Crònica local
Eco de Sitges, 17 de Juliol



Diu que li va dir

“En la meva vida i en la meva trajectòria professional –que comença a tenir uns anys-, jo mai no he demanat res a ningú que no pugui demanar-li, ni que no estigui amparat per la legislació vigent. (…) Aquest senyor ha fet un ús malintencionat de les meves paraules i de les meves reflexions fetes a banda d’aquesta conversa sobre aquestes obres. I són reflexions que faig i que poden testimoniar molts empresaris d’aquest poble. Que les faig a empreses que treballen en aquest poble i els dic: en el moment en el qual estem vivint, en el moment de crisi que tenim des de fa un any i mig, ara és el moment que la iniciativa privada ajudi al sector públic. Que sempre que pugui ajudi al teixit associatiu. Evidentment és voluntari i, evidentment, això no es pot barrejar amb tot això que, malintencionadament, diu aquest senyor. (…) L’Ajuntament sempre veurà bé que la iniciativa privada, signi contractes d’esponsorització, signi documents en els quals es comprometi a ajudes econòmiques, o a ajudes de qualsevol tipus amb el teixit associatiu d’aquest poble, sempre i quan estigui perfectament regulat, documentat i articulat pels serveis jurídics de l’Ajuntament. Això ho he dit a moltíssima gent”.

Raül Alvarín, 2 de Juliol

“El senyor Alvarín sap, i ho sap perfectament es faci les cartes que es vulgui fer a mida per a desmentir el que jo dic (…) que va parlar de fundacions sense ànim de lucre, d’entitats de la vila que passaven per problemes econòmics… que l’Ajuntament ho veuria bé, però en cap moment va dir que estessin regulades, que sortíssin publicades en un butlletí oficial, ni en cap moment ell va dir iniciativa privada que signi conveni d’esponsorització. Això és absolutament fals. Ell no va dir-ho en cap moment, perquè la conversa fou molt curta (…) i això era part de la conversa. (…) I quan vaig sortir fora amb el meu company, vaig dir una paraulota –que m’estalvio de dir-la- i: ‘aquest tio ens acaba de demanar un 3%’ (…) I quan vaig arribar a casa meva, a la meva muller li dic: ‘és la primera vegada a la vida, treballant pels Ajuntaments, que em demanen una comissió’”.

Carles Aros, 13 de Juliol

El moll de l’ós del conflicte el tenen expressat en aquests dos paràgrafs. La resta, no per menys cridanera de menor importància, ho poden incloure en allò que els especialistes definirien com les conseqüències d’un seguit de mancances en el control de la gestió dels processos pels quals ha de passar qualsevol expedient o tramitació dins d’una administració pública. Immersos en aquesta paranoia col.lectiva, que ens vol fer creure que a cada cantonada hi ha un estafador, o algú que ens vol aixecar la camisa, i on les paraules es pesen, s’analitzen, es mesuren, es valoren i s’interpreten com mai, manllevo el títol d’un vers memorable -degut a l’enginy afinat d’un dels excel.lents fabricants de quartetes diabòliques que té Sitges- per acostar-me, des de fora, a un relat poc edificant on es barreja la rocambolesca història de la gestió d’uns pagaments, amb la denúncia d’una pressumpta petició de contraprestacions econòmiques, emmarcada en la convocatòria d’un concurs negociat per a la realització d’unes obres encarregades per l’Ajuntament, i subvencionades pel pla Zapatero. En el centre de la controvèrsia, dues persones: l’interpelat, Raül Alvarín, director de l’àrea de territori, paisatge, medi ambient i espai urbà, i l’interpelador, Carles Aros, administrador de l’empresa Constriberic -actualment en fase de liquidació- i autor de la carta adreçada a l’alcalde –i segellada al registre de l’Ajuntament el 5 de Juny del 2009- a partir de la qual es basteix tot allò que s’ha pogut escoltar fins avui. Al darrera, obviament, cal situar a la institució municipal i la seva actuació i/o responsabilitat davant dels fets que ens ocupen, i més al darrera, si volen, poden ficar-hi, perquè hi ha prous elements com per a no descartar-ho, una certa combinació d’estrategia política i/o empresarial bastant complicada d’escatir i plena de supòsits interpretables. La carta, que en un petit i indiscret salt mortal passà de la xarxa social al grup de CiU, que la presentà en societat durant el ple municipal de Juny, arribarà al jutjat. Per un costat i per l’altre, probablement, segons han manifestat els protagonistes, abans de sotmetre’s a un la-teva-paraula-contra-la-meva, de conseqüències incertes, però preocupants des del punt de vista de la imatge de l’Ajuntament. Així doncs, tot allò que aquesta secció pugui opinar respon, únicament i obligada per l’espai, a part del que s’ha explicat en l’àmbit públic, on, gairebé, l’únic punt en comú entre les dues versions dels fets és la coincidència a l’hora d’afirmar que existí una reunió el mes de Febrer de l’any passat. A partir d’aquí, les coses es compliquen si es vol seguir el fil. Alvarín diu que eren quatre persones a la reunió, i Aros diu que, en el moment concret en el qual es parlà dels percentatges en questió, n’eren només 3. Alvarín assenyala que té dos testimonis que corroboren les seves paraules, i Aros replica argumentant que un dels dos no hi era en aquell moment concret, i insinuant que, reunió a banda, les dues persones a les quals es refereix el director de l’àrea –un d’ells ex-soci minoritari de Constriberic, i l’altre arquitecte tècnic de l’Ajuntament- mantenen en l’actualitat un vincle professional en una obra fora del terme municipal. Alvarin creu que en cap moment, i sota cap concepte, pot establir-se una interpretació vinculant entre la conversa sobre el procediment negociat i la reflexió/suggeriment sobre l’ajut a les entitats –i l’estadística jugaria al seu favor, si és que aquesta és l’única denúncia existent, tenint en compte que n’ha parlat amb moltíssima gent- i Aros creu tot el contrari. Alvarín afirma que mai no ha portat la gestió de les obres de Mercadona –per les quals Constriberic fou consultada- i Aros afirma que fins i tot va parlar amb ell sobre els resultats de l’anàlisi que els encarregaren. Alvarín diu que en el plec de condicions del FEIL hi constava explicitament la destinació de l’1% dels imports d’obra al foment de la cultura, i Aros confessa que ho desconeixia perquè no li arribaren mai les bases del concurs. Alvarín afirma que l’Ajuntament no li deu res a Constriberic, i Aros ensenya una documentació de La Caixa que sembla demostrar que la casa gran li deu encara 57.000 euros d’obres al pavelló de Pins Vens, i que l’entitat d’estalvi li reclama a ell, perquè en el seu dia se’n féu càrrec a través d’un aval que ara posa en risc els béns de l’empresari….

