dijous, 8 de març de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 9 de març




F(r)actures


Per mor de dinamitzar la carranquejant activitat econòmica -i en espera del ral.li i de les benvingudes senyores del Patchwork que sempre desempolseguen una mica la caixa- l’Ajuntament ha obert el ventall de possibilitats per a que puguin instal.larse terrasses o vetlladors en carrers on fins avui no es podia, i en d’altres on s’havia pogut en el passat i després es prohibí perquè l’espai disponible no ho recomanava. Faig un parèntesi perquè no puc evitar associar el vetllador a aquella estrofa sensacional de A media luz, que descrivia un piset de Buenos Aires on a les nits les passions es deixaven anar: Corrientes, tres cuatro ocho, segundo piso ascensoooooor, no hay portero ni vecinos,  adentro cóctel y amor. Pisito que puso Maple, piano, estela y veladooooooor. El cas és que, amb vetllador o sense, li va costar molt –massa- a Elena Redondo explicar l’objectiu final de la modificació de la ordenança, al qual hi va arribar després d’una estona de discurs poc convincent, dispers, embolicat, i amb algun que altre tòpic innecessari, com aquell no menteixin més al poble de Sitges dirigit al PSC, que, en aquest cas, no li va servir per a contrapesar la rèplica ben estructurada de Marc Quero, i el seu comentari de text comparatiu, que no admetia discussió. De fet, la regidora ho tenia fàcil per a defensar els canvis de manera explícita des del principi del debat del ple. S’hi estigui d’acord o no -perquè fonamentalment es tracta d’una questió de criteri i de concepció de les coses, que a la vegada permetrà ingressos extres a les arques municipals- el govern ha cregut que, atès que el turisme continua essent l’única activitat econòmica de rendiment immediat, abans no comenci el fort de la temporada cal prioritzar la flexibilització de la norma en atenció a les demandes del motor empresarial de la vila, per davant d’altres consideracions no menys importants. És una decisió que no deixa de comportar riscos. Jorge Carretero llençà un cable a Redondo tot afirmant que la convivència veinal està garantida, però, sens dubte, aquest serà un dels grans reptes que pot girar-se en contra de la iniciativa. De fa temps, massa temps també, el nostre espai públic està essent víctima de les conseqüències d’una sobreexplotació a la qual Sitges no ha sabut o pogut posar-hi remei. La secció n’ha fet referència manta vegades, i ara em cal reiterar-me. Facin llista i els sortirà un rosari inacabable d’estampes costumistes quotidianes que apleguen des dels que paguen impostos i han de viure amb la tranquil.litat que no els faran la competència deslleial a un metre de la botiga, fins als que no paguen res i tenen dret a viure, perquè tots hem de poder viure. Des de les terrasses que compleixen escrupolosament els límits de superfície marcats, fins a les dels establiments que s’han fet seu el carrer. Des de l’imparable fenòmen del top manta -atiat per una demanda que no afluixa- i els venedors de quincalleria, que ara ocupen sense mirament ni control el passeig de la ribera, les escales de la Punta i el seu entorn, fins a la corrúa de petits/grans artistes, que amb major o menor fortuna, intenten recollir un grapat d’euros a cop d’armònica, bombolles de sabó, malabars o altres disciplines. Tot plegat sense deixar de banda les actives i continuades celebracions de carrer, les escultures de sorra a la platja -que són una petita meravella si no fos perquè al seu voltant no sempre s’hi aplega un entorn que generi la mateixa empatia que les construccions- o les persones necessitades, o necessitades i conflictives –perquè no tots els necessitats creen conflictes- que malviuen a cop de brik de vi negre. En aquest escenari carregat d’elements, i els que hi vulguin afegir, s’hi incorporaran noves terrasses i vetlladors. En un plat de la balança, la necessitat. En l’altre, l’impacte veinal. I en la columna que els aguanta la no menys necessària conciliació d’interessos i desitjos de tothom. Un desideratum impossible.

