Crònica local
Eco de Sitges, 16 de març

Capítol primer

“Aquest Ajuntament encara está sobredimensionat en estructura (...) Sempre hem defensat aquest plantejament. El que passa és que aquí hi hem d’afegir una variable més, una reflexió més que va fer el govern de Sitges: entenent que l’estructura s’havia de reduir, l’opció per la qual optarem era no reduir la plantilla, per a no enviar a l’atur treballadores i treballadors de l’Ajuntament, més enllà d’un compromís electoral escrit, i que forma part del pacte de govern, que era reduir l’estructura municipal: eliminació/reducció de les empreses municipals, que duplicaven personal, funcions, despeses i costos.”

Miquel Forns, 7 de març

Del projecte de pressupost que presentà Jordi Mas per a portar a aprovació els propers dies, n’extrec quatre grans xifres. Primera: el muntant total, que ascendeix a 48M€. Segona: la partida específica de 12M€, destinada a l’amortització del deute. Tercera: l’import net disponible, de 36M€. I, finalment, els 14,4M€ que es destinaran a les despeses del popularissim Capítol 1, en l’argot administratiu. El Capítol 1 de qualsevol pressupost res te a veure amb el que encapçala les novel.les, però no per això podria deixar d’inspirar una obra de ficció carregada d’elements propis del gènere, es pensi en clau de drama o de comèdia. Per a explicar-ho sense matisos, el Capítol 1, que significarà aquest 2012 el 40% del total dels 36M€ que gastarà la corporació, és, en definitiva, el que contempla el personal de la casa. Com tots vostès saben, perquè la foto de familia ha estat portada –previsible- i diana de comentaris diversos, la setmana passada l’Ajuntament signà amb els cinc sindicats que representen al col.lectiu dels treballadors municipals –cinc repeteixo- l’acord pel qual es contempla la suspensió temporal, per al bienni 2012-2013, d’una bona part dels complements de productivitat i dels ajuts socials, entre d’altres conceptes, amb la finalitat d’aconseguir un doble objectiu: mantenir els llocs de treball, per un costat, i reduir el cost del que passa per ser l’àmbit on la institució hi destina major nombre de recursos, per l’altre. Abans, ara i sempre, els serà difícil de trobar algú que no afirmi, en petit comité o davant de micròfons, que aixecar la persiana de l’Ajuntament suposa un capital notable, del qual se n’ha rebaixat la no menyspreable quantitat d’1,4M€ respecte l’exercici del 2010. Ambdúes parts signants del compromís reconeixen haver cedit en intencions i contrapartides. No ha estat fàcil. La casuística d’una empresa amb prop de 400 treballadors, on conviuen col.lectius amb conveni propi i horaris i funcions diversos, i perfils laborals que van des dels funcionaris d’habilitació nacional fins als interins sense provisió de plaça o als temporals a la corda fluixa, forma un veritable trencaclosques on els greuges comparatius –grans o petits- les afinitats o les desavinences surten per un lloc o altre, com a totes les cases, i especialment en una situació de regressió respecte als drets adquirits fins ara, com la que ens ocupa. El regidor de recursos humans va admetre que es passà per un periode de no diàleg complicat de resoldre –probablement perquè el govern esbombà amb precipitació les xifres que desitjava, sense tenir prou en compte que es tractava de material sensible- mentre que el portaveu dels sindicats apuntà a l’esforç que ha suposat haver de renunciar als ajuts socials, just quan els d’enguany ja havien estat tramitats fa mesos. Durant la roda de premsa no es pot dir que es respirés un ambient d’especial entusiasme –no estan les coses com per entusiasmar-se per a res- però diria que podia copsar-se la sensació d’una resignada satisfacció fruit d’un compromís condicionat per les circumstàncies i fins a cert punt inevitable, que ha posat en valor la responsabilitat mútua dels protagonistes del mateix. El futur dirà si, un cop hagi pogut reconduïr-se minimament la situació, es podran restituir les prestacions sotmeses a moratòria i, sobretot, si es decidirà seguir endavant amb la reducció de l’estructura de personal, entre d’altres coses perquè indemnitzar no surt de franc, amb o sense contenciosos judicials pel mig.

De camí cap a un escenari de 6.000.000 d’aturats, a les portes d’una vaga general emmarcada en un permanent estat d’emprenyamenta i malfiança cronificada, d’ambicions i perspectives de futur frustrades després d’un llarg periode on s’ha prioritzat la cultura del dret per davant de la del deure i on, per acció i/o omissió de ciutadans i institucions, la pura i dura llei de l’economia de mercat –em refereixo a l’especulativa i no a la productiva- ha distorsionat la percepció del veritable valor de les coses i dels sous, es poden considerar uns privilegiats els qui tenen feina? I se’n poden considerar més encara els qui treballen en una institució pública? Durant els darrers dies el debat a l’entorn de la questió ha centrat força converses de carrer, on els funcionaris semblen haver-se convertit en l’ase dels cops. Així, de manera continuada, repetitiva, i molt sovint intencionada, pot escoltar-se aquest discurs on s’hi barregen arguments constatables, amb d’altres que s’acosten al tòpic i s’amaneixen amb un punt de ressentiment. Lògic. En el complicadíssim context actual, on tants professionals lluiten per a sobreviure i la percepció de molts ciutadans respecte la gestió dels afers públics està molt polaritzada i és afortunadament crítica vers els innombrables casos d’excessos de tota mena, cal pesar paraules, actituds i iniciatives si no es vol acabar de tibar una corda tensada a base d’evidències vergonyants, esdevingudes a casa nostra o a casa dels altres. D’aquesta crisi també n’haurà de sortir, no ho dubtin, un model on es replantegin moltes de les contraprestacions que els treballadors de l’àmbit públic –per altra banda retallats de sou cada dos per tres- tenen vers els seus homòlegs de l’empresa privada. Per no parlar dels autònoms, històricament i injusta arraconats en el reconeixement de la seva condició. En qualsevol cas, hores d’ara, amb la balança desequilibrada és difícil retrobar la ponderació justa en temps de crisi, perquè les crisis obren la porta a una nova forma de contemplar la realitat, que pot resultar perillosa. Sempre hi haurà algú disposat a treballar per menys, com sempre hi haurà algú que aprofitarà l’avinantesa de la necessitat per a exigir allò que no hagués exigit abans. És època d’estratègies i tacticismes. Prou que ho sap Sheldon Adelson a l’hora de negociar Eurovegas davant d’un país que necessita reduir com sigui –vet aquí el parany de la urgència- la taxa d’atur. Paradoxes de la vida, els llicenciats que fa deu anys enrere podien sentir-se literalment exclosos d’una societat que preferia pagar el doble o el triple a un paleta que a un enginyer, probablement aleshores també pensaren el que molts pensen avui sobre els afortunats que poden treballar en un moment francament difícil, on determinats perfils laborals mai no tornaran a cobrar el que cobraren quan les vaques anaven grasses. L’adopció de postures en excès maximalistes no ajudarà a conciliar les millors solucions al problema, ans al contrari. Trobaran per aquests móns de Déu sindicalistes que s’aprofiten de la seva condició en benefici propi, perquè sinó serien al carrer, i empresaris dèspotes, o del tipus ex president de la CEOE que de cap manera poden col.locar-se en el paranimf de l’exemplaritat. Trobaran excel.lents treballadors a les institucions públiques, i veritables ineptes que continuen treballant a l’empresa privada, i a l’inrevés. Trobaran de tot a tot arreu. El Diari de Vilanova informa que torna a Sitges, després d’un periple comarcal, l’ex-gerent del nostre Ajuntament, que en el seu dia fou acomiadat gairebé com un màrtir de la causa pública. I torna, segons el diari, per a retrobar el seu càrrec de sergent de la policia. Pel mig ha estat regidor d’urbanisme de Ribes. Un cas singular de multidisciplina curricular que supera la capacitat de comprensió de l’ignorant cronista.

