona equipació del Barça, la de la senyera, ja és ben present als top manta del carrer Parellades....

Diumenge, 23

En el marc dels debats televisius sobre la realitat comarcal de Catalunya que periòdicament organitza el diari Ara al seu web, se'n pot trobar un de molt interessant dedicat al Garraf, moderat per Mònica Terribas, i amb els testimonis de l'alcaldessa de Vilanova i la Geltrú, Neus Lloveras, el periodista Bernat Deltell, el president de l'ADEG, Xavier Cardona, i el restaurador sitgetà i president d'Slow food Garraf, Valen Mongay. El titular de la informació està carregat de sentit comú: La marca Garraf no ven -una veritat com un temple- i el sots titular no es queda curt quan defineix el principal problema del territori vinculant-lo al fet de tractar-se d'una comarca artificial. No hi ha sentiment de pertinença al Garraf. Sí al poble en concret. El repte no és altre, segons els convidats, que retrobar la força del gran Penedès, continuar apostant pel turisme que depassi el concepte de sol i platja, i valorar els productes de proximitat. Caldrà superar molts obstacles. Des de la ressaca dels estralls del boom immobiliari, a la pèrdua de teixit industrial, o l'omnipresent preu abusiu dels peatges....

I tres bones notícies per acabar. N'hi ha, no ho dubtin. Les entitats esportives no hauran de pagar per a l'ús de les instal.lacions municipals, les platges acaben de rebre una aportació de sorra d'urgència, i el festival de cinema ja genera expectació....

Crònica local
Eco de Sitges, 21 de juny

Voler i doler... quan no hi ha diner

"Sitges: marassa pels de fora, madrastra pels de dins"

Oriol Nebleza Raventós
8 de juny

He donat voltes a aquesta frase, penjada a Facebook i rescatada de pressa i corrents abans no fos engolida i oblidada per la compulsiva activitat de la xarxa social per excel.lència. És irònica i brillant. Sintètica. Abstracta. Lapidària i definitòria d'unes sensacions que no son noves, però que tornen cada cop que la vila s'enfronta a les primeres multituds del fort de la temporada amb un cert esperit contradictori atiat per les circumstàncies. Enrere queden les èpoques glorioses del Playa de oro i els souvenirs cañí per a posar sobre els televisors o penjar les claus al rebedor. Avui, aquest Sitges d'establiments reconvertits per uns dies a la causa del Pride -alguns per convicció, d'altres per interès-, que permet sense despentinar-se un inusual i petit castelldefoc a la mitjanit d'un dia feiner, o que es debat sobre si -darrera de la festa i del bon rotllo general- a la gaypride es podien veure algunes estampes en horari d'antiga rúa infantil que molts demanarien mesurar en un altre context, viu, sovint, a cavall entre allò que necessita i allò que voldria. Enmig de la perversa dualitat entre el que s'està disposat a acceptar o a rebutjar per mor dels legítims beneficis econòmics o del retorn en imatge promocional. Així vivim. Temptejant els límits entre el benefici privat i el col.lectiu. Entre la llibertat absoluta que permet l'espai privat i el respecte a la convivència col.lectiva i a les sensibilitats particulars que exigeix l'espai públic. Entre la pressió de les multituds atretes per la imatge d'un poble en estat d'oci i promoció perpètua, i l'obligació de ser condescendents -resignadament condescendents de vegades- amb les inevitables càrregues que això comporta. És el nostre destí, la balança sobre la qual intentem mantenir un equilibri impossible però desitjable, entre la tolerància i la intolerància. La línia molt fina i indelimitable per la seva condició de subjectiva, que es dibuixa sobre una evidència: agradi o no, no es poden satisfer els drets de tothom, sense perjudicar els d'algú. I encara menys els desitjos, els gustos o l'ètica de cadascú. La secció constata, en qualsevol cas, un sentiment de greuge comparatiu per part dels qui creuen que Sitges mostra més laxitud amb les activitats destinades a la promoció del nostre aparador, que no pas amb les que neixen des de la nostra rebotiga.....

