dijous, 4 de juliol de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 5 de juliol

Equador

"Us veieu igual? creieu que us veuen igual que sempre?
Jo he intentat que l'ofici d'alcaldia no influís necessàriament en la meva persona (...) I està avisada la família. Està avisada la parella. Estan avisats els amics, que si en algún moment detecten que això afecta a la meva persona, automàticament m'avisin per a que prengui alguna decisió."

Miquel Forns, 11 de juny.

Cal creure, llegides les declaracions de l'alcalde, que el seu entorn proper no ha donat senyals d'alerta vers una deriva de caràcter que l'obligui a prendre qualsevol determini. Com la secció va apuntar l'any passat, arran de l'audiència pública d'aleshores, el principal risc d'un batlle està en caure en la síndrome del despatx. En la temptació de creure que, fora dels límits físics i intel.lectuals de la casa de la vila, i de les parets de la sala de juntes, les veritats son menys veritats pel simple fet que venen de fora. En molts casos serà així, però en d'altres no, com tampoc la vida ha demostrat que es pugui posar la mà al foc per molts processos emparats per l'administració, pel simple fet que no sempre es poden garantir. Amigues i amics, benvingudes i benvinguts a la travessa de l'Equador. Han passat dos anys de la constitució de l'Ajuntament de l'actual legislatura. Han passat dos anys, doncs, del jurament de l'home que somniava ser alcalde, i d'aquell discurs de la bicicleta que no podia aturar-se. Dos anys que han esbravat la part il.lusòria d'aquella il.lusió inicial en el marc d'una època marcada per la crisi impenitent, econòmica, política i de valors. En aquest Sitges que cavalca de festa en festa sense descans ni temps per a pensar massa, el mecaguntot general ha condicionat, quan no qüestionat sense embuts, la percepció de les coses, les accions i les persones, amarant-les, molt sovint, d'una negativitat justificada però perversa per paralitzadora. Forns i la nova majoria s'han enfrontat, probablement, a un dels períodes més difícils de la democràcia municipal recuperada. I no perquè no s'hagin viscut etapes prèvies amb pressupostos més minsos, o amb una vida política infinitament més crispada que l'actual, sinó perquè venim d'una dècada llarga d'excessos -agafin el mot des del vessant més ampli possible- i posar el fre i la marxa enrera davant l'evidència té quelcom de traumàtic per naturalesa, fins al punt que els mèrits de gestió dels qui governen - que poden ser majors o menors, però que han existit i existeixen- queden i quedaran enxiquits davant de la consciència col.lectiva que creu que qui mana ja sabia on es ficava abans de ficar-s'hi, i dels esforços incompensables, i no sempre justificables, que s'estan demanant a la ciutadania, per no parlar de les petites o grans coses de la vida diària que esperen solució, o de les capacitats dels regidors per a resoldre-les. Més enllà de la valorable i necessària contenció del deute, dels museus, de la biblioteca, del salvavides turístic, de les platges i el passeig Balmins, dels titulars intencionadament positivistes i del que s'hi vulgui afegir, el que ja sembla clar, travessat l'Equador de la legislatura, és que tot es viu amb una sensació de contenció fastiguejada per les circumstàncies que atenallen arreu, i per la manifesta malfiança dels ciutadans vers una classe política en hores baixes -i sense líders que arrosseguin des del convenciment- que cavalca entre la necessitat de donar respostes a un munt de necessitats, mentre segueix incapaç de sacsejar els fonaments d'un sistema carregat d'incoherències i greuges, per acció o omissió dels qui el regeixen. Anys enrere, a aquestes alçades ja es començaven a plantejar estratègies i a posicionar candidats per a les properes municipals. Avui ni això. Pesen massa les herències del passat. Pesen massa les obligacions del present, i l'incertesa d'un futur que ningú no pot garantir, però que estem obligats a veure amb esperança.

Si jo fos alcalde de Sitges, proclamava fa 80 anys des de les pàgines de La Publicitat Carles Soldevila, un noucentista modèlic com el definí Vicenç Pagès, o un promotor cultural, que va participar fervorosament en civilitzar la seva època sense treure's els guants de seda que el protegien del contacte amb la brutícia i la realitat com el va descriure Ponç Puigdevall. El Baluard de Sitges del 10 de setembre de 1933 -l'any de la inauguració del Cau Ferrat o de l'hotel Terramar- publicava a primera pàgina la mateixa prèdica florida sota el títol de referència, pronunciada des de la llibertat del visitant assidu deslligat de compromisos. Només així, Soldevila podia confessar sense cap mena de recança que "tot endeutant l'erari municipal, i tot castigant la butxaca dels veïns directament afectats per la millora, urbanitzaria el Passeig de la Ribera, el pavimentaria amb asfalt, l'anivellaria, suprimiria els indecorosos vaivens". Després de desitjar l'enderroc del desuet, tronat i malencònic (sic) pavelló de mar -el destí l'escoltà i el cremà l'any següent- l'article s'esplaia en la pobra imatge del paisatge que contempla: "Igualment, treuria tots els quioscos i quiosquets, permanents i adventicis, totes les barraques que obstrueixen la vista de la mar. Déu meu, la gent ve a Sitges per a veure la mar, que gairebé és la sola cosa que s'hi pot veure, no pas per contemplar instal.lacions de raval i respirar sentors de bunyoleria (I consti ben clar que no em desplauen els 'churros' ni les patates fregides i que en menjo sovint com qualsevol altre estiuejant que s'estimi. Contra el que protesto és contra l'emplaçament de la fàbrica)".

Han trobat alguna analogia amb el Sitges estiuenc del 2013?. Aquí va un resum de la resta. Tampoc no se n'escapa de la incisiva ploma de l'escriptor el cos de la policia local, a qui li demana una reorganització en tots els seus aspectes, a la vegada que advoca per unes normes de trànsit més rígides. Però és en l'àmbit del soroll a la via pública on la crítica és implacable: "Ah, no podeu imaginar la importància que té aquest capítol. Si estiguéssiu com jo, sotmès a un règim d'altaveu lliure i estentori, durant vuit o deu hores diàries, sabríeu que no exagero. A Barcelona, Déu meu, no tenim pas gaire cura en la repressió dels sorolls, preocupació de tot poble que no sigui mesell. Però, en fí, hi ha límits: hi ha vagues restriccions; Aquí no hi ha res. Un altaveu que raja al bell mig de la vía pública i que quan ja no té emissió a rebre, engega per enèsima volta el disc del 'Lamento esclavo', m'ha fet agafar un odi terrible a la ràdio i a la mateixa música. Napoleó, assegut durant un dia, només un dia, a la Ribera de Sitges no tornaria a dir mai més que la 'música era el soroll que li feia menys nosa'". I, per si no n'hi hagués prou, al càstig musical s'hi afegeix el de la vida fabril de l'època: "És segur també que imposaria silenci a una sirena de fàbrica que sobresalta tota la població, amb el seu crit sibil.lant i amb el seu sometent apocalíptic, a tres quarts de vuit del matí... I que, per si de cas heu tingut la sort de ratrapar el son, hi torna a les vuit en punt..." I l'argumentari de l'article finalitza amb una defensa aferrissada per tots els mitjans, a costa de tots els sacrificis, de la plantació d'arbres arreu que contrapesin el paisatge suburenc que peca d'adust i de pelat.

L'ús del Si jo fos és una figura recorrent quan es tracta d'esbravar-se davant de l'administració pública i dels governants. Soldevila n'era conscient, quan va dir amb ironia que el podrien apedregar... Han passat 80 anys, i entre el voler i el poder continua havent-hi la mateixa distància....