dijous, 6 de juny de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 7 de juny



Flors, violes i plataformes

Per darrere dels gegants i per davant de les nenes i nens de la comunió -on no hi mancaren les núvies sense promès formal i els almiralls sense vaixell- el Drac i l’Àliga sortiren a la processó, amb les seves boques reconvertides en primaverals jardineres curulles de flor per a servir a la representació tradicional i genuïna de la celebració. Una estampa que no ha desagradat com era previsible, però a la qual servidor li costa trobar l'encaix en el desenvolupament actual del seguici del santissim sagrament. Per la resta, aquest ha tornat a ésser un Corpus de mèrit, tenint en compte tots els condicionants. En conseqüència, l'anàlisi ha de prioritzar l'esforç col.lectiu, des del de la comissió proposant activitats complementàries que consolidin un programa que dinamitzi la festa, fins als catifaires, grans i petits, als cultivadors de bonsais, a Frederic Montornés i el seu documentadíssim pregó, i a la gent de la Jove de Sitges. No defujo el posicionament dels qui, amb tota la raó, creuen que el Corpus mereix un Cap de la Vila millor, però està clar que amb un mes de marge, i en el context esmentat, els miracles tenen altres camins.

Dimecres, 29 de maig
Sobre les regles formals que han de regir el desenvolupament d'una protesta no hi ha gran cosa escrita. Llevat dels singulars casos de manifestacions silencioses, per se, una protesta de grup -es destini a exposar un missatge o a aconseguir una reivindicació o a ambdúes coses- acostuma a expressar-se des de la vehemència i una intuïble, o contundent, visceralitat abrandada, representada a través d'aquell llenguatge, gestos, sorolls i expressions pròpies que son conegudes per tothom. Si no fos així, no seria una protesta tal i com la tenim tipificada. Protestar, doncs, és un exercici tant vell com la història de la humanitat i trobaríem un rosari d'invectives més o menys gruixudes suficients per a omplir un diccionari de males paraules. Miquel Forns no és ni serà el primer ni l'últim alcalde escridassat en un acte públic, es digui audiència, reunió de barri o sessió plenària. Fins i tot els diria que en l'escridassòmetre sitgetà del darrer quart de segle, Jordi Serra i Pere Junyent s'enduen la màxima puntuació. Probablement, això no consoli ningú, perquè les escenes tensionades mai son edificants de veure, per bé que ajuden a contextualitzar els escenaris inherents a l'exercici de la gestió pública quan van maldades. I vagin a saber si alguns dels qui escridassaren al batlle socialista aleshores, lamenten avui que s'escridassi al convergent, i viceversa. Serra va viure la pressió popular contra el pàrquing de la Fragata, l'augment de l'IBI o els primers projectes de regeneració de platges. Junyent s'esgotà davant el posicionament de molts ciutadans vers la imatge de la vila massificada, arran del procés de redacció del pla general. En un to menys cantellut, Baijet trobà als responsables de la plataforma dels museus i al render de la façana de mar de Maricel reproduït per totes bandes, i ara son els membres de la dels impostos i serveis justos els qui collen l'equip de govern. Si mai algú fa un estudi sobre els col.lectius de vilatans, d'abans i d'ara, que s'agrupen o s'agruparen per una causa reivindicativa trobarà, amb matisos, un grapat de punts en comú entre ells. El primer és obvi. En la majoria d'ocasions una plataforma neix de l'emprenyament ciutadà, dirigit al o als responsables del fet o fets que l'han provocat. És difícil convèncer a un emprenyat. En alguns casos, quan hi juguen els intangibles emocionals, és batalla perduda. I és que les sensacions també mouen l’esperit de les plataformes. I en un context especialment dur amb la classe política, criticada i criticable per un grapat de motius, hi ha molts ciutadans disposats a exercir el seu dret a la queixa, o, directament, a utilitzar als edils, d’aquí o de fora, com a blanc de la seva frustració diària. Hi ha, no cal ni dir-ho, molta gent emprenyada en general, i emprenyada amb els càrrecs públics o electes en particular, més enllà d’una representativitat que ningú no els pot negar.

