Eco de Sitges, 11 de Juny
Foc (relativament) nou
Tot fent temps pel ple d’investidura, i mentre m’interpelo sobre si -salvant totes les distàncies- el futur pot portar a la secció a una situació semblant a la que exemplificava Joseph Cotten a Ciudadano Kane, començo avui constatant que Sitges tindrà alcalde nou amb un vell repte sota el braç: no fer-se malbé en l’intent, ni deixar que els altres el facin malbé en l’intent. Sembla fàcil, oi? Doncs no ho és gens, perquè en la consecució d’aquest objectiu raurà bona part de l’èxit o del fracàs en la trajectòria de Forns, com ha influït en la dels seus predecessors en major o menor mesura. A partir d’aquí s’hi podran afegir els contextos, els escenaris, la capacitat de gestió i la mica de sort necessària per a que les coses surtin. Vaig per parts, tot fent abstracció del que passa a d’altres municipis, per allò de no prendre mal. Ha estat Convergència i Unió la llista més votada? No, per 282 vots no ho ha estat. Altra cosa, més enllà de la declaració-boomerang lapidària i comprometedora que ha hagut d’empassar-se Oriol Pujol, és negar l’evidència: la suma dels vots dels partits que, o bé han estat oposició, o bé acaben d’ésser escollits després d’una campanya electoral on, de manera explícita, s’han posicionat en contra de la política del fins avui equip de govern, és superior amb escreix als 2415 sufragis aconseguits pel PSC. En conseqüència, no ha de resultar forasenyat, almenys en el nostre cas, que es plantegi un acord programàtic de govern, que els signants han definit com de la nova majoria. Tenen raó els qui creuen que, massa sovint, la política comença a les urnes i acaba als despatxos, i encara en te més qui defineix als partits com estructures de poder que, com és obvi, ambicionen aconseguir-lo amb un nivell d’èmfasi determinat per les intencions dels qui els governen, afegides a les de la militància delerosa de veure’ls al lloc pel qual hi han deixat molts esforços. O sia, que es tracta, bàsicament i en una reducció simplista de l’assumpte, de negociar al màxim per no haver de tornar a casa amb el cap cot. Res de nou.
La providència, o la casuística -qui sap si desitjada o no pels propis protagonistes de l’actual acord de govern- ha volgut que els resultats de les passades eleccions del 22 de Maig redibuixin una postal ja dibuixada amb anterioritat, que retroba a vells coneguts en una nova circumstància. A ningú no se li escapa que al nou alcalde li caldrà guardar dues vinyes: en una s’hi conrea la prioritària gestió dels béns públics. En l’altra, hi viu l’equip humà que en capitalitzarà la responsabilitat d’administrar-los sota el mandat de l’alcalde in pectore a l’hora d’escriure aquestes línies. Forns posarà a prova la seva capacitat de lideratge a l’hora d’enfrontar-se a les herències emocionals d’un trencaclosques que caldrà recomposar, o fins a cert punt oblidar si es vol tirar endavant. A peu de carrer, pot copsar-se una certa consciència d’això. La lletania del “pobre Miquel” sovinteja entre aquells qui, apreciant-lo des de la coneixença personal, pateixen per un home que es defineix patidor, i que, tot i sent-ho, ha volgut donar aquest pas des de l’òbvia consciència dels riscos personals que suposa. El candidat de CiU relativitza la questió dels hipotètics desencontres apelant als resultats electorals com a avaladors d’un futur sense tensions, mentre Vinyet Lluís defensa que cal partir de zero i oblidar un passat que, quan passà, passà factura. És legítim i raonable la defensa d’aquest argumentari, i dels compromisos que poden adquirir-se sobre el paper per part de tothom. Sens dubte, el paper ho aguanta tot, però els obstacles de la vida real posaran a prova als 13 regidors que formaran part del nou equip de govern, i a la capacitat que tinguin alguns de mantenir a ratlla els records d’èpoques pretèrites. Forns, que ha volgut fer valer la necessitat d’un pacte de quatre per a l’estabilitat, ha de defensar-se, d’entrada, de tres