Malgrat que l’equip de govern pugui titllar el cas com a una falsedat manifesta que s’està utilitzant políticament –com segurament l’utilitzaria qualsevol si tingués davant una munició semblant, no cal enganyar-se- costa de creure que la institució no contestés fa un any enrere –com suggerí aleshores el regidor de l’àrea- un text que questiona obertament els procediments i l’ètica del responsable d’un dels departaments troncals de la casa gran. Costa d’entendre que el mateix Alvarín esborrés tot un seguit de correspondència electrònica amb el senyor Aros, quan la considerava ofensiva vers la seva persona. Costa d’entendre que es pogués arribar a signar el certificat de pagament d’una obra, sense que, a aquestes alçades, no s’hagi pogut trobar encara la partida pressupostària consignada per a finançar-la…. Davant de tantes incògnites que costen d’entendre s’imposa la prudència, però l’aspecte del malalt no és massa bo a primer cop d’ull.

Crònica local
Eco de Sitges, 10 de Juliol

4 de 4

Ajorno per dissabte vinent el relat al voltant d’una carta, on el representant d’una empresa constructora posà en questió al director de l’àrea de territori, paisatge i espai urbà de l’Ajuntament, per, segons el seu testimoni, haver-li insinuat o suggerit -durant una reunió el Febrer del 2009, en la qual es parlava d’un procés negociat d’obra pública pendent d’atorgar- una aportació del 2% del valor de les que es decidissin, per al foment d’entitats i empreses de la vila. La carta, a més d’ésser motiu d’una pregunta en el darrer ple municipal, per part del grup de Convergència i Unió –sol.licitant la creació d’una comissió d’investigació- ha obligat a desgranar, i és bo que així sigui, tot un seguit de declaracions a partir dels fets exposats, i que la secció intentarà ordenar un cop pugui escoltar la balda que manca per a reconstruir el nucli bàsic de la història.

Només cal seguir l’agenda de qualsevol cap de setmana per adonar-se’n de la intensíssima activitat que Sitges genera, i que pot interpretar-se com un símptoma positiu de la vitalitat i la capacitat organitzativa de molts col.lectius de la vila. Un exemple. Entre divendres i diumenge passat, hom podria perdre’s enmig d’una oferta impròpia, per extensa, d’una població de 30.000 habitants. La llista inclouria la festa de la poesia, la timbalada organitzada pels premiats Markatú, les audicions de la 18 edició del reconegut concurs de música Mirabent Magrans, la festa de les Cases Noves, la de Campdàsens, o l’estrena de l’espectacle teatral que motiva l’article d’avui, entre d’altres. Una gimcana, vaja, que, colateralment, ha tornat a posar sobre la taula el debat sobre la sobreexplotació de l'espai públic del centre del poble, sotmès a la pressió de múltiples activitats -des de les celebracions futbolístiques, als comiats de solter/a de persones que desembarquen a casa nostra sense cap mena d’escrúpol ni respecte- que fan molt difícil la conciliació amb la qualitat de vida dels veïns, que desitjarien agafar una mica d'aire de tant en tant enmig d'aquest sarau perpetu, justificat en molts casos, i no massa en d'altres. Sense marxar tampoc de l'àmbit de l'espai públic, molts indrets emblemàtics estan salpebrats de banderoles promocionals de dimensions desproporcionades, que, sovint, interfereixen la perspectiva visual d’un entorn que volem sempre en estat de revista, i ara, per mor de la temporada turística, torna a estar ple de cotxes, quan semblava que ja no en veuriem ni un. Perquè no parles d’aquesta mena de galliner que han fotut a la Fragata? M’inquireix un sitgetà d’edat, molest per l'impacte del muntatge de l’exposició Art Salvat, organitzada per la Sociedad estatal de conmemoraciones culturales, depenent del Ministeri de cultura, i uns quants ajuntaments, entre ells el nostre. Llàstima que l’aspecte de la mostra no sigui prou atractiu. En contrapartida, si tenen 3 euros a mà, i una mínima curiositat per la història, aquesta secció els recomana vivament la compra del catàleg. Editat en català, i en un format equivalent al de l'Eco, les 122 pàgines d'aquest volum profusament il.lustrat amb fotografies històriques, expliquen amb tot detall el periple que varen fer les obres d'art del museu del Prado per a escapolir-se de les tropes franquistes. Un exili artístic on la diplomacia hi va jugar un paper fonamental, en el decurs de la guerra i la postguerra. Per fortuna, quedarà allò escrit i el galliner marxarà a final de mes.

“Mira’t bé aquest sostre, perquè potser no el veuràs mai més”. El sostre al qual es refereix aquesta expressió en veu alta, que vaig escoltar vàries vegades a peu d’escenari, és nogensmenys que la pinta del Prado. En l'argot teatral, i en el cas que ens ocupa, la pinta o telar defineix una generosa estructura engraellada de fusta, situada a la part més alta de la caixa escènica del teatre. D'ella en pengen aquelles barres que serviran per a subjectar focus, telons, cortinatges, bambalines o cametes. En ocasió de la posada en escena de l'espectacle 4 de 4. Quatre peces de teatre d'autors sitgetans, a l'escenari de l’entitat s'han tornat a trobar alguns professionals que iniciaren la seva vocació a casa nostra, i l'han desenvolupada arreu amb un reconeixement fora de dubte. Malauradament, molt em temo que, pel que vaig escoltar, a Sitges en general, i als responsables de canalitzar-ho en particular, els està costant obrir els ulls a l'actiu de coneixements que suposaria poder comptar amb el bagatge d'aquestes persones, que, a la vegada, saben valorar en la seva justa mesura allò que caldria o no caldria fer per a posar al dia els nostres escenaris, perquè els han viscut en primera persona. En conseqüència, durant els assajos de l'obra era fàcil copsar una sensació combinada de felicitat i frustració, pròpia dels qui estan contents de poder tornar a treballar en un espai que senten seu, però que, a la vegada, se’l miren amb intranquil.litat per la incertesa de no saber, o potser d'intuir-ho massa, quins seran els plantejaments de futur a l'hora d'encarar la seva reforma, que és d’una urgència manifesta com més d’un espectador assenyalava al sortir de l’estrena. Sigui com sigui, Diumenge es presentà un experiment teatral de petit format, novedós i inhabitual. Un anti-tresillo basat en curtes i originals peces de ficció d’autors sitgetans, encarnades per un heterogeni grup de 8 actors no professionals, que se’n sortiren amb gran solvència, tenint en compte els registres que demanaven els personatges, prou allunyats de les caracteritzacions que s’associen al teatre tradicional. Tampoc la concepció de l’espai seguí els cànons establerts. Des del punt de vista escenogràfic, el referent més proper del que es va poder veure a l’escenari del Prado fou amb motiu de la representació de La intrusa, en el marc de les activitats de l’any Rusiñol. Aquesta vegada, però, es decidí reblar el clau i proposar un empostissat central a la manera dels quadrilàters de boxa que el públic envolta pels quatre costats. Teatre, doncs, sense frontalitat, sense traspunt, sense xarxa, amb l’alè dels espectadors al clatell dels intèrprets, i emmarcat en una superficie despullada de qualsevol element que pogués distreure l’acció. Per a aconseguir-ho, els responsables de la proposta han treballat a fons, netejant fins on han pogut, que no és fins on haguéssin volgut. A la nit, la històrica i venerable pinta del Prado, la que ha vist des de Mercè Sanabre a la Caballé, dels espectacles setembrins d’Artur Carbonell al Carrusel d’en Jofre, tot passant per el Tricicle, Capri, Flotats o la Cuadra de Sevilla, i a la qual li ha correspost per gènesi un paper sempre discret, cobrà vida gràcies a una il.luminació càlida i sense estridències. Qui més qui menys enlairava la mirada, per a descobrir l’impacte d’una estructura de plasticitat magnètica, i d’eficàcia i solidesa provades, que, per unes hores, va esdevenir metàfora d’un patrimoni que sobreviu com pot, perquè no hi hem parat prou atenció, i està per veure si el sabrem projectar vers el futur.