I donem les gràcies a la barana Westminster que, almenys en l'àrea on ja ha estat col.locada, ha aconseguit foragitar amb subtilesa i elegància part dels incívics que envolten el Greco. Ara queda acabar d'encerclar el perímetre enjardinat del monument i creuar els dits mentre es desitja que la solució funcioni, atès el fracàs de l'inefable rètol dels 750€.

Dimarts, 11 de juny

"La ética tiene que estar por encima de lo material", afirma des de la convicció l'eminent cardióleg Valentí Fuster, director general del centre cardiovascular Mount Sinai de Nova York. Bona frase pels temps que corren. I difícil d'aplicar. A les meves mans, i agraeixo l'obsequi, El círculo de la motivación, el llibre que el metge ha escrit amb la col.laboració de la excel.lent periodista sitgetana Emma Reverter, i on s'hi exposen un munt de reflexions molt interessants, nascudes de l'indiscutible experiència professional i personal del protagonista, i   emmarcades en aquell positivisme de manual d'autoajuda tan propi de la cultura nordamericana, que el doctor compensa amb la recreació de moments difícils que li exigiren posar els peus a terra, reflexionar i avançar. Hom acaba convençut de la necessitat de discursos així, que, obertament, reneguen de les concepcions de la vida basades en la superficial, hedonista i enlluernadora ambició per l'èxit professional i el reconeixement social, sense comptar amb el valor dels intangibles emocionals. Condensa el sentit final de l'obra una frase de l'arquebisbe de Rochester Fulton Sheen, que Valentí Fuster es fa seva: "Si no vivim com pensem, aviat començarem a pensar en com vivim".  

Dissabte, 15 de juny. Matí

Un trio d'exposicions que paga la pena. Al Miramar les dues primeres. A la planta baixa l'antològica dels quatre germans Albors, comissariada per Beli Artigas, ara en plena tasca de recopilació de Serranos. La multitud que s'aplegà al vestíbul durant la cerimònia inaugural demostra que la nissaga és a parts iguals apreciada en el vessant artístic i estimada per el vincle sitgetà de les seves obres. Des de les fotografies d'en Jesús, a la descoberta d'un grapat de sensacionals pintures d'en Jordi, passant per l'esperit més cartesià de l'Agustí i l'optimista vitalitat d'en Lluís, el conjunt demana una visita pausada, durant la qual el visitant tindrà l'ocasió de desempolsegar un munt de records bonics. I al pis de dalt, al costat d'altres troballes destacables, llueix en una vitrina ad hoc la mandíbula de Neandertal de la cova del gegant, que mossèn Santiago Casanova va descobrir fa 60 anys, i que la resta de mortals començàrem a valorar arran de la visita a l'arxiu històric dels arqueòlegs Joan Daura i Montserrat Sanz. I els estudis certifiquen que la peça té 52.300 anys, i una vàlua incalculable per la seva singularitat. Aquell individu va viure en un indret no engolit pel mar, envoltat d'un prat d'extensió quilomètrica, on hi campaven hienes i cavalls salvatges... Molt abans que Altamira, molt abans que gairebé tot. Molt abans que Sitges es digués Sitges.... Valgui el que s'ha aconseguit i s'està aconseguint saber, per tot allò que no arribarà a saber-se mai.

I la infatigable i amabilíssima amfitriona Àngels Pí ha aconseguit portar a casa seva al Fortuny de petit format. Fins al 5 de juliol la galeria Àgora 3 presenta  Homenatge a Fortuny, una mostra que recull part de les obres exposades a Valladolid a començaments del 2013, i que ja s'havien exposat a casa nostra el 2004, corresponents a la col.lecció de la vídua de l'artista Cecília de Madrazo. Al costat de la colossal batalla de Tetuán, motiu d'una important iniciativa al MNAC, el Carnaval al Corso de Roma té una mida infinitesimal. Una filigrana en tamany postal, ampulosament emmarcada, i acompanyada d'una bona col.lecció d'esbossos preparatoris de l'autor de La Vicaria. Joies en miniatura....

