Eco de Sitges, 17 de Juliol
Diu que li va dir
“En la meva vida i en la meva trajectòria professional –que comença a tenir uns anys-, jo mai no he demanat res a ningú que no pugui demanar-li, ni que no estigui amparat per la legislació vigent. (…) Aquest senyor ha fet un ús malintencionat de les meves paraules i de les meves reflexions fetes a banda d’aquesta conversa sobre aquestes obres. I són reflexions que faig i que poden testimoniar molts empresaris d’aquest poble. Que les faig a empreses que treballen en aquest poble i els dic: en el moment en el qual estem vivint, en el moment de crisi que tenim des de fa un any i mig, ara és el moment que la iniciativa privada ajudi al sector públic. Que sempre que pugui ajudi al teixit associatiu. Evidentment és voluntari i, evidentment, això no es pot barrejar amb tot això que, malintencionadament, diu aquest senyor. (…) L’Ajuntament sempre veurà bé que la iniciativa privada, signi contractes d’esponsorització, signi documents en els quals es comprometi a ajudes econòmiques, o a ajudes de qualsevol tipus amb el teixit associatiu d’aquest poble, sempre i quan estigui perfectament regulat, documentat i articulat pels serveis jurídics de l’Ajuntament. Això ho he dit a moltíssima gent”.
Raül Alvarín, 2 de Juliol
“El senyor Alvarín sap, i ho sap perfectament es faci les cartes que es vulgui fer a mida per a desmentir el que jo dic (…) que va parlar de fundacions sense ànim de lucre, d’entitats de la vila que passaven per problemes econòmics… que l’Ajuntament ho veuria bé, però en cap moment va dir que estessin regulades, que sortíssin publicades en un butlletí oficial, ni en cap moment ell va dir iniciativa privada que signi conveni d’esponsorització. Això és absolutament fals. Ell no va dir-ho en cap moment, perquè la conversa fou molt curta (…) i això era part de la conversa. (…) I quan vaig sortir fora amb el meu company, vaig dir una paraulota –que m’estalvio de dir-la- i: ‘aquest tio ens acaba de demanar un 3%’ (…) I quan vaig arribar a casa meva, a la meva muller li dic: ‘és la primera vegada a la vida, treballant pels Ajuntaments, que em demanen una comissió’”.
Carles Aros, 13 de Juliol
El moll de l’ós del conflicte el tenen expressat en aquests dos paràgrafs. La resta, no per menys cridanera de menor importància, ho poden incloure en allò que els especialistes definirien com les conseqüències d’un seguit de mancances en el control de la gestió dels processos pels quals ha de passar qualsevol expedient o tramitació dins d’una administració pública. Immersos en aquesta paranoia col.lectiva, que ens vol fer creure que a cada cantonada hi ha un estafador, o algú que ens vol aixecar la camisa, i on les paraules es pesen, s’analitzen, es mesuren, es valoren i s’interpreten com mai, manllevo el títol d’un vers memorable -degut a l’enginy afinat d’un dels excel.lents fabricants de quartetes diabòliques que té Sitges- per acostar-me, des de fora, a un relat poc edificant on es barreja la rocambolesca història de la gestió d’uns pagaments, amb la denúncia d’una pressumpta petició de contraprestacions econòmiques, emmarcada en la convocatòria d’un concurs negociat per a la realització d’unes obres encarregades per l’Ajuntament, i subvencionades pel pla Zapatero. En el centre de la controvèrsia, dues persones: l’interpelat, Raül Alvarín, director de l’àrea de territori, paisatge, medi ambient i espai urbà, i l’interpelador, Carles Aros, administrador de l’empresa Constriberic -actualment en fase de liquidació- i autor de la carta adreçada a l’alcalde –i segellada al registre de l’Ajuntament el 5 de Juny del 2009- a partir de la qual es basteix tot allò que s’ha pogut escoltar fins avui. Al darrera, obviament, cal situar a la institució municipal i la seva