I acabo. Ha passat un any, i les flors testimonials han cedit protagonisme al record. Arran de la dissortada mort de Joel Rodríguez, quedà sobre la taula aleshores una certa necessitat de reflexionar sobre si, veritablement, aquell succès fou un fet aillat, o com assenyalaven alguns joves -sense cap mena d’interès per afavorir el discurs de la por- en la nit sitgetana d’avui sovintegen les conductes incíviques o agressives, més enllà de la gresca saludable i benvinguda.

Eco de Sitges
Dissabte, 3 de Juliol

Orgull i…. prejudici?

Una vegada més, les circumstàncies portaran coincidències paradoxals en el nostre entorn proper. Durant la tarda del dissabte 10 de Juliol tindran lloc dues manifestacions populars i públiques, de trascendència, naturalesa i registres prou diferents. A Barcelona, sota el lema Sóm una nació, nosaltres decidim, la ciutadania està convocada per a expressar el seu rebuig a la sentència del tribunal constitucional sobre l’estatut -no per menys previsible menys decebedora- i per a defensar el respecte a la voluntat popular i el dret a decidir lliurement. A Sitges, el moviment gay té previst treure al carrer la versió local de les globalitzades, coloristes, i festives gayparades, en una iniciativa ja pensada de fa mesos i que s’emmarca en la celebració anual de l’orgull. Vaig per parts. Començo a escriure l’endemà d’haver-se fet pública la sentència que mai no hagués hagut de produïr-se, pel simple fet que un estat democràtic no es pot permetre la llicència de contravenir la gènesi del propi sistema en el qual es basa, quan admet que un tribunal pugui arribar a jutjar i/o esmenar allò que ha decidit, erròniament o no, la sobirania popular en referèndum, a partir d’un text que, si volia canviar la història, ho feia avalat pel criteri professional d’un reguitzell de patums que afirmaven amb rotunditat que la nova norma neixia juridicament immaculada. De nou, ens pesa la història, i l’herència de la visió monolítica, centralista i estatalista d’aquella estudiadíssima i indisoluble Espanya radial, on vies de tren i carreteres neixien i morien a Madrid, en una perfecta metàfora de l’ordre establert aleshores, i de la necessitat que té el poder de controlar tots els fils, aquí i arreu. Si em permeten el parèntesi, la Barcelona de la democràcia també ha caigut en aquest parany de fagocitar el seu entorn, per mor d’una capitalitat mal entesa. Ja ho diuen els castizos: Todo se pega menos la hermosura. Tanco el parèntesi. Malgrat que hom tingui la sensació que en determinats assumptes hem involucionat, seria de ximples negar que en els darrers trenta-cinc anys no hi ha hagut canvis positius. El problema rau en l’existència d’algunes brases del foc anacrònic del passat, que continuen escalfant l’ambient. Ens podem revestir amb el trajo d’una societat del segle XXI, però hores d’ara, intentar tocar els fonaments –sia a través del debat sobre l’esdevenidor de l’estat autonòmic i les seves conseqüències, o del de la pervivència de la monarquia parlamentària, per a posar dos exemples- segueix essent una ambició quimèrica, que acostuma a desencadenar un estat de frustració propiciat per l’immobilisme d’una de les parts enfrontada a l’insistència de l’altra. Per a reblar el clau, la situació actual de crisi profunda propicia lectures molt intencionades, que volen fer creure que és més important tenir el plat a taula que no pensar en la llengua amb la qual parlem, o en el marc institucional en el que vivim o ens desenvolupem. I és cert, és més important tenir el plat a taula que no morir de gana parlant en català, però apostar per aquesta demagògia excloent no sembla, sens dubte, una bona estratègia si es desitja conrear un mínim esperit de convivència respectuosa, en un complicat context on no pot obviar-se el posicionament de les diferents forces polítiques davant del mapa electoral que s’apropa. Mentrestant, la vida real –la que també inclou als catalans que no sempre es mostren tan preocupats o implicats en la causa estatutària, identitària o nacional, encara que a alguns els facil mal admetre-ho- continua, i, per tant, cal continuar vivint.

