dijous, 15 de març de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 16 de març





Capítol primer


“Aquest Ajuntament encara está sobredimensionat en estructura (...) Sempre hem defensat aquest plantejament. El que passa és que aquí hi hem d’afegir una variable més, una reflexió més que va fer el govern de Sitges: entenent que l’estructura s’havia de reduir, l’opció per la qual optarem era no reduir la plantilla, per a no enviar a l’atur treballadores i treballadors de l’Ajuntament, més enllà d’un compromís electoral escrit, i que forma part del pacte de govern, que era reduir l’estructura municipal: eliminació/reducció de les empreses municipals, que duplicaven personal, funcions, despeses i costos.”

Miquel Forns, 7 de març


Del projecte de pressupost que presentà Jordi Mas per a portar a aprovació els propers dies, n’extrec quatre grans xifres. Primera: el muntant total, que ascendeix a 48M€. Segona: la partida específica de 12M€, destinada a l’amortització del deute. Tercera: l’import net disponible, de 36M€. I, finalment, els 14,4M€ que es destinaran a les despeses del popularissim Capítol 1, en l’argot administratiu. El Capítol 1 de qualsevol pressupost res te a veure amb el que encapçala les novel.les, però no per això podria deixar d’inspirar una obra de ficció carregada d’elements propis del gènere, es pensi en clau de drama o de comèdia. Per a explicar-ho sense matisos, el Capítol 1, que significarà aquest 2012 el 40% del total dels 36M€ que gastarà la corporació, és, en definitiva, el que contempla el personal de la casa. Com tots vostès saben, perquè la foto de familia ha estat portada –previsible- i diana de comentaris diversos, la setmana passada l’Ajuntament signà amb els cinc sindicats que representen al col.lectiu dels treballadors municipals –cinc repeteixo- l’acord pel qual es contempla la suspensió temporal, per al bienni 2012-2013, d’una bona part dels complements de productivitat i dels ajuts socials, entre d’altres conceptes, amb la finalitat d’aconseguir un doble objectiu: mantenir els llocs de treball, per un costat, i reduir el cost del que passa per ser l’àmbit on la institució hi destina major nombre de recursos, per l’altre. Abans, ara i sempre, els serà difícil de trobar algú que no afirmi, en petit comité o davant de micròfons, que aixecar la persiana de l’Ajuntament suposa un capital notable, del qual se n’ha rebaixat la no menyspreable quantitat d’1,4M€ respecte l’exercici del 2010. Ambdúes parts signants del compromís reconeixen haver cedit en intencions i contrapartides. No ha estat fàcil. La casuística d’una empresa amb prop de 400 treballadors, on conviuen col.lectius amb conveni propi i horaris i funcions diversos, i perfils laborals que van des dels funcionaris d’habilitació nacional fins als interins sense provisió de plaça o als temporals a la corda fluixa, forma un veritable trencaclosques on els greuges comparatius –grans o petits- les afinitats o les desavinences surten per un lloc o altre, com a totes les cases, i especialment en una situació de regressió respecte als drets adquirits fins ara, com la que ens ocupa. El regidor de recursos humans va admetre que es passà per un periode de no diàleg complicat de resoldre –probablement perquè el govern esbombà amb precipitació les xifres que desitjava, sense tenir prou en compte que es tractava de material sensible- mentre que el portaveu dels sindicats apuntà a l’esforç que ha suposat haver de renunciar als ajuts socials, just quan els d’enguany ja havien estat tramitats fa mesos. Durant la roda de premsa no es pot dir que es respirés un ambient d’especial entusiasme –no estan les coses com per entusiasmar-se per a res- però diria que podia copsar-se la sensació d’una resignada satisfacció fruit d’un compromís condicionat per les circumstàncies i fins a cert punt inevitable, que ha posat en valor la responsabilitat mútua dels protagonistes del mateix. El futur dirà si, un cop hagi pogut reconduïr-se minimament la situació, es podran restituir les prestacions sotmeses a moratòria i, sobretot, si es decidirà seguir endavant amb la reducció de l’estructura de personal, entre d’altres coses perquè indemnitzar no surt de franc, amb o sense contenciosos judicials pel mig.