Tarda

A Marganell, el petit poblet de 400 habitants als peus de Montserrat d'on surt bona part del mató que es ven al monestir, la Unió Esportiva Sitges va aconseguir capgirar un marcador advers i guanyar la promoció d'ascens a segona catalana.  Al capdavant de l'equip Manel Rodriguez, l'home a qui el destí, d'una manera cíclica, ha col.locat a la banqueta del Sitges en èpoques de crisi. Un supervivent amb la motxilla plena d'experiències que, ara, també han servit per a conduir un equip que ha destacat pel seu joc, segons diuen els que hi entenen. Durant la propera temporada, a Manel el fiscalitzaran en una plaça complicada. I Jordi Serra tampoc no ho tindrà fàcil. L'esperit del seu pare l'observarà cada quinze dies des de l'altre costat de les graderies d'Aiguadolç com si el temps no hagués passat..... Sort als dos.

Bona revetlla!

Crònica local
Eco de Sitges, 14 de juny

L’elefant blanc en liquidació

La comissió jurídica assessora, ja saben aquell òrgan consultiu del govern de la Generalitat que revisa d'ofici actes administratius, reglaments o contractes de l'administració de la Generalitat i de les administracions locals, i que vàrem conèixer arran del pronunciament sobre l'adjudicació de la reforma de la reforma dels museus, va emetre un extens dictamen de 28 pàgines, datat el passat 23 de maig, que conclou així: "s'informa desfavorablement sobre la revisió d'ofici de l'acord del ple de l'Ajuntament de Sitges, de 19 d'abril del 2010, relatiu al contracte d'arrendament per a ús diferent del d'habitatge, signat entre l'Ajuntament i 'Sitges Reference centre d'oficines, S.A' (...) i a la signatura del contracte de 22 de juliol de 2010, que formalitza aquest contracte". Amb la decisió dels juristes es tomba, de facto, una de les possibilitats que tenia l'Ajuntament d'evitar pagar l'enorme quantitat de lloguer pendent de l'edifici Sitges Reference. Abans de seguir, val la pena agafar els números absoluts sense cataplasmes. Tal com raja. El setembre del 2012, i d'acord amb la valoració feta per l'administrador concursal, el cost mensual de l'edifici s'elevava a 64.847,51€ i l'Ajuntament devia aleshores en concepte de lloguer 771.058€, havent de satisfer unes quotes mensuals de 36.931€. A aquestes xifres caldria afegir la indemnització per desistiment del contracte, estipulada amb la meitat de cada mensualitat fins arribar a l'any 2020. O sia, prop de 70 quotes de 18.465€, mes amunt mes avall. No cal que agafin la calculadora. Surt una xifra desorbitada que només una esforçada negociació pot salvar en part.

Despullada de context, la informació fa tremolar, si no fos perquè ens podem agafar al consol dels ximples que és, en el fons, pensar que de totes les solucions de futur per al Reference no n'hi ha cap que passi per no pagar. Cap surt de franc. Ans al contrari. Gairebé els diria que es tracta d'escollir entre pagar molt, i pagar moltíssim. D'assumir el mal menor d'un mal major. En l'arena política -poc donada al pragmatisme i si a la defensa de posicions monolítiques que els manuals obliguen a mantenir fins al final- s'han trobat dues estratègies oposades, defensades amb força per l'equip de govern i per el PSC. Els socialistes han fet valer sempre la necessitat de recapitalitzar la societat, en base a la justificació de l'actual funció de l'immoble i al convenciment de no voler deixar perdre un (futur) patrimoni públic que, per altra banda, exigeix una despesa que pocs analistes definirien com a sostenible. I el govern ha apostat, tot i la delicada posició de la casa gran en aquest trencaclosques, per acabar amb una història que consideren del tot inviable, assumint-ne les conseqüències, que no son poques començant per les jurídiques…. Un petit salt mortal sense xarxa, i amb revessos judicials, que s’ha afegit a un context kafkià. Vet aquí una societat declarada en concurs de creditors i formada, a percentatges iguals, per la constructora Altiare -antiga Proinosa- i Sitges Model XXI, l'empresa municipal d’un Ajuntament, el nostre, que viu ofegat per un draconià pla d'ajust, i que deu a la societat de referència un congo, entre lloguer, deutes a proveïdors i el sursum corda, per no parlar de la hipoteca faraònica que també va inclosa en el gec global. Després d’haver-ne parlat en tantes ocasions, hom arriba a la conclusió que l’únic que veritablement és del poble en el cas del Reference és el deute. Bé, el deute i el terreny que ocupa l’edifici, que l’Ajuntament va donar a compte de la inversió inicial del projecte i que, per tant, el podem considerar pagat, o perdut, o ambdues coses.

