dijous, 1 de juliol de 2010

Eco de Sitges
Dissabte, 3 de Juliol



Orgull i…. prejudici?




Una vegada més, les circumstàncies portaran coincidències paradoxals en el nostre entorn proper. Durant la tarda del dissabte 10 de Juliol tindran lloc dues manifestacions populars i públiques, de trascendència, naturalesa i registres prou diferents. A Barcelona, sota el lema Sóm una nació, nosaltres decidim, la ciutadania està convocada per a expressar el seu rebuig a la sentència del tribunal constitucional sobre l’estatut -no per menys previsible menys decebedora- i per a defensar el respecte a la voluntat popular i el dret a decidir lliurement. A Sitges, el moviment gay té previst treure al carrer la versió local de les globalitzades, coloristes, i festives gayparades, en una iniciativa ja pensada de fa mesos i que s’emmarca en la celebració anual de l’orgull. Vaig per parts. Començo a escriure l’endemà d’haver-se fet pública la sentència que mai no hagués hagut de produïr-se, pel simple fet que un estat democràtic no es pot permetre la llicència de contravenir la gènesi del propi sistema en el qual es basa, quan admet que un tribunal pugui arribar a jutjar i/o esmenar allò que ha decidit, erròniament o no, la sobirania popular en referèndum, a partir d’un text que, si volia canviar la història, ho feia avalat pel criteri professional d’un reguitzell de patums que afirmaven amb rotunditat que la nova norma neixia juridicament immaculada. De nou, ens pesa la història, i l’herència de la visió monolítica, centralista i estatalista d’aquella estudiadíssima i indisoluble Espanya radial, on vies de tren i carreteres neixien i morien a Madrid, en una perfecta metàfora de l’ordre establert aleshores, i de la necessitat que té el poder de controlar tots els fils, aquí i arreu. Si em permeten el parèntesi, la Barcelona de la democràcia també ha caigut en aquest parany de fagocitar el seu entorn, per mor d’una capitalitat mal entesa. Ja ho diuen els castizos: Todo se pega menos la hermosura. Tanco el parèntesi. Malgrat que hom tingui la sensació que en determinats assumptes hem involucionat, seria de ximples negar que en els darrers trenta-cinc anys no hi ha hagut canvis positius. El problema rau en l’existència d’algunes brases del foc anacrònic del passat, que continuen escalfant l’ambient. Ens podem revestir amb el trajo d’una societat del segle XXI, però hores d’ara, intentar tocar els fonaments –sia a través del debat sobre l’esdevenidor de l’estat autonòmic i les seves conseqüències, o del de la pervivència de la monarquia parlamentària, per a posar dos exemples- segueix essent una ambició quimèrica, que acostuma a desencadenar un estat de frustració propiciat per l’immobilisme d’una de les parts enfrontada a l’insistència de l’altra. Per a reblar el clau, la situació actual de crisi profunda propicia lectures molt intencionades, que volen fer creure que és més important tenir el plat a taula que no pensar en la llengua amb la qual parlem, o en el marc institucional en el que vivim o ens desenvolupem. I és cert, és més important tenir el plat a taula que no morir de gana parlant en català, però apostar per aquesta demagògia excloent no sembla, sens dubte, una bona estratègia si es desitja conrear un mínim esperit de convivència respectuosa, en un complicat context on no pot obviar-se el posicionament de les diferents forces polítiques davant del mapa electoral que s’apropa. Mentrestant, la vida real –la que també inclou als catalans que no sempre es mostren tan preocupats o implicats en la causa estatutària, identitària o nacional, encara que a alguns els facil mal admetre-ho- continua, i, per tant, cal continuar vivint.


