Eco de Sitges, 18 de Juny
L’home que somniava amb ser alcalde
Sitges comença en les persones, en cada persona concreta, en cada família concreta. Una societat avançada es mesura també per la capacitat de millorar la vida de les persones. Aquesta serà la nostra voluntat d’esdevenir.
Miquel Forns, 11 de Juny.
En dos dies he vist plorar dos alcaldes. Bon promig. No passa res, el plor no té color ideològic, i la secció el defensa, dins d’uns límits es clar. Fins i tot en faria un elogi en aquells casos on s’esdevé d’aquesta manera tan sentida, sincera i poc raonada, perquè ens fa més humans, mal que sigui davant d’aquells dissortats que gairebé no ploren mai. El primer dels plors correspon a un home despullat del càrrec i revestit de ciutadà de peu, en un procés ràpid, inusualment accelerat per la difícil assumpció de les circumstàncies i de les responsabilitats questionades, que han deixat marca a l’ànima. El segon prové d’algú feliçment desbordat pels esdeveniments, que avui es troba en aquella posició anhelada de fa anys, i a la qual hi ha arribat amb els colzes sense blaus. L’un tornarà a l’escola, i l’altre deixarà la biblioteca per a ficar-se de ple en una etapa vital tan dura com volguda. Baijet s’acomiada defensant el dret a que sigui compresa la seva legítima llibertat individual, i sorprenent una vegada més als qui ja se sorprengueren en el seu dia, quan l’escoltaren dient que desitjava que arribéssin les eleccions perquè Sitges necessitava un canvi de dinàmiques, o quan presentà una llista que encara alguns intenten entendre, o quan marxà a casa perquè estava molt trist (sic) la nit del 22 de Maig, mentre part de la militància s’indignava amb l’actitud del cap de la llista més votada. Qui sap si el candidat/alcalde cremà massa aviat la seva condició, tenint en compte que li quedaven, des del punt de vista orgànic, papers per a desenvolupar i explicacions per a donar. Un final agredolç, per una carrera que ha acabat com la carrossa de la Ventafocs.
Avui, però, el protagonista és Miquel Forns. L’home del qui més o menys tothom té anècdotes per a recordar, i que fa quatre anys -en una comentada portada de l’Eco- se’l pogué veure rebent de mans de Jordi Baijet les claus del pis d’un dels motels de carretera que “La Caixa” construí a la Plana Est, ja és alcalde. Ho somniava, com aquell que pot somiar ser Llucifer, Carnestoltes o pregoner del 2025. Ens trobem, doncs, davant d’un cas singular, vist que la imatge dels polítics passa per hores baixes, i, en conseqüència, les vocacions, almenys les tan primerenques, no deuen sovintejar. Més enllà dels resultats, les travesses i els pactes ja analitzats, la persona que ha il.lusionat de sempre ser alcalde, i que s’ha guanyat a pols una bona imatge pública, té dret a ser-ho si les circumstàncies li ho possibiliten? La secció creu que si, mal que sigui per a posar de manifest els valors fonamentals de la perseverança i la tenacitat a l’hora d’intentar assolir els objectius que hom vulgui proposar-se a la vida, vingui d’on vingui. El dissabte feia un bon dia, no excessivament calurós, i, ja de bon matí, s’intuïen les sensacions inherents a l’inici d’una legislatura de canvi. S’acostuma a notar perquè, en aquest impasse entre governants, les inèrcies són unes altres, però no són noves. Ni noves ni velles. Són cícliques com tantes d’altres que mouen la condició humana. Així, els que treien pit fins fa quatre dies ja no el treuen, perquè el comencen a treure d’altres. Els qui creien que ja no valia la pena reivindicar-se amb els que han marxat, es reivindiquen amb els que acaben d’arribar. Els qui havia costat de veure en els darrers dotze anys es tornen a fer visibles i, finalment, hom s’adona sense esforç que desembarquen per a prendre mides els qui, a partir d’ara, assumiran noves responsabilitats, des de dins o des de fora, o des d’ambdós costats de l’òrbita dels qui manaran. De la mateixa manera, la lògica de les estratègies inicials de qualsevol nou govern es desenvolupa sota aquella extrema prudència dels qui no volen donar un pas en fals, ni deixar anar una declaració fora de lloc, ni mostrar signes externs d’inexperiència, per no vessar-la i evitar judicis des de la malfiança. Llei de vida.