Crònica local
Eco de Sitges, 9 de març

F(r)actures

Per mor de dinamitzar la carranquejant activitat econòmica -i en espera del ral.li i de les benvingudes senyores del Patchwork que sempre desempolseguen una mica la caixa- l’Ajuntament ha obert el ventall de possibilitats per a que puguin instal.larse terrasses o vetlladors en carrers on fins avui no es podia, i en d’altres on s’havia pogut en el passat i després es prohibí perquè l’espai disponible no ho recomanava. Faig un parèntesi perquè no puc evitar associar el vetllador a aquella estrofa sensacional de A media luz, que descrivia un piset de Buenos Aires on a les nits les passions es deixaven anar: Corrientes, tres cuatro ocho, segundo piso ascensoooooor, no hay portero ni vecinos,  adentro cóctel y amor. Pisito que puso Maple, piano, estela y veladooooooor. El cas és que, amb vetllador o sense, li va costar molt –massa- a Elena Redondo explicar l’objectiu final de la modificació de la ordenança, al qual hi va arribar després d’una estona de discurs poc convincent, dispers, embolicat, i amb algun que altre tòpic innecessari, com aquell no menteixin més al poble de Sitges dirigit al PSC, que, en aquest cas, no li va servir per a contrapesar la rèplica ben estructurada de Marc Quero, i el seu comentari de text comparatiu, que no admetia discussió. De fet, la regidora ho tenia fàcil per a defensar els canvis de manera explícita des del principi del debat del ple. S’hi estigui d’acord o no -perquè fonamentalment es tracta d’una questió de criteri i de concepció de les coses, que a la vegada permetrà ingressos extres a les arques municipals- el govern ha cregut que, atès que el turisme continua essent l’única activitat econòmica de rendiment immediat, abans no comenci el fort de la temporada cal prioritzar la flexibilització de la norma en atenció a les demandes del motor empresarial de la vila, per davant d’altres consideracions no menys importants. És una decisió que no deixa de comportar riscos. Jorge Carretero llençà un cable a Redondo tot afirmant que la convivència veinal està garantida, però, sens dubte, aquest serà un dels grans reptes que pot girar-se en contra de la iniciativa. De fa temps, massa temps també, el nostre espai públic està essent víctima de les conseqüències d’una sobreexplotació a la qual Sitges no ha sabut o pogut posar-hi remei. La secció n’ha fet referència manta vegades, i ara em cal reiterar-me. Facin llista i els sortirà un rosari inacabable d’estampes costumistes quotidianes que apleguen des dels que paguen impostos i han de viure amb la tranquil.litat que no els faran la competència deslleial a un metre de la botiga, fins als que no paguen res i tenen dret a viure, perquè tots hem de poder viure. Des de les terrasses que compleixen escrupolosament els límits de superfície marcats, fins a les dels establiments que s’han fet seu el carrer. Des de l’imparable fenòmen del top manta -atiat per una demanda que no afluixa- i els venedors de quincalleria, que ara ocupen sense mirament ni control el passeig de la ribera, les escales de la Punta i el seu entorn, fins a la corrúa de petits/grans artistes, que amb major o menor fortuna, intenten recollir un grapat d’euros a cop d’armònica, bombolles de sabó, malabars o altres disciplines. Tot plegat sense deixar de banda les actives i continuades celebracions de carrer, les escultures de sorra a la platja -que són una petita meravella si no fos perquè al seu voltant no sempre s’hi aplega un entorn que generi la mateixa empatia que les construccions- o les persones necessitades, o necessitades i conflictives –perquè no tots els necessitats creen conflictes- que malviuen a cop de brik de vi negre. En aquest escenari carregat d’elements, i els que hi vulguin afegir, s’hi incorporaran noves terrasses i vetlladors. En un plat de la balança, la necessitat. En l’altre, l’impacte veinal. I en la columna que els aguanta la no menys necessària conciliació d’interessos i desitjos de tothom. Un desideratum impossible.

