dijous, 27 de juny de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 28 de juny






Reflexions sobre la rebotiga


Sobre la taula la memòria de l'any 2012 de la fundació Ave Maria. Publicada, circumstàncies obliguen, en un format molt modest, que intueix una difusió més discreta. Malgrat tot, el contingut d'aquest plec de folis demana parar atenció, perquè, d'alguna manera, també representa un baròmetre fidel de la difícil cojuntura actual. Aquí van algunes xifres, darrere de les quals hi ha persones. L'equipament serveix a gairebé 60 residents, que provenen de Vilanova, Barcelona, Ribes, Vilafranca, Sitges i, en menor quantitat, de poblacions del cinturó de la capital catalana, i son atesos per una plantilla superior als 60 treballadors. Al sentit final de la fundació ja fa temps que s'hi afegiren un ampli catàleg de serveis, entre els quals, obligats per la cojuntura, han pres especial rellevància els destinats a ajudar a les persones majors de 55 anys, veïnes nostres, amb discapacitat, sense familia i sense patrimoni. S'han resolt dos casos de desnonament per deute hipotecari, s'ha avançat en la possibilitat d'obtenir pisos de lloguer per a adequar-los a les necessitats d'aquest col.lectiu vulnerable i, en coordinació amb els serveis socials de l'Ajuntament, ha pogut establir-se un conveni amb "La Caixa" per a la cessió de sis pisos a La Plana Est. Tot plegat per a avançar en un camí que té d'altres objectius de major volada, com la creació d'un centre d'alt nivell -que pretenen altres municipis i que Sitges s'hauria d'espavilar si no vol que voli- destinat a la investigació de programari destinat a robots humanoides que es dedicarien al suport de persones discapacitades en les tasques casolanes bàsiques. El que en aquest àmbit podran fer les màquines en el futur, té quelcom de miraculós i trascendent que se'ns escapa. Finalment, hi ha un projecte per a reconvertir la masia de Can Vinyals -aquella que fou motiu de bescanvi per l'alçada de l'hotel de l'avinguda Sofia- en una petita residència per a discapacitats amb tots els serveis. El passat mes de març s'entregà tota la documentació a l'Ajuntament, inclosos els plànols del projecte, però no hi ha hagut senyals de vida fins ara. Precisament, el balanç del 2012 es mostra molt decebut amb els responsables municipals, a l'hora de valorar la voluntat d'executar acords de ple importants per a la fundació. El paràgraf és prou clar a l'hora de fer referència implícita a aquell terreny de Vallpineda perpètuament pendent de desbloquejar, i que, en principi, també estava destinat a residència. El passat Nadal els responsables de la institució es planyien. Ha passat mig any i el plany continua: "En aquest aspecte, hem estat molt desafortunats amb els responsables del municipi. Durant anys hem esperat infructuosament cessions de terrenys aprovades en ple municipal, i que mai s'han produït. Això ha provocat demores en els nostres projectes i pèrdues de subvencions pel poble, restant oportunitats de noves ocupacions a joves de Sitges. (...) Aquest apartat figura en la memòria 2012 com a justificació de 'projectes no realitzats' amb l'esperança que els lectors de la memòria tinguin més capacitat d'influir en les nostres autoritats que nosaltres mateixos". Queda dit, de nou.

