dijous, 17 de juny de 2010

Crònica local
Eco de sitges, 19 de Juny




La consulta




Em permetran, per començar, que retrobi dues questions ja comentades, amb la intenció d'expressar bones coses, i una tercera de matís. Arran de l'article que, a partir de la medalla de la vila atorgada a Genís Muntaner, recordava els fets que envoltaren la distinció a Franco, un sitgetà de soca-rel m'ha enviat dues fotografies fetes el 8 de Juny del 1949 a la plaça de l'Ajuntament, un dimecres calorós i amb el cel tot encapotat, segons el seu testimoni. I li ho agraeixo de debò a través d'aquestes línies. Més encara perquè, en una de les imatges, apareix el Generalisimo, de blanc immaculat, passant revista a una generosa tropa formada davant de Can Pañella, mentre la multitud aplaudeix l'escena des dels balcons plens a vessar, en una impagable estampa històrica. Entre l'article que feia referència a aquells fets i el d'avui han passat coses. A instàncies d’una moció presentada per IC-V, en el ple municipal del passat 31 de Maig, els grups polítics acordaren retirar tots els honors que en el seu dia s'atorgaren a aquell senyor del Ferrol, com em diu la carta. A la vegada, també es decidí jubilar el llibre d'honor que, estrenat aquell dia de fa seixanta anys amb la signatura -sense cap mena de comentari afegit- de l'aleshores ilustre visitant, encara era el que, fins fa quatre dies, utilitzava la institució per a deixar constància de la presència de personalitats diverses. El darrer signant ha estat, segons sembla, el conseller d'agricultura Joaquim Llena, que visità Sitges arran de la inauguració de l'exposició de clavells d'enguany. Qui li havia de dir al conseller, i qui ens ho havia de dir a nosaltres, que ell tancaria el llibre d'honor que encetà Franco, i que continuaria el gran Alexander Fleming….. Qui sap si per a satisfer la curiositat, potser seria bo que algú proposés una aproximació als fets que puguin explicar-se a través de les rúbriques d'aquest volum. Dóno per segur que, darrere de moltes d'elles hi deu haver episodis de la nostra història recent dignes d'ésser difosos, degudament contextualitzats. El llibre de signatures de l’Ajuntament pot donar per un extens anecdotari.


Segon assumpte. Desconec com s'ha gestionat la solució, però la secció la celebra i felicita als responsables de la mateixa. Fa ben poc em referia a l’aspecte que oferia la furnícula de Sant Francesc, situada a la façana de la casa Francesc Ferret, del carrer Sant Francesc, 1-3, perquè, després del restyling efectuat arran de l’ampliació d’un dels establiments comercials, la sensació final em recordava aquells gelats de tall de vainilla i xocolata, que xarrupavem de petits. Finalitzada la repintada, l'ornacina del Sant ha retrobat els origens, i ara llueix plenament integrada en el conjunt, sense que les botigues hagin perdut la seva imatge pròpia. Felicitats, repeteixo, als qui s'han demostrat més sensibles a l'entorn que els autors d’altres exemples menys edificants.


Finalment, tanco les prèvies amb la puntualització del regidor. El pàrquing de motos plantejat al darrere del nou jardí del monument a el Greco té els dies comptats, perquè acabarà essent zona verda. Respiro. Motoristes que aparqueu en aquest indret de privilegi tan ben dibuixat, podeu posar-vos en remull. Amb molt de gust, i atesa la bona notícia, el cronista fa un benvingut propòsit d’esmena, i hi afegeix que –seguint l’argumentació de Marc Quero- és evident que la façana de la Parròquia es pot veure des de moltes perspectives diferents, sigui la percebuda des de la fragata, el baluard i els espigons, o la que molts poden divisar des de la coberta d’una barca, o amb l’aigua al coll mentre neden. L’evidència no eximeix, però, que la reforma n’hagi eliminat una de ben pintoresca, des d’on el punt de vista era prou atractiu… Per la resta, no cal donar-hi més voltes. El debat sobre la solució donada a l’entorn del Greco no és el problema més important que té Sitges hores d’ara. Segur que no. El pla de xoc anti-crisi demana, amb urgència, caps de setmana de sol. I després ja en parlarem.


Amb el mundial de les vuvuzel.les en joc –si Marx fos viu reformularia, sens dubte, la seva cita lapidària sobre la religió i l’opi del poble- i encaixada entre les eleccions del Barça –incomprensiblement mereixedores d'un desplegament mediàtic a l’alçada de qualsevol homònima de caire polític-- i la revetlla de Sant Joan, arriba la pregunta ja establerta de fa mesos, i que ha estat protagonista de consultes populars arreu de Catalunya: Està d'acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?. D’entrada, no descobrirem res. Per ideals, idearis, conviccions, creences i militàncies l’ésser humà ha fet moltes coses, i no totes envejables. Així doncs, no és difícil pensar que per la independencia alguns arribarien a les últimes conseqüències, mentre d’altres en tenen prou en viure prioritzant una quotidianeitat basada en interessos diferents, o menys compromesos, malgrat siguin igualment legítims. Demà Diumenge, Sitges s’afegirà a la llarga llista de municipis que han organitzat consultes populars sobre la independencia de Catalunya, en una nova onada de referèndums que caminen sobre la corda fluixa de la legalitat vigent, condicionada per un context històric que fa quatre dècades marcà un camí a seguir, des de la consciència que era el millor per a intentar conciliar, o apedaçar unes ferides que hem estat incapaços d’afrontar des d’un saludable revisionisme. Espanya, que en el seu dia fou vista com a un referent a l’hora de parlar del periode de transició vers la democràcia, no ha pogut, o no ha sabut, o no ha volgut abordar els seus traumes del passat amb la valentia dels alemanys, els xilens o els argentins. I, segurament, l’actual model d’estat prové, en part, d’un immobilisme ancorat en la por a obrir una nova etapa… però això ja són figues d’un altre paner.


Enraonadament, els organitzadors de les consultes apel.len al fet històric per a definir l’esperit de la iniciativa, pel que té d’única i singular. Hi afegeixo, almenys en el nostre cas, que la plataforma ha sabut mantenir el seu discurs a distància de les influències polítiques de torn, i, en la difusió de l’esdeveniment, ha apostat de manera explícita pel valor de la participació, i de les diferents opcions de vot disponibles. Està clar que tot plegat no s’hagués mogut sense el concurs dels partidaris del si, però no seria just que es vinculés la motivació dels impulsors amb el discurs força equilibrat que s’ha palesat al carrer. Personalment, i del conjunt d’allò vist fins avui, em declaro allunyat de les declaracions abrandades i triomfalistes dels capdavanters nacionals, tenint en compte les xifres de participació, i la condescendència que s’ha tingut amb el cens de possibles electors. Si la independència és la panacea pels nostres mals, està per veure. Si dels resultats de les consultes se’n poden extrapolar conclusions categòriques sobre el sentiment independentista a Catalunya, també està per veure. I si, finalment, Catalunya podrà decidir, també està per veure. Ara bé, poder preguntar lliurement a la ciutadania i que la ciutadania contesti amb la mateixa llibertat, no hauria de resultar problemàtic en cap estat democràtic madur.