dijous, 20 de juny del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 21 de juny


Voler i doler... quan no hi ha diner


"Sitges: marassa pels de fora, madrastra pels de dins"

Oriol Nebleza Raventós
8 de juny


He donat voltes a aquesta frase, penjada a Facebook i rescatada de pressa i corrents abans no fos engolida i oblidada per la compulsiva activitat de la xarxa social per excel.lència. És irònica i brillant. Sintètica. Abstracta. Lapidària i definitòria d'unes sensacions que no son noves, però que tornen cada cop que la vila s'enfronta a les primeres multituds del fort de la temporada amb un cert esperit contradictori atiat per les circumstàncies. Enrere queden les èpoques glorioses del Playa de oro i els souvenirs cañí per a posar sobre els televisors o penjar les claus al rebedor. Avui, aquest Sitges d'establiments reconvertits per uns dies a la causa del Pride -alguns per convicció, d'altres per interès-, que permet sense despentinar-se un inusual i petit castelldefoc a la mitjanit d'un dia feiner, o que es debat sobre si -darrera de la festa i del bon rotllo general- a la gaypride es podien veure algunes estampes en horari d'antiga rúa infantil que molts demanarien mesurar en un altre context, viu, sovint, a cavall entre allò que necessita i allò que voldria. Enmig de la perversa dualitat entre el que s'està disposat a acceptar o a rebutjar per mor dels legítims beneficis econòmics o del retorn en imatge promocional. Així vivim. Temptejant els límits entre el benefici privat i el col.lectiu. Entre la llibertat absoluta que permet l'espai privat i el respecte a la convivència col.lectiva i a les sensibilitats particulars que exigeix l'espai públic. Entre la pressió de les multituds atretes per la imatge d'un poble en estat d'oci i promoció perpètua, i l'obligació de ser condescendents -resignadament condescendents de vegades- amb les inevitables càrregues que això comporta. És el nostre destí, la balança sobre la qual intentem mantenir un equilibri impossible però desitjable, entre la tolerància i la intolerància. La línia molt fina i indelimitable per la seva condició de subjectiva, que es dibuixa sobre una evidència: agradi o no, no es poden satisfer els drets de tothom, sense perjudicar els d'algú. I encara menys els desitjos, els gustos o l'ètica de cadascú. La secció constata, en qualsevol cas, un sentiment de greuge comparatiu per part dels qui creuen que Sitges mostra més laxitud amb les activitats destinades a la promoció del nostre aparador, que no pas amb les que neixen des de la nostra rebotiga.....

I donem les gràcies a la barana Westminster que, almenys en l'àrea on ja ha estat col.locada, ha aconseguit foragitar amb subtilesa i elegància part dels incívics que envolten el Greco. Ara queda acabar d'encerclar el perímetre enjardinat del monument i creuar els dits mentre es desitja que la solució funcioni, atès el fracàs de l'inefable rètol dels 750€.

Dimarts, 11 de juny
"La ética tiene que estar por encima de lo material", afirma des de la convicció l'eminent cardióleg Valentí Fuster, director general del centre cardiovascular Mount Sinai de Nova York. Bona frase pels temps que corren. I difícil d'aplicar. A les meves mans, i agraeixo l'obsequi, El círculo de la motivación, el llibre que el metge ha escrit amb la col.laboració de la excel.lent periodista sitgetana Emma Reverter, i on s'hi exposen un munt de reflexions molt interessants, nascudes de l'indiscutible experiència professional i personal del protagonista, i   emmarcades en aquell positivisme de manual d'autoajuda tan propi de la cultura nordamericana, que el doctor compensa amb la recreació de moments difícils que li exigiren posar els peus a terra, reflexionar i avançar. Hom acaba convençut de la necessitat de discursos així, que, obertament, reneguen de les concepcions de la vida basades en la superficial, hedonista i enlluernadora ambició per l'èxit professional i el reconeixement social, sense comptar amb el valor dels intangibles emocionals. Condensa el sentit final de l'obra una frase de l'arquebisbe de Rochester Fulton Sheen, que Valentí Fuster es fa seva: "Si no vivim com pensem, aviat començarem a pensar en com vivim".  

Dissabte, 15 de juny. Matí
Un trio d'exposicions que paga la pena. Al Miramar les dues primeres. A la planta baixa l'antològica dels quatre germans Albors, comissariada per Beli Artigas, ara en plena tasca de recopilació de Serranos. La multitud que s'aplegà al vestíbul durant la cerimònia inaugural demostra que la nissaga és a parts iguals apreciada en el vessant artístic i estimada per el vincle sitgetà de les seves obres. Des de les fotografies d'en Jesús, a la descoberta d'un grapat de sensacionals pintures d'en Jordi, passant per l'esperit més cartesià de l'Agustí i l'optimista vitalitat d'en Lluís, el conjunt demana una visita pausada, durant la qual el visitant tindrà l'ocasió de desempolsegar un munt de records bonics. I al pis de dalt, al costat d'altres troballes destacables, llueix en una vitrina ad hoc la mandíbula de Neandertal de la cova del gegant, que mossèn Santiago Casanova va descobrir fa 60 anys, i que la resta de mortals començàrem a valorar arran de la visita a l'arxiu històric dels arqueòlegs Joan Daura i Montserrat Sanz. I els estudis certifiquen que la peça té 52.300 anys, i una vàlua incalculable per la seva singularitat. Aquell individu va viure en un indret no engolit pel mar, envoltat d'un prat d'extensió quilomètrica, on hi campaven hienes i cavalls salvatges... Molt abans que Altamira, molt abans que gairebé tot. Molt abans que Sitges es digués Sitges.... Valgui el que s'ha aconseguit i s'està aconseguint saber, per tot allò que no arribarà a saber-se mai.

I la infatigable i amabilíssima amfitriona Àngels Pí ha aconseguit portar a casa seva al Fortuny de petit format. Fins al 5 de juliol la galeria Àgora 3 presenta  Homenatge a Fortuny, una mostra que recull part de les obres exposades a Valladolid a començaments del 2013, i que ja s'havien exposat a casa nostra el 2004, corresponents a la col.lecció de la vídua de l'artista Cecília de Madrazo. Al costat de la colossal batalla de Tetuán, motiu d'una important iniciativa al MNAC, el Carnaval al Corso de Roma té una mida infinitesimal. Una filigrana en tamany postal, ampulosament emmarcada, i acompanyada d'una bona col.lecció d'esbossos preparatoris de l'autor de La Vicaria. Joies en miniatura....

Tarda
A Marganell, el petit poblet de 400 habitants als peus de Montserrat d'on surt bona part del mató que es ven al monestir, la Unió Esportiva Sitges va aconseguir capgirar un marcador advers i guanyar la promoció d'ascens a segona catalana.  Al capdavant de l'equip Manel Rodriguez, l'home a qui el destí, d'una manera cíclica, ha col.locat a la banqueta del Sitges en èpoques de crisi. Un supervivent amb la motxilla plena d'experiències que, ara, també han servit per a conduir un equip que ha destacat pel seu joc, segons diuen els que hi entenen. Durant la propera temporada, a Manel el fiscalitzaran en una plaça complicada. I Jordi Serra tampoc no ho tindrà fàcil. L'esperit del seu pare l'observarà cada quinze dies des de l'altre costat de les graderies d'Aiguadolç com si el temps no hagués passat..... Sort als dos.

Bona revetlla!