El web del 3/24 ha utilitzat una d’aquelles enquestes on no hi ha massa espai pels matisos, per a preguntar: Creus que els alcaldes s'han de responsabilitzar a títol personal dels deutes del seu consistori? I, per majoria folgada d’un 79% llarg, els internautes han respost: Sí, si el deute es genera en la seva legislatura. De nou l’actualitat informativa ha tornat a Moià. L’alcalde, Dionís Guiteras, i el regidor d’hisenda s’enfronten a una sentència judicial que els obliga com a representants de la institució, a amortitzar amb el seu patrimoni personal, i a raó de 150€ per dia, l’execució d’un deute de 451.000€ més interessos per una obra realitzada –i no pagada- l’any 2007, quan manava un altre alcalde. L’assumpte va en camí de resoldre’s, amb la intercessió de la Generalitat, però la questió no és menor, perquè Guiteras, d’ERC, ja ha anunciat que portarà als tribunals als governs anteriors, de CiU, si la sindicatura observa irregularitats en els comptes públics. Malgrat tot, em quedo amb una frase del protagonista de la història que pot exemplificar el que pot succeir si les cordes es tiben massa. Es pregunta l’actual alcalde de Moià qui voldrà accedir a una cadira que pot amagar càrregues de profunditat d’aquesta magnitud sota el seient. I no li manca raó, tot i que el debat ens pugui portar a la dialèctica perversa de si val més la pena un batlle o regidor amb la cartera plena abans d’un que la tingui buida, quan es tracta, en el fons, d’una questió d’ètica i escrupolositat. Amb l’objectiu de continuar administrant el pagament dels deutes, el dijous vinent l’Ajuntament ha de tenir a punt el llistat de factures pendents, d’acord amb el Real Decreto-ley 4/2012, de 24 de febrero, por el que se determinan obligaciones de información y procedimientos necesarios para establecer un mecanismo de financiación para el pago a los proveedores de las entidades locales (sic) que estableix prioritats i terminis de pagament als creditors, segons l’antiguitat del deute o l’acceptació d’una quitança, entre d’altres requisits. Quitança és el mot de moda, recuperat per la crisi. En paraules de l’historiador Francesc Cabana, defineix aquella figura jurídica segons la qual el deutor queda lliure de pagar una part del deute, d'acord amb el creditor. I, com a tot arreu, a Sitges l’Ajuntament n’haurà de fer moltes de quitances si es vol treure del damunt els prop de 28 milions d’euros d’impagats a empreses, autònoms o proveïdors. Una nova reflexió s’imposa. En el fons, la quitança és enormement injusta per a aquest col.lectiu. Al greuge de no haver cobrat en temps i forma, ara haurà d’empassar-se que tampoc no cobrarà el que estava certificat sobre el paper, i, en cas d’acceptar la negociació a la baixa, tampoc rebrà els diners d’avui per demà. Assistim, doncs, a la crònica d’una frustració anunciada, on es posa a prova la capacitat de condescendència dels qui esperen cobrar, a partir d’una dicotomia perversa on només es pot escollir entre cobrar poc i tard, o no cobrar mai. Entre el dolent i el pitjor, vet aquí una veritable teràpia de resiliència, un altre terme de moda per a referir-se a la capacitat de l’ésser humà per a superar les adversitats sense esquedar-se l’ànima... L’aforisme no falla: a les penes punyalades i al darrera un got de vi. Qui voldrà treballar per a l’Ajuntament? Tornaran, si mai han arribat a marxar, els pressupostos més o menys inflats que, implícitament, contemplen els interessos per la demora excessiva a l’hora de cobrar-los? Quina capacitat de negociació tindrà la casa gran a l’hora de cercar el millor preu, tenint en compte que els terminis de pagament actuals s’acosten o superen els dos anys?

Mentrestant, continuen sortint factures de sota els calaixos. No moltes, però algunes d’elles cridaneres. El moll de l’ós del projecte de pressupost que ha presentat el regidor d’hisenda Jordi Mas no deixa massa alternatives possibles, perquè no hi ha més cera que la que crema. L’altra, ja es va cremar....

Crònica local
Eco de Sitges, 3 de març

La balconada

“Estem parlant dels balcons. Aquí hi ha un problema de legalitat urbanística. (...) Segons la llei, aquests balcons haurien d’anar a terra. No hi poden ser (...) La propietat ha d’enderrocar els balcons per a poder tirar endavant amb absoluta normalitat l’establiment”

Miquel Forns, 20 de febrer    

                                                                  

Per a començar, esmeno un oblit imperdonable. És el que tenen les presses post-carnavaleres i prendre apunts en trossos de paper dispersos. Enmig del batibull va saltar de la llista final de colles que recordo la del Club Natació Sitges, que presentà una versió singular, vistosa i divertida de les inefables plomes. Amb el Carnaval acabat, dos apunts interessants que em deixen a posteriori. El primer m’arriba d’un coneixedor de la festa fins el moll de l’ós i apunta cap a un ideal impossible d’assolir avui: la reducció de la rua a 35 carrosses, 35 o 40 vaja, acompanyades per colles d’uns 60 membres de mitjana. Vindria a exposar-se, doncs, la teoria de la necessitat del pas enrera per a fer-ne dos endavant. En certa mesura, la que plantejaria la recuperació d’aquell popularíssim sostre que tantes vegades escoltàrem a principis dels anys 90 en boca del recordat Nacho Deó, i que les circumstàncies, l’alegria del moment, les ambicions d’uns i les il.lusions dels altres, s’encarregaren de trencar per a elevar-lo de nombre fins a les 50 actuals. I d’argumentari per a justificar el plantejament no en manca. M’ho resumeixen afirmant que tot plegat respiraria més dinamisme, tindria més qualitat i seria més controlable. És un parlar per parlar, perquè el meu interlocutor reconeix que el preu de posar-ho en pràctica és tan impopular com arriscat per a que ningú no s’hi atreveixi, per por a un daltabaix. La mateixa complicació que deu tenir proposar una ecotaxa carnavalera que permeti finançar l’esdeveniment a través de recàrrecs mínims en les consumicions de diumenge i dimarts als locals d’hostaleria, per posar un exemple... També ho he sentit aquests dies. És una de les moltes idees que es deixen anar des de la llibertat de les converses poc condicionades pel que sigui. Potser seria hora de plantejar una via de finançament, tenint en compte l’innegable poder d’atracció que continua tenint la festa, deixant de banda la part menys edificant, que hi continua essent i no hi deixarà de ser. El segon apunt assenyala a una contradicció que alguns han vist, i crec que no els manca raó, en els qui pensen que l’avançament de les rues de la nit al vespre ha propiciat una major presència de públic infantil davant d’un espectacle no sempre adequat o pensat per a ells. Paradoxes de la vida, a la tarda es vesteix a les nenes com si fossin dones, i, a la vegada, preocupa que a la nit les mateixes nenes vegin a les de debò, a les que són la referència per a moltes d’elles. Probablement, bona part del Carnaval infantil té massa punts de mimetisme –qui sap si desitjat més pels pares que per la pròpia canalla- amb el del seu homònim dels grans, però això ja és un altre debat, en bona part inútil perquè, a partir de la majoria d’edat, vull creure que tothom és lliure per a disfressar-se com vulgui.

