Eco de Sitges, 9 de març
F(r)actures
Per mor de dinamitzar la carranquejant activitat econòmica -i en espera
del ral.li i de les benvingudes senyores del Patchwork que sempre desempolseguen
una mica la caixa- l’Ajuntament ha obert el ventall de possibilitats per a que
puguin instal.larse terrasses o vetlladors en carrers on fins avui no es podia,
i en d’altres on s’havia pogut en el passat i després es prohibí perquè l’espai
disponible no ho recomanava. Faig un parèntesi perquè no puc evitar associar el
vetllador a aquella estrofa sensacional de A media luz, que
descrivia un piset de Buenos Aires on a les nits les passions es deixaven anar:
Corrientes, tres cuatro ocho, segundo piso ascensoooooor, no hay portero ni
vecinos, adentro cóctel y amor. Pisito
que puso Maple, piano, estela y veladooooooor. El cas és que, amb vetllador
o sense, li va costar molt –massa- a Elena Redondo explicar l’objectiu final de
la modificació de la ordenança, al qual hi va arribar després d’una estona de discurs
poc convincent, dispers, embolicat, i amb algun que altre tòpic innecessari,
com aquell no menteixin més al poble de Sitges dirigit al PSC, que, en
aquest cas, no li va servir per a contrapesar la rèplica ben estructurada de
Marc Quero, i el seu comentari de text comparatiu, que no admetia discussió. De
fet, la regidora ho tenia fàcil per a defensar els canvis de manera explícita
des del principi del debat del ple. S’hi estigui d’acord o no -perquè
fonamentalment es tracta d’una questió de criteri i de concepció de les coses,
que a la vegada permetrà ingressos extres a les arques municipals- el govern ha
cregut que, atès que el turisme continua essent l’única activitat econòmica de
rendiment immediat, abans no comenci el fort de la temporada cal prioritzar la
flexibilització de la norma en atenció a les demandes del motor empresarial de
la vila, per davant d’altres consideracions no menys importants. És una decisió
que no deixa de comportar riscos. Jorge Carretero llençà un cable a Redondo tot
afirmant que la convivència veinal està garantida, però, sens dubte, aquest
serà un dels grans reptes que pot girar-se en contra de la iniciativa. De fa
temps, massa temps també, el nostre espai públic està essent víctima de les
conseqüències d’una sobreexplotació a la qual Sitges no ha sabut o pogut
posar-hi remei. La secció n’ha fet referència manta vegades, i ara em cal
reiterar-me. Facin llista i els sortirà un rosari inacabable d’estampes
costumistes quotidianes que apleguen des dels que paguen impostos i han de
viure amb la tranquil.litat que no els faran la competència deslleial a un
metre de la botiga, fins als que no paguen res i tenen dret a viure, perquè
tots hem de poder viure. Des de les terrasses que compleixen escrupolosament
els límits de superfície marcats, fins a les dels establiments que s’han fet
seu el carrer. Des de l’imparable fenòmen del top manta -atiat per una demanda
que no afluixa- i els venedors de quincalleria, que ara ocupen sense mirament
ni control el passeig de la ribera, les escales de la Punta i el seu entorn,
fins a la corrúa de petits/grans artistes, que amb major o menor fortuna,
intenten recollir un grapat d’euros a cop d’armònica, bombolles de sabó, malabars
o altres disciplines. Tot plegat sense deixar de banda les actives i
continuades celebracions de carrer, les escultures de sorra a la platja -que
són una petita meravella si no fos perquè al seu voltant no sempre s’hi aplega un
entorn que generi la mateixa empatia que les construccions- o les persones
necessitades, o necessitades i conflictives –perquè no tots els necessitats
creen conflictes- que malviuen a cop de brik de vi negre. En aquest escenari carregat
d’elements, i els que hi vulguin afegir, s’hi incorporaran noves terrasses i
vetlladors. En un plat de la balança, la necessitat. En l’altre, l’impacte
veinal. I en la columna que els aguanta la no menys necessària conciliació
d’interessos i desitjos de tothom. Un desideratum
impossible.
