Eco de Sitges, 4 de Juny
És més difícil pactar que escriure. I, malgrat la casuística, acostuma a ser més difícil posar d’acord trenta persones que vint, i vint persones que deu, i deu persones que cinc. I també és més difícil governar que pactar. I governar bé que governar a seques. I així seguiriem. Els voldria agrair les opinions arran de l’article de la setmana passada, i, sobretot, el fet que totes hagin coincidit en assenyalar el seu veritable sentit, que anava bastant més enllà de la intrascendent porra de la darrera línia. En espera d’esdeveniments, avui em cal desoxigenar una mica i proposar-los altres assumptes no menys importants.
Dissabte, 28. Nit. Cap de la Vila i voltants.
Pólvora, foc, fum, carretilles, trons, traques i timbals. El Cap de la Vila ja fa anys que no té font, però no per això ha deixat de convertir-se en el nostre Canaletes particular. El futbol és el gran –i momentani- bàlsam de la crisi. El reducte que monopolitza les alegries i les veritables satisfaccions d’una societat en permanent estat de cabreig vers el sistema. El que quadra agendes i obliga a suspendre o a recolocar horaris d’activitats. El que consola penes i uneix a rics i a pobres, a usurers i treballadors, a petits i grans, homes i dones, i a enfonsats i afavorits per la crisi….I dins del bàlsam hi ha el Barça, i dins del Barça, Josep Guardiola. Paradigma i referent de la cultura de l’esforç i de l’autoexigència personal i professional en un país que sembla haver-les bandejat immisericordement per mor del diner fàcil, i ara es planteja si no cal recuperar-les per a reconstruir aquells valors llençats i l’aiguera, i que són la base de la recuperació futura, que no present. Si el Barça fos un partit polític faria por. Com que no ho és, paga la pena aturar-se davant del fenòmen sociològic, carregat d’explosions de joia generalitzades. Són el símptoma d’una societat que, en general, es desfoga més que mai dels mals moments quotidians a cop de celebració futbolística. I això deu poder interpretar-se d’alguna manera…
Dilluns, 30
Gerard Gasset és un hàbil i espavilat estudiant de dret de darrer curs, de presència discreta, notable loquacitat, perseverància de ferro, i un punt o dos d’ironia desmenjada, que ha trobat en l’Atlàntida un cas pràctic de primera, i en l’Ajuntament un sparring amb el qual manté un pols obert a partir de dos assumptes que tenen a la discoteca de protagonista. M’estalviaré el segon, del qual potser se’n parlarà d’aquí poc -perquè pot condicionar de debò el futur de l’equipament- i em centraré en el primer, que té a veure amb la denúncia que el mateix Gasset féu l’any passat, arran de les obres de reforma realitzades abans de l’estiu. Des de fora, Gasset sembla arribar amb suficient munició documental per a no menystenir l’assumpte. Vaig per feina. El director general d’urbanisme, Pere Solà i Busquets, signà el passat 4 de Maig una resolució a partir de la qual la Generalitat sol.licita a l’Ajuntament la revisió d’ofici de la llicència que va permetre la realització d’aquelles reformes, per considerar-la nul.la de ple dret. O sia, que mai no hagués hagut d’aprovar-se. Com a conseqüència de l'informe de la lletrada del servei de protecció de la legalitat i assessorament, la resolució demana l’enderroc de totes les obres que han vulnerat la normativa –algunes de les quals ben perceptibles a simple vista- i l’inici d’un expedient sancionador contra els responsables que, mitjançant les seves conductes o amb incompliment de les seves obligacions, hagin intervingut en la concessió d’aquestes llicències urbanístiques. La resolució, doncs, no sembla que deixi massa escletxes per a d’altres interpretacions que no siguin les de questionar obertament el procés administratiu que envoltà la concessió del permís, pel qual qui sap si l’Ajuntament haurà de negociar una indemnització amb el propietari. A l’estudiant a punt de llicenciar-se i al regidor de territori a punt de deixar-ho només els uneix una conclusió, que no té relació amb aquest procés sinó amb l’altre: el recentment aprovat nou marc legal al qual caldrà que s’adapti la discoteca –i ja no parlo d’altres establiments que hagin de passar pel sedàs- posarà les coses molt difícils a l’Atlántida per a que, en el millor dels casos, la seva activitat pugui desenvolupar-se travessat el llindar del 2012. El que avui molts es pregunten és si podrà o no obrir aquest estiu... Ja m’ho deien a casa: en aquesta vida cal tenir un bon metge, un bon mecànic i un bon advocat. Desconec si Gasset té padrins. Ell només reconeix que tot plegat va començar quan el va ofendre el tracte que li dispensaren a l’Ajuntament davant del cas. Ho hagués denunciat en altres circumstàncies? Sigui com sigui, el punt d’aquest set –que no el partit sencer- se l’endú el futur advocat. Veurem com segueix.
Dimarts, 31
A la vila també hi ha indignats que acampen, a més dels que ho estan i no ho fan, perquè no tenen temps, perquè no en tenen ganes, perquè no s’ho poden permetre, perquè pensen que la nostra postal no és el lloc adequat, o perquè creuen que no serveix per a res, malgrat puguin donar suport i sentir empatia vers els qui, des de La Fragata, s’han afegit a un moviment global que, després de dues setmanes, potser cal considerar més pel que representa que no pas pel que demana, que és molt, molt divers i, a la vegada, contradictori segons l’acampada que es miri, i l’assemblea que es comenti. Ja saben, consejos vendo que para mi no tengo. Quan dissabte de Carnaval vaig comprar Indignaos, el manifest enquadernat del veteràníssim Stéphane Hessel, un sitgetà, que ja l’havia llegit en la versió original francesa, m’advertí que no m’agradaria. És cert que el llibre deixa un munt de serrells oberts, però és innegable que l’alegat de consciència ha fet forat. Dies després de l’eufemística neteja de la Plaça de Catalunya parlo amb Joan Sanchez i Eva Martín, membres de la nostra acampada. És una conversa agradable, respectuosa, assenyada, que posa sobre la taula alguns aspectes que, de ben segur, conciliarien persones de procedència i ideologia molt diversa. Amb tot, no puc evitar un pensament si volen equívoc i excessivament generalista: tinc la sensació que s’està renegant del mateix sistema del qual molts – administradors i administrats des de dalt fins a baix de l’escalafó, i sense generalitzar- se n’han beneficiat fins esgotar-lo, i que bona part de les protestes apelen als drets i no als deures.
Dimecres, 1
Que ningú no s’equivoqui, durant aquests dies el Qualia de debò és al Retiro. L’essència d’allò que s’ha venut amb aquest nom vaja. Amb quatre duros, un munt de voluntat, col.laboracions de tota mena, iniciativa, criteri d’actuació i capacitat d’aprofitar els recursos per petits que siguin, gent d’aquí ha revifat l’espai escènic de La Palla. Darrera la pantalla del cinema hi havia un teatre abandonat, reconvertit en magatzem dels mals endreços, fins que un grapat de sitgetans s’empescaren l’espectacle commemoratiu del 140è aniversari de l’entitat, i els ha servit d’esplèndida excusa per aquesta feina memorable. Ha renascut un teatre gràcies a aquell parell de pebrots que ara estan de moda. Que algú obri els ulls. La veritat no està a les maquetes. La veritat és ben aprop nostre, i respon a un esforç que no té preu, perquè no es pot pagar amb diners. Només per això, aquest espectacle mereix l’aplaudiment d’antuvi.