Dilluns, 20 de febrer

L’establiment al qual es refereix l’alcalde és l’Avenida Sofia Hotel & Spa, ja referenciat aquí i situat –és una obvietat assenyalar-ho- on antigament hi havia l’avui en comparació humil i setentero hotel Veracruz, amb la seva pintoresca terrasseta sota el nivell de la vorera. Abans de seguir, i per a evitar interpretacions intencionadament malicioses, pagarà la pena apuntar una reflexió prèvia. Seria de ximples questionar la posada en marxa del nou equipament, i més en l’època actual. Tampoc el que ve a continuació té res a veure amb els criteris de qualitat aplicats a l’obra, on han intervingut professionals de reconegut prestigi. El relat va per un altre camí. En poques paraules, la història que ens ocupa sorgeix del conveni urbanístic signat entre l’Ajuntament i un privat fa uns cinc anys aproximadament, gràcies al qual la institució s’ha pogut quedar la parcel.la de terreny situada sobre el parc de Can Robert, a la cantonada de mar de la cruïlla passeig Vilafranca-camí Capellans, i, a canvi, l’empresari ha pogut construir aquesta baluerna immensa, de planta baixa, sis pisos i àtic en la seva part més elevada. Així doncs, mentre centravem la mirada a la façana de mar de Maricel, que ha estat el blanc de totes les crítiques al llarg dels darrers mesos, a l’elegant Avinguda Sofia, ja prou enlletgida pels nous fanals de la reforma i l’enorme taüt de vidre de la sortida de l’ascensor del pàrquing, ha anat creixent, encaixada en un solar de mil metres quadrats, una incoherència en tota regla, fora de mida i proporció, perfectament visible des de tots els angles possibles, que cau a plom sobre les casetes del carrer Sant Mus, i que enxiqueix tot allò que s’hi acosti. Sens dubte, l’hotel Veracruz no podia considerar-se patrimoni nacional, però, agafant la frase feta, entre el poc i el massa em sembla que enyoro el poc. Vostès ja m’entenen. La llei del pèndol ens ha dut a l’altra punta de l’escala. A un edifici que, per magnitud i estètica, s’integraria a la perfecció en els moderns entorns urbans del 22@ o l’eix Macià de Sabadell. O fins i tot a la banal Plana Est hi donaria un plus de glamour. Aquí hi fa mal. El cas és que l’alcalde féu públic un problema relacionat amb el tamany dels balcons de l’immoble que no s’ajusten a la normativa, i s’hauran de retallar. Vaja, que han sortit uns balcons de ministeri quan es tractava de fer-ne uns de testimonials. No em facin dir si estaven en el projecte inicial o no, o si es dibuixaren grans o petits. Ni tant sols si l’Ajuntament vetllà per a evitar els fets consumats que l’alcalde confessa avui que cal reconduir abans no s’obri l’hotel. Els arreglin o no, no vindrà d’uns balcons tenint en compte el que hi ha al darrere.

Dilluns, 27 de febrer

El Mobile World Congress ha omplert els hotels sitgetans gairebé al màxim de la seva capacitat. Segons Joan Anton Matas, un notable percentatge de les reserves tramitades provenen de persones individuals que han volgut venir expressament a la vila per a passar la setmana de l’esdeveniment. El president del Gremi d’Hostaleria està content, perquè les bones coses han arribat després de l’agredolça ressaca carnavalera. Com era bastant previsible, els horaris de les rues i les restriccions de pas han ensorrat els serveis de dinar i sopar. Si abans les queixes es dirigiren a l’implacable blindatge del poble, ara apunten a l’horari de les rues, i l’any que ve Déu dirà on. Se n’ha de parlar, expressió recorrent un cop les cendres del Carnestoltes ja s’han esvaït al cel de la Quaresma.

I acabo amplificant un suggeriment públic del fotògraf Benjamí Cervera, amb el qual hi estic absolutament d’acord. La llista de fotògrafs sitgetans és destacable i mereixedora d’elogis en tota regla, però algún dia caldrà reconéixer públicament la labor de la nissaga Gassó, com a creadors i mantenidors del fons fotogràfic més important existent a casa nostra, amb un valor històric i artístic incalculable i irrepetible. M’imagino una exposició. Barateta, sense escarafalls. Barateta i plena d’esperit col.lectiu de sitgetanisme. Necessitariem quelcom així....

Crònica local
Eco de Sitges, 24 de febrer

XisPun!

Dijous, 16 de febrer

A mi el Carnestoltes m’ha agradat molt. Molt vaja. Vull dir molt per si no ha quedat clar. Sota la seva airosa corona de dimensions desafiants, i darrera la barba amish i les ulleres eltonjohnianes, fico al rei Josep Milán –hàbil especialista en el tête à tête- a la seva esposa Ramona, i a tota la cort de XisPun! al pom de dalt de les millors versions del personatge que s’han fet des de la seva recuperació. I ho confesso tenint en compte que, per a sostenir l’afirmació, cal fer els ulls grossos davant d’alguns detalls d’aquesta aposta feta a contracorrent dels temps que corren, de la inèrcia que porta una festa acostumada als actes multitudinaris que han de perseguir un objectiu bastant impossible, com és el de complaure a un públic de tres a noranta anys sense despentinar-se. La concepció d’aquest Carnestoltes, que troba les seves arrels en el de Setèkrit de fa quinze anys, amb alguns tocs cubaneros, ha defugit amb intenció els esperats i tradicionals discursos –ningú recordarà Carles Torres pel predicot o les arengues a les societats- per a jugar obertament la carta de la proximitat, de les petites coses que deixen caliu emocional, a través d’una corrúa de personatges carregats de sensibilitat, perfectament definits, i admirablement vestits i caracteritzats, que han protagonitzat històries quotidianes properes o absurdes, construïdes amb aquella imaginació que depassa qualsevol restricció pressupostària. L’enginy no es compra ni es ven. Se’n té o no, i les mancances acostumen a estimular-lo. Després d’una dècada llarga de vaques grasses, vet aquí un personatge fet per un equip acostumat a treure petroli de sota les pedres des de fa molts anys, i que no ha perdut l’oportunitat de saber explotar les potencialitats de les xarxes socials de forma continuada, com a perllongació del que s’ha viscut al carrer, tot deixant algunes imatges impagables dignes d’un costumari surrealista, com les del matrimoni Torres-Seminova alimentant als cignes de la platja Sant Sebastià. Malgrat tot, aquesta jugada de risc no ha estat exempta d’alguna ensopegada. La més evident es va viure durant l’Arribo, un petit pot de bona confitura incapaç de satisfer el delit dels qui esperaven un pot gros que es pogués tastar de cop, o, si més no, que no es fes esperar tant. Dijous Gras la colla va caure en l’agredolç parany de no preveure prou les conseqüències que genera l’enorme expectació de l’esdeveniment que marca la diada, tot posant a prova la paciència del personal, obligat a fer una cua immensa que condicionà el desenvolupament d’una acció teatral, per altra banda magnífica, que contrapesà l’enuig dels qui s’esperaren sense marxar. L’interior del Miramar fou convertit en un veritable museu, en una casa de nines malauradament efímera, i tot l’itinerari demostrà, a cada passa, la intenció manifesta de proposar una història ben trabada, divertida, reflexiva i, sobretot, sitgetana, quelcom que molts han sabut valorar. El mateix pot dir-se de l’enterro, brillant exercici d’onomatopèies que evocaren el castell de foc que tots conservem en el nostre imaginari personal. Comptat i debatut, el pitjor ha estat l’indigest cartell, però fins i tot crec que l’he oblidat. I mira que n’hi havia per a no oblidar-lo....