En base al clàssic principi d'acció-reacció, qui mana veu en qui qüestiona la seva actuació un enemic potencial davant del qui cal fer alguna cosa: callar, parlar o replicar bàsicament. Segons la dimensió que prengui l'assumpte, el factor ideològic entrarà en escena. D'aquí que sigui moneda corrent que una de les parts vengui la desvinculació partidista com a valor, mentre que l'altra no pugui deixar de veure-hi, precisament, alguna suposada mà oculta que mou els fils de la protesta, vinculada o vinculable amb els contrincants a les urnes, per mor d’aquella rendibilitat electoral que no pot menystenir-se. Els fets també juguen a favor d’aquesta hipòtesi, si tenim en compte que més d’un representant de plataforma ha acabat a la cadira de regidor. No hi haurà plataforma que acusi al govern de torn de manca de diàleg, ni govern de torn que acusi a plataforma de poca voluntat de dialogar, d’entendre i de solidaritzar-se amb la casuística amb la qual s’enfronta. Tampoc entre governs i plataformes hi haurà coincidències a l'hora de contrastar dades, perquè els arguments no sempre juguen en la mateixa lliga. Amb intenció o sense, mai es coincidirà en una única veritat, perquè tampoc a ningú li interessa reconèixer les pròpies errades ni jugar o ensenyar les mateixes cartes. Entre la informació que costa de donar i la mal donada cavalquen, molt sovint, les polèmiques sobre la veracitat dels continguts que el poble rep entre la confusió, l’escepticisme i el recel. I, finalment, també molt sovint les plataformes apleguen als veïns més beligerants i actius, que no sempre son els nascuts a Sitges, sinó que hi ha un gruix de població arribada arran del procés de creixement que es mostra especialment pragmàtica, exigent, i de vegades inflexible pel que fa a problemes, neguits o queixes que molts nadius han assumit des d’una certa resignació cristiana.

Una barreja d’aquests ingredients pot servir per a descriure el desencontre  entre la Plataforma ciutadana per uns impostos i serveis justos, que aplega hores d’ara 22 entitats i associacions -malgrat que se n’han desmarcat Oasi i la Llevantina per entendre que el tarannà actual no respon a l’esperit constructiu inicial- i el govern. La secció li retreu a la plataforma que, davant dels dubtes a l’hora d’analitzar determinades dades sensibles, hagi tirat pel dret sense ponderar-ne les conseqüències. Equivocar-se és humà, però una equivocació no contrastada pot esdevenir una mentida demagògica que desacrediti al missatge i al missatger. I se n’han dit. I al govern –que juga amb l’avantatge obvi del coneixement de primera mà d'allò que passa i li correspon una actitud exemplaritzant-  se li pot recriminar que no s’hagi explicat amb el detall i la claredat exigibles. No fou estètic –o com a mínim difícilment comprensible sinó s’invoca a la casualitat o a la providència- que l’endemà de la darrera reunió amb els representants de la plataforma s’anunciés la rebaixa de la taxa d’escombraries i de la plusvàlua pel 2014, tot justificant que la decisió no tenia res a veure amb les negociacions mantingudes amb el col.lectiu. I tampoc no fou encertat reblar un comunicat institucional anunciant accions legals davant de les reiterades falsedats expressades per la plataforma, quan, paradoxalment, se’n responia a una d’elles, referida a un parell de remuneracions, amb una afirmació que amagava dades especialment significatives a l’entorn de l’assumpte. Entre les mentides i les veritats racionades estratègicament no n’escullo cap de les dues.

I acabo amb un apunt pendent de desenvolupar. La comissió jurídica assessora no ha avalat l’estratègia de l’Ajuntament de sol.licitar la nul.litat de l’acord de ple que aprovà el contracte de lloguer de l’edifici Sitges Reference l’any 2010. Si res no canvia, i deixant de banda les sortides negociades, la institució haurà de satisfer l’import que deu, quantificat en…..