En el món d’avui la visualització dels missatges, positius o negatius, pren una dimensió capdal, superior, molt sovint, a la dels propis missatges. De la mateixa manera que, dissabte vinent, des de Barcelona es voldrà projectar una imatge que palesi enuig i anhel, a casa nostra es viurà una reinvindicació festiva, o una festa amb missatge reivindicatiu, que segueix el patró global de les rúes-cavalcades que se celebren a les principals capitals, on la vindicació absolutament legítima, comprensible i lògica dels drets d’un col.lectiu –que es poden extrapolar a la societat en general en molts casos- sovint es palesa al carrer amb un punt de rauxa, d’hedonisme exhibicionista deixat anar, proper, fins i tot, a allò que les avies en dirien xabacaneria. En aquest sentit, Sitges, iniciada la temporada de les xancles i les ulleres de sol de vidres enormes i montures cridaneres, també ha pujat a un carro que no se jo si respon fidelment al model de referència d’integració i de convivència tranquil.la i sense estridències, pel qual ha estat igualment valorada tan com per la gran majoria que respecta les llibertats individuals, com escarnida pels qui practiquen la intolerancia denigratòria i l’acudit fàcil des del tòpic. Si volen una pregunta impertinent, tendenciosa i intempestiva, aquí la tenen: Li convé a Sitges la celebració de la gaypride? Sobre allò que ens convé o no en podriem discutir una bona estona i no coincidiriem. No pateixin, es pot formular la questió canviant les tornes: Hi ha alguna raó per la qual a Sitges no li convingui celebrar la gaypride? Claes Akerblom, el director de l’Agència de turisme de la vila manifestava a el diari El Punt el Novembre de l’any passat: Nosaltres no fem una promoció específica per a aquest segment. Tothom, benvingut sigui. Tot sigui dit, el 2010 farem el primer Gay Pride a Sitges, dins de la Vila de festivals; serà una trobada d'homosexuals del 5 a l'11 de juliol, uns dies d'art, ball i festa, en què el carrer Dos de Maig estarà molt involucrat. (…) Vindrà molta gent i l'impacte econòmic serà molt important. Vist així, que és una bona i pragmàtica manera de veure-ho –tot i que no es mencionen les inevitables despeses en recursos que aportarà el municipi- el discurs no té escletxes. Amb tot, a peu de carrer brollen els matisos, i les opinions no sempre coincideixen perquè, malgrat que l’organització de l’esdeveniment hagi nascut des de la iniciativa privada, amb el suport de la pública, la identificació de molts sitgetans amb l’impacte mediàtic que suposarà la difusió de la imatge de la vila vinculada amb la desfilada no sempre es produirà des de l’empatia. I és fàcil d’entendre. Més enllà que al web promocional no aparegui ni una paraula en català, el que la secció es questiona és el lema de la trobada. No en questiono, només faltaria, ni la positiva intenció, ni el dret ni la llibertat a celebrar-la, ni tampoc em fico en els eterns debats sobre la influència d’un suposat lobby, que sempre existeixen en el rerafons. Em questiono, únicament i estricta, un lema que, per altra banda, planteja la dicotomia acció/reacció.

En una societat multicultural, on s’intenta incidir en els valors de la igualtat i la integració –i deixant de banda els indiscutibles obstacles, agressions i injustícies que, malauradament, continuen rebent persones estigmatitzades socialment, per raons de sexe, ideologia o creença- vet aquí l’expressió pública, lícita i lliure, de l’orgull d’una condició. Des de l’absolut respecte, doncs, a la llibertat individual, seria bo preguntar-se si cal enorgullir-se d’una condició, quan, a aquestes alçades, potser seria millor, si cal –i posats a utilitzar aquest immodest verb- enorgullir-se de les persones per allò que fan i no tant per allò que són. Aposto per la segona via. Cal que, per a reivindicar uns drets legítims, es proposi quelcom que pot generar un cert conflicte de sensibilitats, que res te a veure, repeteixo, amb questionar el respecte a la llibertat de cadascú, sinó amb fer valer una convivència que s’ha mogut sempre des de la quotidiana normalitat, sense necessitat de fer ostentació de res en especial? Qui sap si la veritable igualtat neix d’integrar les singularitats sense prejudicis.

Crònica local

Eco de Sitges, 26 de Juny

VentdelCau (Capítol III)

Hi torno. Han passat cinc mesos des que vaig enfilar la segona part del serial, i el ball ja ha començat de debò, fins al punt que cada cop es fa més difícil pensar que, en l’estat actual de coses, es pot fer marxa enrera en un procés que sembla haver travessat el llindar del no retorn, amb l’inici dels treballs a l’interior dels museus. No reiteraré vells arguments. Els seguidors habituals de la secció ja saben el que penso i perquè ho penso, i també perquè respecto a les dues parts en conflicte, més enllà de les postures divergents abastament conegudes i fonamentades, en major o menor mesura. Malgrat que fins avui no hi hagi hagut cap acte públic per a exposar la possible solució alternativa a la de l’arquitecte Hernández Cros, la plataforma defensora del manteniment de la façana de mar de Maricel, i d’aturar les obres per a replantejar-ne els barems d’actuació, ha estat present a la premsa i a les xarxes socials, on ha aplegat un mig miler llarg de persones que donen suport al seu posicionament, al qual caldrà afegir, segons em diuen, un informe no massa falaguer de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, que es posiciona obertament contra l’actual proposta, aprovada, val la pena recordar-ho, per tots aquells que podien haver-la aturat en el seu dia i no ho varen fer, pel que sigui. Dóno per entès que, a aquestes alçades, ningú ja no dirà res sobre quins han estat els criteris que varen seguir els professionals de l’Ajuntament, la Diputació i la Generalitat, a l’hora d’avalar l’adequació del projecte a les directrius draconianes que semblen imposar la catalogació normativa referida als edificis afectats per la reforma. Una de les questions fonamentals que ha quedat sense resposta, malgrat que aquesta secció cregui que el debat del patrimoni a Sitges va molt més enllà, i molt més enrere en el temps, que el que les circumstàncies actuals ens han portat a discutir. Qui sap, doncs, si potser és un bon moment per a expressar una declaració d’intencions, d’aquelles que només serveixen per a comprometre a qui la pronuncia. Crec que no caldrà, però si d’aquí un parell d’anys el resultat final de la reforma del Cau Ferrat, del Maricel i de Can Rocamora no em fa el pes, així ho diré amb l’afegit d’un mea culpa per haver-me’n refiat d’allò del què molts no se’n refien avui.

I és que em cal refiar-me’n. Malament rai si no ho fes així, davant del repte que tindran les empreses i els professionals involucrats en aquesta trascendent operació. A punt de travessar l’equador del 2009, puc assegurar haver vist una de les imatges més colpidores de l’any, que és, a la vegada, una estampa històrica. El pany de l’entrada ens rep amb rebel.lia, però al final, guanya la traça i les venerables portes del Cau Ferrat s’obren, gràcies a una petició satisfeta. Dins, l’única claror que il.lumina les estances prové de fora. L’única remor que pot escoltar-se prové del mar. L’únic que es pot veure en aquest entorn solitari, mig ombrívol i pertorbador és el que queda de la casa, després d’haver-se retirat tot allò que podia retirar-se. Impressiona. Enormement. Fins al punt, diria, que els més veterans podrien comparar-ho a les conseqüències del pas d’una ràtzia en temps de guerra. Testimoni mut de la visita és el brollador, que els especialistes encara no han traslladat per questions tècniques d’un procediment escrupolós, com d’habitud en aquests casos. El terra que trepitgem fa unes quantes esquenes d’ase pronunciades, en el que és un símptoma evident de males notícies uns metres per sota. L’entorn és ple de senyals que marquen la disposició exacta de les peces d’aquest immens trencaclosques, per quan sigui l’hora de resituar-les en la seva posició original, i les parets del sota escala, just al costat de l’entrada, semblen esponges xopes d’aigua salabrosa…. Un conjunt de nafres que, sens dubte, no seran les úniques que es trobaran els experts quan aquest meló s’obri de veritat.

