Crònica local
Eco de Sitges, 18 de Juny

L’home que somniava amb ser alcalde

Sitges comença en les persones, en cada persona concreta, en cada família concreta. Una societat avançada es mesura també per la capacitat de millorar la vida de les persones. Aquesta serà la nostra voluntat d’esdevenir.

Miquel Forns, 11 de Juny.

En dos dies he vist plorar dos alcaldes. Bon promig. No passa res, el plor no té color ideològic, i la secció el defensa, dins d’uns límits es clar. Fins i tot en faria un elogi en aquells casos on s’esdevé d’aquesta manera tan sentida, sincera i poc raonada, perquè ens fa més humans, mal que sigui davant d’aquells dissortats que gairebé no ploren mai. El primer dels plors correspon a un home despullat del càrrec i revestit de ciutadà de peu, en un procés ràpid, inusualment accelerat per la difícil assumpció de les circumstàncies i de les responsabilitats questionades, que han deixat marca a l’ànima. El segon prové d’algú feliçment desbordat pels esdeveniments, que avui es troba en aquella posició anhelada de fa anys, i a la qual hi ha arribat amb els colzes sense blaus. L’un tornarà a l’escola, i l’altre deixarà la biblioteca per a ficar-se de ple en una etapa vital tan dura com volguda. Baijet s’acomiada defensant el dret a que sigui compresa la seva legítima llibertat individual, i sorprenent una vegada més als qui ja se sorprengueren en el seu dia, quan l’escoltaren dient que desitjava que arribéssin les eleccions perquè Sitges necessitava un canvi de dinàmiques, o quan presentà una llista que encara alguns intenten entendre, o quan marxà a casa perquè estava molt trist (sic) la nit del 22 de Maig, mentre part de la militància s’indignava amb l’actitud del cap de la llista més votada. Qui sap si el candidat/alcalde cremà massa aviat la seva condició, tenint en compte que li quedaven, des del punt de vista orgànic, papers per a desenvolupar i explicacions per a donar. Un final agredolç, per una carrera que ha acabat com la carrossa de la Ventafocs.

Avui, però, el protagonista és Miquel Forns. L’home del qui més o menys tothom té anècdotes per a recordar, i que fa quatre anys -en una comentada portada de l’Eco- se’l pogué veure rebent de mans de Jordi Baijet les claus del pis d’un dels motels de carretera que “La Caixa” construí a la Plana Est, ja és alcalde. Ho somniava, com aquell que pot somiar ser Llucifer, Carnestoltes o pregoner del 2025. Ens trobem, doncs, davant d’un cas singular, vist que la imatge dels polítics passa per hores baixes, i, en conseqüència, les vocacions, almenys les tan primerenques, no deuen sovintejar. Més enllà dels resultats, les travesses i els pactes ja analitzats, la persona que ha il.lusionat de sempre ser alcalde, i que s’ha guanyat a pols una bona imatge pública, té dret a ser-ho si les circumstàncies li ho possibiliten? La secció creu que si, mal que sigui per a posar de manifest els valors fonamentals de la perseverança i la tenacitat a l’hora d’intentar assolir els objectius que hom vulgui proposar-se a la vida, vingui d’on vingui. El dissabte feia un bon dia, no excessivament calurós, i, ja de bon matí, s’intuïen les sensacions inherents a l’inici d’una legislatura de canvi. S’acostuma a notar perquè, en aquest impasse entre governants, les inèrcies són unes altres, però no són noves. Ni noves ni velles. Són cícliques com tantes d’altres que mouen la condició humana. Així, els que treien pit fins fa quatre dies ja no el treuen, perquè el comencen a treure d’altres. Els qui creien que ja no valia la pena reivindicar-se amb els que han marxat, es reivindiquen amb els que acaben d’arribar. Els qui havia costat de veure en els darrers dotze anys es tornen a fer visibles i, finalment, hom s’adona sense esforç que desembarquen per a prendre mides els qui, a partir d’ara, assumiran noves responsabilitats, des de dins o des de fora, o des d’ambdós costats de l’òrbita dels qui manaran. De la mateixa manera, la lògica de les estratègies inicials de qualsevol nou govern es desenvolupa sota aquella extrema prudència dels qui no volen donar un pas en fals, ni deixar anar una declaració fora de lloc, ni mostrar signes externs d’inexperiència, per no vessar-la i evitar judicis des de la malfiança. Llei de vida.

Respecte les anteriors, la del 2011 va ser una sessió d’investidura més carregada d’emotivitat, i l’alcalde, obviament, hi va tenir molt a veure, perquè ell mateix, i a plena consciència, va posar la pròpia sensibilitat contra les cordes. Abans, vet aquí un petit, i desordenat, anecdotari. Primer: si mai volen quedar bé en públic, i no saben a què o a qui recórrer, pensin en Martí i Pol. L’insigne poeta tant ha servit a Guardiola per a expressar la seva filosofia, com a Antoni Caballero per a acomiadar-se o al nou alcalde per a presentar-se. No falla. Segon: Dels 21 regidors només dos juraren, Llombart i Castillo, la resta prometeren, i dels que prometeren dos ho varen fer per imperatiu legal, Mireia Rossell i Magí Almirall, i dos més hi afegiren una apel.lació al sentiment nacional, Elena Redondo i Òscar Ortiz. Tercer: A diferència del detall que tingueren CiU i PP amb Sandra Rubí, Isaac Bielsa i Ramon Artigas, en un perfecte exercici d’abstracció el PSC oblidà tothom. Ni una paraula d’agraiment pels regidors sortints de la plaça de l’hospital, i ni una sola referència vers Jordi Baijet després de vuit anys. Vaja, que algú va pensar que calia un sever càstig verbal, i l’aplicà immerescudament i sense condescendència, mentre assistiem al desconcertant episodi de la glossa de Mercè Espada com a inesperada candidata del partit a l’alcaldia. Així fou com, paradoxes de la vida, les millors paraules vers l’exalcalde van venir de part del seu successor, que tampoc no va oblidar als predecessors en el càrrec, d’un costat i de l’altre. Quart. Per primer cop, o almenys des que el cronista recorda, la mesa d’edat ha estat constituïda per dues dones. La presidenta, Carmen San Miguel, protagonitzà un impagable instant quan, a l’hora de demanar la presència dels regidors per a votar als candidats a batlle, rebatejà el segon cognom de Magí Almirall amb la pronuncia anglosaxona de Hill. Oh my God! Where is the soca-rel of that lady? deuria pensar més d’un. Cinquè: bon nivell general dels discursos, on la majoria de portaveus expressà, des del fair play, les raons del vot i el posicionament de futur. Amb tot, no se jo si Ricard Vicente es trobà especialment còmode en el paper de lector d’un text de raonable argumentari, però excessivament eixut pel tarannà del regidor. O potser m’ho semblà. Sisè (anecdòtic): la sessió no es tancà, o l’alocució de l’alcalde la tancà de facto. Una intervenció, aplaudida per tothom i formalment impecable, en la qual si es descuida la segona part escombra la primera a cop de pàgines viscudes. Per un moment, la imatge del pregó de Festa Major es barrejà entre els records de la polleria del carrer Sant Pau, i el ressó dels morterets que saludaren l’elecció de l’alcalde. Excessiu? Deixem-ho en una concessió permisible vista la càrrega entendridora del matí. M’estimo Sitges sense mesura diu l’alcalde, que, en una visió contemporitzadora de la gestió pública, reblà el clau amb una declaració mig lapidària i comprometedora: Hem de deixar enrere altres temps. Fora partidismes, models sectaris i endogàmies de partits. Queda bonic, sens dubte. Veurem si la vida real ho confirma.... o no.