questionaments que apareixen gairebé sense gratar massa. Per un costat, l’enuig dels qui creuen que, sobretot d’uns anys ençà, l’actitud del Partit Popular davant de temes d’especial trascendència per al país –llegeixi’s, sobretot, estatut- desafia, o impossibilita, qualsevol intent de pacte a priori per part de CiU, amb el nas tapat o sense. Per l’altre, el roda al món i torna al Born de Vinyet Lluís, acompanyada d’un Ignasi Garrigó que també en el seu dia rondava pel carrer Sant Bartomeu, resulta desconcertant a ulls dels qui recorden que fa quatre anys els camins de Lluís i de la federació nacionalista se separaren entre plors, sanglots i retrets diversos. La candidata del Sitges-GI reconeix avui que no ha tingut cap mena de problema a l’hora de retrobar les converses amb un dels seus ex companys de viatge. Tornarà al niu d’on va sortir socarrimada?. Ara és massa d’hora per afirmar-ho, perquè prou feina tindrà. Finalment, en el cas de Lluís Marcé s’ha imposat una pregunta: És millor tenir al cap de llista de Nou Horitzó a l’equip de govern o a l’oposició? La incertesa en la resposta es deu, sens dubte, a les conseqüències de la ferida oberta fa una dècada, que el temps només ha mig apedaçat i de la qual Miquel Forns se’n pot defensar davant dels recelosos perquè no esquitxa directament a l’actuació dels actuals companys de la seva llista –incloent-s’hi ell mateix- tot i que seria de ximples no prendre consciència que aleshores es perderen bous i esquelles en picabaralles dialèctiques, que alguns convergents encara duen marcades amb foc. Per tant, a l’aposta ecumènica a 13, on CiU pot quedar en minoria o pot renunciar a algún dels socis petits si es tensen les cordes -sense preocupar-se per a perdre el quòrum necessari- li caldrà superar el tòpic de la frase feta sobre els galls en el galliner. De fet, no seria el primer cas de pacte a quatre, si es considera que al 2003 s’establí un pacte de tres, amb un quart, IC-V incorporat a la llista del PSC, i amb l’arribada posterior de Joaquim Millán ad libitum. O sia que, tampoc res de nou.
Amb els acords programàtics -molt coincidents entre les diferents formacions polítiques incorporades al pacte a l’hora de considerar un canvi de model en la gestió municipal- no n’hi haurà prou per afrontar els problemes del Sitges d’avui. Farà falta un esforç d’empatia i confiança entre els futurs governants per a poder salvar algunes de les sensacions negatives que arrossega la nova majoria abans de començar, i per a deixar de banda els inevitables comentaris sobre la distribució del cartipàs, que s’intenten contraposar amb un voluntariós, i no dubto que sincer en alguns casos, no hem vingut per la cadira sinó per a treballar per Sitges. Sigui com sigui, i en espera de comentar les accions bàsiques, m’agafo a dues promeses contundents. Miquel Forns ha dit “seran acomiadats aquells que van entrar per la seva militància política” fent referència als qui no passaren per concurs públic per arribar on arribaren. I CiU ha garantit que, d’arribar al govern, reunirà als 1500 aturats que hi ha a Sitges per a posar l’Ajuntament al seu costat per a trobar feina, i activar les primeres mesures per a generar ocupació, com és el cas del recinte firal. Poca broma. Em veig el Meliá ple de gom a gom i un alcalde curullat de peticions. I seguiria: què passarà amb Qualia?, o amb les obres dels museus, després que el PP n’assegurés la reversió amb un categòric: Conservar aquesta imatge és possible. Només cal un nou projecte?....
En Miquel Forns a seques hi confio. En l’alcalde Miquel Forns està per veure. El segon no existiria sense el primer, però dóno per segur que la consideració vers el primer no sempre coincidirà amb la valoració de la gestió del segon. La secció està obligada a separar escrupulosament les dues condicions de la persona si no vol trair el sentit que l’ha moguda fins avui. I així ho farà. El meló està per obrir. Baijet renuncia. Quin final, fatal. I la vida segueix.