actuació i/o responsabilitat davant dels fets que ens ocupen, i més al darrera, si volen, poden ficar-hi, perquè hi ha prous elements com per a no descartar-ho, una certa combinació d’estrategia política i/o empresarial bastant complicada d’escatir i plena de supòsits interpretables. La carta, que en un petit i indiscret salt mortal passà de la xarxa social al grup de CiU, que la presentà en societat durant el ple municipal de Juny, arribarà al jutjat. Per un costat i per l’altre, probablement, segons han manifestat els protagonistes, abans de sotmetre’s a un la-teva-paraula-contra-la-meva, de conseqüències incertes, però preocupants des del punt de vista de la imatge de l’Ajuntament. Així doncs, tot allò que aquesta secció pugui opinar respon, únicament i obligada per l’espai, a part del que s’ha explicat en l’àmbit públic, on, gairebé, l’únic punt en comú entre les dues versions dels fets és la coincidència a l’hora d’afirmar que existí una reunió el mes de Febrer de l’any passat. A partir d’aquí, les coses es compliquen si es vol seguir el fil. Alvarín diu que eren quatre persones a la reunió, i Aros diu que, en el moment concret en el qual es parlà dels percentatges en questió, n’eren només 3. Alvarín assenyala que té dos testimonis que corroboren les seves paraules, i Aros replica argumentant que un dels dos no hi era en aquell moment concret, i insinuant que, reunió a banda, les dues persones a les quals es refereix el director de l’àrea –un d’ells ex-soci minoritari de Constriberic, i l’altre arquitecte tècnic de l’Ajuntament- mantenen en l’actualitat un vincle professional en una obra fora del terme municipal. Alvarin creu que en cap moment, i sota cap concepte, pot establir-se una interpretació vinculant entre la conversa sobre el procediment negociat i la reflexió/suggeriment sobre l’ajut a les entitats –i l’estadística jugaria al seu favor, si és que aquesta és l’única denúncia existent, tenint en compte que n’ha parlat amb moltíssima gent- i Aros creu tot el contrari. Alvarín afirma que mai no ha portat la gestió de les obres de Mercadona –per les quals Constriberic fou consultada- i Aros afirma que fins i tot va parlar amb ell sobre els resultats de l’anàlisi que els encarregaren. Alvarín diu que en el plec de condicions del FEIL hi constava explicitament la destinació de l’1% dels imports d’obra al foment de la cultura, i Aros confessa que ho desconeixia perquè no li arribaren mai les bases del concurs. Alvarín afirma que l’Ajuntament no li deu res a Constriberic, i Aros ensenya una documentació de La Caixa que sembla demostrar que la casa gran li deu encara 57.000 euros d’obres al pavelló de Pins Vens, i que l’entitat d’estalvi li reclama a ell, perquè en el seu dia se’n féu càrrec a través d’un aval que ara posa en risc els béns de l’empresari….
Malgrat que l’equip de govern pugui titllar el cas com a una falsedat manifesta que s’està utilitzant políticament –com segurament l’utilitzaria qualsevol si tingués davant una munició semblant, no cal enganyar-se- costa de creure que la institució no contestés fa un any enrere –com suggerí aleshores el regidor de l’àrea- un text que questiona obertament els procediments i l’ètica del responsable d’un dels departaments troncals de la casa gran. Costa d’entendre que el mateix Alvarín esborrés tot un seguit de correspondència electrònica amb el senyor Aros, quan la considerava ofensiva vers la seva persona. Costa d’entendre que es pogués arribar a signar el certificat de pagament d’una obra, sense que, a aquestes alçades, no s’hagi pogut trobar encara la partida pressupostària consignada per a finançar-la…. Davant de tantes incògnites que costen d’entendre s’imposa la prudència, però l’aspecte del malalt no és massa bo a primer cop d’ull.
