dijous, 13 de juny de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 14 de juny


L’elefant blanc en liquidació

La comissió jurídica assessora, ja saben aquell òrgan consultiu del govern de la Generalitat que revisa d'ofici actes administratius, reglaments o contractes de l'administració de la Generalitat i de les administracions locals, i que vàrem conèixer arran del pronunciament sobre l'adjudicació de la reforma de la reforma dels museus, va emetre un extens dictamen de 28 pàgines, datat el passat 23 de maig, que conclou així: "s'informa desfavorablement sobre la revisió d'ofici de l'acord del ple de l'Ajuntament de Sitges, de 19 d'abril del 2010, relatiu al contracte d'arrendament per a ús diferent del d'habitatge, signat entre l'Ajuntament i 'Sitges Reference centre d'oficines, S.A' (...) i a la signatura del contracte de 22 de juliol de 2010, que formalitza aquest contracte". Amb la decisió dels juristes es tomba, de facto, una de les possibilitats que tenia l'Ajuntament d'evitar pagar l'enorme quantitat de lloguer pendent de l'edifici Sitges Reference. Abans de seguir, val la pena agafar els números absoluts sense cataplasmes. Tal com raja. El setembre del 2012, i d'acord amb la valoració feta per l'administrador concursal, el cost mensual de l'edifici s'elevava a 64.847,51€ i l'Ajuntament devia aleshores en concepte de lloguer 771.058€, havent de satisfer unes quotes mensuals de 36.931€. A aquestes xifres caldria afegir la indemnització per desistiment del contracte, estipulada amb la meitat de cada mensualitat fins arribar a l'any 2020. O sia, prop de 70 quotes de 18.465€, mes amunt mes avall. No cal que agafin la calculadora. Surt una xifra desorbitada que només una esforçada negociació pot salvar en part.

Despullada de context, la informació fa tremolar, si no fos perquè ens podem agafar al consol dels ximples que és, en el fons, pensar que de totes les solucions de futur per al Reference no n'hi ha cap que passi per no pagar. Cap surt de franc. Ans al contrari. Gairebé els diria que es tracta d'escollir entre pagar molt, i pagar moltíssim. D'assumir el mal menor d'un mal major. En l'arena política -poc donada al pragmatisme i si a la defensa de posicions monolítiques que els manuals obliguen a mantenir fins al final- s'han trobat dues estratègies oposades, defensades amb força per l'equip de govern i per el PSC. Els socialistes han fet valer sempre la necessitat de recapitalitzar la societat, en base a la justificació de l'actual funció de l'immoble i al convenciment de no voler deixar perdre un (futur) patrimoni públic que, per altra banda, exigeix una despesa que pocs analistes definirien com a sostenible. I el govern ha apostat, tot i la delicada posició de la casa gran en aquest trencaclosques, per acabar amb una història que consideren del tot inviable, assumint-ne les conseqüències, que no son poques començant per les jurídiques…. Un petit salt mortal sense xarxa, i amb revessos judicials, que s’ha afegit a un context kafkià. Vet aquí una societat declarada en concurs de creditors i formada, a percentatges iguals, per la constructora Altiare -antiga Proinosa- i Sitges Model XXI, l'empresa municipal d’un Ajuntament, el nostre, que viu ofegat per un draconià pla d'ajust, i que deu a la societat de referència un congo, entre lloguer, deutes a proveïdors i el sursum corda, per no parlar de la hipoteca faraònica que també va inclosa en el gec global. Després d’haver-ne parlat en tantes ocasions, hom arriba a la conclusió que l’únic que veritablement és del poble en el cas del Reference és el deute. Bé, el deute i el terreny que ocupa l’edifici, que l’Ajuntament va donar a compte de la inversió inicial del projecte i que, per tant, el podem considerar pagat, o perdut, o ambdues coses.

