Eco de Sitges, 10 de Juliol
4 de 4
Ajorno per dissabte vinent el relat al voltant d’una carta, on el representant d’una empresa constructora posà en questió al director de l’àrea de territori, paisatge i espai urbà de l’Ajuntament, per, segons el seu testimoni, haver-li insinuat o suggerit -durant una reunió el Febrer del 2009, en la qual es parlava d’un procés negociat d’obra pública pendent d’atorgar- una aportació del 2% del valor de les que es decidissin, per al foment d’entitats i empreses de la vila. La carta, a més d’ésser motiu d’una pregunta en el darrer ple municipal, per part del grup de Convergència i Unió –sol.licitant la creació d’una comissió d’investigació- ha obligat a desgranar, i és bo que així sigui, tot un seguit de declaracions a partir dels fets exposats, i que la secció intentarà ordenar un cop pugui escoltar la balda que manca per a reconstruir el nucli bàsic de la història.
Només cal seguir l’agenda de qualsevol cap de setmana per adonar-se’n de la intensíssima activitat que Sitges genera, i que pot interpretar-se com un símptoma positiu de la vitalitat i la capacitat organitzativa de molts col.lectius de la vila. Un exemple. Entre divendres i diumenge passat, hom podria perdre’s enmig d’una oferta impròpia, per extensa, d’una població de 30.000 habitants. La llista inclouria la festa de la poesia, la timbalada organitzada pels premiats Markatú, les audicions de la 18 edició del reconegut concurs de música Mirabent Magrans, la festa de les Cases Noves, la de Campdàsens, o l’estrena de l’espectacle teatral que motiva l’article d’avui, entre d’altres. Una gimcana, vaja, que, colateralment, ha tornat a posar sobre la taula el debat sobre la sobreexplotació de l'espai públic del centre del poble, sotmès a la pressió de múltiples activitats -des de les celebracions futbolístiques, als comiats de solter/a de persones que desembarquen a casa nostra sense cap mena d’escrúpol ni respecte- que fan molt difícil la conciliació amb la qualitat de vida dels veïns, que desitjarien agafar una mica d'aire de tant en tant enmig d'aquest sarau perpetu, justificat en molts casos, i no massa en d'altres. Sense marxar tampoc de l'àmbit de l'espai públic, molts indrets emblemàtics estan salpebrats de banderoles promocionals de dimensions desproporcionades, que, sovint, interfereixen la perspectiva visual d’un entorn que volem sempre en estat de revista, i ara, per mor de la temporada turística, torna a estar ple de cotxes, quan semblava que ja no en veuriem ni un. Perquè no parles d’aquesta mena de galliner que han fotut a la Fragata? M’inquireix un sitgetà d’edat, molest per l'impacte del muntatge de l’exposició Art Salvat, organitzada per la Sociedad estatal de conmemoraciones culturales, depenent del Ministeri de cultura, i uns quants ajuntaments, entre ells el nostre. Llàstima que l’aspecte de la mostra no sigui prou atractiu. En contrapartida, si tenen 3 euros a mà, i una mínima curiositat per la història, aquesta secció els recomana vivament la compra del catàleg. Editat en català, i en un format equivalent al de l'Eco, les 122 pàgines d'aquest volum profusament il.lustrat amb fotografies històriques, expliquen amb tot detall el periple que varen fer les obres d'art del museu del Prado per a escapolir-se de les tropes franquistes. Un exili artístic on la diplomacia hi va jugar un paper fonamental, en el decurs de la guerra i la postguerra. Per fortuna, quedarà allò escrit i el galliner marxarà a final de mes.
“Mira’t bé aquest sostre, perquè potser no el veuràs mai més”. El sostre al qual es refereix aquesta expressió en veu alta, que vaig escoltar vàries vegades a peu d’escenari, és nogensmenys que la pinta del Prado. En l'argot teatral, i en el cas que ens ocupa, la pinta o telar defineix una generosa estructura engraellada de fusta, situada a la part més alta de la caixa escènica del teatre. D'ella en pengen aquelles barres que serviran per a subjectar focus, telons, cortinatges, bambalines o cametes. En ocasió de la posada en escena de l'espectacle 4 de 4. Quatre peces de teatre d'autors sitgetans, a l'escenari de l’entitat s'han tornat a trobar alguns professionals que iniciaren la seva vocació a casa nostra, i l'han desenvolupada arreu amb un reconeixement fora de dubte. Malauradament, molt em temo que, pel que vaig escoltar, a Sitges en general, i als responsables de canalitzar-ho en particular, els està costant obrir els ulls a l'actiu de coneixements que suposaria poder comptar amb el bagatge d'aquestes persones, que, a la vegada, saben valorar en la seva justa mesura allò que caldria o no caldria fer per a posar al dia els nostres escenaris, perquè els han viscut en primera persona. En conseqüència, durant els assajos de l'obra era fàcil copsar una sensació combinada de felicitat i frustració, pròpia dels qui estan contents de poder tornar a treballar en un espai que senten seu, però que, a la vegada, se’l miren amb intranquil.litat per la incertesa de no saber, o potser d'intuir-ho massa, quins seran els plantejaments de futur a l'hora d'encarar la seva reforma, que és d’una urgència manifesta com més d’un espectador assenyalava al sortir de l’estrena. Sigui com sigui, Diumenge es presentà un experiment teatral de petit format, novedós i inhabitual. Un anti-tresillo basat en curtes i originals peces de ficció d’autors sitgetans, encarnades per un heterogeni grup de 8 actors no professionals, que se’n sortiren amb gran solvència, tenint en compte els registres que demanaven els personatges, prou allunyats de les caracteritzacions que s’associen al teatre tradicional. Tampoc la concepció de l’espai seguí els cànons establerts. Des del punt de vista escenogràfic, el referent més proper del que es va poder veure a l’escenari del Prado fou amb motiu de la representació de La intrusa, en el marc de les activitats de l’any Rusiñol. Aquesta vegada, però, es decidí reblar el clau i proposar un empostissat central a la manera dels quadrilàters de boxa que el públic envolta pels quatre costats. Teatre, doncs, sense frontalitat, sense traspunt, sense xarxa, amb l’alè dels espectadors al clatell dels intèrprets, i emmarcat en una superficie despullada de qualsevol element que pogués distreure l’acció. Per a aconseguir-ho, els responsables de la proposta han treballat a fons, netejant fins on han pogut, que no és fins on haguéssin volgut. A la nit, la històrica i venerable pinta del Prado, la que ha vist des de Mercè Sanabre a la Caballé, dels espectacles setembrins d’Artur Carbonell al Carrusel d’en Jofre, tot passant per el Tricicle, Capri, Flotats o la Cuadra de Sevilla, i a la qual li ha correspost per gènesi un paper sempre discret, cobrà vida gràcies a una il.luminació càlida i sense estridències. Qui més qui menys enlairava la mirada, per a descobrir l’impacte d’una estructura de plasticitat magnètica, i d’eficàcia i solidesa provades, que, per unes hores, va esdevenir metàfora d’un patrimoni que sobreviu com pot, perquè no hi hem parat prou atenció, i està per veure si el sabrem projectar vers el futur.
I acabo. Ha passat un any, i les flors testimonials han cedit protagonisme al record. Arran de la dissortada mort de Joel Rodríguez, quedà sobre la taula aleshores una certa necessitat de reflexionar sobre si, veritablement, aquell succès fou un fet aillat, o com assenyalaven alguns joves -sense cap mena d’interès per afavorir el discurs de la por- en la nit sitgetana d’avui sovintegen les conductes incíviques o agressives, més enllà de la gresca saludable i benvinguda.
