dijous, 24 de juny de 2010

Crònica local

Eco de Sitges, 26 de Juny








VentdelCau (Capítol III)





Hi torno. Han passat cinc mesos des que vaig enfilar la segona part del serial, i el ball ja ha començat de debò, fins al punt que cada cop es fa més difícil pensar que, en l’estat actual de coses, es pot fer marxa enrera en un procés que sembla haver travessat el llindar del no retorn, amb l’inici dels treballs a l’interior dels museus. No reiteraré vells arguments. Els seguidors habituals de la secció ja saben el que penso i perquè ho penso, i també perquè respecto a les dues parts en conflicte, més enllà de les postures divergents abastament conegudes i fonamentades, en major o menor mesura. Malgrat que fins avui no hi hagi hagut cap acte públic per a exposar la possible solució alternativa a la de l’arquitecte Hernández Cros, la plataforma defensora del manteniment de la façana de mar de Maricel, i d’aturar les obres per a replantejar-ne els barems d’actuació, ha estat present a la premsa i a les xarxes socials, on ha aplegat un mig miler llarg de persones que donen suport al seu posicionament, al qual caldrà afegir, segons em diuen, un informe no massa falaguer de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, que es posiciona obertament contra l’actual proposta, aprovada, val la pena recordar-ho, per tots aquells que podien haver-la aturat en el seu dia i no ho varen fer, pel que sigui. Dóno per entès que, a aquestes alçades, ningú ja no dirà res sobre quins han estat els criteris que varen seguir els professionals de l’Ajuntament, la Diputació i la Generalitat, a l’hora d’avalar l’adequació del projecte a les directrius draconianes que semblen imposar la catalogació normativa referida als edificis afectats per la reforma. Una de les questions fonamentals que ha quedat sense resposta, malgrat que aquesta secció cregui que el debat del patrimoni a Sitges va molt més enllà, i molt més enrere en el temps, que el que les circumstàncies actuals ens han portat a discutir. Qui sap, doncs, si potser és un bon moment per a expressar una declaració d’intencions, d’aquelles que només serveixen per a comprometre a qui la pronuncia. Crec que no caldrà, però si d’aquí un parell d’anys el resultat final de la reforma del Cau Ferrat, del Maricel i de Can Rocamora no em fa el pes, així ho diré amb l’afegit d’un mea culpa per haver-me’n refiat d’allò del què molts no se’n refien avui.


I és que em cal refiar-me’n. Malament rai si no ho fes així, davant del repte que tindran les empreses i els professionals involucrats en aquesta trascendent operació. A punt de travessar l’equador del 2009, puc assegurar haver vist una de les imatges més colpidores de l’any, que és, a la vegada, una estampa històrica. El pany de l’entrada ens rep amb rebel.lia, però al final, guanya la traça i les venerables portes del Cau Ferrat s’obren, gràcies a una petició satisfeta. Dins, l’única claror que il.lumina les estances prové de fora. L’única remor que pot escoltar-se prové del mar. L’únic que es pot veure en aquest entorn solitari, mig ombrívol i pertorbador és el que queda de la casa, després d’haver-se retirat tot allò que podia retirar-se. Impressiona. Enormement. Fins al punt, diria, que els més veterans podrien comparar-ho a les conseqüències del pas d’una ràtzia en temps de guerra. Testimoni mut de la visita és el brollador, que els especialistes encara no han traslladat per questions tècniques d’un procediment escrupolós, com d’habitud en aquests casos. El terra que trepitgem fa unes quantes esquenes d’ase pronunciades, en el que és un símptoma evident de males notícies uns metres per sota. L’entorn és ple de senyals que marquen la disposició exacta de les peces d’aquest immens trencaclosques, per quan sigui l’hora de resituar-les en la seva posició original, i les parets del sota escala, just al costat de l’entrada, semblen esponges xopes d’aigua salabrosa…. Un conjunt de nafres que, sens dubte, no seran les úniques que es trobaran els experts quan aquest meló s’obri de veritat.


Si a la planta baixa la impressió és forta, l’arribada al primer pis aclapara per la sensació de buidor. Despullada del contingut, la sala presidida per l’impressionant encavallat de fusta d’Elies Rogent té un punt de reial, catedralici o monàstic. Sense quadres, sense ferros, sense rajoles ni ceràmica, ni vidre ni res, resulta inevitable pensar en el Cau abans del Cau, en l’home que tractà l’espai com a suport d’una concepció global de les disciplines artístiques, organitzades a partir d’un concepte únic, que, gairebé vuitanta anys després d’inaugurar-se, s’ha desmuntat objecte per objecte…. En definitiva, pensar en el que deuria passar pel cap de Rusiñol abans de plantejar la veritable obra de la seva vida. En qualsevol cas, la realitat s’imposa, i la reflexió pren forma de nus a la gola. Mirat fredament, enmig d’un paisatge d’esquerdes i patologies de tota mena, que és el que és el Cau Ferrat avui, hom necessita apel.lar, de nou, a la confiança en el treball dels qui han d’encarar la reforma, perquè, un cop al carrer, és difícil creure que sigui possible fer una truita sense trencar els ous. M’informen que la peça més complicada de retirar ha estat el Crist situat entre els dos Grecos. Costa de veure tan net un dels panys de paret més sol.licitats del museu, però seguir el fil de la Magdalena i de Sant Pere no és difícil…


Les obres de l’intercanviador de la Sagrera obliguen ara a la majoria de trens de rodalies de la costa, a finalitzar el seu recorregut a l’estació de França, a deu minuts escassos del museu Picasso. Per tant, si em permeten la recomanació, la visita a les exposicions Picasso versus Rusiñol i El Cau Ferrat, casa de les arts pot començar amb una magnífica passejada per aquesta monumental catedral de ferro, inaugurada amb motiu de l’exposició universal del 1929, i que l’enginyer madrileny Pedro Muguruza va dibuixar vint anys abans de participar en l’equip que projectà el Valle de los caídos. Vatua l’olla, com és la vida. Feta la prèvia, i tenint en compte que a l’Eco tots vostès han pogut llegir excel.lents ressenyes sobre ambdues mostres, seré breu. Deixant de banda un preu que pica -5,80€-, així com l’interès del contingut i del plantejament del discurs expositiu, allò que veritablement em motivava la visita al carrer Montcada no era altra cosa que poder veure cara a cara algunes de les obres d’art destacades que, descontextualitzades del redòs del Cau, prenen una altra dimensió situades en aquest espai cojuntural. S’engrandeixen. Potser els ortodoxos pensaran que en tinc prou amb poca cosa, i tindràn raó. L’exposició té força aspectes d’interès afegit, però, personalment, amb satisfer-ne aquest servidor en tenia ben bé prou. A la meitat del recorregut, en una sala amplia i ben il.luminada, hi ha els dos Grecos, costat per costat també, i a l’alçada de l’espectador, que els pot contemplar com no ho podrà fer mai a casa nostra en circumstàncies normals. No passa res, només ho aviso perquè és així. La resta mereix una passejada detinguda, que pot finalitzar a la planta baixa, on, en un espai complemenari, s’ha plantejat una mena de Cau Ferrat deconstruït, que ha sabut reproduïr l’essència de la casa de Rusiñol a base d’una decoració que recupera el blauet de les parets, de la projecció d’una visió en 360 graus de l’interior, i d’una selecció de peces representatives que fan goig de veure.