dijous, 1 de març de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 3 de març





La balconada


“Estem parlant dels balcons. Aquí hi ha un problema de legalitat urbanística. (...) Segons la llei, aquests balcons haurien d’anar a terra. No hi poden ser (...) La propietat ha d’enderrocar els balcons per a poder tirar endavant amb absoluta normalitat l’establiment”


Miquel Forns, 20 de febrer    
                                                                  

Per a començar, esmeno un oblit imperdonable. És el que tenen les presses post-carnavaleres i prendre apunts en trossos de paper dispersos. Enmig del batibull va saltar de la llista final de colles que recordo la del Club Natació Sitges, que presentà una versió singular, vistosa i divertida de les inefables plomes. Amb el Carnaval acabat, dos apunts interessants que em deixen a posteriori. El primer m’arriba d’un coneixedor de la festa fins el moll de l’ós i apunta cap a un ideal impossible d’assolir avui: la reducció de la rua a 35 carrosses, 35 o 40 vaja, acompanyades per colles d’uns 60 membres de mitjana. Vindria a exposar-se, doncs, la teoria de la necessitat del pas enrera per a fer-ne dos endavant. En certa mesura, la que plantejaria la recuperació d’aquell popularíssim sostre que tantes vegades escoltàrem a principis dels anys 90 en boca del recordat Nacho Deó, i que les circumstàncies, l’alegria del moment, les ambicions d’uns i les il.lusions dels altres, s’encarregaren de trencar per a elevar-lo de nombre fins a les 50 actuals. I d’argumentari per a justificar el plantejament no en manca. M’ho resumeixen afirmant que tot plegat respiraria més dinamisme, tindria més qualitat i seria més controlable. És un parlar per parlar, perquè el meu interlocutor reconeix que el preu de posar-ho en pràctica és tan impopular com arriscat per a que ningú no s’hi atreveixi, per por a un daltabaix. La mateixa complicació que deu tenir proposar una ecotaxa carnavalera que permeti finançar l’esdeveniment a través de recàrrecs mínims en les consumicions de diumenge i dimarts als locals d’hostaleria, per posar un exemple... També ho he sentit aquests dies. És una de les moltes idees que es deixen anar des de la llibertat de les converses poc condicionades pel que sigui. Potser seria hora de plantejar una via de finançament, tenint en compte l’innegable poder d’atracció que continua tenint la festa, deixant de banda la part menys edificant, que hi continua essent i no hi deixarà de ser. El segon apunt assenyala a una contradicció que alguns han vist, i crec que no els manca raó, en els qui pensen que l’avançament de les rues de la nit al vespre ha propiciat una major presència de públic infantil davant d’un espectacle no sempre adequat o pensat per a ells. Paradoxes de la vida, a la tarda es vesteix a les nenes com si fossin dones, i, a la vegada, preocupa que a la nit les mateixes nenes vegin a les de debò, a les que són la referència per a moltes d’elles. Probablement, bona part del Carnaval infantil té massa punts de mimetisme –qui sap si desitjat més pels pares que per la pròpia canalla- amb el del seu homònim dels grans, però això ja és un altre debat, en bona part inútil perquè, a partir de la majoria d’edat, vull creure que tothom és lliure per a disfressar-se com vulgui.

Dilluns, 20 de febrer
L’establiment al qual es refereix l’alcalde és l’Avenida Sofia Hotel & Spa, ja referenciat aquí i situat –és una obvietat assenyalar-ho- on antigament hi havia l’avui en comparació humil i setentero hotel Veracruz, amb la seva pintoresca terrasseta sota el nivell de la vorera. Abans de seguir, i per a evitar interpretacions intencionadament malicioses, pagarà la pena apuntar una reflexió prèvia. Seria de ximples questionar la posada en marxa del nou equipament, i més en l’època actual. Tampoc el que ve a continuació té res a veure amb els criteris de qualitat aplicats a l’obra, on han intervingut professionals de reconegut prestigi. El relat va per un altre camí. En poques paraules, la història que ens ocupa sorgeix del conveni urbanístic signat entre l’Ajuntament i un privat fa uns cinc anys aproximadament, gràcies al qual la institució s’ha pogut quedar la parcel.la de terreny situada sobre el parc de Can Robert, a la cantonada de mar de la cruïlla passeig Vilafranca-camí Capellans, i, a canvi, l’empresari ha pogut construir aquesta baluerna immensa, de planta baixa, sis pisos i àtic en la seva part més elevada. Així doncs, mentre centravem la mirada a la façana de mar de Maricel, que ha estat el blanc de totes les crítiques al llarg dels darrers mesos, a l’elegant Avinguda Sofia, ja prou enlletgida pels nous fanals de la reforma i l’enorme taüt de vidre de la sortida de l’ascensor del pàrquing, ha anat creixent, encaixada en un solar de mil metres quadrats, una incoherència en tota regla, fora de mida i proporció, perfectament visible des de tots els angles possibles, que cau a plom sobre les casetes del carrer Sant Mus, i que enxiqueix tot allò que s’hi acosti. Sens dubte, l’hotel Veracruz no podia considerar-se patrimoni nacional, però, agafant la frase feta, entre el poc i el massa em sembla que enyoro el poc. Vostès ja m’entenen. La llei del pèndol ens ha dut a l’altra punta de l’escala. A un edifici que, per magnitud i estètica, s’integraria a la perfecció en els moderns entorns urbans del 22@ o l’eix Macià de Sabadell. O fins i tot a la banal Plana Est hi donaria un plus de glamour. Aquí hi fa mal. El cas és que l’alcalde féu públic un problema relacionat amb el tamany dels balcons de l’immoble que no s’ajusten a la normativa, i s’hauran de retallar. Vaja, que han sortit uns balcons de ministeri quan es tractava de fer-ne uns de testimonials. No em facin dir si estaven en el projecte inicial o no, o si es dibuixaren grans o petits. Ni tant sols si l’Ajuntament vetllà per a evitar els fets consumats que l’alcalde confessa avui que cal reconduir abans no s’obri l’hotel. Els arreglin o no, no vindrà d’uns balcons tenint en compte el que hi ha al darrere.

Dilluns, 27 de febrer
El Mobile World Congress ha omplert els hotels sitgetans gairebé al màxim de la seva capacitat. Segons Joan Anton Matas, un notable percentatge de les reserves tramitades provenen de persones individuals que han volgut venir expressament a la vila per a passar la setmana de l’esdeveniment. El president del Gremi d’Hostaleria està content, perquè les bones coses han arribat després de l’agredolça ressaca carnavalera. Com era bastant previsible, els horaris de les rues i les restriccions de pas han ensorrat els serveis de dinar i sopar. Si abans les queixes es dirigiren a l’implacable blindatge del poble, ara apunten a l’horari de les rues, i l’any que ve Déu dirà on. Se n’ha de parlar, expressió recorrent un cop les cendres del Carnestoltes ja s’han esvaït al cel de la Quaresma.

I acabo amplificant un suggeriment públic del fotògraf Benjamí Cervera, amb el qual hi estic absolutament d’acord. La llista de fotògrafs sitgetans és destacable i mereixedora d’elogis en tota regla, però algún dia caldrà reconéixer públicament la labor de la nissaga Gassó, com a creadors i mantenidors del fons fotogràfic més important existent a casa nostra, amb un valor històric i artístic incalculable i irrepetible. M’imagino una exposició. Barateta, sense escarafalls. Barateta i plena d’esperit col.lectiu de sitgetanisme. Necessitariem quelcom així....