Si a la planta baixa la impressió és forta, l’arribada al primer pis aclapara per la sensació de buidor. Despullada del contingut, la sala presidida per l’impressionant encavallat de fusta d’Elies Rogent té un punt de reial, catedralici o monàstic. Sense quadres, sense ferros, sense rajoles ni ceràmica, ni vidre ni res, resulta inevitable pensar en el Cau abans del Cau, en l’home que tractà l’espai com a suport d’una concepció global de les disciplines artístiques, organitzades a partir d’un concepte únic, que, gairebé vuitanta anys després d’inaugurar-se, s’ha desmuntat objecte per objecte…. En definitiva, pensar en el que deuria passar pel cap de Rusiñol abans de plantejar la veritable obra de la seva vida. En qualsevol cas, la realitat s’imposa, i la reflexió pren forma de nus a la gola. Mirat fredament, enmig d’un paisatge d’esquerdes i patologies de tota mena, que és el que és el Cau Ferrat avui, hom necessita apel.lar, de nou, a la confiança en el treball dels qui han d’encarar la reforma, perquè, un cop al carrer, és difícil creure que sigui possible fer una truita sense trencar els ous. M’informen que la peça més complicada de retirar ha estat el Crist situat entre els dos Grecos. Costa de veure tan net un dels panys de paret més sol.licitats del museu, però seguir el fil de la Magdalena i de Sant Pere no és difícil…

Les obres de l’intercanviador de la Sagrera obliguen ara a la majoria de trens de rodalies de la costa, a finalitzar el seu recorregut a l’estació de França, a deu minuts escassos del museu Picasso. Per tant, si em permeten la recomanació, la visita a les exposicions Picasso versus Rusiñol i El Cau Ferrat, casa de les arts pot començar amb una magnífica passejada per aquesta monumental catedral de ferro, inaugurada amb motiu de l’exposició universal del 1929, i que l’enginyer madrileny Pedro Muguruza va dibuixar vint anys abans de participar en l’equip que projectà el Valle de los caídos. Vatua l’olla, com és la vida. Feta la prèvia, i tenint en compte que a l’Eco tots vostès han pogut llegir excel.lents ressenyes sobre ambdues mostres, seré breu. Deixant de banda un preu que pica -5,80€-, així com l’interès del contingut i del plantejament del discurs expositiu, allò que veritablement em motivava la visita al carrer Montcada no era altra cosa que poder veure cara a cara algunes de les obres d’art destacades que, descontextualitzades del redòs del Cau, prenen una altra dimensió situades en aquest espai cojuntural. S’engrandeixen. Potser els ortodoxos pensaran que en tinc prou amb poca cosa, i tindràn raó. L’exposició té força aspectes d’interès afegit, però, personalment, amb satisfer-ne aquest servidor en tenia ben bé prou. A la meitat del recorregut, en una sala amplia i ben il.luminada, hi ha els dos Grecos, costat per costat també, i a l’alçada de l’espectador, que els pot contemplar com no ho podrà fer mai a casa nostra en circumstàncies normals. No passa res, només ho aviso perquè és així. La resta mereix una passejada detinguda, que pot finalitzar a la planta baixa, on, en un espai complemenari, s’ha plantejat una mena de Cau Ferrat deconstruït, que ha sabut reproduïr l’essència de la casa de Rusiñol a base d’una decoració que recupera el blauet de les parets, de la projecció d’una visió en 360 graus de l’interior, i d’una selecció de peces representatives que fan goig de veure.

Crònica local

Eco de sitges, 19 de Juny

La consulta

Em permetran, per començar, que retrobi dues questions ja comentades, amb la intenció d'expressar bones coses, i una tercera de matís. Arran de l'article que, a partir de la medalla de la vila atorgada a Genís Muntaner, recordava els fets que envoltaren la distinció a Franco, un sitgetà de soca-rel m'ha enviat dues fotografies fetes el 8 de Juny del 1949 a la plaça de l'Ajuntament, un dimecres calorós i amb el cel tot encapotat, segons el seu testimoni. I li ho agraeixo de debò a través d'aquestes línies. Més encara perquè, en una de les imatges, apareix el Generalisimo, de blanc immaculat, passant revista a una generosa tropa formada davant de Can Pañella, mentre la multitud aplaudeix l'escena des dels balcons plens a vessar, en una impagable estampa històrica. Entre l'article que feia referència a aquells fets i el d'avui han passat coses. A instàncies d’una moció presentada per IC-V, en el ple municipal del passat 31 de Maig, els grups polítics acordaren retirar tots els honors que en el seu dia s'atorgaren a aquell senyor del Ferrol, com em diu la carta. A la vegada, també es decidí jubilar el llibre d'honor que, estrenat aquell dia de fa seixanta anys amb la signatura -sense cap mena de comentari afegit- de l'aleshores ilustre visitant, encara era el que, fins fa quatre dies, utilitzava la institució per a deixar constància de la presència de personalitats diverses. El darrer signant ha estat, segons sembla, el conseller d'agricultura Joaquim Llena, que visità Sitges arran de la inauguració de l'exposició de clavells d'enguany. Qui li havia de dir al conseller, i qui ens ho havia de dir a nosaltres, que ell tancaria el llibre d'honor que encetà Franco, i que continuaria el gran Alexander Fleming….. Qui sap si per a satisfer la curiositat, potser seria bo que algú proposés una aproximació als fets que puguin explicar-se a través de les rúbriques d'aquest volum. Dóno per segur que, darrere de moltes d'elles hi deu haver episodis de la nostra història recent dignes d'ésser difosos, degudament contextualitzats. El llibre de signatures de l’Ajuntament pot donar per un extens anecdotari.