Sort a tots. La seva, en el fons, serà la nostra.

Crònica local
Eco de Sitges, 11 de Juny

Foc (relativament) nou

Tot fent temps pel ple d’investidura, i mentre m’interpelo sobre si -salvant totes les distàncies- el futur pot portar a la secció a una situació semblant a la que exemplificava Joseph Cotten a Ciudadano Kane, començo avui constatant que Sitges tindrà alcalde nou amb un vell repte sota el braç: no fer-se malbé en l’intent, ni deixar que els altres el facin malbé en l’intent. Sembla fàcil, oi? Doncs no ho és gens, perquè en la consecució d’aquest objectiu raurà bona part de l’èxit o del fracàs en la trajectòria de Forns, com ha influït en la dels seus predecessors en major o menor mesura. A partir d’aquí s’hi podran afegir els contextos, els escenaris, la capacitat de gestió i la mica de sort necessària per a que les coses surtin. Vaig per parts, tot fent abstracció del que passa a d’altres municipis, per allò de no prendre mal. Ha estat Convergència i Unió la llista més votada? No, per 282 vots no ho ha estat. Altra cosa, més enllà de la declaració-boomerang lapidària i comprometedora que ha hagut d’empassar-se Oriol Pujol, és negar l’evidència: la suma dels vots dels partits que, o bé han estat oposició, o bé acaben d’ésser escollits després d’una campanya electoral on, de manera explícita, s’han posicionat en contra de la política del fins avui equip de govern, és superior amb escreix als 2415 sufragis aconseguits pel PSC. En conseqüència, no ha de resultar forasenyat, almenys en el nostre cas, que es plantegi un acord programàtic de govern, que els signants han definit com de la nova majoria. Tenen raó els qui creuen que, massa sovint, la política comença a les urnes i acaba als despatxos, i encara en te més qui defineix als partits com estructures de poder que, com és obvi, ambicionen aconseguir-lo amb un nivell d’èmfasi determinat per les intencions dels qui els governen, afegides a les de la militància delerosa de veure’ls al lloc pel qual hi han deixat molts esforços. O sia, que es tracta, bàsicament i en una reducció simplista de l’assumpte, de negociar al màxim per no haver de tornar a casa amb el cap cot. Res de nou.

La providència, o la casuística -qui sap si desitjada o no pels propis protagonistes de l’actual acord de govern- ha volgut que els resultats de les passades eleccions del 22 de Maig redibuixin una postal ja dibuixada amb anterioritat, que retroba a vells coneguts en una nova circumstància. A ningú no se li escapa que al nou alcalde li caldrà guardar dues vinyes: en una s’hi conrea la prioritària gestió dels béns públics. En l’altra, hi viu l’equip humà que en capitalitzarà la responsabilitat d’administrar-los sota el mandat de l’alcalde in pectore a l’hora d’escriure aquestes línies. Forns posarà a prova la seva capacitat de lideratge a l’hora d’enfrontar-se a les herències emocionals d’un trencaclosques que caldrà recomposar, o fins a cert punt oblidar si es vol tirar endavant. A peu de carrer, pot copsar-se una certa consciència d’això. La lletania del “pobre Miquel” sovinteja entre aquells qui, apreciant-lo des de la coneixença personal, pateixen per un home que es defineix patidor, i que, tot i sent-ho, ha volgut donar aquest pas des de l’òbvia consciència dels riscos personals que suposa. El candidat de CiU relativitza la questió dels hipotètics desencontres apelant als resultats electorals com a avaladors d’un futur sense tensions, mentre Vinyet Lluís defensa que cal partir de zero i oblidar un passat que, quan passà, passà factura. És legítim i raonable la defensa d’aquest argumentari, i dels compromisos que poden adquirir-se sobre el paper per part de tothom. Sens dubte, el paper ho aguanta tot, però els obstacles de la vida real posaran a prova als 13 regidors que formaran part del nou equip de govern, i a la capacitat que tinguin alguns de mantenir a ratlla els records d’èpoques pretèrites. Forns, que ha volgut fer valer la necessitat d’un pacte de quatre per a l’estabilitat, ha de defensar-se, d’entrada, de tres questionaments que apareixen gairebé sense gratar massa. Per un costat, l’enuig dels qui creuen que, sobretot d’uns anys ençà, l’actitud del Partit Popular davant de temes d’especial trascendència per al país –llegeixi’s, sobretot, estatut- desafia, o impossibilita, qualsevol intent de pacte a priori per part de CiU, amb el nas tapat o sense. Per l’altre, el roda al món i torna al Born de Vinyet Lluís, acompanyada d’un Ignasi Garrigó que també en el seu dia rondava pel carrer Sant Bartomeu, resulta desconcertant a ulls dels qui recorden que fa quatre anys els camins de Lluís i de la federació nacionalista se separaren entre plors, sanglots i retrets diversos. La candidata del Sitges-GI reconeix avui que no ha tingut cap mena de problema a l’hora de retrobar les converses amb un dels seus ex companys de viatge. Tornarà al niu d’on va sortir socarrimada?. Ara és massa d’hora per afirmar-ho, perquè prou feina tindrà. Finalment, en el cas de Lluís Marcé s’ha imposat una pregunta: És millor tenir al cap de llista de Nou Horitzó a l’equip de govern o a l’oposició? La incertesa en la resposta es deu, sens dubte, a les conseqüències de la ferida oberta fa una dècada, que el temps només ha mig apedaçat i de la qual Miquel Forns se’n pot defensar davant dels recelosos perquè no esquitxa directament a l’actuació dels actuals companys de la seva llista –incloent-s’hi ell mateix- tot i que seria de ximples no prendre consciència que aleshores es perderen bous i esquelles en picabaralles dialèctiques, que alguns convergents encara duen marcades amb foc. Per tant, a l’aposta ecumènica a 13, on CiU pot quedar en minoria o pot renunciar a algún dels socis petits si es tensen les cordes -sense preocupar-se per a perdre el quòrum necessari- li caldrà superar el tòpic de la frase feta sobre els galls en el galliner. De fet, no seria el primer cas de pacte a quatre, si es considera que al 2003 s’establí un pacte de tres, amb un quart, IC-V incorporat a la llista del PSC, i amb l’arribada posterior de Joaquim Millán ad libitum. O sia que, tampoc res de nou.