Respecte les anteriors, la del 2011 va ser una sessió d’investidura més carregada d’emotivitat, i l’alcalde, obviament, hi va tenir molt a veure, perquè ell mateix, i a plena consciència, va posar la pròpia sensibilitat contra les cordes. Abans, vet aquí un petit, i desordenat, anecdotari. Primer: si mai volen quedar bé en públic, i no saben a què o a qui recórrer, pensin en Martí i Pol. L’insigne poeta tant ha servit a Guardiola per a expressar la seva filosofia, com a Antoni Caballero per a acomiadar-se o al nou alcalde per a presentar-se. No falla. Segon: Dels 21 regidors només dos juraren, Llombart i Castillo, la resta prometeren, i dels que prometeren dos ho varen fer per imperatiu legal, Mireia Rossell i Magí Almirall, i dos més hi afegiren una apel.lació al sentiment nacional, Elena Redondo i Òscar Ortiz. Tercer: A diferència del detall que tingueren CiU i PP amb Sandra Rubí, Isaac Bielsa i Ramon Artigas, en un perfecte exercici d’abstracció el PSC oblidà tothom. Ni una paraula d’agraiment pels regidors sortints de la plaça de l’hospital, i ni una sola referència vers Jordi Baijet després de vuit anys. Vaja, que algú va pensar que calia un sever càstig verbal, i l’aplicà immerescudament i sense condescendència, mentre assistiem al desconcertant episodi de la glossa de Mercè Espada com a inesperada candidata del partit a l’alcaldia. Així fou com, paradoxes de la vida, les millors paraules vers l’exalcalde van venir de part del seu successor, que tampoc no va oblidar als predecessors en el càrrec, d’un costat i de l’altre. Quart. Per primer cop, o almenys des que el cronista recorda, la mesa d’edat ha estat constituïda per dues dones. La presidenta, Carmen San Miguel, protagonitzà un impagable instant quan, a l’hora de demanar la presència dels regidors per a votar als candidats a batlle, rebatejà el segon cognom de Magí Almirall amb la pronuncia anglosaxona de Hill. Oh my God! Where is the soca-rel of that lady? deuria pensar més d’un. Cinquè: bon nivell general dels discursos, on la majoria de portaveus expressà, des del fair play, les raons del vot i el posicionament de futur. Amb tot, no se jo si Ricard Vicente es trobà especialment còmode en el paper de lector d’un text de raonable argumentari, però excessivament eixut pel tarannà del regidor. O potser m’ho semblà. Sisè (anecdòtic): la sessió no es tancà, o l’alocució de l’alcalde la tancà de facto. Una intervenció, aplaudida per tothom i formalment impecable, en la qual si es descuida la segona part escombra la primera a cop de pàgines viscudes. Per un moment, la imatge del pregó de Festa Major es barrejà entre els records de la polleria del carrer Sant Pau, i el ressó dels morterets que saludaren l’elecció de l’alcalde. Excessiu? Deixem-ho en una concessió permisible vista la càrrega entendridora del matí. M’estimo Sitges sense mesura diu l’alcalde, que, en una visió contemporitzadora de la gestió pública, reblà el clau amb una declaració mig lapidària i comprometedora: Hem de deixar enrere altres temps. Fora partidismes, models sectaris i endogàmies de partits. Queda bonic, sens dubte. Veurem si la vida real ho confirma.... o no.
Sort a tots. La seva, en el fons, serà la nostra.