Dijous, 20. Vespre
Per un moment m'ha vingut a la memòria la inauguració del Dolce Sitges l'any 2004, i en especial l'actitud d'Andreu Bosch, que aleshores, tot i ser membre del primer consistori Baijet, es negà en rodó a assistir a la cita per un assumpte d'ètica insalvable que no podia pair. Ha passat una dècada des que fou engolit el molí de Miralpeix per una obra prou qüestionada i acaba d'inaugurar-se, sense grans anuncis ni publicitat, una altra obra no menys controvertida: l'hotel de l'Avinguda Sofia. No em facin dir com és per dins perquè no l'he vist. Si algun dia el destí decideix ésser més benèvol que les invitacions protocolàries ja els ho explicaré. Mentrestant, la pau sembla haver arribat als no-balcons de l'establiment, després de les baralles judicials, i les fotografies des de la talaia de la terrassa, replicades a través de les xarxes socials, respiren aquell clima de conciliació políticament correcta, pròpia dels qui s'han esbatussat als despatxos i avui brinden amb cava una mica salpebrat d'aquella hipocresia subjacent en més d'un somriure impostat per les circumstàncies. Només una mica salpebrat d'hipocresia el cava, tampoc massa, perquè cada càrrec té la seva càrrega, i el mon és ple de servituds i petites obligacions necessàries quan cal servar les formes i el quedar bé. D'aquí que les imatges esdevinguin, per raons òbvies, molt interpretables, mal que sigui per exercitar la xafarderia d'intentar saber qui hi ha anat i qui no, o qui s'ha fotografiat amb qui, en postura ociosa i relaxada de copa a la mà. Òbviament, l'enlluernadora vista que es percep des de dalt no és la mateixa que la contundent, i incompensable, perspectiva a peu de carrer, però em quedo amb la edificant imatge d'aquest acte de contrició entre ambdúes parts antany enfrontades. Ara bé, comptat i debatut, potser hagués preferit que es mantinguessin els balcons, a canvi de no haver d'acceptar la desquiciant i hortera il.luminació nocturna de l'hotel. Un veritable gol en pròpia porta dels gestors públics.

Dissabte, 22. Nit
Se sigui o no militant del procès independentista, o fins i tot de la consulta pel dret a decidir, és innegable que a pocs llocs de Catalunya l'estelada de l'assemblea lluirà com va lluir a la Fragata, amb l'impagable entorn d'una nit de lluna plena. Històricament, la postal ha demostrat no fallar com a escenari natural de qualsevol causa, sigui ideològica, lúdica o tradicional. I aquest cap de setmana no fou l'excepció. Notable assistència -que no multitudinària- a la puntualíssima encesa de les gairebé 2900 espelmes col.locades amb tiralínies en perfecta disposició. Si tot a Catalunya funcionés de manera tan organitzada com la iniciativa del passat dissabte poden donar per segur que no haguéssim arribat a tenir l'aigua al coll ni a plantejar la independència des de la ruïna econòmica. Això sí, la segona equipació del Barça, la de la senyera, ja és ben present als top manta del carrer Parellades....

Diumenge, 23
En el marc dels debats televisius sobre la realitat comarcal de Catalunya que periòdicament organitza el diari Ara al seu web, se'n pot trobar un de molt interessant dedicat al Garraf, moderat per Mònica Terribas, i amb els testimonis de l'alcaldessa de Vilanova i la Geltrú, Neus Lloveras, el periodista Bernat Deltell, el president de l'ADEG, Xavier Cardona, i el restaurador sitgetà i president d'Slow food Garraf, Valen Mongay. El titular de la informació està carregat de sentit comú: La marca Garraf no ven -una veritat com un temple- i el sots titular no es queda curt quan defineix el principal problema del territori vinculant-lo al fet de tractar-se d'una comarca artificial. No hi ha sentiment de pertinença al Garraf. Sí al poble en concret. El repte no és altre, segons els convidats, que retrobar la força del gran Penedès, continuar apostant pel turisme que depassi el concepte de sol i platja, i valorar els productes de proximitat. Caldrà superar molts obstacles. Des de la ressaca dels estralls del boom immobiliari, a la pèrdua de teixit industrial, o l'omnipresent preu abusiu dels peatges....

I tres bones notícies per acabar. N'hi ha, no ho dubtin. Les entitats esportives no hauran de pagar per a l'ús de les instal.lacions municipals, les platges acaben de rebre una aportació de sorra d'urgència, i el festival de cinema ja genera expectació....