Amb els acords programàtics -molt coincidents entre les diferents formacions polítiques incorporades al pacte a l’hora de considerar un canvi de model en la gestió municipal- no n’hi haurà prou per afrontar els problemes del Sitges d’avui. Farà falta un esforç d’empatia i confiança entre els futurs governants per a poder salvar algunes de les sensacions negatives que arrossega la nova majoria abans de començar, i per a deixar de banda els inevitables comentaris sobre la distribució del cartipàs, que s’intenten contraposar amb un voluntariós, i no dubto que sincer en alguns casos, no hem vingut per la cadira sinó per a treballar per Sitges. Sigui com sigui, i en espera de comentar les accions bàsiques, m’agafo a dues promeses contundents. Miquel Forns ha dit “seran acomiadats aquells que van entrar per la seva militància política” fent referència als qui no passaren per concurs públic per arribar on arribaren. I CiU ha garantit que, d’arribar al govern, reunirà als 1500 aturats que hi ha a Sitges per a posar l’Ajuntament al seu costat per a trobar feina, i activar les primeres mesures per a generar ocupació, com és el cas del recinte firal. Poca broma. Em veig el Meliá ple de gom a gom i un alcalde curullat de peticions. I seguiria: què passarà amb Qualia?, o amb les obres dels museus, després que el PP n’assegurés la reversió amb un categòric: Conservar aquesta imatge és possible. Només cal un nou projecte?....

En Miquel Forns a seques hi confio. En l’alcalde Miquel Forns està per veure. El segon no existiria sense el primer, però dóno per segur que la consideració vers el primer no sempre coincidirà amb la valoració de la gestió del segon. La secció està obligada a separar escrupulosament les dues condicions de la persona si no vol trair el sentit que l’ha moguda fins avui. I així ho farà. El meló està per obrir. Baijet renuncia. Quin final, fatal. I la vida segueix.

Crònica local
Eco de Sitges, 4 de Juny

Paciència

És més difícil pactar que escriure. I, malgrat la casuística, acostuma a ser més difícil posar d’acord trenta persones que vint, i vint persones que deu, i deu persones que cinc. I també és més difícil governar que pactar. I governar bé que governar a seques. I així seguiriem. Els voldria agrair les opinions arran de l’article de la setmana passada, i, sobretot, el fet que totes hagin coincidit en assenyalar el seu veritable sentit, que anava bastant més enllà de la intrascendent porra de la darrera línia. En espera d’esdeveniments, avui em cal desoxigenar una mica i proposar-los altres assumptes no menys importants.

Dissabte, 28. Nit. Cap de la Vila i voltants.

Pólvora, foc, fum, carretilles, trons, traques i timbals. El Cap de la Vila ja fa anys que no té font, però no per això ha deixat de convertir-se en el nostre Canaletes particular. El futbol és el gran –i momentani- bàlsam de la crisi. El reducte que monopolitza les alegries i les veritables satisfaccions d’una societat en permanent estat de cabreig vers el sistema. El que quadra agendes i obliga a suspendre o a recolocar horaris d’activitats. El que consola penes i uneix a rics i a pobres, a usurers i treballadors, a petits i grans, homes i dones, i a enfonsats i afavorits per la crisi….I dins del bàlsam hi ha el Barça, i dins del Barça, Josep Guardiola. Paradigma i referent de la cultura de l’esforç i de l’autoexigència personal i professional en un país que sembla haver-les bandejat immisericordement per mor del diner fàcil, i ara es planteja si no cal recuperar-les per a reconstruir aquells valors llençats i l’aiguera, i que són la base de la recuperació futura, que no present. Si el Barça fos un partit polític faria por. Com que no ho és, paga la pena aturar-se davant del fenòmen sociològic, carregat d’explosions de joia generalitzades. Són el símptoma d’una societat que, en general, es desfoga més que mai dels mals moments quotidians a cop de celebració futbolística. I això deu poder interpretar-se d’alguna manera…

Dilluns, 30

Gerard Gasset és un hàbil i espavilat estudiant de dret de darrer curs, de presència discreta, notable loquacitat, perseverància de ferro, i un punt o dos d’ironia desmenjada, que ha trobat en l’Atlàntida un cas pràctic de primera, i en l’Ajuntament un sparring amb el qual manté un pols obert a partir de dos assumptes que tenen a la discoteca de protagonista. M’estalviaré el segon, del qual potser se’n parlarà d’aquí poc -perquè pot condicionar de debò el futur de l’equipament- i em centraré en el primer, que té a veure amb la denúncia que el mateix Gasset féu l’any passat, arran de les obres de reforma realitzades abans de l’estiu. Des de fora, Gasset sembla arribar amb suficient munició documental per a no menystenir l’assumpte. Vaig per feina. El director general d’urbanisme, Pere Solà i Busquets, signà el passat 4 de Maig una resolució a partir de la qual la Generalitat sol.licita a l’Ajuntament la revisió d’ofici de la llicència que va permetre la realització d’aquelles reformes, per considerar-la nul.la de ple dret. O sia, que mai no hagués hagut d’aprovar-se. Com a conseqüència de l'informe de la lletrada del servei de protecció de la legalitat i assessorament, la resolució demana l’enderroc de totes les obres que han vulnerat la normativa –algunes de les quals ben perceptibles a simple vista- i l’inici d’un expedient sancionador contra els responsables que, mitjançant les seves conductes o amb incompliment de les seves obligacions, hagin intervingut en la concessió d’aquestes llicències urbanístiques. La resolució, doncs, no sembla que deixi massa escletxes per a d’altres interpretacions que no siguin les de questionar obertament el procés administratiu que envoltà la concessió del permís, pel qual qui sap si l’Ajuntament haurà de negociar una indemnització amb el propietari. A l’estudiant a punt de llicenciar-se i al regidor de territori a punt de deixar-ho només els uneix una conclusió, que no té relació amb aquest procés sinó amb l’altre: el recentment aprovat nou marc legal al qual caldrà que s’adapti la discoteca –i ja no parlo d’altres establiments que hagin de passar pel sedàs- posarà les coses molt difícils a l’Atlántida per a que, en el millor dels casos, la seva activitat pugui desenvolupar-se travessat el llindar del 2012. El que avui molts es pregunten és si podrà o no obrir aquest estiu... Ja m’ho deien a casa: en aquesta vida cal tenir un bon metge, un bon mecànic i un bon advocat. Desconec si Gasset té padrins. Ell només reconeix que tot plegat va començar quan el va ofendre el tracte que li dispensaren a l’Ajuntament davant del cas. Ho hagués denunciat en altres circumstàncies? Sigui com sigui, el punt d’aquest set –que no el partit sencer- se l’endú el futur advocat. Veurem com segueix.