Segon assumpte. Desconec com s'ha gestionat la solució, però la secció la celebra i felicita als responsables de la mateixa. Fa ben poc em referia a l’aspecte que oferia la furnícula de Sant Francesc, situada a la façana de la casa Francesc Ferret, del carrer Sant Francesc, 1-3, perquè, després del restyling efectuat arran de l’ampliació d’un dels establiments comercials, la sensació final em recordava aquells gelats de tall de vainilla i xocolata, que xarrupavem de petits. Finalitzada la repintada, l'ornacina del Sant ha retrobat els origens, i ara llueix plenament integrada en el conjunt, sense que les botigues hagin perdut la seva imatge pròpia. Felicitats, repeteixo, als qui s'han demostrat més sensibles a l'entorn que els autors d’altres exemples menys edificants.

Finalment, tanco les prèvies amb la puntualització del regidor. El pàrquing de motos plantejat al darrere del nou jardí del monument a el Greco té els dies comptats, perquè acabarà essent zona verda. Respiro. Motoristes que aparqueu en aquest indret de privilegi tan ben dibuixat, podeu posar-vos en remull. Amb molt de gust, i atesa la bona notícia, el cronista fa un benvingut propòsit d’esmena, i hi afegeix que –seguint l’argumentació de Marc Quero- és evident que la façana de la Parròquia es pot veure des de moltes perspectives diferents, sigui la percebuda des de la fragata, el baluard i els espigons, o la que molts poden divisar des de la coberta d’una barca, o amb l’aigua al coll mentre neden. L’evidència no eximeix, però, que la reforma n’hagi eliminat una de ben pintoresca, des d’on el punt de vista era prou atractiu… Per la resta, no cal donar-hi més voltes. El debat sobre la solució donada a l’entorn del Greco no és el problema més important que té Sitges hores d’ara. Segur que no. El pla de xoc anti-crisi demana, amb urgència, caps de setmana de sol. I després ja en parlarem.

Amb el mundial de les vuvuzel.les en joc –si Marx fos viu reformularia, sens dubte, la seva cita lapidària sobre la religió i l’opi del poble- i encaixada entre les eleccions del Barça –incomprensiblement mereixedores d'un desplegament mediàtic a l’alçada de qualsevol homònima de caire polític-- i la revetlla de Sant Joan, arriba la pregunta ja establerta de fa mesos, i que ha estat protagonista de consultes populars arreu de Catalunya: Està d'acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?. D’entrada, no descobrirem res. Per ideals, idearis, conviccions, creences i militàncies l’ésser humà ha fet moltes coses, i no totes envejables. Així doncs, no és difícil pensar que per la independencia alguns arribarien a les últimes conseqüències, mentre d’altres en tenen prou en viure prioritzant una quotidianeitat basada en interessos diferents, o menys compromesos, malgrat siguin igualment legítims. Demà Diumenge, Sitges s’afegirà a la llarga llista de municipis que han organitzat consultes populars sobre la independencia de Catalunya, en una nova onada de referèndums que caminen sobre la corda fluixa de la legalitat vigent, condicionada per un context històric que fa quatre dècades marcà un camí a seguir, des de la consciència que era el millor per a intentar conciliar, o apedaçar unes ferides que hem estat incapaços d’afrontar des d’un saludable revisionisme. Espanya, que en el seu dia fou vista com a un referent a l’hora de parlar del periode de transició vers la democràcia, no ha pogut, o no ha sabut, o no ha volgut abordar els seus traumes del passat amb la valentia dels alemanys, els xilens o els argentins. I, segurament, l’actual model d’estat prové, en part, d’un immobilisme ancorat en la por a obrir una nova etapa… però això ja són figues d’un altre paner.

Enraonadament, els organitzadors de les consultes apel.len al fet històric per a definir l’esperit de la iniciativa, pel que té d’única i singular. Hi afegeixo, almenys en el nostre cas, que la plataforma ha sabut mantenir el seu discurs a distància de les influències polítiques de torn, i, en la difusió de l’esdeveniment, ha apostat de manera explícita pel valor de la participació, i de les diferents opcions de vot disponibles. Està clar que tot plegat no s’hagués mogut sense el concurs dels partidaris del si, però no seria just que es vinculés la motivació dels impulsors amb el discurs força equilibrat que s’ha palesat al carrer. Personalment, i del conjunt d’allò vist fins avui, em declaro allunyat de les declaracions abrandades i triomfalistes dels capdavanters nacionals, tenint en compte les xifres de participació, i la condescendència que s’ha tingut amb el cens de possibles electors. Si la independència és la panacea pels nostres mals, està per veure. Si dels resultats de les consultes se’n poden extrapolar conclusions categòriques sobre el sentiment independentista a Catalunya, també està per veure. I si, finalment, Catalunya podrà decidir, també està per veure. Ara bé, poder preguntar lliurement a la ciutadania i que la ciutadania contesti amb la mateixa llibertat, no hauria de resultar problemàtic en cap estat democràtic madur.

Crònica local
Eco de Sitges, 12 de Juny

Identitat

“Ho podrien deixar col.locat. Almenys no veuriem aquesta m---- de terra”

Comentari a peu d'altar.
Diumenge, 6 de Juny

Malgrat la crisi, la pluja, i l'emprenyamenta general amb tot, vet aquí el Corpus que ens ha permès agafar un glop d’aire i dibuixar un parèntesi entre tanta negativitat legitimament concentrada. El temps dirà si la festa està vivint un punt d’inflexió vers un futur millor, i si els esforços de la comissió encapçalada per Montse Curtiada aconseguiran recuperar aquella empenta del passat que segueix essent punt de referència històrica. Hores d’ara n’hi ha prou en copsar el comentari franc d’una àmplia majoria, que creu que hem viscut un gran Diumenge. I tenen raó, entre d’altres consideracions perquè l’afirmació s’ha fet enmig d’un aire de joia col.lectiva, salpebrada amb un pelet d’orgull. En un context general de canvis estructurals, el Corpus sembla contenir un punt d’autoafirmació col.lectiva de la nostra identitat. Segur que han quedat assumptes pendents de resoldre, però des de l’excel.lent pregó de Xavier Gimeno –ple d’imatges metafòriques presentades des d’una agraïda sobrietat formal- fins a la processó, des de la proposta del Carrusel del Prado de revisitar el record dels altars de carrer, fins a les noves catifes –i d’entre elles la guanyadora- o des dels balcons esponerosos fins a l’impacte que la primera sortida dels gegants continua produïnt entre petits i grans, el balanç final compensa amb escreix qualsevol detall susceptible de millora, com el cartell anunciador. I, està clar, per damunt de tot cal situar l’altar del Cap de la Vila. El Retiro –i el seu petit-gran exèrcit motivat, disciplinat i intergeneracional- ha estat el responsable d’aquest cop de cap, d’aquesta superproducció de llarg desenvolupament i no menys llarga posada en escena de vint-i-quatre hores ininterrompudes. Una obra d’art efímera que, al llindar de l’excès conceptual, o superant-lo per alguns, i seguint l’esperit estètic d’aquells Corpus que relucían más que el sol, ha enlluernat tothom, o gairebé. L’expressió d’una sitgetana d’edat, de les que poden explicar un anecdotari inacabable entre clavells i flor de Sant Joan a partir de l’experiència pròpia, no podia ésser més sincera i gràfica: No he vist mai cap altar igual, ja t’ho dic jo. I dubto que en tornem a veure un altre de semblant. La crec. Amb la satisfacció al rostre, dies després els responsables de l’entitat m’explicaven part d’aquesta iniciativa que va néixer dels esbossos que, un dia, quedaren guardats en el calaix de les il.lusions d’un home que somniava en aquest moment, malgrat que no l’hagi pogut viure. D’aquell calaix, que existia en veritat, en sortiren els dibuixos allí deixats anys enrere, i dels dibuixos revisats allò que es va poder contemplar i fotografiar a desdir el passat Diumenge, mentre l’aigua s’escolava acaronant les primeres paraules del popular himne de Sant Tomàs d’Aquino, que remataven el significat del conjunt. Felicitats a tots els qui han fet possible aquest gaudi per a la vista i l’esperit i, especialment, al binomi Esteve Ferré i Pere Milán.