El que està clar, doncs, és que tocarà obrir la caixa comuna per a treure bitllets. Quants? En paral.lel a la el.laboració del dictamen de la comissió jurídica assessora, hi ha hagut moviments de toga als despatxos. Per a resumir-ho, perquè cal resumir, la justicia li reclama a Altiare el pagament de 540.000€ pendents de l’aportació inicial al capital de la societat, i, si tot es posa de cara, és probable que, gràcies a la valuosa aportació dels serveis juridics municipals, pugui acordar-se entre la corporació i l’administració concursal, amb el vist i plau de la jutgessa -quelcom impossible fa mesos arran de la demanda interposada vers l’Ajuntament pel propi administrador concursal- una quantitat propera als 600.000€ per a liquidar el concurs, xifra prou allunyada dels dos milions i mig que, entre una cosa i una altra, se li exigien a la institució. Si les converses prosperen, en el marc d'una quitança general que tothom haurà d'acceptar, es donarà el dol del nostre elefant blanc per acomiadat, i l'edifici pot acabar engrossint la llista d'actius tòxics de Bankia.

I la tresoreria municipal té 600.000 euros? Els té més ara que fa un any, però segur que el fet de pensar en haver-los d’utilitzar tal i com estan les coses no és plat de gust. Sense poder assegurar el final definitiu de la història, retrobo una reflexió que ve relacionada amb tots i cadascun dels casos que apel.len, directament, a la gestió d’allò públic. A la ciutadania se li demana, a cop d’esforços impositius, que comprengui l’actual situació financera que pateix l’Ajuntament, i l’òbvia necessitat de redreçar-la. En canvi, paradoxalment, als governants cada cop els costa més respondre a les queixes raonades d’una majoria que pot dir, en veu alta i clara, que no té cap responsabilitat directa en casos com el del Reference, i, es lamenta, carregada de raons, d’haver de pagar per les conseqüències d’aquella “gestión municipal que se nos antoja cuanto menos que arriesgada” com definí la fiscalia provincial de Barcelona en el seu dia. S’imposa, doncs, una reflexió molt profunda, que va més enllà de la militància visceral i exigeix als polítics, del passat, del present i del futur, la màxima ortodòxia en el control de les seves accions.

I el nou administrador de l’hospital és…. Fernando Herraiz. Sitgetà de 42 anys, actual director de planificació comercial del Banc Sabadell i professional de trajectòria acadèmica i laboral envejable. Vaja, que al final s’hi han posat tants esforços en la renovació dels patrons veïnals i de l’administrador que haurà sortit una junta del patronat que, amb el currículum a la mà, potser la voldrien a Sant Pau. Bromes apart, ara comença el repte de debò, de portes en fora i de portes endins. Als nous –que hauran de foguejar-se una mica en les batalletes del micromón social del costumista Sitges quotidià- se’ls miraran amb lupa. Als avaladors del procés també.

I acabo. Mentre molts es debaten a l'entorn de la controvèrsia, l'oportunitat i la decisió final que es prendrà sobre la moció de la recuperació dels topònims tradicionals de la plaça del Pou Vedre i del carrer de la Bassa Rodona, els organitzadors de la Gay Pride viuen en una altra lliga. La lliga de la no crisi. Així ho afirma Lluís Enríquez, ànima de la celebració, tot emfatitzant els valors de la convivència i la tolerància com a senyal d’identitat de la festa, sense deixar de banda el notable impacte econòmic que genera. Queden en un segon terme els conflictes veïnals de matinada… Enriquez es mostra sorprès –i confessa que no hi ha hagut cap intenció- pel cert rum rum que ha creat la contraportada del programa, que publicita una de les activitats amb un emfàtic Viva España! sobre un fons ple d’evocacions vetllades a les caravel.les de Colon, els toros, les flamenques, i a un rosari d'imatges pròpies de l'època gloriosa del Spain is different que perfumava als turistes amb Maja y Maderas de Oriente. Desenganyem-nos, algú deu creure, i no li manca raó, que la Gay Pride també és, sobretot, una màquina de fer diners, i, vist així, els tòpics acostumen a no fallar.