Dimarts, 31

A la vila també hi ha indignats que acampen, a més dels que ho estan i no ho fan, perquè no tenen temps, perquè no en tenen ganes, perquè no s’ho poden permetre, perquè pensen que la nostra postal no és el lloc adequat, o perquè creuen que no serveix per a res, malgrat puguin donar suport i sentir empatia vers els qui, des de La Fragata, s’han afegit a un moviment global que, després de dues setmanes, potser cal considerar més pel que representa que no pas pel que demana, que és molt, molt divers i, a la vegada, contradictori segons l’acampada que es miri, i l’assemblea que es comenti. Ja saben, consejos vendo que para mi no tengo. Quan dissabte de Carnaval vaig comprar Indignaos, el manifest enquadernat del veteràníssim Stéphane Hessel, un sitgetà, que ja l’havia llegit en la versió original francesa, m’advertí que no m’agradaria. És cert que el llibre deixa un munt de serrells oberts, però és innegable que l’alegat de consciència ha fet forat. Dies després de l’eufemística neteja de la Plaça de Catalunya parlo amb Joan Sanchez i Eva Martín, membres de la nostra acampada. És una conversa agradable, respectuosa, assenyada, que posa sobre la taula alguns aspectes que, de ben segur, conciliarien persones de procedència i ideologia molt diversa. Amb tot, no puc evitar un pensament si volen equívoc i excessivament generalista: tinc la sensació que s’està renegant del mateix sistema del qual molts – administradors i administrats des de dalt fins a baix de l’escalafó, i sense generalitzar- se n’han beneficiat fins esgotar-lo, i que bona part de les protestes apelen als drets i no als deures.

Dimecres, 1

Que ningú no s’equivoqui, durant aquests dies el Qualia de debò és al Retiro. L’essència d’allò que s’ha venut amb aquest nom vaja. Amb quatre duros, un munt de voluntat, col.laboracions de tota mena, iniciativa, criteri d’actuació i capacitat d’aprofitar els recursos per petits que siguin, gent d’aquí ha revifat l’espai escènic de La Palla. Darrera la pantalla del cinema hi havia un teatre abandonat, reconvertit en magatzem dels mals endreços, fins que un grapat de sitgetans s’empescaren l’espectacle commemoratiu del 140è aniversari de l’entitat, i els ha servit d’esplèndida excusa per aquesta feina memorable. Ha renascut un teatre gràcies a aquell parell de pebrots que ara estan de moda. Que algú obri els ulls. La veritat no està a les maquetes. La veritat és ben aprop nostre, i respon a un esforç que no té preu, perquè no es pot pagar amb diners. Només per això, aquest espectacle mereix l’aplaudiment d’antuvi.

Crònica local
Eco de Sitges, 28 de Maig

Amarga victòria

« Crec que el partit socialista, a partir d’aquests moments, està a l’oposició »

Lluís Marcé, 22 de Maig. Nit.

Amigues i amics, necessito començar amb una reflexió en veu alta, adreçada al candidat del PSC i alcalde durant vuit anys. L’aforisme popular no s’equivoca: en bona mar, tothom és bon mariner. El Diumenge a la nit hi havia mala mar a la plaça de l’hospital, en una repetició del cicle de la vida. El que succeí tenia un precedent. Fa 12 anys enrere, l’entorn del aleshores candidat novell despatxà als periodistes de la ràdio amb un displicent avui no hi ha declaracions, perquè els ànims no estaven per a fer-les. Fa una setmana, la llei del silenci trucà de nou a la porta de la seu socialista, i a servidor li semblà sopar amb la celebèrrima magdalena de Proust. La història gairebé es repetí, si no fos perquè aquesta vegada intentà aturar el cop Elisabeth Pérez, a qui li tocà aguantar el ciri de la processó, perquè tothom es féu fonedís, inclòs Jordi Baijet. Era lliure de fer-ho. O potser no si es pensa en el necessari respecte als electors, al resultat, als mitjans de comunicació públics, o, si volen, al respecte que mereix la seva pròpia condició de cap de llista que, a la vegada, ha ostentat el càrrec de màxima autoritat pública de la vila durant vuit anys. Decididament no, Baijet no podia marxar per una simple questió de dignitat. En el seu lloc, Pérez, que tampoc va tenir una vetllada especialment lúcida, manifestà el seu enuig per la injustícia d’un resultat, que, partint de la mateixa argumentació, deuria ser més just el 2007 quan els afavorí, i deixà anar la segona frase de la nit -o qui sap si la primera si atenem al contingut- quan, enmig de constants apelacions a la pujada de les dretes, intentà explicar les xifres obtingudes pel PSC amb una declaració que trasbalsà la meva limitada inteligència: “A mi se’m fa estrany que el causant sigui la crisi econòmica, quan Sitges no l’està patint directament (…) Hi deuen haver influit els mitjans de comunicació (…) les nostres dades econòmiques són relativament bones”. Elisabeth Pérez enfilà una explicació que podia ésser fàcilment interpretada com a l’expressió gràfica d’una percepció de la realitat obertament questionable per la realitat mateixa. Ho considero la culminació d’un camí que s’inicià el 8 de febrer, per marcar una data concreta. Aleshores, Baijet digué publicament que a Sitges li convenia un canvi de dinàmiques, i que no li preocupava que les eleccions fossin l’endemà. Des d’aleshores, tinc la sensació que el candidat i el partit semblen haver renunciat a moltes coses, per acció o omissió, entre elles a una estratègia de campanya minimament ben plantejada.