En el món d’avui la visualització dels missatges, positius o negatius, pren una dimensió capdal, superior, molt sovint, a la dels propis missatges. De la mateixa manera que, dissabte vinent, des de Barcelona es voldrà projectar una imatge que palesi enuig i anhel, a casa nostra es viurà una reinvindicació festiva, o una festa amb missatge reivindicatiu, que segueix el patró global de les rúes-cavalcades que se celebren a les principals capitals, on la vindicació absolutament legítima, comprensible i lògica dels drets d’un col.lectiu –que es poden extrapolar a la societat en general en molts casos- sovint es palesa al carrer amb un punt de rauxa, d’hedonisme exhibicionista deixat anar, proper, fins i tot, a allò que les avies en dirien xabacaneria. En aquest sentit, Sitges, iniciada la temporada de les xancles i les ulleres de sol de vidres enormes i montures cridaneres, també ha pujat a un carro que no se jo si respon fidelment al model de referència d’integració i de convivència tranquil.la i sense estridències, pel qual ha estat igualment valorada tan com per la gran majoria que respecta les llibertats individuals, com escarnida pels qui practiquen la intolerancia denigratòria i l’acudit fàcil des del tòpic. Si volen una pregunta impertinent, tendenciosa i intempestiva, aquí la tenen: Li convé a Sitges la celebració de la gaypride? Sobre allò que ens convé o no en podriem discutir una bona estona i no coincidiriem. No pateixin, es pot formular la questió canviant les tornes: Hi ha alguna raó per la qual a Sitges no li convingui celebrar la gaypride? Claes Akerblom, el director de l’Agència de turisme de la vila manifestava a el diari El Punt el Novembre de l’any passat: Nosaltres no fem una promoció específica per a aquest segment. Tothom, benvingut sigui. Tot sigui dit, el 2010 farem el primer Gay Pride a Sitges, dins de la Vila de festivals; serà una trobada d'homosexuals del 5 a l'11 de juliol, uns dies d'art, ball i festa, en què el carrer Dos de Maig estarà molt involucrat. (…) Vindrà molta gent i l'impacte econòmic serà molt important. Vist així, que és una bona i pragmàtica manera de veure-ho –tot i que no es mencionen les inevitables despeses en recursos que aportarà el municipi- el discurs no té escletxes. Amb tot, a peu de carrer brollen els matisos, i les opinions no sempre coincideixen perquè, malgrat que l’organització de l’esdeveniment hagi nascut des de la iniciativa privada, amb el suport de la pública, la identificació de molts sitgetans amb l’impacte mediàtic que suposarà la difusió de la imatge de la vila vinculada amb la desfilada no sempre es produirà des de l’empatia. I és fàcil d’entendre. Més enllà que al web promocional no aparegui ni una paraula en català, el que la secció es questiona és el lema de la trobada. No en questiono, només faltaria, ni la positiva intenció, ni el dret ni la llibertat a celebrar-la, ni tampoc em fico en els eterns debats sobre la influència d’un suposat lobby, que sempre existeixen en el rerafons. Em questiono, únicament i estricta, un lema que, per altra banda, planteja la dicotomia acció/reacció.


En una societat multicultural, on s’intenta incidir en els valors de la igualtat i la integració –i deixant de banda els indiscutibles obstacles, agressions i injustícies que, malauradament, continuen rebent persones estigmatitzades socialment, per raons de sexe, ideologia o creença- vet aquí l’expressió pública, lícita i lliure, de l’orgull d’una condició. Des de l’absolut respecte, doncs, a la llibertat individual, seria bo preguntar-se si cal enorgullir-se d’una condició, quan, a aquestes alçades, potser seria millor, si cal –i posats a utilitzar aquest immodest verb- enorgullir-se de les persones per allò que fan i no tant per allò que són. Aposto per la segona via. Cal que, per a reivindicar uns drets legítims, es proposi quelcom que pot generar un cert conflicte de sensibilitats, que res te a veure, repeteixo, amb questionar el respecte a la llibertat de cadascú, sinó amb fer valer una convivència que s’ha mogut sempre des de la quotidiana normalitat, sense necessitat de fer ostentació de res en especial? Qui sap si la veritable igualtat neix d’integrar les singularitats sense prejudicis.