El web del 3/24 ha utilitzat una d’aquelles enquestes on no hi ha massa espai pels matisos, per a preguntar: Creus que els alcaldes s'han de responsabilitzar a títol personal dels deutes del seu consistori? I, per majoria folgada d’un 79% llarg, els internautes han respost: Sí, si el deute es genera en la seva legislatura. De nou l’actualitat informativa ha tornat a Moià. L’alcalde, Dionís Guiteras, i el regidor d’hisenda s’enfronten a una sentència judicial que els obliga com a representants de la institució, a amortitzar amb el seu patrimoni personal, i a raó de 150€ per dia, l’execució d’un deute de 451.000€ més interessos per una obra realitzada –i no pagada- l’any 2007, quan manava un altre alcalde. L’assumpte va en camí de resoldre’s, amb la intercessió de la Generalitat, però la questió no és menor, perquè Guiteras, d’ERC, ja ha anunciat que portarà als tribunals als governs anteriors, de CiU, si la sindicatura observa irregularitats en els comptes públics. Malgrat tot, em quedo amb una frase del protagonista de la història que pot exemplificar el que pot succeir si les cordes es tiben massa. Es pregunta l’actual alcalde de Moià qui voldrà accedir a una cadira que pot amagar càrregues de profunditat d’aquesta magnitud sota el seient. I no li manca raó, tot i que el debat ens pugui portar a la dialèctica perversa de si val més la pena un batlle o regidor amb la cartera plena abans d’un que la tingui buida, quan es tracta, en el fons, d’una questió d’ètica i escrupolositat. Amb l’objectiu de continuar administrant el pagament dels deutes, el dijous vinent l’Ajuntament ha de tenir a punt el llistat de factures pendents, d’acord amb el Real Decreto-ley 4/2012, de 24 de febrero, por el que se determinan obligaciones de información y procedimientos necesarios para establecer un mecanismo de financiación para el pago a los proveedores de las entidades locales (sic) que estableix prioritats i terminis de pagament als creditors, segons l’antiguitat del deute o l’acceptació d’una quitança, entre d’altres requisits. Quitança és el mot de moda, recuperat per la crisi. En paraules de l’historiador Francesc Cabana, defineix aquella figura jurídica segons la qual el deutor queda lliure de pagar una part del deute, d'acord amb el creditor. I, com a tot arreu, a Sitges l’Ajuntament n’haurà de fer moltes de quitances si es vol treure del damunt els prop de 28 milions d’euros d’impagats a empreses, autònoms o proveïdors. Una nova reflexió s’imposa. En el fons, la quitança és enormement injusta per a aquest col.lectiu. Al greuge de no haver cobrat en temps i forma, ara haurà d’empassar-se que tampoc no cobrarà el que estava certificat sobre el paper, i, en cas d’acceptar la negociació a la baixa, tampoc rebrà els diners d’avui per demà. Assistim, doncs, a la crònica d’una frustració anunciada, on es posa a prova la capacitat de condescendència dels qui esperen cobrar, a partir d’una dicotomia perversa on només es pot escollir entre cobrar poc i tard, o no cobrar mai. Entre el dolent i el pitjor, vet aquí una veritable teràpia de resiliència, un altre terme de moda per a referir-se a la capacitat de l’ésser humà per a superar les adversitats sense esquedar-se l’ànima... L’aforisme no falla: a les penes punyalades i al darrera un got de vi. Qui voldrà treballar per a l’Ajuntament? Tornaran, si mai han arribat a marxar, els pressupostos més o menys inflats que, implícitament, contemplen els interessos per la demora excessiva a l’hora de cobrar-los? Quina capacitat de negociació tindrà la casa gran a l’hora de cercar el millor preu, tenint en compte que els terminis de pagament actuals s’acosten o superen els dos anys?

Mentrestant, continuen sortint factures de sota els calaixos. No moltes, però algunes d’elles cridaneres. El moll de l’ós del projecte de pressupost que ha presentat el regidor d’hisenda Jordi Mas no deixa massa alternatives possibles, perquè no hi ha més cera que la que crema. L’altra, ja es va cremar....