Cal no oblidar que ha guanyat el PSC, encara que no ho sembli, li pugui servir de ben poc, o digui ara que maldarà per a la formació d’un govern estable, quan Diumenge, repeteixo, hi semblava renunciar. Ha guanyat el PSC? Si, però no. Ha guanyat CiU? No, però si. En percentatge de vot, que és el que de debò interessa considerar, en aquestes municipals del 2011 els socialistes han travessat el seu mínim històric del 1999 i CiU ha aconseguit un resultat que, si bé supera amb escreix la petacada del 2003 i en 6 punts el del 2007, segueix per darrera dels que la federació assolí el 1995 i el 1999. La nit de diumenge fou gràfica en sentiments i intencions. Al primer pis del Prado, i posteriorment al Cap de la Vila, les abraçades a Miquel Forns -superat per tantes mostres d’afecte continuades que el deurien deixar llumat- venien de totes bandes, però de nou l’autodisciplina del candidat s’imposà a la rauxa de l’entorn. L’alcaldable de CiU demostrà una intel.ligent forma d’administrar l’àmbient de victòria de casa seva -que a les onze l’assenyalava sense embuts alcalde in pectore- tot felicitant als rivals i mesurant qualsevol declaració que permetés intuir futuribles acords, que potser no seran tant fàcils. A pocs metres, una exultant Vinyet Lluís celebrava els dos regidors pel Sitges-GI. Fou la veritable guanyadora de la nit, la sorpresa de la jornada, i ara és la núvia de la pel.licula. Més que un programa concret, la candidata ha venut ganes a desdir, intenció, emoció, tenacitat, passió i patiment per arribar i agradar. I li ha funcionat fins al punt que hom pot questionar-se si Convergència s’equivocà fa quatre anys, i ara els vots dels independents haguéssin ajudat a reblar el clau. En fi, el temps dirà si allò que va separar l’elaboració de la llista de CiU l’any 2007, ho pot tornar a unir un pacte. A l’ambient de festa del carrer Sant Bartomeu se li afegí el de l’Ateneu: Òscar Ortiz i la gent de la motivada CUP han aconseguit l’objectiu d’incorporar-se a la vida municipal i s’han pogut garantir una legislatura d’aprenentatge còmoda, amb la satisfacció de sentir-se lliures a l’hora d’exposar propostes sense haver d’anar de bracet amb ningú ni haver d’assumir grans compromisos. Per la seva banda, a la seu del PP també ho celebraven. 3 regidors que seran decisius n’és un bon motiu.

Lluny del seu sostre de vots, Nou Horitzó ha anat perdent llençols a cada bugada electoral, i ara se situa com a cinquena força política del municipi, mantenint els dos regidors del darrer mandat. La satisfacció, doncs, tenia més a veure en allò que passava a casa dels altres que a la seu del Vinyet. A peu de carrer, el maquillatge del logo i els petits canvis a la llista no semblen haver cuallat, i el cronista percep, equivocadament o no, que el discurs del partit, allunyat de l’esperit positiu del video inicial del que tenim, ha sonat excessivament negatiu, cantellut, reiteratiu i desordenat. Fins a l’hora d’escriure aquestes línies, la formació política de Lluís Marcé admetia, almenys en públic, que no els havien trucat ni de CiU ni de PSC. És Nou Horitzó un soci difícil?. Finalment, cap dels partits que fa quatre anys participaren d’un empat tècnic tindrà presència a l’Ajuntament. El somni americà de Luther King no ha beneficiat Serrano, Andreu Bosch entomà la derrota amb un punt d’honor admirable, i Aurora Carbonell amb una esportivitat que, afegida al seu paper durant la campanya, l’hauria de poder fer creditora de la candidatura del partit pel 2015.

Com governar Sitges? Posats a fer travesses -deixant els apriorismes de banda, i tenint en compte que diversos candidats han apostat per les solucions consensuades als múltiples problemes de Sitges- vet aquí una de malèvola, que obliga a treballar a totes les parts, i que, d’entrada, proposa a Baijet com alcalde en minoria, obligat i fiscalitzat per les circumstàncies a dialogar i a cercar complicitats que no ha cercat fins avui. Al seu davant tindria una oposició a la vegada obligada a treballar molt més unida que el que ha demostrat durant l’esgotada legislatura, per a afegir-se, proposar, impulsar, o directament tombar tot allò que cregui convenient -a través de mocions al ple- o a col.locar el seu candidat a l’alcaldia quan les coses estiguin més apamades. La secció reconeix el risc de la proposta i assumeix que no els manca raó als qui creuen que l’oposició ja suma més que un Baijet desgastat, i que Forns no hauria de perdre l’oportunitat d’esdevenir alcalde des d’ara, mal que sigui per la projecció pública del fet davant de la discreció del poder a l’ombra. Compte, però, perquè els pactes són un meló per obrir i el candidat de CiU pot acabar dins d’una olla bullint per impacient. I si no, que pensi en aquell matí trasbalssat del 3 de Juliol del 1999. Vinga va, aposta final: CiU+PP+Sitges-GI i a veure què passa…..

Crònica local
Eco de Sitges, 21 de Maig

Com ho veus?

Vet aquí la pregunta de la setmana, la que ha cavalcat de tertúlia en tertúlia, de trobada en trobada, de conversa en conversa fins arribar a l’hora fatal. I servidor ho veu embolicat. Crec que n’hi haurà prou amb aquest adjectiu per a definir-ho, sense tornar a caure en argumentacions ja exposades amb anterioritat. I no parlo del que pot succeir a Barcelona, a la Diputació, o a la cantonada. Amb Sitges n’hi ha suficient. Amigues i amics, el peix ja està venut i Cambalache segueix essent un tango amb una vigència en la lletra que tomba d’esquena. Obviament, poques coses han canviat des de l’inici de campanya, perquè el que vivim –en tots els estadis, però amb diferents graus de responsabilitat a l’hora d’entomar-ho i/o administrar-ho- s’ha anat conreant durant molt de temps. Posem que durant una dècada llarga, en la qual el diner fàcil ha arraconat la nostra capacitat col.lectiva d’autoexigir-nos i limitar-nos. Parlo en general. Cadascú –inclòs l’Ajuntament i els qui l’han governat- se sap lo seu i, en conseqüència, es podrà sentir interpelat o no pel que acaba de llegir, o, fins i tot, ho podrà questionar des de la lliure legitimitat. Malgrat tot, això no canviarà un context general que, bàsicament, crec que té el seu origen en les consequències d’una dècada viscuda, acceptada, consentida, i fins i tot enaltida de manera vanitosa des de la mitja mentida, fins que la nostra carrossa particular s’ha convertit en carbassa. I l’endemà de la festassa immobiliària està essent implacable. Els que en saben, que són, si fa no fa, els mateixos que deien que tot anava bé en el seu moment, ara diuen que n’hi ha per estona. Per tant la ressaca és, i continuarà essent, dura.

