dijous, 25 de setembre de 2008

Crònica local
Eco de Sitges, 27 de Setembre



El vol de l'Àliga



Dissabte, 20. 21:50h. Cap de la Vila

Allí segueix. Majestuosa, impertèrrita. La viva imatge d'aquell Sitges que fa quatre dies vivia de les vaques grasses, fou protagonista discreta, a l'ombra, d'un dels moments més espectaculars de l'any. Qui li hagués dit a la grúa que, després de tants palets de totxanes i ciment, faria devallar l'Àliga amb delicadesa i perfecció absolutes? Que petita es veu penjada de les altures, i quin mestratge demostrà el professional que va saber fer-la aterrar amb gràcia, mesura i control. A hora intempestiva pels qui sempre arriben tard, i abans del que s’esperava per a tota la resta, els qui hi eren varen viure un moment màgic. Pregunto als responsables sobre com es va encendre, i la resposta és ben simple: una metxa amb retard de mig minut aconseguí que la pluja de guspires s'iniciés al moment just, tot tornant boges càmeres de fotos i mòbils, que ja, durant la tarda, havien pogut esplaiar-se de valent, en un carrer Parellades que semblava les Rambles per Sant Jordi.

Ara es porten les bèsties amb estètica propera al còmic, allunyada dels cànons tradicionals, però, sens dubte, efectiva, i efectista. Què els diré, un pèl Bola de drac. Al costat dels exemplars convidats al correfoc, en especial de la Dragona de les Roquetes, l'Àliga i el Drac semblaven de joguina. És enorme, i la duen com si fos un vaixell. Encaixada al carrer Jesús, feia por de veure. I no era l'única. A baix a mar, les proporcions prengueren una altra mesura, i l'espectacle, imponent i sense restriccions, va complaure la multitud congregada, que semblà assedegada d’impressions fortes. Per si algú ho dubta, el foc, almenys a casa nostra, no coneix la crisi. Felicitats als organitzadors.


Dilluns, 22. 18:30h. Plaça de la Vila

L'endemà de l'exitosa mostra folclòrica dels menuts al parc de Can Bóta -”hi ha petits que ho fan millor que els grans” diu convençuda l’amiga i mare- plou. Vatua l'olla, fotuda l'hemus. Res de nou. En la petita gran història de les nostres festes tradicionals, quedarà constància de la coincidència, durant la Santa Tecla d'enguany, de dues circumstàncies singulars: Els cabeçuts obriren la processó de la vigília, sense ningú al davant, i la Moixiganga tancà el seguici de la de la diada, sense ningú al darrera. També dues constatacions. Primera: Que els gegants no es poden mullar. M'ho han dit sempre i jo m'ho crec. Segona, mai expressada en veu alta i si sotovoce: Per res del món sortirà una parella de gegants en solitari. O, si volen, difícilment es quedarà una parella de gegants a l'Ajuntament, mentre l'altra es passeja pels carrers.... Interessant consideració aquesta, emmarcada en l'àmbit del clàssic aforisme de la condició humana, que diu que si jo no surto, no surt ningú. Per fortuna, es decideix tirar pel dret. Vestida de sòbria elegància, i amb una permanent disposada a desafiar la pluja i el que sigui, Pilar Queralt prefereix evitar el paraigua, i contrapesar el mal temps amb un somriure als llavis. La pendonista és feliç, es nota cada cop que saluda, mentre, des de dalt, Sant Pere espurneja aigua amb impertinència. La treva meteorologica permet viure una nit plàcida i despreocupada. De Sitges per els sitgetans, com hagués dit el pare de la doctrina Monroe d'haver nascut aquí. Els canvis en el programa han propiciat una revetlla on el sentiment col.lectiu de poble es palesà amb intensitat renovada, concentrada dins les parets del Retiro. I això és el millor que li pot passar a qualsevol celebració. Al Cap de la Vila, com d'habitud, -i, segons m'expliquen, a diferència d'altres pobles- al so de les gralles pocs varen ballar i una gran majoria escoltaren entre conversa i conversa.


Dimarts, 23. Santa Tecla.

Ara que les coses van bé, el president de la comissió advoca per a una reflexió a l'entorn del desenvolupament de la Matinal, i, en general, de l'encaix de les diferents activitats adreçades a la canalla en el marc de la nostra Festa Major petita. No li manca raó. Per un costat, fa goig de veure la il.lusió que desprenen tants rostres a punt de solfa a les set del matí. Ells són el futur, encara que a bona part del present li costi entendre que el relleu generacional no implica arraconar el valor de ningú, sinó aprofitar-ne l'experiència insubstituïble que només atorguen els anys. Per l'altre, potser seria bo un cert ordre o criteri que no posés en un compromís a molts caps de colla, quan intenten convèncer alguns pares de la necessitat de no incorporar a criatures massa menudes a la disciplina d'un ball. Finalment, caldria plantejar si és necessari trobar una sortida a tots aquells adolescents que, havent deixat enrera la matinal infantil, no poden accedir al territori dels grans, tot i que se'n moren de ganes. Arribats a aquest punt, la secció necessita fer un encaix per a incorporar la queixa d'una sitgetana d'edat madura que, mentre gaudia de la Matinal, fou atacada per un ou sense rumb, provinent d'un balcó del carrer Sant Francesc, segons el seu testimoni. Intolerància a la tradició? Problemes de convivència? Incivisme? Vostès mateixos. L'autor, o autora, seguia en l'anonimat hores després del fet.


Darrera Santa Tecla per a mossèn Josep i mossèn Àlvar, i primera per a Josep Vicenç Moragues, nou encarregat de l'església de Sant Joan. Sacerdot jove, de parla accelerada, que ve de Collbató. Li fan de cicerones mossèn Berdoy i mossèn d'Arquer. Al substitut del rector no se'l veu per enlloc. Asseguren que apareixerà un dia o altre. Dóno per fet que abans de l'ofici de l'any que ve. Imatge bonica la de Josep Sales, Josep Casanova i Talino Plana, revestits momentàniament d'arpillera, sota la fúria carretillaire desfermada de la sortida d’Ofici. Gràcies a Déu és dimarts, i, llevat de quatre turistes perduts, la resta de concurrència ja sap de què va la història, i reacciona a l'espetec de foc sense histerisme. I el vespre s'encetà amb el tradicional? neguit pel qual sembla que ha de passar qualsevol comissió d’abans, d’ara i de sempre. Què fer davant d’una pluja que no acaba de ser pluja, però que tampoc no deixa de ser-ho? Ramon Soler, Siscu Rossell i Oriol Julià miraven, des del balcó de la casa gran, el que queia del cel, i el que brogia de la terra a cop de timbal. Fou una decisió encertada, a la qual només cal afegir-hi una opinió escoltada: la d’aquells que creuen que, si se surt per la Santa, la Santa també s’ha de mullar.


I, per acabar la jornada, m'informen de pinyes a la Davallada....