dijous, 3 de juny de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 5 de Juny



Foc nou?




Una línia per a recordar un home que en mereixia un munt. Conservaré amb estima les postals que, des del front, mentre es moria de gana, de fred, de por en alguns moments i s'espavilava com podia al costat dels sitgetans i no sitgetans de la lleva del biberó, Roberto Teixidó envià al meu pare. No podem, ni devem, oblidar les vivències, vinguin del costat que vinguin.


Segueixo. El millor que té el document de l'Acord marc 2015 per a la sostenibilitat de l'Ajuntament és, sens dubte, la important intenció de fons que ha sabut conciliar interessos prou diversos. El pitjor és que, per la seva pròpia concepció, apela directament al paper que, els qui l'han impulsat o aprovat, varen poder tenir en el passat a l'hora d'administrar, racionalitzar, erradicar, controlar, millorar o empitjorar algunes de les evidències que es manifesten avui com a problemes necessitats de solució prioritària. La política, entesa en el sentit primigeni del terme, és, de vegades, tan contradictòria com la pròpia naturalesa de l'home que l'exerceix, i, en aquest sentit, el text que s'ha aprovat pateix les conseqüències de voler fer tabula rasa en ocasions, i plantejar el futur com si s'escrivis sobre una pissarra sense pecat original, quan el passat deixa un llast no sempre fàcil d'arrossegar, i que, ben sovint, condiciona les propostes de l'avui i del demà. En qualsevol cas, servidor ha llegit amb molt d'interès els vint-i-cinc folis d'aquesta declaració d'intencions -signada per l'equip de govern, CiU, ERC, CCOO, UGT, USOC i el sindicat de la policia- perquè ofereix molts punts per a la reflexió pública, a partir del que es consideren els quatre eixos bàsics segons els quals cal entendre l'actuació municipal a partir d'ara. Són: Innovació en la governança, reformar l'organització, modernitzar l'administració i fer-la sostenible econòmicament. S'ha aprovat, doncs, quelcom important, que portarà com a conseqüència immediata la creació -ai làs!- d'unes comissions de treball per a posar-ho en pràctica. No les envejo.....


Atès que dóno per segur que en altres pàgines de l'Eco trobaran informació detallada sobre la iniciativa que va meréixer un llarg debat en el ple municipal del passat dilluns, m'agafo a algunes de les conviccions que s'expressen en aquest text, i que em permeten estirar del fil crític. Hi ha, d'entrada, una visió de la relació entre Ajuntament i ciutadans salpebrada de tics propis d'una concepció excessivament intervencionista del govern, on la institució sembla planar per damunt de totes les coses. Així, malgrat que el document faci referències esgotadores a la importància decisiva que ha de tenir la participació ciutadana en la presa de decisions -queda bé dir-ho, encara que les experiències hagin demostrat que és més complicat administrar-ho-, m'ha cridat l'atenció que, d'una forma tan concluent s’expliciti, per exemple, que l'Ajuntament és el motor, conjuntament amb la societat civil i els agents econòmics, per aconseguir una bona qualitat de vida i una vila competitiva i pròspera econòmicament, o que Cal una responsabilització del conjunt de la vila per a fer front als nous reptes (...) Per això cal treballar per assolir una ciutadania “educada” com a ciutadania responsable. Vull creure que, en el fons, la intenció final va per un camí més ponderat en el concepte de la institució com a referent administratiu i ciutadà, perquè agafada in estricto senso la darrera frase pren una dimensió preocupant venint d'un document signat per l'àrea de presidència i ciutadania, i oficialitzat aquesta setmana. No menys interessant és l'aproximació que fa l'acord de sostenibilitat sobre el rol dels polítics i la necessitat de separar la seva funció de la purament administrativa. Un altre escenari difícil de normalitzar, i sobre el qual s'han desenvolupat molts episodis on la capacitat executiva del primer no sempre ha seguit fil per randa el consell tècnic de l'especialista subordinat..... En el capítol dedicat al pla per a la innovació en la governança es palesa l’interès de fugir de la imatge del “polític professional”. No es parla en cap moment de vocació, però suposo que la interpretació va per aquí. Els polítics han de canviar el seu rol. No han de fer de gestors, per això l'administració local s'ha de dotar de directius professionals que no són els càrrecs de confiança actuals, ni els que poden haver en el futur. La funció dels polítics és governar, impulsar el seu projecte i dialogar amb tots els sectors de la població per arribar al consens. De nou una declaració lapidària, que, deixant de banda la connexió que manté amb les darreres decisions de l'equip de govern a l'entorn de la contractació dels millors professionals disponibles, estaria més aprop d'una regeneració que no d'una innovació en la governança, perquè, en el fons, el que cal és que bona part de la vida política recuperi aquell idealitzat esperit inicial que movia l'actuació dels seus representants, quan els paranys de l'exercici del poder sobre la condició humana eren lluny de posar-los de cara a la paret. El document no aporta res de nou quan, precisament posant com a exemple als filòsofs de la Grecia antiga, li recorda al polític que la innovació en la governança passa per a tenir en compte el parer dels ciutadans, en el marc d'un pensament col.laboratiu. Era, és i hauria d'haver estat o d'ésser sempre així, sinó fos perquè el sistema ha estat incapaç de purgar amb la contundència necessària les males praxis, èticament questionables. La lectura d'algunes de les mesures que es pensen posar en pràctica, com podrien ser el replantejament dels sous i les dedicacions exclusives dels regidors, o el nombre de càrrecs de confiança, que també es volen consensuats, reconeix, de manera implícita, aspectes que foren polèmics en el seu dia, i que no tingueren resposta aleshores.


Més enllà de l'organigrama directiu, de manera gairebé obsessiva l'acord marc també fa referència al concepte de professionalització en tots els estadis de la jerarquia municipal. Tant que, si no fos perquè de nou cal contextualitzar els mots, el lector podria acabar per creure que a la casa gran tothom baixa d'Arbeca, i que a partir d'ara s'ensenyarà la veritat de la vida. Afegit a això, l'objectiu de millorar l'empatia en la relació entre treballador i empresa, s'expressa, de nou, a través d'un paràgraf molt interpretable en passiva Els empleats municipals s'han de sentir orgullosos de treballar a l'Ajuntament. Un Ajuntament que ha d'esdevenir l'escenari d'un ambiciós pla per a reduïr-ne l'estructura, i agilitzar-ne els processos productius, en l'enèsim intent de considerar, de debò, el paper fonamental de les noves tecnologies. Tot plegat amb el rerafons obvi d'una crisi que obliga a l'adopció de mesures draconianes en la despesa i l'obligació de rendibilitzar un patrimoni que, en determinats casos, com el de Sitges reference, s'ha convertit en una feixuga càrrega. El temps dirà si entre el desideratum i els condicionants de la vida real hi ha una distància assumible o excessiva. En qualsevol cas, parlar-ne no costa res. Segur que costa menys, per exemple, que la despesa en recursos públics que s'han destinat a la seguretat dels membres del club Bilderberg reunits al Dolce. Una posada en escena pròpia dels tocs de queda policials, al servei d'una trobada privada, privadíssima, on assisteixen personatges públics i notoris que no poden desvincular-se de la seva condició pel fet d'assistir-hi, i que es mostren condescendents amb els criteris d'organització d'una trobada que s'estableix des d'uns paràmetres incompatibles amb els de qualsevol societat democràtica avançada. Ens ha sortit a compte?