Arribats a aquest punt, en excès poc esperançador –ho intentaré compensar en els propers paràgrafs- unes quantes xifres per a amanir la diada que s’acosta. 18.169 sitgetans estan cridats a votar demà. Són, elles i ells, 742 més que els censats fa 4 anys, quan participà el 56,5% de l’electorat. Un percentatge minso que seria bo superar enguany. O almenys és el que la lògica permetria esperar, atès que -passada la febrada de la campanya, i després d’argumentar-ho des del convenciment que hem assistit a l’eclosió d’un dels grans valors de la democràcia- resultaria paradoxal que la inflació en el nombre de candidatures presentades no es reflectís a les urnes amb una mínima repercussió o influència positiva en l’índex d’abstenció. El preu pel primer regidor pot situar-se vora els 550 vots. La solució a l’enigma de la composició de l’Ajuntament es resoldrà en poques hores. La solució a la crisi qui ho sap… Mentrestant, enfilo aquesta crònica local poc pensada i meditada, pròpia del tràfec d’una setmana que no ha deixat reposar massa el cap, amb una imatge ben prosaica, discreta i allunyada de discursos sobre allò que passa i com arreglar-ho. Fa un grapat de setmanes, un parell de jardiners sitgetans preparaven un bocí de terreny. Llauraven, tot servint, suposo, un encàrrec que ha acabat convertint una llenca triangular, de mida minúscula que es diria inservible, en un petit hortet a la cantonada d’Isabel Julià amb Emili Picó. Tot començà, doncs, amb uns quants solcs a la terra, i la instal.lació d’un sistema de rec. Poc després, s’incorporaren a l’estampa un grapat de menudes i simpàtiques regadores de coloraines aplegades en un costat… Han passat els dies, les setmanes, i l’hort ha cobrat vida mentre el rum rum quotidià no ha deixat d’acompanyar-lo. És l’hort –l’hortet com diria l’avi Macià- de l’escola Esteve Barrachina. Tarda si tarda també, la quitxalla s’arrenglera sobre el pedrís d’obra que delimita l’entorn del centre, amb l’esquena ben ajaguda a la reixa i les mirades fitant amb impaciència per a veure si el que s’ha sembrat creix d’una vegada. La professora els alliçona enmig dels tutors d’unes tomaqueres que comencen a enlairar-se esponeroses, i els nanos l’ametrallen a preguntes…. A quarts de cinc de la tarda, la petita revolució de pares, fills, automòbils i urbanos, deixa buit l’espai. Les regadores s’amunteguen fins el proper dia, i l’hortet torna a la calma.

De la terra erma, d’on no hi havia res, ha nascut, doncs, quelcom edificant i digne de mencionar-se pel que té d’exemplificador en una època on el valor de les petites coses hauria de prendre major trascendència. He pensat en si la història de l’hortet podria servir per a enfilar algun pensament, del tipus els que vinguin ho sabran fer millor, perquè no tinc massa clar si, de debò, d’aquesta crisi n’estan sortint els aprenentatges necessaris, o les bases per a la reformulació del sistema com apuntaven alguns, o si, pel contrari, lluny de poder construir els fonaments d’un nou paradigma, s’està generant un clima de frustració social considerable. És el que ha pogut comprovar-se al llarg de la setmana que acaba, curulla d’imatges dels manifestants indignats en el que ha esdevingut una pulsió social, que deixa en evidència fins a quin punt l’acció política ha de retrobar un lligam amb la ciutadania, amb la mateixa ciutadania que ha d’escollir als qui la exerceixen. En qualsevol cas, i si m’ho permeten, m’atreveixo a dir que, més enllà de la crisi d’avui, de la que sembla demanar solucions dràstiques o traumàtiques, el veritable canvi, el canvi a llarg termini -el que ha de suposar la recuperació d’aquells valors intemporals que ens haguéssin evitat caure en el parany enlluernador d’un periode en el qual ens hem cregut els reis del món de tant mirar-nos el melic des de l’acriticisme- ha de començar a les cases i a les escoles, i no als ajuntaments ni als governs. Ha de créixer de baix a dalt, com les tomaqueres de l’hortet de l’Esteve Barrachina. En l’anàlisi del context actual no pot menystenir-se una evidència: la societat civil ha cedit part de la seva responsabilitat com a tal als gestors del sistema, com aquells pares que esperen que l’escola els faci tota la feina, i avui el sistema, nafrat de males pràctiques cronificades transversalment per no haver sabut o volgut autoregular-se, apareix com a gairebé l’únic responsable de tots els mals, quan cal recordar que governants i banquers no baixen del cel. Neixen a la terra, com tots nosaltres, i han tingut i tenen familia, i també han anat a escola…

Escric hores abans de la celebració del debat amb els onze candidats a l’alcaldia. Fer valer ara un discurs ecumènic seria una bestiesa. En les eleccions es fan balanços, i dels balanços en sortirà una composició de saló de plens. Hi ha, però, tres línies de treball en les quals hi ha hagut la suficient coincidència en els argumentaris dels partits, com per a proposar actuacions de consens nascudes des del veritable diàleg constructiu. Primera: Cal redreçar el deute amb quelcom més que cataplasmes. Segona: Cal no deixar de servir a les necessitats dels qui ho estan passant pitjor. Tercera: Cal que la ciutadania se senti partícep d’aquelles decisions que afecten a temes especialment trascendentals o sensibles per a la col.lectivitat. Finalment, aquestes eleccions les guanyarà qui, de debò, i més enllà dels resultats de diumenge, s’atreveixi a purgar l’administració de les actituds cronificades que n’han esqueixat la credibilitat, i n’han pervertit el sentit original de servei públic. Bona sort a tots.

Crònica local
Eco de Sitges, 14 de Maig

Impressions de campanya

Ja t’agrada això ja! M’espeta el membre X de la llista Y, mentre és a punt de penjar la primera pancarta de la seva vida, just quan les campanes de la primera mitjanit de campanya són a punt de sonar enmig d’un ambient general de cordial fair play que seria bo mantenir fins al final. No s’equivoca. M’interessa, és mal de la bèstia. Déu nos en guard que no m’interessés a aquestes alçades de la pel.lícula. A meitat de la cursa electoral, podriem donar voltes, de nou, a l’eterna i socorreguda cançó sobre si unes eleccions les guanya l’oposició o les perd qui governa. Que aquesta és, fonamentalment, una competició entre dos ningú no ho dubta, com també és indubtable que enguany no hi haurà convidats de pedra, i fora de la hipòtesi d’una -diguem-ne que improbable hores d’ara- governabilitat desde la sociovergència, un pom de grups polítics poden resultar decisius en els plantejaments de futur. Vet aquí l’interès fonamental de les municipals del 2011, el que neix de la incertesa sobre la composició del plenari de l’Ajuntament, i dels probables pactes i/o acords que hagin de produïr-se. Facin vostès les combinacions que desitgin, perquè alguns candidats ja n’han deixat d’obertes, malgrat que encara sigui un parlar per parlar. En aquest limitat exercici de síntesi, que intentarà ésser el màxim de respectuós amb els al.ludits, i prou contrapesat malgrat la subjectivitat inevitable, començo per allò bàsic, que és l’estratègia mediàtica, la que parteix d’uns pressupòsits, obvis, simples, i ancorats en la pròpia condició humana: el discurs del qui ha manat ha d’intentar arraconar les pròpies mancances, i el de qui vol manar ha d’intentar evidenciar les del contrincant. A partir d’aquí s’estableix la dialèctica adaptada a la circumstància actual. Els globus s’enfronten a les guardioles. Assumint que qui més fa és també qui té més números per equivocar-se, Baijet ven optimisme i obra realitzada. Pot fer-ho. Aquest positivista irreductible ha estat el capdavanter d’una transformació evident, positiva, benvinguda i valorada en molts casos, i questionada i criticada en aquells que han afectat a indrets emocionalment sensibles. En contrapartida, a aquest home d’habitual somriure i tracte cordial, li ha sobrat fantasia –que no il.lusió o imaginació-, i li ha mancat un adreçador de somnis, un administrador de mesura, un gestor d’ambició, un policia que controlés les males pràctiques que l’han envoltat, un repelent d’insectes per a evitar les mosques, i una mica d’aquella mà esquerra que tenia en les beceroles, i que sembla haver erosionat l’exercici del poder, sobretot quan l’alcaldable del PSC es dirigeix a algun dels seus contrincants amb un tan categòric com lleig i displicent vostè no en té ni idea. Podria gairebé assegurar que el Baijet de la primera legislatura hagués vetllat per un desenvolupament més obert i conciliador del projecte dels museus, o del de la vianalització. En la línia referencial que establí l’impecable debat sobre el pla general. El candidat a la reelecció s’enfronta al deute amb l’arma d’una concepció de vida, de projecte de poble i d’Ajuntament on no sempre hi ha deixat entrar el pragmatisme. La metàfora del globus que no toca de peus a terra fins que….