El que està clar, doncs, és que tocarà obrir la caixa comuna per a treure bitllets. Quants? En paral.lel a la el.laboració del dictamen de la comissió jurídica assessora, hi ha hagut moviments de toga als despatxos. Per a resumir-ho, perquè cal resumir, la justicia li reclama a Altiare el pagament de 540.000€ pendents de l’aportació inicial al capital de la societat, i, si tot es posa de cara, és probable que, gràcies a la valuosa aportació dels serveis juridics municipals, pugui acordar-se entre la corporació i l’administració concursal, amb el vist i plau de la jutgessa -quelcom impossible fa mesos arran de la demanda interposada vers l’Ajuntament pel propi administrador concursal- una quantitat propera als 600.000€ per a liquidar el concurs, xifra prou allunyada dels dos milions i mig que, entre una cosa i una altra, se li exigien a la institució. Si les converses prosperen, en el marc d'una quitança general que tothom haurà d'acceptar, es donarà el dol del nostre elefant blanc per acomiadat, i l'edifici pot acabar engrossint la llista d'actius tòxics de Bankia.

I la tresoreria municipal té 600.000 euros? Els té més ara que fa un any, però segur que el fet de pensar en haver-los d’utilitzar tal i com estan les coses no és plat de gust. Sense poder assegurar el final definitiu de la història, retrobo una reflexió que ve relacionada amb tots i cadascun dels casos que apel.len, directament, a la gestió d’allò públic. A la ciutadania se li demana, a cop d’esforços impositius, que comprengui l’actual situació financera que pateix l’Ajuntament, i l’òbvia necessitat de redreçar-la. En canvi, paradoxalment, als governants cada cop els costa més respondre a les queixes raonades d’una majoria que pot dir, en veu alta i clara, que no té cap responsabilitat directa en casos com el del Reference, i, es lamenta, carregada de raons, d’haver de pagar per les conseqüències d’aquella “gestión municipal que se nos antoja cuanto menos que arriesgada” com definí la fiscalia provincial de Barcelona en el seu dia. S’imposa, doncs, una reflexió molt profunda, que va més enllà de la militància visceral i exigeix als polítics, del passat, del present i del futur, la màxima ortodòxia en el control de les seves accions.

I el nou administrador de l’hospital és…. Fernando Herraiz. Sitgetà de 42 anys, actual director de planificació comercial del Banc Sabadell i professional de trajectòria acadèmica i laboral envejable. Vaja, que al final s’hi han posat tants esforços en la renovació dels patrons veïnals i de l’administrador que haurà sortit una junta del patronat que, amb el currículum a la mà, potser la voldrien a Sant Pau. Bromes apart, ara comença el repte de debò, de portes en fora i de portes endins. Als nous –que hauran de foguejar-se una mica en les batalletes del micromón social del costumista Sitges quotidià- se’ls miraran amb lupa. Als avaladors del procés també.

I acabo. Mentre molts es debaten a l'entorn de la controvèrsia, l'oportunitat i la decisió final que es prendrà sobre la moció de la recuperació dels topònims tradicionals de la plaça del Pou Vedre i del carrer de la Bassa Rodona, els organitzadors de la Gay Pride viuen en una altra lliga. La lliga de la no crisi. Així ho afirma Lluís Enríquez, ànima de la celebració, tot emfatitzant els valors de la convivència i la tolerància com a senyal d’identitat de la festa, sense deixar de banda el notable impacte econòmic que genera. Queden en un segon terme els conflictes veïnals de matinada… Enriquez es mostra sorprès –i confessa que no hi ha hagut cap intenció- pel cert rum rum que ha creat la contraportada del programa, que publicita una de les activitats amb un emfàtic Viva España! sobre un fons ple d’evocacions vetllades a les caravel.les de Colon, els toros, les flamenques, i a un rosari d'imatges pròpies de l'època gloriosa del Spain is different que perfumava als turistes amb Maja y Maderas de Oriente. Desenganyem-nos, algú deu creure, i no li manca raó, que la Gay Pride també és, sobretot, una màquina de fer diners, i, vist així, els tòpics acostumen a no fallar.