Tinc la sensació que el Corpus d’enguany ha servit també per a cohesionar un sentiment de poble, que, si abans trontollava o es podia notar ferit en la seva sensibilitat per mor de la pressió del creixement urbanístic i, en consequència, del poblacional, ara sembla igualment tocat arran dels successius canvis en el nostre paisatge urbà. És com si, enmig del brogit dels primers turistes, passavolants, o de gent que no sap exactament on va ni què ve a fer, diguéssim per un dia: seguim aquí i això encara no ha canviat. No sóm els únics. La Vanguardia del Diumenge 30 de Maig es feia ressò de la iniciativa d’un artista anònim de Nova York, que, furtivament, pintà una línia a la vorera de la celebèrrima cinquena avinguda, que delimitava una zona per turistes i/o foranis, d’una altra reservada als residents de la capital, en una mostra evident d’ironia crítica –excloent i tendenciosa si volen- que singularitza les impressions pròpies d’una societat que es debat entre el rebuig a la massificació, i la necessitat que no deixi de venir gent si no es vol que les coses empitjorin. A Barcelona un altre individu acaba de fer el mateix que a Nova York, i no segueixo per no donar idees. Tornant al fil, ara exposo, repeteixo, una impressió subjectiva que se suporta en la creença que no hi ha hagut temps material per a digerir aquesta corrúa d’actuacions que, amb major o menor fortuna, han modificat, millorat, o empitjorat substancialment el nostre espai quotidià, després de molts anys d’interioritzar-lo amb les seves virtuts i defectes. La llista d’exemples seria llarga, i no val la pena reiterar-la de nou, perquè des d’aquí ja se n’ha fet refèrencia en successives ocasions. Feia dies que tenia pendent donar un tomb per la reforma del passeig de la Ribera, de la qual no n’havia dit res des del primer tastet de Setmana Santa. M’avisen, i aviso, que el projecte no està acabat, perquè passat l’estiu s’encararà el tram final d’aquesta actuació feta a cavall de festes i estacionalitats turístiques. D’entrada, existeix un enigma sense resoldre. Una incertesa generalitzada a l’entorn de les possibilitats o no d’aparcar a la zona i, sobretot, de les sancions que se’n poden derivar. A peu de carrer es diria que els criteris han estat canviants, perquè malgrat s’anunciés una prohibició draconiana en aquest sentit, els cotxes han omplenat el passeig amb aparent normalitat, mentre alguns confessen el seu enuig per sentir-se víctimes d’una mena de persecució recaptatòria. A cavall entre aquestes dues imatges contradictòries podem situar als ciutadans perplexos, fruit de la desinformació sobre el que el com i el quan de l’aparcament a la nostra postal, per no parlar de les veritables gimcanes que molts veïns han de fer per arribar a casa seva, tot sortejant obstacles, pilones o cremant embragatge pujant marxa enrera els carrers més costeruts del casc antic, per obligació.

He baixat a veure el Greco. I segueix de pedra. Bromes de tercera apart, ha finalitzat la fase més cridanera de les obres de reforma de baix a mar. Resultat? Llums i ombres. La perllongació del tram del passeig de terra fins l’entorn de la escultura ha creat un nou espai més ordenat, net i coherent, on l’obra de Reynés apareix deslliurada de la petita parcela de terra que l’ha enfaixada fins avui. Allò que crida més l’atenció, en qualsevol cas, és, sens dubte, el resultat que ha comportat la eliminació del carril de trànsit de la banda de mar, que esdevenia l’únic eix visual que permetia mirar sense restriccions la façana de la parròquia des d’aquest punt estratègic. Ara, la replantació recent de les palmeres dels jardins d’en Vicentet al nou indret, en combinació amb les ja existents del passeig enrajolat, han creat una cortina vegetal que impossibilita poder copsar la tradicional panoràmica que unia el Greco i la Punta amb un sol cop de vista sense esforç….. Malauradament, el pitjor és uns metres més enllà. Darrera del nou palmerar s’ha tingut l’ocurrència d’instal.lar-hi un pàrquing de motos. Els ben asseguro que per haver d’acabar topant amb dues fileres de ciclomotors arran de mar, no feia falta ésser tan estricte amb els automòbils, ni tampoc gastar-se els diners en uns canvis que s’han fonamentat en posicionaments de caire estètic, que aquest bunyol questiona de ple.

Crònica local
Eco de Sitges, 5 de Juny

Foc nou?

Una línia per a recordar un home que en mereixia un munt. Conservaré amb estima les postals que, des del front, mentre es moria de gana, de fred, de por en alguns moments i s'espavilava com podia al costat dels sitgetans i no sitgetans de la lleva del biberó, Roberto Teixidó envià al meu pare. No podem, ni devem, oblidar les vivències, vinguin del costat que vinguin.