De camí cap a un escenari de 6.000.000 d’aturats, a les portes d’una vaga general emmarcada en un permanent estat d’emprenyamenta i malfiança cronificada, d’ambicions i perspectives de futur frustrades després d’un llarg periode on s’ha prioritzat la cultura del dret per davant de la del deure i on, per acció i/o omissió de ciutadans i institucions, la pura i dura llei de l’economia de mercat –em refereixo a l’especulativa i no a la productiva- ha distorsionat la percepció del veritable valor de les coses i dels sous, es poden considerar uns privilegiats els qui tenen feina? I se’n poden considerar més encara els qui treballen en una institució pública? Durant els darrers dies el debat a l’entorn de la questió ha centrat força converses de carrer, on els funcionaris semblen haver-se convertit en l’ase dels cops. Així, de manera continuada, repetitiva, i molt sovint intencionada, pot escoltar-se aquest discurs on s’hi barregen arguments constatables, amb d’altres que s’acosten al tòpic i s’amaneixen amb un punt de ressentiment. Lògic. En el complicadíssim context actual, on tants professionals lluiten per a sobreviure i la percepció de molts ciutadans respecte la gestió dels afers públics està molt polaritzada i és afortunadament crítica vers els innombrables casos d’excessos de tota mena, cal pesar paraules, actituds i iniciatives si no es vol acabar de tibar una corda tensada a base d’evidències vergonyants, esdevingudes a casa nostra o a casa dels altres. D’aquesta crisi també n’haurà de sortir, no ho dubtin, un model on es replantegin moltes de les contraprestacions que els treballadors de l’àmbit públic –per altra banda retallats de sou cada dos per tres- tenen vers els seus homòlegs de l’empresa privada. Per no parlar dels autònoms, històricament i injusta arraconats en el reconeixement de la seva condició. En qualsevol cas, hores d’ara, amb la balança desequilibrada és difícil retrobar la ponderació justa en temps de crisi, perquè les crisis obren la porta a una nova forma de contemplar la realitat, que pot resultar perillosa. Sempre hi haurà algú disposat a treballar per menys, com sempre hi haurà algú que aprofitarà l’avinantesa de la necessitat per a exigir allò que no hagués exigit abans. És època d’estratègies i tacticismes. Prou que ho sap Sheldon Adelson a l’hora de negociar Eurovegas davant d’un país que necessita reduir com sigui –vet aquí el parany de la urgència- la taxa d’atur. Paradoxes de la vida, els llicenciats que fa deu anys enrere podien sentir-se literalment exclosos d’una societat que preferia pagar el doble o el triple a un paleta que a un enginyer, probablement aleshores també pensaren el que molts pensen avui sobre els afortunats que poden treballar en un moment francament difícil, on determinats perfils laborals mai no tornaran a cobrar el que cobraren quan les vaques anaven grasses. L’adopció de postures en excès maximalistes no ajudarà a conciliar les millors solucions al problema, ans al contrari. Trobaran per aquests móns de Déu sindicalistes que s’aprofiten de la seva condició en benefici propi, perquè sinó serien al carrer, i empresaris dèspotes, o del tipus ex president de la CEOE que de cap manera poden col.locar-se en el paranimf de l’exemplaritat. Trobaran excel.lents treballadors a les institucions públiques, i veritables ineptes que continuen treballant a l’empresa privada, i a l’inrevés. Trobaran de tot a tot arreu. El Diari de Vilanova informa que torna a Sitges, després d’un periple comarcal, l’ex-gerent del nostre Ajuntament, que en el seu dia fou acomiadat gairebé com un màrtir de la causa pública. I torna, segons el diari, per a retrobar el seu càrrec de sergent de la policia. Pel mig ha estat regidor d’urbanisme de Ribes. Un cas singular de multidisciplina curricular que supera la capacitat de comprensió de l’ignorant cronista.