Crònica local
Eco de Sitges, 7 de juny

Flors, violes i plataformes

Per darrere dels gegants i per davant de les nenes i nens de la comunió -on no hi mancaren les núvies sense promès formal i els almiralls sense vaixell- el Drac i l’Àliga sortiren a la processó, amb les seves boques reconvertides en primaverals jardineres curulles de flor per a servir a la representació tradicional i genuïna de la celebració. Una estampa que no ha desagradat com era previsible, però a la qual servidor li costa trobar l'encaix en el desenvolupament actual del seguici del santissim sagrament. Per la resta, aquest ha tornat a ésser un Corpus de mèrit, tenint en compte tots els condicionants. En conseqüència, l'anàlisi ha de prioritzar l'esforç col.lectiu, des del de la comissió proposant activitats complementàries que consolidin un programa que dinamitzi la festa, fins als catifaires, grans i petits, als cultivadors de bonsais, a Frederic Montornés i el seu documentadíssim pregó, i a la gent de la Jove de Sitges. No defujo el posicionament dels qui, amb tota la raó, creuen que el Corpus mereix un Cap de la Vila millor, però està clar que amb un mes de marge, i en el context esmentat, els miracles tenen altres camins.

Dimecres, 29 de maig

Sobre les regles formals que han de regir el desenvolupament d'una protesta no hi ha gran cosa escrita. Llevat dels singulars casos de manifestacions silencioses, per se, una protesta de grup -es destini a exposar un missatge o a aconseguir una reivindicació o a ambdúes coses- acostuma a expressar-se des de la vehemència i una intuïble, o contundent, visceralitat abrandada, representada a través d'aquell llenguatge, gestos, sorolls i expressions pròpies que son conegudes per tothom. Si no fos així, no seria una protesta tal i com la tenim tipificada. Protestar, doncs, és un exercici tant vell com la història de la humanitat i trobaríem un rosari d'invectives més o menys gruixudes suficients per a omplir un diccionari de males paraules. Miquel Forns no és ni serà el primer ni l'últim alcalde escridassat en un acte públic, es digui audiència, reunió de barri o sessió plenària. Fins i tot els diria que en l'escridassòmetre sitgetà del darrer quart de segle, Jordi Serra i Pere Junyent s'enduen la màxima puntuació. Probablement, això no consoli ningú, perquè les escenes tensionades mai son edificants de veure, per bé que ajuden a contextualitzar els escenaris inherents a l'exercici de la gestió pública quan van maldades. I vagin a saber si alguns dels qui escridassaren al batlle socialista aleshores, lamenten avui que s'escridassi al convergent, i viceversa. Serra va viure la pressió popular contra el pàrquing de la Fragata, l'augment de l'IBI o els primers projectes de regeneració de platges. Junyent s'esgotà davant el posicionament de molts ciutadans vers la imatge de la vila massificada, arran del procés de redacció del pla general. En un to menys cantellut, Baijet trobà als responsables de la plataforma dels museus i al render de la façana de mar de Maricel reproduït per totes bandes, i ara son els membres de la dels impostos i serveis justos els qui collen l'equip de govern. Si mai algú fa un estudi sobre els col.lectius de vilatans, d'abans i d'ara, que s'agrupen o s'agruparen per una causa reivindicativa trobarà, amb matisos, un grapat de punts en comú entre ells. El primer és obvi. En la majoria d'ocasions una plataforma neix de l'emprenyament ciutadà, dirigit al o als responsables del fet o fets que l'han provocat. És difícil convèncer a un emprenyat. En alguns casos, quan hi juguen els intangibles emocionals, és batalla perduda. I és que les sensacions també mouen l’esperit de les plataformes. I en un context especialment dur amb la classe política, criticada i criticable per un grapat de motius, hi ha molts ciutadans disposats a exercir el seu dret a la queixa, o, directament, a utilitzar als edils, d’aquí o de fora, com a blanc de la seva frustració diària. Hi ha, no cal ni dir-ho, molta gent emprenyada en general, i emprenyada amb els càrrecs públics o electes en particular, més enllà d’una representativitat que ningú no els pot negar.