Segueixo. El millor que té el document de l'Acord marc 2015 per a la sostenibilitat de l'Ajuntament és, sens dubte, la important intenció de fons que ha sabut conciliar interessos prou diversos. El pitjor és que, per la seva pròpia concepció, apela directament al paper que, els qui l'han impulsat o aprovat, varen poder tenir en el passat a l'hora d'administrar, racionalitzar, erradicar, controlar, millorar o empitjorar algunes de les evidències que es manifesten avui com a problemes necessitats de solució prioritària. La política, entesa en el sentit primigeni del terme, és, de vegades, tan contradictòria com la pròpia naturalesa de l'home que l'exerceix, i, en aquest sentit, el text que s'ha aprovat pateix les conseqüències de voler fer tabula rasa en ocasions, i plantejar el futur com si s'escrivis sobre una pissarra sense pecat original, quan el passat deixa un llast no sempre fàcil d'arrossegar, i que, ben sovint, condiciona les propostes de l'avui i del demà. En qualsevol cas, servidor ha llegit amb molt d'interès els vint-i-cinc folis d'aquesta declaració d'intencions -signada per l'equip de govern, CiU, ERC, CCOO, UGT, USOC i el sindicat de la policia- perquè ofereix molts punts per a la reflexió pública, a partir del que es consideren els quatre eixos bàsics segons els quals cal entendre l'actuació municipal a partir d'ara. Són: Innovació en la governança, reformar l'organització, modernitzar l'administració i fer-la sostenible econòmicament. S'ha aprovat, doncs, quelcom important, que portarà com a conseqüència immediata la creació -ai làs!- d'unes comissions de treball per a posar-ho en pràctica. No les envejo.....

Atès que dóno per segur que en altres pàgines de l'Eco trobaran informació detallada sobre la iniciativa que va meréixer un llarg debat en el ple municipal del passat dilluns, m'agafo a algunes de les conviccions que s'expressen en aquest text, i que em permeten estirar del fil crític. Hi ha, d'entrada, una visió de la relació entre Ajuntament i ciutadans salpebrada de tics propis d'una concepció excessivament intervencionista del govern, on la institució sembla planar per damunt de totes les coses. Així, malgrat que el document faci referències esgotadores a la importància decisiva que ha de tenir la participació ciutadana en la presa de decisions -queda bé dir-ho, encara que les experiències hagin demostrat que és més complicat administrar-ho-, m'ha cridat l'atenció que, d'una forma tan concluent s’expliciti, per exemple, que l'Ajuntament és el motor, conjuntament amb la societat civil i els agents econòmics, per aconseguir una bona qualitat de vida i una vila competitiva i pròspera econòmicament, o que Cal una responsabilització del conjunt de la vila per a fer front als nous reptes (...) Per això cal treballar per assolir una ciutadania “educada” com a ciutadania responsable. Vull creure que, en el fons, la intenció final va per un camí més ponderat en el concepte de la institució com a referent administratiu i ciutadà, perquè agafada in estricto senso la darrera frase pren una dimensió preocupant venint d'un document signat per l'àrea de presidència i ciutadania, i oficialitzat aquesta setmana. No menys interessant és l'aproximació que fa l'acord de sostenibilitat sobre el rol dels polítics i la necessitat de separar la seva funció de la purament administrativa. Un altre escenari difícil de normalitzar, i sobre el qual s'han desenvolupat molts episodis on la capacitat executiva del primer no sempre ha seguit fil per randa el consell tècnic de l'especialista subordinat..... En el capítol dedicat al pla per a la innovació en la governança es palesa l’interès de fugir de la imatge del “polític professional”. No es parla en cap moment de vocació, però suposo que la interpretació va per aquí. Els polítics han de canviar el seu rol. No han de fer de gestors, per això l'administració local s'ha de dotar de directius professionals que no són els càrrecs de confiança actuals, ni els que poden haver en el futur. La funció dels polítics és governar, impulsar el seu projecte i dialogar amb tots els sectors de la població per arribar al consens. De nou una declaració lapidària, que, deixant de banda la connexió que manté amb les darreres decisions de l'equip de govern a l'entorn de la contractació dels millors professionals disponibles, estaria més aprop d'una regeneració que no d'una innovació en la governança, perquè, en el fons, el que cal és que bona part de la vida política recuperi aquell idealitzat esperit inicial que movia l'actuació dels seus representants, quan els paranys de l'exercici del poder sobre la condició humana eren lluny de posar-los de cara a la paret. El document no aporta res de nou quan, precisament posant com a exemple als filòsofs de la Grecia antiga, li recorda al polític que la innovació en la governança passa per a tenir en compte el parer dels ciutadans, en el marc d'un pensament col.laboratiu. Era, és i hauria d'haver estat o d'ésser sempre així, sinó fos perquè el sistema ha estat incapaç de purgar amb la contundència necessària les males praxis, èticament questionables. La lectura d'algunes de les mesures que es pensen posar en pràctica, com podrien ser el replantejament dels sous i les dedicacions exclusives dels regidors, o el nombre de càrrecs de confiança, que també es volen consensuats, reconeix, de manera implícita, aspectes que foren polèmics en el seu dia, i que no tingueren resposta aleshores.

Més enllà de l'organigrama directiu, de manera gairebé obsessiva l'acord marc també fa referència al concepte de professionalització en tots els estadis de la jerarquia municipal. Tant que, si no fos perquè de nou cal contextualitzar els mots, el lector podria acabar per creure que a la casa gran tothom baixa d'Arbeca, i que a partir d'ara s'ensenyarà la veritat de la vida. Afegit a això, l'objectiu de millorar l'empatia en la relació entre treballador i empresa, s'expressa, de nou, a través d'un paràgraf molt interpretable en passiva Els empleats municipals s'han de sentir orgullosos de treballar a l'Ajuntament. Un Ajuntament que ha d'esdevenir l'escenari d'un ambiciós pla per a reduïr-ne l'estructura, i agilitzar-ne els processos productius, en l'enèsim intent de considerar, de debò, el paper fonamental de les noves tecnologies. Tot plegat amb el rerafons obvi d'una crisi que obliga a l'adopció de mesures draconianes en la despesa i l'obligació de rendibilitzar un patrimoni que, en determinats casos, com el de Sitges reference, s'ha convertit en una feixuga càrrega. El temps dirà si entre el desideratum i els condicionants de la vida real hi ha una distància assumible o excessiva. En qualsevol cas, parlar-ne no costa res. Segur que costa menys, per exemple, que la despesa en recursos públics que s'han destinat a la seguretat dels membres del club Bilderberg reunits al Dolce. Una posada en escena pròpia dels tocs de queda policials, al servei d'una trobada privada, privadíssima, on assisteixen personatges públics i notoris que no poden desvincular-se de la seva condició pel fet d'assistir-hi, i que es mostren condescendents amb els criteris d'organització d'una trobada que s'estableix des d'uns paràmetres incompatibles amb els de qualsevol societat democràtica avançada. Ens ha sortit a compte?