Dissabte, 18 de febrer

L’esperit del fardo revifa cada any durant la cursa de llits. Èxit total de la proposta, amanida per una divertidissima performance berlanguiana dels No K-lia i la Suburband. Una excepció enmig de la tònica general d’una festa on mana el lluiment en percentatge quasi absolut. I si mana el lluiment, deu ser perquè la majoria així ho vol. I en ple segle XXI no estem per a questionar el que vol la majoria, que per això és la majoria. A la tarda, una veritable multitud esperava l’emotiu moment Markatú-Suburband i la versió del Sitges Carnaval amb la qual volgueren recordar al gran Janio, abans que la batucada sitgetana presentés als entusiasmants batuquets. En Janio ha estat present arreu, i diria que des de la mateixa discreció que ell va conrear sempre en l’àmbit personal.

Diumenge, 19 de febrer

Ara que no ens llegeix ningú, i que els mossos estan satisfets, contestin amb el cor a la mà: quants de vostès s’han convertit a la causa dels nous horaris? Més d’un, amb matisos. O, si volen, la tragèdia no ha estat tant shakesperiana com s’intuia abans de començar. A continuació s’hi poden afegir els atenuants del positivisme: el menor temps per a resoldre contingències de logística entre rues, i el desig de trobar un ambient més de nit formen part de l’argumentari de la part contrària al canvi, que continua representada per Retiro i Independents, partidaris, per altra banda, de recuperar la megafonia centralitzada al Cap de la Vila, atès que la seva absència ha propiciat el retorn de la laxitud tan criticada abans d’instal.lar-la. De fet, això del pas pel Cap de la Vila, com el nombre de carrosses, s’ha convertit en la sal de totes les salses, i en axioma dels qui consideren que la rua és un pal insuportable. Són molts els qui ho pensen, però deuen ser més encara els qui no ho creuen, perquè poden donar per segur que, havent-hi tantes opcions disponibles, ben pocs vindrien a Sitges a empassar-se cinquanta grups en fila india, o els contemplarien per televisió, si assumissin que quatre hores se’ls podrien fer eternes. Quatre hores Diumenge..... un petit rècord. Potser el debat va per un camí més sensible: el dret a aturar-se a la nostra cruïlla de carrers més estimada el té tothom. En canvi, la capacitat per a fer-hi alguna cosa que cridi l’atenció, o que valgui veritablement la pena durant els tres minuts d’estada, només està reservada a ben poques colles que, en la majoria de casos, són conegudes i apreciades. Vet aquí el dilema subjectiu, i compte que ho dic amb el degut respecte vers tots els qui participen, mouen, pateixen i col.laboren en aquest trencaclosques monumental, que genera un munt d’interessos paral.lels impossibles de conciliar sense renunciar a algun llençol de la bugada. Pel Prado, l’horari és un encert i, posats a retocar, les intencions anirien per a traslladar la rua infantil al migdia. Més unanimitat hi ha hagut en considerar que el final de la nit al carrer Espalter és un interruptus inadmissible, que aboca les colles a arribar a les entitats com Josep i Maria cercant posada per la fosca, intranquil.la i inhòspita matinada de l’extermini. La discussió es polaritzarà en si caldria tornar al Cap de la Vila o no. De nou, Retiro i Independents aposten per a fer-ho, i al Prado no l’entusiasma la idea. Hi ha mesos per endavant, i és probable que amb tant de temps s’afegeixin ingredients al menú....

Dilluns, 20 de febrer

Era, i sóc, reaci a presentar un cabeçut fora de Festa Major, però no puc imaginar un millor final per a un espectacle tan rodó com Amanitamour, el cabaret que l’Agrupació dedicà a Anita Julián, amb la participació d’un repartiment d’actrius carregades de talent i encant, acompanyades pel pianista que mereixeria una segona oportunitat com a Carnestoltes. Un homenatge digníssim, amb un punt d’emoció.

Dimarts, 21 de febrer

Asúcar, Maracuyá, Sabor a Xocolà, La Gresca, No K-lia, Llanto’s, Panxampla’s... No s’ha notat la crisi, i això també du una reflexió implícita. Si no s’ha notat amb menys diners, què feiem quan n’hi havia més?

Crònica local
Eco de Sitges, 17 de febrer

Els cops… de la vida

Ells si que viuen bé, passejant-se com si fossin senyors indolents per una pintoresca platja privada sense molèsties. Saluden a la gent, s’hi barregen, reparteixen moixaines a la canalla i la seva serena bellesa es confon dins del paisatge inspirador i quiet del Sitges hivernal que viu la crisi. Semblen feliços, tot i que segur que deuen tenir els seus conflictes. Probablement, els tres cignes més fotografiats de Catalunya els darrers dies han vingut per a recordar-nos les coses que no tenen preu.

Dimecres, 8 de febrer

Jordi Baijet fou agredit dins del recinte de l’escola pública on treballa, per un empresari a qui li devia prop de 240€. Es pot admetre l’agressió a Baijet?. De cap manera. Ni a ell ni a qualsevol altre. S’hi poden trobar motius que la puguin contextualitzar –que no justificar-? Tal i com està Sitges en particular i el món en general –ple de gent que se sent traïda i enganyada pel sistema i per algunes persones, entre elles la víctima- poden trobar tots els motius que vulguin. Qui és avui Jordi Baijet? Un home amb la carrera política esgotada –acabada o fulminada si volen- que viu aquella quarentena plena de desenganys personals, pròpia del qui ja no desperta l’empatia que despertava, quan la despertava, i ara li giren l’esquena i la mirada. És, o torna a ser, a la vegada, un professor com tants n’hi ha, però, fonamentalment, i a diferència de la gran majoria de nosaltres, és un ciutadà a qui la seva condició d’ex-alcalde acompanyarà tota la vida, i, amb ella, tot allò de negatiu que voldria esborrar i no pot, i tot allò de positiu que conserva perquè vol, ho necessita i perquè també forma part de la seva història. Molt abans que ho afirmés Mourinho, l’aforisme popular ja palesava de manera concluent que les victòries tenen molts pares i les derrotes són òrfanes. Estem, doncs, davant de l’home que, fora de l’exercici del poder, ha de reconstruir un trencaclosques particular i professional, assumint les conseqüències que determinades decisions o actuacions han tingut sobre ell mateix i sobre la ciutadania a qui ha representat durant vuit anys. Tot plegat, des d’una posició emocional molt ferida, vulnerable i insegura davant d’un entorn que, si ahir era farcit de cofoisme i copets a l’esquena, avui es presenta hostil i malfiat a cada cantonada. No és una història nova. Probablement, molts estan passant quelcom comparable arran de la crisi, o ho varen viure –amb tots els matisos que els diferencien- Junyent o Serra quan perderen l’alcaldia, i, en una altra dimensió, polítics, dirigents, estadistes o empresaris d’arreu del món abans i ara. Cadascú se sap lo seu que dirien les àvies. Per a tothom, la vida real, a més de feliç, divertida i enriquidora, també és crua, sovint injusta, i no sempre raonable, honesta o sincera. I Baijet ha patit quelcom que, malgrat ser absolutament condemnable i reprobable, forma part de la pròpia existència de l’home des que el món és món.

