dijous, 18 de setembre de 2008

Crònica local
Eco de Sitges, 20 de Setembre



Málaga Virgen en tu copa…..


“Sabes que Sitges me recuerda mucho a Marbella?”

José Luís Hernández, regidor de turisme de Marbella, en conversa amb Albert Roca.



Divendres, 12.

La denominació turística Costa Brava, atribuïda al periodista Ferran Agulló, compleix cent anys en plena forma. És una marca sensacional. Mentrestant, què ens ha passat a nosaltres? Seguim en terra de ningú, a la recerca de quelcom que iguali la potència d’aquell Sitges, platja d’Or ideat per el barceloní Enric Sala l’any 1930, i ja caduc d’acord amb les tendències actuals. I ho hem intentat de vegades. A inicis dels 90, Sitges, això és vida. A finals dels 90, Sitges, joia de la Mediterrània. I, des de fa quatre dies, Sitges, l’art de viure…. Quin serà el proper?


Vespre. Terrasses de l’edifici Miramar

Que ningú no s’espanti. L’analogia que l’autoritat municipal de la Costa del Sol li confessà al sempre amatent periodista sitgetà, només se centrava en l’àmbit físic, morfològic i paisagístic. Poden esbufegar, després del calfred, perquè el senyor Hernández no es referia a cap pilotada urbanística, sinó a quelcom més edificant, agradable i bucòlic. En semi-penombra, l’impulsor del ara anomenat Centre d’oci gastronòmic Can Fabes, desgranà un pregó amb un puntet de desmitificació que s’agraí, venint d’una autoritat en la matèria. Vet aquí un dels paràgrafs, que fou acollit amb especial interès per part dels qui avorreixen l’esnobisme en totes les seves manifestacions públiques: “Pues bien, llegados a este punto, yo me significo a beber más y analizar menos”. Santi Santamaria, flagell de la cuina deconstruïda, dixit.


La verema ha anat com gairebé sempre, començant per la bella imatge de les pubilles il.lusionades, que desperten gran poder de convocatòria. Per la resta, els qui es desplaçaren a Can Torres a veure com els malaguenys juraven homenatge al vi, i abstinència de per vida a l’aigua, recuperaren l’inefable menú de les favetes. L’endemà de l’elecció de la pubilla, podia escoltar-se el tradicional rum-rum sobre els criteris de valoració del jurat, en el que esdevé una cerimònia social tan vella com la pròpia festa. El resultat del concurs de trepitjadors de raïm –difícil d’entendre sense les imperatives ordres d’en Jofre, a les quals seguiren unes quantes arengues de l’estrenat president Marin de Bes ficat de ple en el paper d’speaker-showman- demostrà una precisió de tal magnitud, que hom diria que la mesura la prengueren especialistes de qualsevol laboratori farmacèutic: deu centilitres separaren al primer classificat del segon, i el segon del tercer. Costa de creure. És igual, l’any que ve parlarem del mateix. I qui sap si l’any següent, o l’altre…


Dilluns, 15. Vespre-nit. Saló de plens

La vida política saluda el nou curs, amb un reguitzell d’acords relacionats amb convenis i/o subvencions. En alguna ocasió m'han preguntat sobre la tasca que desenvolupa la Fundació Gustavo Puente, i no he sabut pas que dir. Si s'acosten al cercador d'internet Google i cliquen el nom de l'ens, els apareixerà l'adreça de la pàgina oficial: www.fundaciogustavopuente.org. Un cop dins del web en perenne estat de construcció, podran comprovar com s'informa a la capçalera que la seu social és a la Masia Nova de Vilanova i la Geltrú -quan és un fet que la fundació porta prop de dos anys a l'enlluernador ex-centre de disseny d'Audi- i hi trobaran una declaració d'intencions plena de prosòdia vàcua, que no té pèrdua: “És un centre de confluència i d'interacció dels sectors -creatiu,industrial i comercial- que intervenen en la moda, un món que demana esperit i creació per tal d'abastar la seva màxima expressió com a fenòmen social i com a nexe de comunicació intercultural.”


Com s'ha palesat aquest missatge en la vida pública?. L'única prova tangible que pot aportar la fundació és la iniciativa que, amb el títol de “xerrar al Prado” consistí en unes tertúlies ad libitum, sense tema concret, que se celebraren a principis d'aquest any. L'invent, que prometia heterogènies i desencotillades converses a l'entorn d'una taula parada amb el corresponent xeflis, palplantada a l'escenari del teatre de l'entitat, fou publicitat a través dels cartells amb més errades ortogràfiques per frase, que el cronista recorda haver vist mai en quelcom que porti imprès l'escut de l'Ajuntament. Des d'aleshores, el no res. Dilluns, el ple atorgà una nova subvenció per al centre. Segur que no es tracta d'una milionada, però em va cridar l'atenció que, tampoc durant la sessió -i més enllà de llençar pilotes fora- cap responsable fos capaç d'explicar, amb cara i ulls, què fa la fundació Gustavo Puente a Sitges, i, en conseqüència, perquè la Institució subvenciona allò que no sap exactament com definir. Sense paraules.


Durant el debat despertà interès l'assumpte de la hipoteca que ha sol.licitat la concessionària, per a finançar les obres del nou tanatori, car obrí, de nou, el debat sobre si, de debò, acabarem enyorant les atencions que l'Ajuntament dispensava als cementiris. Contravenint el tòpic, sembla clar que, passat el primer any des que es féu efectiu el traspàs de la gestió dels mateixos a la empresa privada de cuyo Nomber no quiero acordarme, la gestió d'aquesta no ha merescut cap mena d'unanimitat positiva. Ans al contrari. A tota la corrúa de queixes sobre les mancances del servei, s'hi ha afegit el dissortat episodi, del qual va ser víctima la venerable reixa de ferro de la entrada -que tornarà a ésser col.locada en substitució d'aquesta espècie de porta de corral o somier de tercera que fa llàstima de veure- i, fa quatre dies, la implantació de les noves taxes, que no han ajudat, precisament, a millorar la sensació general. I la sensació general podria copsar-se amb una sentència contundent: Almenys a Sitges, la empresa de serveis funeraris ha tingut la santa sort que els morts no poden queixar-se, perquè, de fer-ho, intueixo que coincidirien en moltes de les lamentacions que han expressat els seus familiars.


Bona Santa Tecla a tots!