En base al clàssic principi d'acció-reacció, qui mana veu en qui qüestiona la seva actuació un enemic potencial davant del qui cal fer alguna cosa: callar, parlar o replicar bàsicament. Segons la dimensió que prengui l'assumpte, el factor ideològic entrarà en escena. D'aquí que sigui moneda corrent que una de les parts vengui la desvinculació partidista com a valor, mentre que l'altra no pugui deixar de veure-hi, precisament, alguna suposada mà oculta que mou els fils de la protesta, vinculada o vinculable amb els contrincants a les urnes, per mor d’aquella rendibilitat electoral que no pot menystenir-se. Els fets també juguen a favor d’aquesta hipòtesi, si tenim en compte que més d’un representant de plataforma ha acabat a la cadira de regidor. No hi haurà plataforma que acusi al govern de torn de manca de diàleg, ni govern de torn que acusi a plataforma de poca voluntat de dialogar, d’entendre i de solidaritzar-se amb la casuística amb la qual s’enfronta. Tampoc entre governs i plataformes hi haurà coincidències a l'hora de contrastar dades, perquè els arguments no sempre juguen en la mateixa lliga. Amb intenció o sense, mai es coincidirà en una única veritat, perquè tampoc a ningú li interessa reconèixer les pròpies errades ni jugar o ensenyar les mateixes cartes. Entre la informació que costa de donar i la mal donada cavalquen, molt sovint, les polèmiques sobre la veracitat dels continguts que el poble rep entre la confusió, l’escepticisme i el recel. I, finalment, també molt sovint les plataformes apleguen als veïns més beligerants i actius, que no sempre son els nascuts a Sitges, sinó que hi ha un gruix de població arribada arran del procés de creixement que es mostra especialment pragmàtica, exigent, i de vegades inflexible pel que fa a problemes, neguits o queixes que molts nadius han assumit des d’una certa resignació cristiana.

Una barreja d’aquests ingredients pot servir per a descriure el desencontre  entre la Plataforma ciutadana per uns impostos i serveis justos, que aplega hores d’ara 22 entitats i associacions -malgrat que se n’han desmarcat Oasi i la Llevantina per entendre que el tarannà actual no respon a l’esperit constructiu inicial- i el govern. La secció li retreu a la plataforma que, davant dels dubtes a l’hora d’analitzar determinades dades sensibles, hagi tirat pel dret sense ponderar-ne les conseqüències. Equivocar-se és humà, però una equivocació no contrastada pot esdevenir una mentida demagògica que desacrediti al missatge i al missatger. I se n’han dit. I al govern –que juga amb l’avantatge obvi del coneixement de primera mà d'allò que passa i li correspon una actitud exemplaritzant-  se li pot recriminar que no s’hagi explicat amb el detall i la claredat exigibles. No fou estètic –o com a mínim difícilment comprensible sinó s’invoca a la casualitat o a la providència- que l’endemà de la darrera reunió amb els representants de la plataforma s’anunciés la rebaixa de la taxa d’escombraries i de la plusvàlua pel 2014, tot justificant que la decisió no tenia res a veure amb les negociacions mantingudes amb el col.lectiu. I tampoc no fou encertat reblar un comunicat institucional anunciant accions legals davant de les reiterades falsedats expressades per la plataforma, quan, paradoxalment, se’n responia a una d’elles, referida a un parell de remuneracions, amb una afirmació que amagava dades especialment significatives a l’entorn de l’assumpte. Entre les mentides i les veritats racionades estratègicament no n’escullo cap de les dues.

I acabo amb un apunt pendent de desenvolupar. La comissió jurídica assessora no ha avalat l’estratègia de l’Ajuntament de sol.licitar la nul.litat de l’acord de ple que aprovà el contracte de lloguer de l’edifici Sitges Reference l’any 2010. Si res no canvia, i deixant de banda les sortides negociades, la institució haurà de satisfer l’import que deu, quantificat en…..