Arran de l’incident, s’han redactat comunicats i pronunciat declaracions tan estimables com previsibles. En el manual de la política de totes les cases s’ensenya, per un costat, que no hi ha lloc per als actes de contrició davant de les errades, o per a qualsevol expressió pública que pugui interpretar-se com a símptoma de feblesa, i, per l’altre, que la millor defensa és la napoleònica. Així, a la lògica condemna dels fets, el PSC, a qui li està costant molt sostenir la gestió dels qui ja no hi són, i digerir i interioritzar el moment present, atribueix el succés al clima enrarit que considera que ha creat l’arriscada actitud erosionadora de l’actual equip de govern -i especialment de Nou Horitzó- vers els socialistes. Per la seva banda, en nom de la nova majoria, que comparteix, obviament, el rebuig a l’agressió, l’alcalde Miquel Forns defensà la consideració i el respecte institucional que creu que s’ha tingut sempre vers Baijet, tot desvinculant-se de la iniciativa de publicar a les xarxes socials les fitxes de les vises, o les dels càrrecs i treballadors acomiadats, per tractar-se d’una acció particular d’un dels socis del pacte, que, val a dir, incomodà als qui eren partidaris d’una difusió més ortodoxa de la informació. De nou, doncs, les estratègies semblen conduir actituds a un costat i a l’altre. I, paradoxalment, alguns dels qui, de forma abraonada, enarboren la bandera de la defensa de Baijet, podrien haver pres consciència quan tocava de si determinades actuacions podien acabar perjudicant-lo, com el temps ha demostrat. No és bo per a Sitges el que ha passat, encara que sigui, com espero, una acció puntual que no ha d’encomanar-se enlloc i ningú no ha de menystenir. El bany de realitat que envolta als responsables d’haver administrat la legislatura anterior, és el mateix que pot arrossegar als de la que vivim si no mesuren les conseqüències de les seves decisions. Per tant, seria desitjable que s’imposés la prudència i la reflexió des de la serenor civilitzada. Mal que sigui per a no repetir gravíssimes errades pretèrites.

Dissabte, 11 de febrer

Dos apunts. Primer: un aplaudiment pels autors de l’espectacle d’ombres xineses Siluetes de Carnaval 2012. Una petita sorpresa, fresca, enginyosa, creativa i estèticament plaent, nascuda des de la modèstia. I el segon aplaudiment, el de cada any, per a tot l’equip, sense excepció, que organitza la vetllada del dia internacional del xató. Una nit rodona, fins i tot en la mesura del record a en Janio. El Carnaval ja ha arribat, i anirà bé, perquè vull creure que tothom que el fa i/o hi participa vol que vagi bé. Enguany la festa torna a marcar un punt d’inflexió, que no ha sabut conciliar interessos. Un dia després de la multitudinària inauguració del nou Ateneu, magnífic espai amb el qual l’associació vol obrir-se a un major ventall de públic, allí se celebrà el debat del Carnaval, que, d’alguna manera, apuntà les desavinences de criteri que la setmana ha acabat evidenciant. Elena Ferré afirma que no hi ha ni una colla del Retiro a qui hagi agradat el canvi d’horari i de recorregut, i que ha hagut de posar pau perquè els ànims estaven bastant encesos. Otilia Blanco, dels independents, coincideix a l’hora de definir l’estat d’ànim a casa seva, i Nacho Rubí, president del Carnaval del Prado, ha mostrat la seva satisfacció pel fet que la comissió municipal ha respost gairebé fil per randa a les demandes que formulava des de feia anys, per bé que Rubí reconeix que a l’hora de conscienciar a les colles del casinet de dalt sobre la bondat de la proposta, ha hagut de recorrer al concepte de la disciplina d’entitat (versió adaptada de la disciplina de partit) per a evitar que ningú es desmarqui del discurs oficial. El 2006, quan es va viure un dels episodis més traumàtics del periode recent, recordo haver-me interpelat sobre quin sentit tenia sortir per a patir d’aquella manera. Ara no puc fer altra cosa que preguntar-me si tenen sentit uns canvis que no agraden a una bona majoria de les colles que surten, que, per a reblar el clau, confessen haver-se sentit bandejades a l’hora d’haver pogut expressar el seu criteri. Així de simple. De la mateixa manera, es constaten contradiccions entre les afirmacions dels responsables dels mossos d’esquadra al llarg de tot el procés de negociació, que obren una bona colla de conjectures sobre si aquesta decisió ja estava presa d’antuvi, passés el que passés. Per un costat, Prado. Per l’altre, Retiro i Independents. Dues maneres, antagòniques i respectables, d’entendre el desenvolupament de les rues, d’acord amb sengles objectius diferents. Un senyal que caldrà tenir en compte. Torna la rivalitat?

Bon Carnaval!

Crònica local
Eco de Sitges, 10 de febrer

Ser-hi, o estar-hi

“Els mossos no estem per Carnavals!”. Tornem-hi. A veure si acabarem enyorant la Guàrdia Civil?. Mentre a la parròquia intentaven acomiadar un difunt, la tercera pancarta penjada prop de la comissaria dels Molins, acompanyada de les altres dues, i de xiulets, crits i traca final, arribà a l’Ajuntament per a saludar al conseller Puig que vingué a donar el Nihil obstat -és un figurat- a l’operatiu de seguretat de la festa d’enguany, que es desplegarà durant Diumenge i dimarts, i també dissabte, que, com tots vostès saben, és aquell dia on pul.lulen individus vestits de monja, infermera amb xeringa o bruixa amb escombra que no saben on van, però si saben què volen. Pensant en ells especialment, els mossos la van espifiar una miqueta amb un seguit de consells a la xarxa social, que foren immediatament despenjats i que, segons reproduïa el diari Ara, suggerien, entre d’altres perles amanides gràficament amb el cartell del nostre Carnaval, un consum moderat d’alcohol i drogues, en una clara adaptació al context actual de les nits de gresca, tampoc no cal pecar d’hipocresia. Entre policies locals i autonòmics, creu roja, bombers, servei d’emergències mèdiques i els que pugui deixar-me, s’anuncia la mobilització general de 1100 efectius, repartits ad-hoc. I per a reblar el missatge tranquil.litzador el conseller confirmà l’increment de 50 mossos d’esquadra respecte els que vingueren l’any passat. O sia, que si fem cas a Felip Puig –hàbil driblador de situacions més compromeses que la nostra- podem donar per desautoritzada la declaració d’un capitost del departament d’interior a l’alcalde, quan es referia a que desplegaments com el de Sitges només es mobilitzen en casos de catàstrofes naturals. Així doncs, és fàcil concloure que, o bé el Carnaval és equiparable a un terratrèmol, o bé el tècnic no sabia el que deia, perquè el seu superior ha declarat que el departament ha estat sensible a la casuística sitgetana a l’hora d’afegir personal al contingent de vigilància.