I a l’altre costat del metafòric ring, Miquel Forns. Han passat els anys per l’alcalde del carrer Sant Pau, i aquest hàbil i eficaç elaborador de discursos i d’ argumentacions estructurades –a qui en els cartells de campanya ha fotografiat el seu pitjor enemic- sembla haver-se desempallegat definitivament d’aquella pàtina de bonisme cumba que el cobria en els inicis, sense que això li hagi marcat l’actitud. Forns ha guanyat solidesa –es va notar en el debat televisiu davant d’un Baijet desorientadot- i ven seny. El seny de la guardiola de cartró. En vol vendre tant que, de vegades, els arguments d’avui topen amb la tebiesa d’ahir, amb el paper que va demostrar la federació a l’hora d’oposar-se amb contundència davant de determinades actuacions que continuen essent pal de paller de les seves crítiques, i que poden llastar la confiança en la posada en marxa de les propostes que es plantegen. Al menú de CiU li manca una mica de la sal de la vida. Una mica de punch. Una mica de rauxa per a convéncer més enllà de la militància convençuda. I no serà perquè no s’hagi desplegat un argumentari programàtic digne d’un col.leccionable per fascicles, on poques coses queden sense atendre. És la marca personal de Forns. Per una questió de caràcter, de bon caràcter –potser massa bó per a dedicar-se a la política, i els qui ho vulguin entendre ja ho hauran entès- el candidat ha mossegat sense fer sang, i aquesta és, en part, la causa del perquè, malgrat l’èmfasi de l’eslògan el canvi arriba a Sitges, hom tingui la sensació que, si arriba, ho fa amb excessiva discreció tenint en compte els objectius que es pretenen. En qualsevol cas, el context pot afavorir-lo.

Confirmat, entre les virtuts del polític que deurien deixar els reis d’Orient a casa de Jorge Carretero, no hi havia una dosi desmesurada de carisma. El líder dels populars reconeix la necessitat de millorar les capacitats d’oratòria, mentre presenta el lema del partit a cop d’octaveta, amb fotografia de la popularíssima façana dels museus rematada per un cridaner Stop. Entre les diferents opcions de futur, Carretero contempla, entre d’altres possibilitats, la reedició del pacte amb Convergència i Nou Horitzó. Vull creure que el de la primera fornada. Si el cap de llista s’ha de foguejar durant la propera legislatura, no cal presentar Lluís Marcé, foguejat de fa temps. Aquí es tracta de decidir si s’agafa el motlle tal com és, perquè es llegeixi o no el programa –publicitat als mitjans amb missatges que apunten directament a Baijet, Forns i Serrano- l’alcaldable del Vinyet no ha nascut per a seguir cap guió, i rebla algunes de les intervencions amb un lapidari si podem pagar als bancs ja farem prou, que no dóna opció a vendre grans coses, encara que digui, com diu tothom, que en farà. L’optimisme de Marcé també és, doncs, sui generis. Darrera Nou Horitzó se situen els qui quasi empataren a vots el 2007, i pessigaren un regidor cadascú. El perfil del flemàtic Gabi Serrano i de la desimbolta Aurora Carbonell –probablement la més fotogènica de tots els candidats en cartell- ja va dibuixar-se fa setmanes, i el d’Andreu Bosch, que en visqué una de calenta fa vuit anys, i una de freda en fa quatre, és el d’algú que ha protagonitzat una legislatura esforçada, tensionada i desgastadora pel fet d’exercir de manera obstinada l’esperit de la militància reivindicativa, fins al llindar de l’excès en aquelles ocasions on el regidor ha cregut viure en estat de setge continu, i s’ha defensat amb evitables parlaments maratonians. El cronista voldria poder haver copsat en els plens, mal que fos en petites píndoles, una mica de l’Andreu Bosch d’a peu de carrer. És millor, amb diferència, sense deixar de ser crític.

Finalment, diria que de les quatre formacions polítiques que arriben de bell nou o aspiren a obtenir representació a l’Ajuntament, la CUP és una de les que ha fet els deures amb major voluntat per a arribar-hi, s’hi estigui o no d’acord amb la ideologia que mou als qui es defineixen com alternativa a un model actual que entenen tancat a la participació real. A casa de Vinyet Lluís i el Sitges-GI l’esforç ha tingut i té una càrrega emocional molt intensa, terapèutica m’atreviria a afirmar, que plana sobre l’aventura política de la candidata, com si necessités de manera imperativa tancar un adolorit procés que començà arran de la marxa de CiU. I en política les emocions descontrolades poden ser males conselleres. Ella pateix, i fa patir a la vegada.

