Finalment, i en plena campanya presidencial, Republicans i Demòcrates s'han posat d'acord per a donar suport, amb matisos, a la proposta del president Bush d'alliberar els bancs dels deutes escombraria, generats a partir de la crisi immobiliària. Això li suposarà a l'estat una despesa de 700.000 milions de dòlars, en el que pot considerar-se la intervenció pública més important, des que Roosevelt impulsà el New Deal, arran del crack del 29.
El debat, per tant, no és nou en l'economia liberal. L'estat ha d'intervenir en assumptes d'especial rellevància i/o trascendència per a la ciutadania? Molts analistes consideren que l'economia del segle XXI ha acabat per afavorir als mals gestors, que marxen de les empreses que han ajudat a enfonsar, amb una bona indemnització a la butxaca. Es refereixen a la socialització de la pobresa, vers la privatització de la riquesa, per a evidenciar una de les escletxes més enormes que ha produit el descontrol de l'exercici sens mida del liberalisme econòmic.
Franklin Delano Roosevelt arribà a president amb una enorme crisi econòmica sota el braç, i morí quan Estats Units ja tenia coll avall que llençaria la bomba atòmica sobre Hiroshima. Hi ha un munt de documentació sobre el qui fou un dels líders més carismàtics del segle XX, al costat de Kennedy o Churchill, que ajuda a fer-se un retrat del polític i del... faldiller. En qualsevol cas, vet aquí dos testimonis que poden ajudar-nos a entendre millor el present. Per una banda, la excel.lent adaptació cinematogràfica que, el 1940, John Ford va fer de Els raïms de la ira, la clàssica novel.la de John Steinbeck , que retrata amb cruesa la nordamèrica profunda i famèlica, que recorre el país a la recerca d'un futur millor, per la qual l'autor rebria el premi Pulitzer. La pel.lícula, extraordinariament interpretada per Henry Fonda, no segueix al peu de la lletra el final del llibre, però, com ell, generà un impacte social de grans proporcions, malgrat expliqués una història nascuda la dècada anterior. Vet aquí un dels seus fragments. Des de l'arruinada Oklahoma, la família de Tom Joad arriba a Los Angeles a fer fortuna....
El debat, per tant, no és nou en l'economia liberal. L'estat ha d'intervenir en assumptes d'especial rellevància i/o trascendència per a la ciutadania? Molts analistes consideren que l'economia del segle XXI ha acabat per afavorir als mals gestors, que marxen de les empreses que han ajudat a enfonsar, amb una bona indemnització a la butxaca. Es refereixen a la socialització de la pobresa, vers la privatització de la riquesa, per a evidenciar una de les escletxes més enormes que ha produit el descontrol de l'exercici sens mida del liberalisme econòmic.
Franklin Delano Roosevelt arribà a president amb una enorme crisi econòmica sota el braç, i morí quan Estats Units ja tenia coll avall que llençaria la bomba atòmica sobre Hiroshima. Hi ha un munt de documentació sobre el qui fou un dels líders més carismàtics del segle XX, al costat de Kennedy o Churchill, que ajuda a fer-se un retrat del polític i del... faldiller. En qualsevol cas, vet aquí dos testimonis que poden ajudar-nos a entendre millor el present. Per una banda, la excel.lent adaptació cinematogràfica que, el 1940, John Ford va fer de Els raïms de la ira, la clàssica novel.la de John Steinbeck , que retrata amb cruesa la nordamèrica profunda i famèlica, que recorre el país a la recerca d'un futur millor, per la qual l'autor rebria el premi Pulitzer. La pel.lícula, extraordinariament interpretada per Henry Fonda, no segueix al peu de la lletra el final del llibre, però, com ell, generà un impacte social de grans proporcions, malgrat expliqués una història nascuda la dècada anterior. Vet aquí un dels seus fragments. Des de l'arruinada Oklahoma, la família de Tom Joad arriba a Los Angeles a fer fortuna....
The grapes of wrath (John Ford, 1941)
Editada en DVD per 20th Century Fox
L'exitosa campanya presidencial de Roosevelt el 1932, va tenir una cançó emblemàtica: Happy days are here again (Els dies feliços tornen a ser aquí). El tema, tota una declaració d'optimisme, ha passat per ser l'himne no oficial dels demòcrates. Aquí podeu escoltar la versió d'una militant convençuda: Barbara Streisand.
Happy days are here again (1929)
Música: Milton Ager
LLetra: Jack Yellen
Cd: One Voice (CBS, 1987)
Boomp3.com