Sigui com sigui, és prou lícita la reivindicació del grup de mossos, com igualment lícit és palesar –i no és tòpic- la feina voluntària del munt de persones que fan i faran el possible per a que la maquinària carnavalera llueixi quan sigui l’hora, malgrat tots els imponderables, condicionants, retallades o modificacions. Les mateixes persones que ja estan bastant tipes d’aquest serial anual que envolta, sobretot, l’organització de les rues, i que sembla portar un cert missatge implícit de negativitat culpabilitzadora, com si l’inèrcia general arraconés el seu esforç en construir un gran esdeveniment, per a emfatitzar la importantíssima infraestructura que exigeix a l’hora de sortir al carrer, i que pot, com tot ara, questionar-se. L’única celebració popular sitgetana que, en general, demana pagar per sortir, viu, de fa anys, immersa en la petita-gran paranoia del control de tot plegat, fins al punt que les decisions sobre el particular han arribat a convertir-se en la principal font de novetats, més enllà de les que pugui oferir un espectacle que, amb variacions, tothom ja sap, o creu saber, de què va. Paradoxalment, es paga per sortir, però els fets demostren que això no garanteix la llibertat de decisió sobre el com el què i el quan. D’un temps ençà, doncs, aquesta escenificació del parament preventiu acapara major impacte mediàtic que les notícies generades per la pròpia manifestació popular, tot responent, per altra banda, al rum rum de carrer atiat pel fet de ser any de canvis. És com si assistissim a la preparació d’una cerimònia paral.lela, amb d’altres protagonistes igualment influents pel que són i pel que decideixen. Amb els números a la mà és difícil saber si se’n fa un gra massa o no, si ho estem exagerant o no, o si paga la pena aquest doll de mitjans a càrrec del diner públic. La justificació oficial del desembarcament no és altra que la de garantir la profilaxi davant del risc. I com que ningú no pot garantir allò que pot passar, i les conseqüències que pot tenir en el cas que passi, sempre quedarem més tranquils si hi fiquem de més, i, a la vegada, el polític tindrà garantit el necessari titular positiu de torn. Feina feta.

Jordi Gómez és l’inspector en cap dels mossos d’esquadra. El senyor Gómez arriba a Sitges des de Salou, on ha passat els darrers anys en una de les destinacions costaneres més propenses al ressò en els mitjans de comunicació per mor de les estades d’estudiants universitaris anglesos deixats anar. Reconeix no haver vingut mai al nostre Carnaval, malgrat que ha rebut un bany de variades informacions. La primera impressió és la d’un home educadíssim, discret i, sobretot, pragmàtic. Dels que no sembla afectar-se en excés per les polèmiques quotidianes. Potser millor així. A l’hora d’explicar el perquè dels criteris i les decisions, l’argumentació no passa pels fonaments econòmics. Des dels mossos es creu que ja feia massa temps que el Carnaval es movia en uns nivells de risc excessivament elevats, encara que tothom fos conscient d’assumir-los, i, per tant, la solució adoptada enguany es veu com una sortida per a salvar-lo de situacions indesitjades que el perjudiquen. Es tracta d’una provatura amb intenció de dissuadir al públic que ve al municipi amb motivacions poc edificants. També hi ve dissabte pensava jo, però el pare ja em deia que pensar fa d’ase.... He escoltat opinions de tota mena, quelcom lògic davant d’un esdeveniment que ha de conciliar tants interessos a la vegada, i des d’àmbits contraposats en molts casos. Tinc la sensació que li estem demanant massa al Carnaval, quan, en el fons, només es tracta de passar-ho bé sense tantes obligacions adquirides o reglamentades. A bona hora ho exposo, ara que la criatura ja fa anys que ha crescut i, dolgui o no, ja no podem administrar-la únicament des dels recursos propis. Jordi Gómez parla de la Gay Parade com un referent a seguir en matèria d’organització. Si és comparable o no, vostès mateixos...Rua de tarda a baix a mar, pocs problemes i molta gresca igualment... Baix a mar de nou. Una cançó coneguda. Un assumpte reincident que torna com tants d’altres propis de la festa més grossa –que no més gran- que es fa a Sitges. Arribats a aquest punt, caldrà modificar l’epígraf de l’intrascendent protocol de Carnaval on diu: La presentació de la Reina del Carnaval se celebra una vegada realitzat l'Arribo de Sa Majestat Carnestoltes, i el lloc i l'hora es consensuarà entre la Comissió i el grup organitzador del personatge. Vivim –o seguim vivint- uns dies on no hi manquen personalismes, egos, rebequeries i dogmatismes innecessaris, més innecessaris encara si es té en compte com està el món i les prioritats del dia a dia. Són els mateixos que han estat i estan al darrera de la prohibició que la reina entri al Retiro, però també els que han acabat permetent –i no se que és pitjor- que la reina aterri a Sitges el mateix dia i a la mateixa hora que l’únic personatge historicament tradicional vinculable al vespre de dijous gras. Que la seva presentació coincideixi de ple amb el desenvolupament de l’arribo i es converteixi, ras i curt, en un arribo paral.lel.  És probable que cap d’aquests dos exemples, com molts petits detalls que hi podriem afegir, tinguin una vinculació directa amb els efectes de la crisi sobre el Carnaval. Són, més aviat, conseqüència dels capricis de la condició humana, que ningú no sembla haver pogut, volgut o sabut limitar, malgrat que no li faci cap favor.

I acabo. Ortodoxos del xató, si teniu oportunitat de veure la versió deconstruïda que n’ha fet Joan Roca de El celler de Can Roca, estic segur que no us deixarà indiferent. En cap sentit.