Crònica local
Eco de Sitges, 7 de Maig

Qui és qui

Doctor, no conec gairebé ningú de les llistes. És greu? No pateixi, respon el metge, d’aquí quatre dies ja no coneixerà ningú i, si no, temps al temps. Amigues i amics, embolcallats en aquest clima d’incertesa i d’inflació de candidatures per totes bandes, comença la campanya electoral després d’haver salvat una segona legislatura que, comparativament parlant, ha estat –i cadascú en buscarà les causes- bastant més asserenada respecte les que varen viure Jordi Serra i Pere Junyent abans de finalitzar els seus mandats, el 1995 i el 2003. Avui, no és forasenyat pensar que les distàncies entre PSC i CiU s’han escurçat, i que és probable que el vot dels emprenyats tingui un pes específic important, com passa sovint per altra banda. Està per veure, doncs, fins a quin punt uns baixaran i els altres pujaran, i si la clau de l’alcaldia i la del govern pot raure a mans dels tercers que puguin quedar un cop superat el sedàs de les urnes, en un context demogràfic, social i econòmic prou diferent al de fa quatre o vuit anys enrere. Parèntesi inicial, que em serveix per a tancar una incògnita –que ha acabat essent un secret a veus- i que està relacionada amb la xapa amb el cor vermell, que m’entregà amb simpatia una hostessa el passat onze d’Abril, tot demanant-me que la portés penjada perquè es tractava d’una acció promocional –sense entrar en cap mena de detall- de la qual ja se’n parlaria… Equilicuà! El candidat Baijet oficialitzà l’enamorat de Sitges durant el sopar dels socialistes celebrat al Meliá. Dit queda, per si algú de vostès es va penjar l’identificatiu en el seu dia, pensant-se, amb l’alegre innocència dels il.lusos, que lluïa un nou eslògan turístic de cara a l’estiu, i ara ha descobert que era propaganda de la competència ideològica. Qui avisa no és traidor.

Segueixo. Un dels comentaris que més he pogut escoltar darrerament té relació amb la percepció d’alguns ciutadans a l’entorn dels canvis i/o les noves incorporacions a les llistes. De la coneixença, en definitiva, que molts podem tenir dels candidats i acompanyants dels onze partits, i que és una de les bases fonamentals, sinó la fonamental, sobre la qual es basteix un procés electoral de caire municipal. Malgrat el planteig sornaguer de la frase de capçalera asseguraria que mai fins avui he escoltat tantes persones que manifesten no poder establir un mínim lligam entre el mateix paisatge quotidià que, cal suposar-ho, comparteixen amb molts dels candidats, i es pregunten si són de Sitges, si acaben d’arribar, si fa temps que hi viuen i ara han sortit de casa, o si han participat en alguna activitat de tipus associatiu o polític en els darrers quatre anys que permeti copsar si tenen un mínim d’interès pels afers col.lectius… És el que, per altra banda, pot interpretar-se com quelcom bastant relacionat amb els efectes dels relleus generacionals o dels augments de població, i ambdós factors envolten el context d’aquesta contesa electoral ja començada, en un municipi on la vida ja no es mou, només, al seu rovell de l’ou, per bé o per mal. Per un moment, tot plegat m’ha recordat el conflicte amb la partida de naixement d’Obama, que ha estat objecte de polèmica recent, i que ha permès al president tancar la boca del milionari Trump, amb el certificat que acredita que compleix una condició sine qua non per a qui es vulgui presentar a president dels Estats Units, com és la d’haver nascut en territori nordamericà. Vatua l’olla, s’imaginen que només es poguéssin presentar a l’alcaldia de Sitges persones que acreditessin la partida de naixement sitgetana? Abans de caure en un parany ideològic perillós, inadequat i pervers pagarà la pena esborrar les temptacions del soca-rel enumerant algunes de les grans coses que han marcat la història de la vila, i que han tingut autoria forània. No era de Sitges Rusiñol, ni Deering, ni tampoc no ho era Martino, ni Francesc Armengol, ni el doctor Pérez Rosales, ni Pere Jou, ni Ricard Salvat, ni el dissenyador de les escales de la Punta Salvador Viñals, ni Pere Stämpfli si volen un exemple recent respecte la resta… Ves per on, la perspectiva històrica ens permet establir, malgrat la disparitat de personalitats, un cert nexe comú entre ells: han estat persones que sabien el que podien fer, i com fer-ho sense estripar les cartes, ni malbaratar l’entorn que els captivà quan arribaren. I aquest és un dels valors que, vingui d’on vingui, més s’ha trobat a faltar en el Sitges desenvolupat d’avui, on de la combinació dels diners i de l’atrevida ignorància n’han sortit veritables bunyols.

És evident que hi ha persones molt viscudes que coneixen, o diuen conéixer, una gentada immensa. Llevat dels afortunats que poden afirmar-ho, no he pogut evitar pensar, a causa dels comentaris, en aquella eterna vindicació de les llistes obertes, la que es basa en l’hipotètic coneixement o confiança que els ciutadans tindrien de determinats candidats per a atorgar-los el seu vot. A partir d’aquí, la secció s’ha proposat la juguesca poc ortodoxa d’intentar fer una llista de vint-i-un amb l’afegit dels reserves, d’acord amb els criteris exposats, i confesso la meva incapacitat d’enfilar-la fins al final. O bé no conec prou gent, o bé no confio en prou gent, o les dues coses a l’hora. Conscient que no es tracta d’una questió de bones o males persones, perquè en pressuposo la bondat en la seva majoria absoluta, l’assumpte, tornant a l’inici, no és altre que el de constatar el desconeixement general que, davant d’unes eleccions, molts ciutadans només poden contrapesar a través d’empatia ideològica, programa electoral, o discurs més o menys convincent de l’alcaldable o futur regidor de torn. Arran de l’article de la setmana passada –el que apelava al sentit i a la sensibilitat- algú de vostès m’ha posat en safata una nova pregunta, que permet tertúlia gairebé perpètua: Què en saben de Sitges els candidats, i fins a quin punt les seves actuacions passades o futures es poden veure condicionades pel poc bagatge sobre allò que hem estat i sóm?

En poques paraules, la llei permet, i això és una gran cosa, que qualsevol ciutadà pugui presentar-se a unes eleccions, sense més entrebancs que els inherents a la tramitació bàsica de la constitució del partit o l’agrupació d’electors. Vaja que, com diria la lletra del tango que tant extraordinariament cantava, amb permís de Gardel, Julio Sosa, en l’aventura s’hi pot ficar lo mismo un burro que un gran profesor. Sabedors que el món és ple de gent extraordinariament vàlida, capaç, amb empatia i voluntat però sense titulació acadèmica, i també de negats, pretenciosos salpebrats de suficiència, amb títol i màster sota el braç, el context actual ha dut a la classe política, en plena caiguda lliure de credibilitat, a fer valer les capacitats de cadascú. Acabem la legislatura en la qual, per primera vegada, l’equip de govern ha parlat de professionalització al més alt nivell –inclòs el del sou- i fa ben poc n’ha començat una altra a la Generalitat sota l’apelatiu del govern dels millors. Hi ha necessitat d’ensenyar que a les llistes hi van persones acadèmicament i professional preparades, i això és bó, però el llegir no ens hauria de fer perdre l’escriure. Qui vulgui exercir un càrrec públic a nivell local hauria d’intentar conéixer amb profunditat la realitat del món que l’envolta, i el seu rerafons històric. I és aquí on, en alguns casos, les coses comencen a grinyolar... Bona sort a tots.