Eco de Sitges, 12 de Juny
Identitat
“Ho podrien deixar col.locat. Almenys no veuriem aquesta m---- de terra”
Comentari a peu d'altar.
Diumenge, 6 de Juny
Malgrat la crisi, la pluja, i l'emprenyamenta general amb tot, vet aquí el Corpus que ens ha permès agafar un glop d’aire i dibuixar un parèntesi entre tanta negativitat legitimament concentrada. El temps dirà si la festa està vivint un punt d’inflexió vers un futur millor, i si els esforços de la comissió encapçalada per Montse Curtiada aconseguiran recuperar aquella empenta del passat que segueix essent punt de referència històrica. Hores d’ara n’hi ha prou en copsar el comentari franc d’una àmplia majoria, que creu que hem viscut un gran Diumenge. I tenen raó, entre d’altres consideracions perquè l’afirmació s’ha fet enmig d’un aire de joia col.lectiva, salpebrada amb un pelet d’orgull. En un context general de canvis estructurals, el Corpus sembla contenir un punt d’autoafirmació col.lectiva de la nostra identitat. Segur que han quedat assumptes pendents de resoldre, però des de l’excel.lent pregó de Xavier Gimeno –ple d’imatges metafòriques presentades des d’una agraïda sobrietat formal- fins a la processó, des de la proposta del Carrusel del Prado de revisitar el record dels altars de carrer, fins a les noves catifes –i d’entre elles la guanyadora- o des dels balcons esponerosos fins a l’impacte que la primera sortida dels gegants continua produïnt entre petits i grans, el balanç final compensa amb escreix qualsevol detall susceptible de millora, com el cartell anunciador. I, està clar, per damunt de tot cal situar l’altar del Cap de la Vila. El Retiro –i el seu petit-gran exèrcit motivat, disciplinat i intergeneracional- ha estat el responsable d’aquest cop de cap, d’aquesta superproducció de llarg desenvolupament i no menys llarga posada en escena de vint-i-quatre hores ininterrompudes. Una obra d’art efímera que, al llindar de l’excès conceptual, o superant-lo per alguns, i seguint l’esperit estètic d’aquells Corpus que relucían más que el sol, ha enlluernat tothom, o gairebé. L’expressió d’una sitgetana d’edat, de les que poden explicar un anecdotari inacabable entre clavells i flor de Sant Joan a partir de l’experiència pròpia, no podia ésser més sincera i gràfica: No he vist mai cap altar igual, ja t’ho dic jo. I dubto que en tornem a veure un altre de semblant. La crec. Amb la satisfacció al rostre, dies després els responsables de l’entitat m’explicaven part d’aquesta iniciativa que va néixer dels esbossos que, un dia, quedaren guardats en el calaix de les il.lusions d’un home que somniava en aquest moment, malgrat que no l’hagi pogut viure. D’aquell calaix, que existia en veritat, en sortiren els dibuixos allí deixats anys enrere, i dels dibuixos revisats allò que es va poder contemplar i fotografiar a desdir el passat Diumenge, mentre l’aigua s’escolava acaronant les primeres paraules del popular himne de Sant Tomàs d’Aquino, que remataven el significat del conjunt. Felicitats a tots els qui han fet possible aquest gaudi per a la vista i l’esperit i, especialment, al binomi Esteve Ferré i Pere Milán.
Tinc la sensació que el Corpus d’enguany ha servit també per a cohesionar un sentiment de poble, que, si abans trontollava o es podia notar ferit en la seva sensibilitat per mor de la pressió del creixement urbanístic i, en consequència, del poblacional, ara sembla igualment tocat arran dels successius canvis en el nostre paisatge urbà. És com si, enmig del brogit dels primers turistes, passavolants, o de gent que no sap exactament on va ni què ve a fer, diguéssim per un dia: seguim aquí i això encara no ha canviat. No sóm els únics. La Vanguardia del Diumenge 30 de Maig es feia ressò de la iniciativa d’un artista anònim de Nova York, que, furtivament, pintà una línia a la vorera de la celebèrrima cinquena avinguda, que delimitava una zona per turistes i/o foranis, d’una altra reservada als residents de la capital, en una mostra evident d’ironia crítica –excloent i tendenciosa si volen- que singularitza les impressions pròpies d’una societat que es debat entre el rebuig a la massificació, i la necessitat que no deixi de venir gent si no es vol que les coses empitjorin. A Barcelona un altre individu acaba de fer el mateix que a Nova York, i no segueixo per no donar idees. Tornant al fil, ara exposo, repeteixo, una impressió subjectiva que se suporta en la creença que no hi ha hagut temps material per a digerir aquesta corrúa d’actuacions que, amb major o menor fortuna, han modificat, millorat, o empitjorat substancialment el nostre espai quotidià, després de molts anys d’interioritzar-lo amb les seves virtuts i defectes. La llista d’exemples seria llarga, i no val la pena reiterar-la de nou, perquè des d’aquí ja se n’ha fet refèrencia en successives ocasions. Feia dies que tenia pendent donar un tomb per la reforma del passeig de la Ribera, de la qual no n’havia dit res des del primer tastet de Setmana Santa. M’avisen, i aviso, que el projecte no està acabat, perquè passat l’estiu s’encararà el tram final d’aquesta actuació feta a cavall de festes i estacionalitats turístiques. D’entrada, existeix un enigma sense resoldre. Una incertesa generalitzada a l’entorn de les possibilitats o no d’aparcar a la zona i, sobretot, de les sancions que se’n poden derivar. A peu de carrer es diria que els criteris han estat canviants, perquè malgrat s’anunciés una prohibició draconiana en aquest sentit, els cotxes han omplenat el passeig amb aparent normalitat, mentre alguns confessen el seu enuig per sentir-se víctimes d’una mena de persecució recaptatòria. A cavall entre aquestes dues imatges contradictòries podem situar als ciutadans perplexos, fruit de la desinformació sobre el que el com i el quan de l’aparcament a la nostra postal, per no parlar de les veritables gimcanes que molts veïns han de fer per arribar a casa seva, tot sortejant obstacles, pilones o cremant embragatge pujant marxa enrera els carrers més costeruts del casc antic, per obligació.
He baixat a veure el Greco. I segueix de pedra. Bromes de tercera apart, ha finalitzat la fase més cridanera de les obres de reforma de baix a mar. Resultat? Llums i ombres. La perllongació del tram del passeig de terra fins l’entorn de la escultura ha creat un nou espai més ordenat, net i coherent, on l’obra de Reynés apareix deslliurada de la petita parcela de terra que l’ha enfaixada fins avui. Allò que crida més l’atenció, en qualsevol cas, és, sens dubte, el resultat que ha comportat la eliminació del carril de trànsit de la banda de mar, que esdevenia l’únic eix visual que permetia mirar sense restriccions la façana de la parròquia des d’aquest punt estratègic. Ara, la replantació recent de les palmeres dels jardins d’en Vicentet al nou indret, en combinació amb les ja existents del passeig enrajolat, han creat una cortina vegetal que impossibilita poder copsar la tradicional panoràmica que unia el Greco i la Punta amb un sol cop de vista sense esforç….. Malauradament, el pitjor és uns metres més enllà. Darrera del nou palmerar s’ha tingut l’ocurrència d’instal.lar-hi un pàrquing de motos. Els ben asseguro que per haver d’acabar topant amb dues fileres de ciclomotors arran de mar, no feia falta ésser tan estricte amb els automòbils, ni tampoc gastar-se els diners en uns canvis que s’han fonamentat en posicionaments de caire estètic, que aquest bunyol questiona de ple.