Crònica local
Eco de Sitges, 3 de febrer

De peus a la galleda

“Si a nosaltres ens deixen la gestió de Sitges Model XXI, demà paguem a aquests proveïdors”

Marc Quero, 30 de gener

Vinga. M’ho poso fàcil i, des de la meva ignorància manifesta en paperassa jurídico-administrativa, confesso que m’he escoltat per dues vegades el debat que sota l’epígraf concret “aprovació, si s’escau, de la incoació –interpreti el lector com a inici de tramitació- de l’expedient de declaració de lesivitat –interpreti el lector com de perjudici- de l’acord de ple de data 19 d’abril de 2010, pel qual s’aprovà el pla de trasllat dels serveis administratius a l’edifici Sitges Reference i el contracte d’arrendament per a ús diferent a habitatge del mateix”, desembocà en una controvèrsia sobre el passat, el present i el futur, sobre les grandeses i les misèries de l’edifici que va néixer com a centre d’oficines i que acabarà vagin a saber com. Tot plegat succeí durant el ple municipal del passat dilluns. El mateix que aprovà la incorporació de la vila a l’associació de municipis per a la independència, i que certificà la defunció del projecte de l’escola d’arts escèniques vinculada a la figura de Paul McCartney. La punta de llança de Qualia també ha fet figa. Es dóna el dol per acomiadat. Enrera queda aquella glamourosa festa al primer Pachá amb ballarins vinguts expressament de Liverpool. En fi.... M’han vingut a la memòria tres apunts de realitat que, d’alguna manera, poden relacionar-se amb el cas d’avui. Ho explico sense cap ànim de consolar, quelcom que per altra banda resultaria inútil. El Reference ni ha estat, ni és, ni serà el primer ni l’últim edifici d’oficines que no s’omple. Els historiadors recorden com els novaiorquesos rebatejaren irònicament l’Empire State building amb l’apelatiu de Empty State perquè el gratacels més icònic i cèntric de la capital del món no va arribar a ocupar-se mínimament fins vint anys després de la seva inauguració el 1931. Es clar que a l’estat no li va costar ni cinc, i pel mig encara cuejava el crack del 29 i quedava per viure la segona guerra mundial. En l'entorn més proper, vet aquí els casos d’una amiga i d’un amic. Sengles treballadors qualificats en el sector privat. Ella viu, a la corda fluixa, les angoixes d’un ero, i ell fou despatxat com gairebé tots els seus companys fa prop d’un any. A ambdós els uneix una circumstància semblant: les seves respectives empreses es gastaren allò que tenien i el que no tenien en l’adquisició de noves i enlluernadores seus corporatives un any abans de posar-los a la porta de l’atur per mor de la crisi, la reducció de costos, la simplificació de processos, l’optimització de recursos, i de tot aquell rosari de raons que topa amb l’experiència recent que visqueren. Valdria com a primera conclusió pensar que la bona o mala gestió no acostuma a tenir ideologia ni color polític, ni àmbit determinat d’actuació. És, més aviat, una questió de capacitat i voluntat, de condició humana, i, si volen, hi poden afegir un o uns quants cops de sort, d’aquells que fan que hom pugui dir que l’ha encertada o l’ha espifiada, o que s’ha salvat pels pèls.

El petit gran drama de Sitges Reference no existiria si s’hagués complert l’objectiu original pel qual fou creat l’immoble, que no era altre que el de llogar el seu espai per a oficines. Tot el que els expliquin per aturar el cop –una barreja entre arguments raonables i d’altres forçats per les circumstàncies- són pedaços que intenten salvar els mobles. I a la vida cal posar-n’hi de pedaços perquè no sempre les coses surten com es desitja, però aquí, sens dubte, més que questionar les raons per les quals l’Ajuntament del moment es ficà en aquesta aventura en companyia de l’antiga Proinosa –és una bestiesa fer-ho, sinó és per aprendre’n la lliçó- el que es posa sobre la taula, més enllà de les conseqüències que puguin derivar-se del concurs de creditors o de les investigacions de l’oficina antifrau, són els diferents punts de vista sobre el futur del complex, condicionat, llastat, lligat de peus i mans per la gestió que en varen fer els responsables de la societat posseïdora -participada al 50% per Ajuntament-Model XXI i constructora- quan les coses es torçaren. I aquest futur es planteja, bàsicament, des de dos criteris contraposats: el de l’equip de govern, palesat en la petició del concurs de creditors per a fer front als deutes que no poden assumir-se, i el del PSC, partidari de la injecció de capital amb l’objectiu inicial de liquidar les factures pendents als industrials, i d’evitar la pèrdua de la propietat, que podria dir-se que és en part de l’Ajuntament, si no fos perquè amb el dineral que es deu resulta fins a cert punt agosarat afirmar-ho. Defensà aquesta posició, o almenys ho intentà, Marc Quero, en una de les alocucions més vehement i explícita de la seva vida política. Tot manifestant en repetides ocasions la intenció del seu grup d’ajudar -per bé que vista l’experiència qui sap si la bona disposició de l’avui pot millorar els mals resultats de la responsabilitat de l’ahir- el discurs del portaveu socialista no podia incloure més elements contradictoris per a ser rebatut amb indignada fermesa. I quan així va reaccionar el regidor de recursos humans, a Quero no se li acudí altra cosa que contestar-lo establint una analogia entre la seva actitud i la rauxa desbocada d’una graderia futbolística, com si Magí Almirall s’hagués expressat com un fanàtic qualsevol. Incomprensible. Es miri del dret o del revés, no se li pot retreure a l’equip de govern actual que hagi equivocat l’estratègia proposant un concurs de creditors -que previsiblement prioritzarà el pagament de la hipoteca per davant dels deutes als industrials- quan els anteriors gestors utilitzaren bona part del crèdit d’un milió i mig d’euros que havia estat compromés amb els mateixos industrials -destinats a pagar-los l’adequació dels interiors, d’acord amb les necessitats del trasllat de les dependències municipals- per a satisfer les exigències de la hipoteca amb la mateixa priorització que avui es vista amb esperit crític, ara que és en mans dels qui tenen la responsabilitat d’administrar aquesta patata calenta. Paradoxes de la vida, l’evidència no fou obstacle per a que la intervenció de Quero tingués un punt de suficiència de mestre d’escola empresarial, encara que el missatge desprengués una flaire de cinisme impròpia, del tipus et dic que no fas les coses bé, perquè no cobrarà qui veritablement ho necessita, mentre que jo vaig enganyar a qui li ho vaig prometre aleshores. Deixant de banda els números, o les hipotètiques possibilitats de reconduir la questió a partir dels balanços positius que pugui generar la part sitgetana de la societat que controla l’edifici, el moll de l’ós de l’assumpte es mou en el llindar ètic i moral, que Quero va obviar durant els torns de rèplica, quelcom discutible des de la condició de representant públic. Vull creure que el regidor defensa l’interés general, però el missatge topà, una vegada i una altra, amb un pecat original que el desacreditava en la mesura que el portaveu insistia en la tesi.

I és que la sessió va viure un punt d’inflexió a l’hora de reproduir l’estat emocional d’alguns dels afectats per la morositat pública. Lluís Marcé explicà la colpidora confessió que li féu el constructor Llorenç Reixach: “Estic a la ruina per culpa de Sitges Reference i de Model XXI”, i reblaren el clau Jorge Carretero i un parlament final del propi alcalde que tallà l’ambient de manera lapidària. Està clar que tot allò relacionat amb aquest assumpte és susceptible d’ésser questionat. Menys la bona voluntat que sempre cal pressuposar per part dels qui l’impulsaren i, després, el reformaren. Per la resta, millor no alçar massa la veu. No cal. Fibla l’oïda i l’ànima.