El web del 3/24 ha utilitzat una d’aquelles enquestes on no hi ha massa
espai pels matisos, per a preguntar: Creus
que els alcaldes s'han de responsabilitzar a títol personal dels deutes del seu
consistori? I, per majoria folgada d’un 79% llarg, els internautes han
respost: Sí, si el deute es genera en la
seva legislatura. De nou l’actualitat
informativa ha tornat a Moià. L’alcalde, Dionís Guiteras, i el regidor
d’hisenda s’enfronten a una sentència judicial que els obliga com a
representants de la institució, a amortitzar amb el seu patrimoni personal, i a
raó de 150€ per dia, l’execució d’un deute de 451.000€ més interessos per una
obra realitzada –i no pagada- l’any 2007, quan manava un altre alcalde. L’assumpte
va en camí de resoldre’s, amb la intercessió de la Generalitat, però la questió
no és menor, perquè Guiteras, d’ERC, ja ha anunciat que portarà als tribunals als
governs anteriors, de CiU, si la sindicatura observa irregularitats en els
comptes públics. Malgrat tot, em quedo amb una frase del protagonista de la
història que pot exemplificar el que pot succeir si les cordes es tiben massa.
Es pregunta l’actual alcalde de Moià qui voldrà accedir a una cadira que pot
amagar càrregues de profunditat d’aquesta magnitud sota el seient. I no li
manca raó, tot i que el debat ens pugui portar a la dialèctica perversa de si
val més la pena un batlle o regidor amb la cartera plena abans d’un que la
tingui buida, quan es tracta, en el fons, d’una questió d’ètica i escrupolositat.
Amb l’objectiu de continuar administrant el pagament dels deutes, el dijous
vinent l’Ajuntament ha de tenir a punt el llistat de factures pendents, d’acord
amb el Real Decreto-ley 4/2012, de 24 de febrero, por el que se determinan
obligaciones de información y procedimientos necesarios para establecer un
mecanismo de financiación para el pago a los proveedores de las entidades
locales (sic) que estableix prioritats i terminis de pagament als creditors,
segons l’antiguitat del deute o l’acceptació d’una quitança, entre d’altres requisits. Quitança és
el mot de moda, recuperat per la crisi. En paraules de l’historiador Francesc
Cabana, defineix aquella figura jurídica segons la qual el deutor queda lliure
de pagar una part del deute, d'acord amb el creditor. I, com a tot arreu, a
Sitges l’Ajuntament n’haurà de fer moltes de quitances si es vol treure
del damunt els prop de 28 milions d’euros d’impagats a empreses, autònoms o
proveïdors. Una nova reflexió s’imposa. En el fons, la quitança és enormement injusta per a aquest col.lectiu. Al greuge de
no haver cobrat en temps i forma, ara haurà d’empassar-se que tampoc no cobrarà
el que estava certificat sobre el paper, i, en cas d’acceptar la negociació a
la baixa, tampoc rebrà els diners d’avui per demà. Assistim, doncs, a la
crònica d’una frustració anunciada, on es posa a prova la capacitat de
condescendència dels qui esperen cobrar, a partir d’una dicotomia perversa on només
es pot escollir entre cobrar poc i tard, o no cobrar mai. Entre el dolent i el
pitjor, vet aquí una veritable teràpia de resiliència,
un altre terme de moda per a referir-se a la capacitat de l’ésser humà per
a superar les adversitats sense esquedar-se l’ànima... L’aforisme no falla: a
les penes punyalades i al darrera un got de vi. Qui voldrà treballar per a
l’Ajuntament? Tornaran, si mai han arribat a marxar, els pressupostos més o menys
inflats que, implícitament, contemplen els interessos per la demora excessiva a
l’hora de cobrar-los? Quina capacitat de negociació tindrà la casa gran a
l’hora de cercar el millor preu, tenint en compte que els terminis de pagament
actuals s’acosten o superen els dos anys?
Mentrestant, continuen sortint factures de sota els calaixos. No moltes,
però algunes d’elles cridaneres. El moll de l’ós del projecte de pressupost que
ha presentat el regidor d’hisenda Jordi Mas no deixa massa alternatives
possibles, perquè no hi ha més cera que la que crema. L’altra, ja es va
cremar....
